Blogia
UN MUNT DE MOTS

TRES PARAULES... I UN CONTE.

Conte a partir de alisis, rutina i boicot

Conte a partir de alisis, rutina i boicot

 LA CASA

 

 Quan se’m va trencar la vida, vaig tornar al poble. Vaig tornar a casa. Fosca, fredosa i dessolada, la casa agonitzava. L’aire corromput flotava reclòs entre el paper florit de les parets i les finestres tancades des de feia massa anys.

De la làmpada del menjador només es van encendre dues de les vuit bombetes que hi penjaven. La vitrina de fòrmica convivia amb la taula de fusta massissa i les cadires entapissades de vellut, que havien oblidat el seu color original, empudegaven l’aire amb olor de resclosit.

A la cuina hi havia una tauleta amb dues cadires folrades d’escai roig, fosc com les roses mortes. En aquella cuina, des de temps que traspassaven els meus records, s’hi havia cuinat; primer al fumeral amb llenya, després amb el fogonet de carbó, més tard va venir el de petroli i finalment el de gas. Ara restava morta, sense un foc que li donés vida. Les paelles ennegrides i les olles abonyegades n’eren testimonis muts.

Amb la llum esgroguissada de l’habitació, un exèrcit d’escarabats negres i lluents, en qüestió de segons van desaparèixer endinsant-se en un món més fosc i tenebrós.

El mirall enterbolit de l’armari corcat, em tornava la meva imatge, rovellada i envellida. Semblava que la vida em fes el boicot. L’edredó de ras adomassat, de sobre el llit, en un altre temps brillant i acolorit, estava fosc i apagat, rosegat per la rutina del temps i per les rates. Ratxes de vent Elisi penetraven furioses per la xemeneia i udolaven dins la buidor de l’estufa.

Abandonada de la mà de Déu, la casa es moria lentament. Li mancava vida, alegria, veus infantils, rialles, música que rebotés sorollosament per les parets i murmuris d’amor arraulits pels racons. Li faltava l’alè humà, l’olor d’escudella, de sofregit, de torrades. Feia olor de tancat, de tristor, de mort. L’ànima se’m va reblir d’angoixa davant aquella feredat.

A les golfes, unes teranyines espesses i esfilagarsades penjaven del sostre i s’enganxaven al reguitzell d’estris polsosos que dormien pels racons; Xapos, rasclets, pales, forques, garbelladores, tenalles buides, una pastera...

A fora, les ombres s’ajocaven damunt la terra, els arbres s’anaven argentant per la gebrada i els bassals s’omplien de diminutes agulles de gel. S’ensumava l’hivern.

Al terrat, els testos esberlats pel fred i la calor jeien esventrats, curulls de trèvols, dents de lleó i flors de camamilla. La vida lluitava per eixir tot i la inclemència de l’entorn. Com aquelles flors, vaig decidir arrelar-me de nou a la vida i a poc a poc, com fan les ostres, capa a capa, anar refent aquella casa. No deixaria córrer al meu cor darrere el passat, plantaria cara al present i posaria l’ull de la ment en el futur, fins reeixir.

Juntes la casa i jo, ens aniríem refent del que em semblaven mil anys d’existència.

Renaixeríem de les nostres pròpies cendres.

Conte a partir de plugim, cabells i escorxador

Conte a partir de plugim, cabells i escorxador

El casalot de Can Cendrosa

Va ser divendres a la tarda. El cel es va anar cobrint de núvols baixos i començava a caure un suau plugim quan va arribar l’agutzil. Assajàvem en el vell casalot de Can Cendrosa, prop de l’escorxador, a tocar dels murs del cementiri vell, sens dubte la part més sinistra del poble, i alhora la menys transitada, la única, de fet, on podíem fer soroll sense molestar a ningú, o això ens pensàvem.

Ens havien fet fora de l’antic celler del pare del Pau les constants queixes del veïns: que si les notes estridents posaven els cabells de punta a tot el veïnat; que si l’avi Cisquet estava fotut i no podia fer la migdiada; que si la mare del Pau necessitava l’espai per les trobades de les mestresses de casa –quan mai abans hi havien posat un peu al celler, fins que nosaltres el vam netejar de trastos, foteses i galindaines–; fins que va arribar la definitiva: les gallines de Cal Parrot havien deixat de pondre ous... En fi, que no va poder ser i en poc més de quatre dies, quan ja teníem el grup sencer i les coses començaven a rutllar, vam haver de plegar veles i buscar-nos la vida. Va ser aleshores que el Gendret ens va parlar del casalot i vam tornar a veure la llum.

El pare del Pau ens va deixar la furgoneta per el trasllat d’estris, instruments i mobles vells, i el del Cisquet ens va facilitar un munt de fustes i materials per tapiar portes malmeses i finestres i entarimar el terra. L’espai era plou ampli, molt més gran que el celler, bé que el so no era el mateix, però ens hi vam dedicar de valent i va quedar prou digne, a la nostra manera, és clar.

Per fi havíem pogut trobar un espai per els nostres assajos, on ningú no ens podria privar de fer el que més ens agradava i sense molestar a ningú, o, com us deia abans, això és el que ens pensàvem...

Tres setmanes de triscar de valent, tardes i vespres i caps de setmana sencers, sense ni un puto partit se futbol, sense sucar ni anar de birres, amb més d’una emprenyada i alguna deserció.... Les mosses, mosquejades; nosaltres, esgotats; i just quan començàvem a afinar els instruments, al tercer dia de reprendre els assajos, quan començaven a sonar els primers esgarips de les nostres guitarres, se’ns va plantar, a la porta del casalot, l’Isidre, l’agutzil del poble, tot dient-nos:

–Nois, ho sento molt, però haureu de plegar ara mateix. Tinc l’ordre de precintar aquest local –mentre ens mostrava un requeriment signat pel mateix alcalde, el pare del Tomeu, el nostre bateria.

No, no vam anar a presentar cap recurs a l’ajuntament, ni vam organitzar de moment cap revolta popular. El Tomeu va trucar al seu pare i ens en vam haver de desdir. L’ordre venia del Bisbat, atenent una denuncia per pertorbar la pau dels morts, i se’ns requeria a servar un silenci absolut, en espera de la resolució judicial que es dictarà en el termini improrrogable de deu dies, desprès de prendre declaració al denunciant.

És per això que avui estem segellant una per una, amb llates de fusta i claus de reblar de vint centímetres, cada una d’aquestes punyeteres tombes, per evitar que ni un sol d’aquests residents capsigranys puguin presentar-se a testificar en el judici en contra nostre...

   Pep Cortès 01-12-2012

Conte a partir de collar, agulla i esplendor

Conte a partir de collar, agulla i esplendor

El missatge

 

Era una tarda amb molt vent, i des del passeig marítim es veia el mar molt picat. Els dos agents de la policia municipal que feien la patrulla anaven mirant els cotxes aparcats per si podien collar algun pobre conductor amb una bona multa. Aparentment seria una tarda d’aquelles en què no passa res i fins i tot dos uniformes provoquen avorriment.

De sobte, es van sentir uns crits des de l’aigua. Una noia s’estava ofegant. Els agents van mirar a una banda i l’altra: era hivern i no hi havia ningú de salvament. Un d’ells va córrer cap al mar treient-se el que li va donar temps i va entrar a l’aigua en un intent de salvar la noia. L’altre agent, mentrestant, va alertar a comissaria del que estava passant amb la seva ràdio. Els curiosos, no gaires, es van repartir per la barana del passeig. L’agent de la ràdio va córrer cap a la vora de l’aigua mentre el seu company sortia complicadament del mar amb un cos. Una noia jove. Difunta. Difunta en el seu esplendor.

-No hi he estat a temps -va dir l’agent mullat, trist. -Només he encertat a veure una ampolla que se li escapava de la mà. Deu haver volgut enviar un missatge i li ha sortit malament. Pobra.

L’altre agent va mirar al mar. L’ampolla s’estava debatent entre el mar i la platja. Va poder-la recollir. L’etiqueta, tova però encara sencera, era d’un vi d’agulla. Dins hi havia un paper.

-Devia cercar parella. Estrany que no en trobés. Era prou bonica -va dir l’agent de l’ampolla.

-Si de cas, obre l’ampolla i llegeix el missatge, igual ens dóna alguna pista per a localitzar la seva familia. L’estic regirant i no duu cap documentació.

L’ampolla, doncs, va ser oberta, molt abans del que havia pensat la infortunada. El policia va estendre el paper i va llegir:

 

Sinestèsia en l’estiu rosat. Tranquil·litat a Haight-Ashbury. Ningú a l’altra banda del fil. Taxis en situació d’alerta. Compressió transitòria al parlament nocturn Moviments cinètics sobrevolant Berlin. Silenci elèctric.

Lluís LaPoma

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Accident a la C-58

Un suau plugim enllardissa l’asfalt dels carrers de Barcelona amb una pàtina viscosa d’espurnes d’aigua, pol·lució i pols. Són les sis de la tarda del primer divendres de novembre, a trenc d’un capvespre enterbolit d’efluvis tardorencs. En Ferran s’ha excusat d’assistir a la reunió mensual dels socis del bufet en què es fa recompta de la facturació del període, un breu repàs o exposició dels casos més importants tancats i en tràmit dels darrers dies i es debaten els suggeriments, novetats jurídiques i propostes de qualsevol tipus suggerits en l’ordre del dia per qualsevol del socis. S’ha dispensat amb el pretext d’un compromís familiar ineludible. És la primera vegada, des de la creació del bufet sis anys enrere, que el Ferran s’excusa de l’assistència a les reunions mensuals que ell mateix havia propulsat, i ho ha fet sense cap compromís real, sense cap assumpte inajornable, més enllà de la percepció que ha tingut en els darrers dies d’un cert recel o descontentament per part de la Mònica, la seva dona, pels seus horaris de treball i el seu cansament obligat i indefugible.

Tots els divendres acostumen a sopar amb els amics en torns rotatoris a casa de les quatre parelles que conformen el seu grup des de l’època universitària. Res especial, més enllà d’algun lluïment esporàdic de la mestressa de la casa, això sí, mullat amb bons vins i combinacions alcohòliques més o menys sofisticades, confidències, acudits i un munt de rialles i complicitats.

En sortir del bufet, al Carrer del Torrent de l’Olla, més d’hora que cap altra divendres, i abans d’entrar al Pàrking per agafar el cotxe i dirigir-se a Terrassa, el Ferran s’apropa a la Biblioteca Vila de Gràcia per demanar uns llibres que li havia encarregat la Mònica a principis de setmana. Aquest cop no se’n ha oblida’t.

És d’hora i aprofita per comprar un ram de flors, margarides blanques. Segur que ella ho agrairà. Està content, estranyament satisfet del seu petit engany al bufet, com un infant després de fer alguna innocent malifeta sense efectes negatius.

Un cop al cotxe es dirigeix a la Meridiana per agafar la C-58 sota petits plugims dispersos, tant dispersos com les cues i retencions intermitents habituals dels divendres a la tarda en la sortida de Barcelona, direcció a la Ciutat d’Ègara. Avui no és diferent. Els cotxes circulen a batzegades que sempre ha cregut incomprensibles. Tan aviat es troba totalment aturat com circula amb fluïdesa. Hi està acostumat i dedueix que en poc més de mitja hora estarà enfilant el carrer de casa, amb els llibres de la Mònica i amb el seu pom de margarides blanques...

Com gairebé cada dia, la retenció més important es produeix a l’alçada de Cerdanyola. Són poc més de deu minuts de lenta circulació i aturades en què aprofita per escoltar les darreres gravacions que ha piratejat d’Andrea Motis, jazz relaxant, tranquil, vivificant...

Passats els trencalls de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, la circulació es reprèn amb fluïdesa. Alliberats de la teranyina enigmàtica i confosa, el cotxes van accelerant per acomodar-se a velocitats més naturals, setanta, vuitanta, noranta, cent per hora... És fosca nit, el xipolleig ha cessat i l’asfalt reflecteix amb matisos iridiscents la llum dels fanals de l’autovia i els tons vermells de las parts anteriors dels vehicles, en un esclat calidoscopi de reflexes i colors virolats i lluminosos. Andrea Motis inicia “Dream a Little Dream of Me” amb la seva veu cadenciosa... De sobte, un Golf TDI vermell que precedeix l’Audi del Ferran fa un moviment estrany, brusc, una virolla, lliscant lateralment i anant a topar, de forma esfereïdora, amb un gran terrabastall, contra la barana protectora de la dreta. El Ferran ni tan sols ha tingut temps de tocar els frens. En xocar amb la barrera metàl·lica, el golf surt impulsat violentament, travessant les tres vies de l’autovia, a escassos centímetres del morro de l’Audi, fins estavellar-se en la tanca protectora de formigó d’un fanal de la mitgera de l’autovia.

En Ferran ha anat aturant el seu vehicle lentament per por a patinar sobre l’asfalt humit, al marge dret, totalment esbalaït, desconcertat, sense esma per a poder entendre el que ha passat. Gira la vista enrere. Del cotxe accidentat surt una petita cortina de fum de la zona del motor. No és veu cap moviment a l’interior del vehicle. El fanal il·lumina la part del sostre i capó de la carrosseria, amb l’interior a les fosques.

Es descorda el cinturó de seguretat, quasi a càmera lenta, no sap què fer, què dir, què pensar... Al obrir la porta del seu vehicle, un camió que passa arran seu a gran velocitat fa sonar estrepitosament el clàxon, i ell torna a tancar la porta... Durant uns breus segons es queda quiet, immobilitzat, tremolant com una fulla... Alguns vehicles s’aturen rere seu il·luminant l’interior de l’Audi, reflectint els potents focus en el seu retrovisor, enlluernant-lo, mentre uns altres, la majoria, redueixen la velocitat, encuriosits, i passen de llarg...

Quan finalment surt del cotxe i s’acosta al cotxe accidentat, varies persones van sortint dels vehicles aturats. Intenta córrer però sent els peus aferrats a terra, com si alguna cosa l’impedís d’avançar. Baixa la vista als seus peus, res no el subjecta, tan sols és fang... Ja és fora de l’asfalt i el terreny és enllacat d’aigua, de terra i de la seva pròpia por... Aixeca la vista al Golf vermell. A un metre escàs, una dona, potser una noia, no ho veu clar, belluga el cap atrapada entre el seient i l’airbag desplegat. Els seus ulls són una súplica llastimosa, que, mig extraviats, han gosat fixar-se amb ell... El Ferran allarga la mà per obrir la porta del vehicle, i en el mateix instant de cloure els dits al pany, una forta explosió el fa caure enrere... El cotxe és envoltat de flames i sent diversos braços que l’enretiren de les flames... Crida, és ell qui crida, cap so no li arriba de l’exterior... Té els ulls closos, no els pot obrir, no vol, no sap com fer-ho... Potser uns instants abans, només uns segons, hagueren estat suficients... Dins seu, diverses imatges de les flames, els estralls del xoc, el camió brunzint, el clàxon, la virolla del cotxe vermell... es superposen les unes a les altres en una vertiginosa cursa de sensacions, fins perdre el coneixement.

No sap quanta estona ha estat inconscient. En obrir els ulls, algú li està mullant el front amb un drap humit. Davant seu hi ha munt de gent per entre els que pot veure una densa cortina de fum... S’aixeca indecís. L’ajuden. No, no estic ferit. No és res... Alhora, en mirar endavant, comprèn que la seva expressió no ha estat gens encertada... S’adona que l’han enretirat força lluny del punt on ha caigut..., de les flames, del fum, de la dona morta cremada, carbonitzada, en l’interior del vehicle incendiat... Com qui al llindar de la mort sent alguna veu que el crida, però no n’és l’escollit, algú altre se li avança i el tira enrere... La imatge és esfereïdora...

No hi hem pogut fer res. Ha estat molt ràpid... –diuen entorn seu unes veus que sortosament no li poden llegir el pensament.

Durant una bona estona s’arrauleix dins del seu auto, amb els ulls closos, en un intent impossible d’allunyar-se de la realitat. Fora hi ha molt moviment, bombers, ambulàncies, policia i molta gent anant i venint.

Massa tard... –va murmurant ell–. Massa tard...

Ha de trucar a la Mònica per avisar del retard, però li cal asserenar-se. No la vol decebre ni espantar. Busca el telèfon mòbil, entre els llibres, les margarides i les papers abocats per l’interior del cotxe. Respira profundament i prem les tecles lentament, mentre no deixa de tremolar...

Si?

Mònica, sóc jo...

Ferran, on ets? És molt tard...

Sí. Ja ho sé. Per això et trucava... Escolta... estic de camí, és que...

Has anat a buscar els llibres a la biblioteca?

Sí, sí... N’he trobat un parell...

I ara on ets? Ja són quasi les nou!

A la C-58..., passat Sant Quirze, aviat...

Ferran, una altra vegada no! Sempre fas igual...

Perdona, no és culpa meva...

No és culpa teva, no és culpa teva... Mai no és culpa teva!

És que hem estat molta estona aturats perquè....

Ui! Espera... Nens! Estigueu quiets que estic parlant amb el papa! Perdona, avui porten una tarda que no hi ha qui els aguanti... Sempre que hem de sortir fan igual. Estan molt esverats... Què deies?

No. No et preocupis... Et deia que...

Ferran, perdona, que truquen. Deu ser la Cinta, la cangur. Espera un moment...

En Ferran sent a través del mòbil la veu de la seva dona, que ha anat a obrir la porta amb el telèfon a la mà, parlant alhora amb la cangur, amb els nens i amb ell: Menys mal que ja ets aquí, Cinta. Els nens estan acabant de sopar. Feu un petó a la Cinta. No, el Ferrant encara no ha arribat. Ara parlava amb ell. Ets de camí, oi Ferran? Jo ja estic a punt. No et preocupis Cinta, que acabin de sopar i que es vagin posant els pijames. Sí, la Cinta us explicarà un conte, però primer us heu de rentar les dents... I no la feu enfadar. Sí, ja sé que et fan cas..., avui estan molt cansats. Ferran jo vaig passant cap a ca la Magda. Ja ens veurem allà... Ei! Ferran?

Sí, ja et sento...

Vine directament cap allà i no t’entretinguis, eh? Adéu amor!

En Ferran volia dir-li que no hi podia anar directament, s’hauria de dutxar i canviar-se la roba bruta i pestilent de fang i fum, però no hi ha estat a temps. La Mònica ha penjat.

 

Reprenent el camí de retorn a casa, condueix de nou, molt a poc a poc. Té la sensació que el tremolor no l’abandonarà mai més. Pensa en com ho explicarà als amics. Necessita fer-ho, però tem que no en serà capaç...

En arribar, no gosa agafar l’ascensor i puja les escales fins el cinquè pis gairebé sense esma. Es dutxa, fa un petó als nens que ja són al llit, i es tanca una estona més a la seva habitació. Es canvia de roba i surt cap a casa dels amics…, tard, molt més tard que mai...

Arriba a casa del Toni i la Magda en el moment en que ella està servint els cafès i ell preparant unes copes. A un extrem de la taula, al costat de la Mònica, hi ha un plat amb una tros de truita de patates, uns talls de pernil i altres embotits... No té gana, no podria empassar-se res... Fa un petó a la Mònica, s’asseu al seu costat i l’hi intenta explicar el que ha passat...

Avui, quan venia amb cotxe…

Però, quan comença a parlar, el Franc i el Toni s’abalancen damunt seu simulant una baralla, entre crits i rialles. Estan tots molt excitats. La Mònica fuig cap a la cuina amb el pretext d’ajudar a la Magda...

Ell es queda perplex, astorat. Necessita parlar, expressar-se..., però s’adona que és incapaç de capgirar la situació, que no és el moment..., i mentre tots riuen i xerren pels descosits, reviu lentament les crues imatges que no l’abandonaran mai més... 

 

Pep Cortès 14-11-2012

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

LA JAQUETA DE LLANA

 

Les fulles, de colors ocres i rovellats, s’estremien tremoloses abans de abandonar-se a la força invisible, però impetuosa, que les arrancava de l’arbre que les havia vist néixer. Un vent procedent de confins freds i llunyans havia arrossegat la tardor fins a la ciutat.

Vaig treure de l’armari la jaqueta de llana que m’havia fet la mare molts anys enrere. Me la vaig mirar detingudament, a les mànigues les fibres s’havien caragolat fent les típiques boletes. Desprès d’una bona estona raspallant-la la majoria seguien al mateix lloc. M’agradava molt aquella jaqueta. Encara recordava, com si fos ara, quan la mare feia el cabdell mentre jo amb els avantbraços estirats li aguantava la madeixa de llana. Teixia fent anar les agulles sense gairebé ni mirar-se-les; clic, clic, i tibada de fil; clic, clic, i tibada de fil... Era un gest gairebé mecànic. 

 Aquella jaqueta em portava els records d’un hivern on encara hi érem tots. Amb els anys hi han hagut doloroses absències. La del pare, un infart fulminant se’l va emportar d’un dia per l’altre, i la de la mare, a qui l’Alzeimer s’emporta dia a dia lentament, sense esperances de retorn.

 Decidit! Aquest any, la jaqueta tornarà a sortir al carrer i a escalfar-me cos i ànima.

 

 Em vaig dirigir a la Residència on des de feia més d’un any havia ingressat la mare. Vaig aparcar a la zona blava i vaig travessar el llindar, com sempre amb recança. Crec que mai no m’hi acostumaré. Vaig passar de llarg per la sala de La biblioteca pensant en el molt que li havia agradat llegir, en tantes i tantes hores com l’havia vist amb un llibre a les mans, i em vaig quedar mirant la sala anomenada d’esbarjo. Era una sala gran, espaiosa i ben il·luminada per la llum natural que entrava a través dels grans finestrals que donaven al carrer. Assegudes a les butaques o bé en cadires de rodes l’una al costat de l’altre al voltant de la sala, una generació de dones esperaven impacients que els hi servissin el berenar. Feia olor de humanitat, de bolquers i desinfectant.

Jo li portava un tall de coca i,  d’amagat de la monja, una Coca Cola, que era la seva beguda preferida. Quan la mare va veure la llauna de color vermell, uns ulls de nena en un cos de vella, es van esbatanar d’alegria, va allargar els braços cridant: Tinc seeet! A mi, no em va ni veure. Tinc seeet! Va tornar a cridar fen moure les puntes dels dits impacient, com una criatura davant d’un regal inesperat. Em va entendrir.

 Al costat seu, una dona jugava a posar-se i treure’s la dentadura amb la llengua, de tant en tant parava per cridar:

–Dolenta! Dolenta! Assassina! –i seguidament cantava– La Virgen del Pilar diceee... –i tornava a començar... – Dolenta! Dolenta!...

–Calla pesada! Mira que crido a la monja! –l’amonestava una altra pobra vella que bressolava una nina.

–Tinc seeet! –repetia la mare impacient mentre agafava la llauna de beguda amb mans tremoloses i se l’acostava a la boca.

–A poc a poc marona...

–Senyora, quina jaqueta més maca que porta –va exclamar, mirant-me.

No em va conèixer. Tant se val, per uns instants, els que va durar la beguda, la vaig fer feliç. La resta del temps, per ella, no comptava.

Conte a partir de collar, agulla i esplendor.

Conte a partir de collar, agulla i esplendor.

La música del CD modulava l’atmosfera de la cambra on ella teclejava l’ordinador de forma rítmica i compassada. De fons, un bolero que interpretava la preciosa veu de la cantant de Palafrugell. La melodía del saxo i el contrabaix fluia amb tot el seu magnetisme, mentre la inspiració l’anava embolcallant i un munt de mots se li escapaven pels seus dits.

Les lletres poderoses d’aquelles cançons captivaven de forma gairebé sobrenatural les paraules que se li oferien dòcils i es rendien als capricis del seu imaginari...  como la rosa, como el perfume,  así era ella; como lo triste, como una lágrima, así soy yo …. I la bellesa, convertida en verb, es feia presonera entre aquelles quatre parets acompanyada només per la sol·litud d’un piano i el so esmorteït del teclat. 

Ara, la veu sonava com una mena de xiuxiueig tan suau com un ventim d’estiu … Si las olas del mar te contaran las veces que he escrito tu nombre en la arena llorando por ti …i  la cobdiciada imaginació brollava imparable omplint l’espai de consonants que s’abraçaven a les notes musicals i de vocals que es besaven amb l’aire d’un clarinet. 

Ella va suplicar als astres que aquells minuts fossin eterns... Si los rayos de luna contaran las noches que paso fijándome en ella y pensando en ti … era com si una fada resseguís la seva esquena amb el do de la saviesa i escampés diminutes partícules de llum pels seus sentits.

Era un regal fascinant. Com si un follet entremaliat, per art d’encanteri, li hagués posat sobre el seu pit l’esplendor d’una agulla feta d’or blanc i de petites maragdes. 

Llavors, només un desig. Collar per sempre més aquella veu als seus dits. 

Dolors Frigola

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Es trobava al llindar de l’adolescència, on les mirades encuriosides envers el sexe contrari es transformaven en descarades, els somriures perdien la seva innocència i les paraules tan aviat semblaven esquives com s’esdevenien desafiants.

Havien quedat a la porta de la biblioteca, un bon lloc on quedar però sense gaire interès per a entrar. Pensaven anar a fer un tomb en aquell dia apagat de les darreries de la tardor, on el fred encara no acabava de mostrar el seu vessant més rigorós.

Passejaven carrer avall quan es va creuar amb el seu destí. Anava damunt d’una bicicleta, amb una gorra de llana al cap i una bufanda de colors que onejava alegrement, segons li semblà al seu cor voluble.

Acabava de sentir per primer cop la mossegada de l’amor que tot ho trasbalsa, i que acaba posant lligams consentits però mai reconeguts  en les ànimes més pures i lliures...

 

                                         MONTSERRAT  CALONGE 

Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

   El nyic, nyic suau del balancí omple l’estança de ca la Mariana. Asseguda davant el seu marit difunt, el contempla i pensa que ara sí, ara sí que el Miquel a aconseguit aquella serenitat i repòs que gairebé mai, durant els seus setanta vuit anys de vida, havia gaudit. Sovint explicava als seus fills, que quan ell era molt petit i el seu pare no era a la casona, la seva mare jugava amb ell –se li humitejaven els ulls quan ho recordava– i l’amanyagava i petonejava fins a obligar-lo a esclatar a riure i a tornar-li amb escreix els seus petons i abraçades. La mare era per ell com un meravellós regal que li donava la vida, innocent de les enveges i traïdories que el seu pare, un estrany per ell, els oferiria a diari, fins aconseguir donar un gir a la vida dolça, entre mare i fill, cap a la duresa del dia a dia, amb retrets i penalitats. Pocs anys va gaudir d’ella i del seu consol quan el pare l’insultava i l’obligava a treballar en coses impròpies de la seva edat. El Miquel tenia set anys quan ella el deixà sol, amb un pare fred, dur i amarg que el va marcar per la resta de la seva vida.

 

   La Mariana, moguda pels sentiments i el dolor del moment i portada pel suau balanceig del balancí, pensa com ha estimat al seu marit, el Miquel... Ell, endurit per la infantesa i joventut que li havia tocat viure, no valorava els seus afalacs, ni la va estimar com ella necessitava, però, axó si, va ser un marit bo i amb coratge per seguir vivint. Li ha deixat dos fills, un noi i la noia, bons i responsables i que, gràcies a la bondat del seu pare Miquel i la seva tossuderia, varen aconseguir sortir de la casona i estudiar i treballar fora de casa. El noi era un entusiasta de la microfonia i la noia vivia el mon de les lletres amb coratge i voluntat. Totes aquestes alegries que els hi donaren els fills, mai varen esborrar d’aquells ulls clars, la gran tristesa del passat.

 

   Alça la vista i els seus ulls plorosos s’il·luminen davant el cel blau, net, serè... que li ofereix la finestra de l’estança, i, replegant els seus sentiments, es diu... demà, sense ell,  serà una altra vida.

 

Rosa Baig

Reunió Novembre

Reunió Novembre

Avui ens hem retrobat amb moltes ganes i amb treballs endarrerits que empenyien als nous  per fer-se sentir i amb contes nous que volien ser escoltats. Tots han tingut veu.

El nyic-nyic d’un vell balancí ha omplert l’estança per fer companyia a la solitud d’un home que emprenia el seu darrer viatge. Ha trencat el silenci el miol d’un gat obrint una porta.  Tot d’una s’ha sentit una  enquesta discutida. Quin Déu perdonaria a l’assassí del joier?  L’agulla de pit, la flor tornassolada, l’iridescència blavosa que va atreure una falsa pintora va proveir-nos d’una sinestèsia en l’estiu rosat plena dels matisos musicals d’una cantant de Palafrugell... I una noia, per primera vegada, es va deixar bressolar pel vent com les aus i una diva vestida d’afalacs i amb l’ajut d’una ampolla feia avançar les agulles d’un rellotge mentre despatxava un venedor d’assegurances una mica pesat.  La melodia del saxo i el contrabaix fluïa amb tot el seu magnetisme, mentre la inspiració l’anava embolcallant i un munt de mots s’escapaven.

Atrapeu els darrers mots:

Tardor             Otoño

Llindar             Umbral

Biblioteca         Biblioteca

i escriviu el missatge que llençarem dins d’una ampolla al mar de l’incomunicació.  Potser el recollirà algun extraterrestre o un viatger del futur. Que no diguin que no hi havia ningú a l’altra banda del fil.

 

Una abraçada i fins el proper 1 de Desembre!

Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

UN SUAU, REFRESC PER EXCELÈNCIA 

 

Va saltar del balancí, amb el cor a punt de brollar-li per la boca, regurgitant improperis.

–Collons! Qui els va parir! Mecàgun ronda!

El crit esfereïdor del camioner, a través de la megafonia firaire i rònega podia desvetllar un mort:

–El chatarre...ro! El chatarrero en la puerta de su casa! El Chatarre...ro! Retiramos toda clase de utensilios y trastos viejos! El Chatarre...ro!

No feia ni dos minuts que s’havia preparat un suau, la beguda refrescant per excel·lència, que bevia als estius amb el seu pare, per combatre la calor, cafè, gasosa, sucre, un pessic de canyella en pols i gel triturat. No n’havia pogut fer ni un glop...

–Hòstia puta! Si almenys cridés el ferroveller...., però no, ha de cridar: Chatarrero!, Chatarrero! Quins nassos, és clar, que d’altra manera potser ningú no l’entendria... Jo a aquest l’enviava a romandre a la cruïlla de l’atzucac! –remugava el Florenci, mentre s’anava eixugant, o expulsant, com podia, el líquid llefiscós que s’havia abocat per damunt de la camisa i els pantalons.

No n’hi havia prou amb canviar-se la camisa, els calçotets i els pantalons. Els pels del pit se li havien convertit en una massa apegalosa, ronyosa i impúdica que ratllava l’obscenitat..., fins i tot les mosques trobaven en aquell tòrax borrallut i pilós un festí orgàsmic..., però ell no els reia la festa, i bellugava peus i cames com un titella dansaire amb moviments frenètics i descompassats.

Un matí tranquil. Això és el que ell s’esperava. El balancí a l’ombra, a prop de la piscina, amb un llibre a les mans: “Primavera, estiu...”, de Marta Rojals, una beguda refrescant i una estona de mansuetud i serenor..., però damunt de la primavera i l’estiu del llibre s’hi havia abatut una tempesta ferotge de sutge i llefiscositat. Una calamarsada de cafè, gasosa, sucre, canyella i granissat, havia deixat un grapat de fulls del llibre convertits en material reciclable apte per a fornir una obra informalista d’en Barceló.

Va mirar la Tarja de devolució de la biblioteca. Quedaven dos dies per la data de retorn, temps suficient per assecar les planes malmeses, per assecar sí, és clar, però per treure les rugositats i la brutícia... Va deixar el llibre al sol, obert amb dos pedrots al damunt a manera de premsa. L’endemà arrancaria les fulles més malparades i, de fer falta, planxaria les cobertes, per donar al volum una aparença de normalitat, d’aquelles de aquí no ha passat res i qui dies passa anys empeny. Ben mirat, les fulles malaguanyades ja les havia llegit...

                                                                       Pep Cortès

Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

San Fernando, de Lluís Paloma.

 

Encara no era ben bé de nit, el cel encara tenia una certa qualitat blavosa, i en aquell ampli pati envoltat de murs de totxana un escenari estava ja quasi a punt, amb llums ataronjats, microfonia i monitors. Un presentador es mirava com uns joves acabaven de muntar els seients del pati de butaques, mentre a un costat unes parelles vestides amb indumentària modernista mantenien converses que ningú més no podia escoltar. Des del meu lloc estant, vaig veure com un contrabaixista vestit amb smoking duia el seu instrument dins d’un estoig enorme que quasi repetia la seva pròpia figura. Però no veia cap més músic. Pensí "bé, si només hi ha un músic no podran tocar en el ball". Vaig mirar-me les mans. En una d’elles duia un llibre de la col·lecció Austral, amb una portada envoltada d’una franja morada on es llegia "8864". Vaig obrir-lo, i una de les il·lustracions mostrava un astronauta dibuixat en xil·lografia. Vaig intentar llegir-ne el text, però només hi havia paràgrafs de números amb alguna equació disposada a intèrvals no regulats.

Vaig aixecar els ulls. L’orquestra va començar a tocar dalt de l’escenari, i les parelles es van posar a ballar un vals, sense fer soroll. Altra gent caminava pels laterals del pati de butaques amb seients plegables de fusta, però poca gent era asseguda. Proví d’arribar-me a la taula de mescles, on dos homes fregant la trentena pitjaven botons constantment. A un cantó vaig distingir, il·luminat per un focus, l’esquelet vestit d’una vella, en un balancí lleument mogut per la brisa del vespre. "Porta mesos així, no sabem si està difunta perquè una altra vegada va fer el mateix i va tornar", em va dir un altre dels tècnics, gairebé adolescent.

Dalt de l’escenari estava tocant un quartet de corda. Jo també sentia una tuba, i no sabia d’on venia. Vaig mirar a un cantó i a un altre, només veia gent desconeguda caminant lentament, fins que... sí! Era ell! "Avi, has tornat!!!" Contentíssim, el vaig fer pujar a l’escenari amb el seu saxofò, i vaig dir per un micròfon de condensador "escolteu-lo, és el millor saxofonista del Berguedà!" Vaig baixar de l’escenari per escoltar-lo, però es va sentir un soroll molt fort i vaig mirar cap amunt, veient un bombarder de color platejat clar caient en barrena cap a nosaltres, ja a pocs metres del terra.

De sobte, silenci blanc.

CONTE A PARTIR DE ALEGRIA, MEMÒRIA I CAP DE PARDALS.

CONTE A PARTIR DE ALEGRIA, MEMÒRIA I CAP DE PARDALS.

Avui em sorprenc a mi mateixa. Estic contenta. L’alegria no és un adjectiu que vagi sempre amb mi, però avui em sento feliç perquè estic relaxada, disposo d’unes hores d’esbarjo i vull pensar i recordar. Des de fa un temps he descobert que la nostra memòria és selectiva. Buscant en el passat, te’n adones que recordes amb molta tendresa certs fets i esdeveniments que mai has oblidat, i, amb recança i recel, d’altres que et varen torbar i remoure sentiments contradictoris que mai arraconaràs. També n’hi haurà alguns que essent importants la teva memòria no els mostrarà i els abraçarà replegant-los dins, molt endins, d’aquest cervell nostre,  confús a vegades, que ens és donat. Però avui, que em sento tranquil·la i sense preses, vull gaudir dels petits fets del meu passat, tímids i   insignificants que sí que recordo i que ara  em faran feliç.

 

Un d’ells, als dotze anys, va succeir una tarda del mes de juny, quan ja visualitzàvem les vacances d’estiu i la mare, com sempre, era a treballar; a cosir a casa d’una família amiga nostra. Com he dit, tenia dotze anys i tot just arribava al tercer prestatge dels sis que formaven part de la biblioteca de casa, del projecte de biblioteca, però que per  nosaltres era un magnífic cau on  trobar aventures, intrigues, petons, abraçades i tot allò que en aquell temps representava voler saber, pecat o curiositat malsana.

 

Doncs bé, com he dit,  jo era petita, i aquell dia era especial per  mi, ja que la casa estava silenciosa, tots eren fora i jo em preparava per, encuriosida, buscar paraules, imatges i d’altres coses que no sabia explicar, en aquells libres que estàtics hem cridaven i m’oferien allò que mai m’oferia ningú. Em va costar trobar el que, segons el meu criteri, reunia el misteri i el morbo que jo volia. Quan estava gaudint del que a mi em semblava més inquietant i prohibitiu, es va obrir la porta i va entrar el meu pare. Molt serè digué... què fa la meva “cap de pardalets” amb aquest llibre?... jo diria que no l’entens... i delicadament me’l va agafar. Era un  llibre sobre consells prematrimonials... No recordo què hi vaig trobar... però va ser una anècdota molt divertida..., al menys pel meu  pare, que la veritat sigui dita, no es va molestar en explicar-me.

 

Mª Rosa Baig

Cuento a partir de noche, delicadeza y estremecer

Cuento a partir de noche, delicadeza y estremecer

La oscuridad

 

Él la vio agazapado desde la oscuridad, la oscuridad era su aliada, su cómplice. La chica se veía tan apetecible, y él la deseaba, deseaba probar esos labios, ese cuello, esa sangre caliente y palpitante que le gritaba que era deliciosa; el aire le trajo un aroma dulzón que no pudo soportar, la deseaba más que cualquier otra cosa, la boca se le hacía agua cuando se la imaginaba entre sus brazos, debía conseguirla esa misma noche.

 

Le asustaba la oscuridad. Desde niña que no había podido evitarlo, sentía que le faltaba el aire, que no podía respirar y todo se volvía más oscuro, muy oscuro y esa oscuridad se la tragaba y no quedaba nada de ella. Necesitaba siempre una lucecita, una guía que le enseñase el camino, que no estaba perdida, pero aun así, podía notar como la oscuridad estaba ahí fuera, burlándose de ella, diciéndole no puedes conmigo, no te atreves conmigo, pero yo sí me atrevo contigo, ¿estás preparada?, porque allá voy.

Y finalmente la oscuridad la atrapó.

 

Se estremeció de puro placer cuando el hijo de la noche le clavó con delicadeza los colmillos en su indefenso cuello.

 

Y no volvió a temer a la oscuridad.

 

 

Antonia Gómez

Relato a partir de evolución, escapatoria y sexo.

Relato a partir de evolución, escapatoria y sexo.

LA PEQUEÑA CUIDADORA

Llevaban unos días mal, muy mal. La evolución de su matrimonio no había sido precisamente para mejorar. Cada vez estaban peor, ya no se aguantaban, las faltas de respeto y las discusiones eran constantes. El sexo solo conseguía provocar pequeños paréntesis de calma, cada vez más espaciados.

 

Era fácil imaginar en que acabaría todo, pero diez años de convivencia tienen ya un peso específico y  uno acaba por acostumbrarse a unas rutinas que sólo pensar lo que conlleva su ruptura te obliga a encontrar algo a lo que aferrarte. Se le hacía un nudo en el estómago cuando pensaba en Lucía,  había cumplido cuatro años y era muy lista, ¿seguro que lo entendería?

 

¿No sería mejor desaparecer, cortar con todo y empezar de nuevo?. Más de una vez había visto en los informativos como aparecía una persona que llevaba diez años en paradero desconocido, y resulta que estaba en Brasil disfrutando del clima y de las nativas en una pequeña comunidad en medio de la selva.  Es cierto que hay muchos padres separados y hoy en día es algo que no representa trauma alguno para los niños, pero Lucía, Lucía era diferente.

 

La discusión de hoy había sido de las peores y no llegaron a las manos, porque en el último momento apareció Lucía por la puerta y con lágrimas en los ojos le dijo:

 

– ¡Papá! ¿por qué gritas a mamá? ¿Ha sido mala? ¿No vendrá con nosotros a los caballitos?

 

De pronto recordó que le había prometido que la llevaría al Parque de Atracciones y ésta era una buena excusa para salir de casa y poner en orden sus ideas.

 

No podía dejar de pensar, ¿Qué debía hacer? Dejar de ver a Marta, su compañera de trabajo y ¿volver a entregarse en cuerpo y alma a su mujer Carla y a su hija? Era demasiado joven para eso, además ambas cosas eran perfectamente compatibles, ¿o no? De hecho las discusiones con Carla habían empezado poco tiempo después de que iniciara con Marta una relación más que amistosa. Se sentía atrapado, sin escapatoria posible.

 

En esas cavilaciones estaba su mente cuando de repente notó que algo no iba bien. Miró hacia abajo y allí, en su mano, en el lugar en el que  debía estar la manita de Lucía, no había nada. Dirigió la mirada hacia la otra mano y tampoco, giró en redondo para observar lo que había a su espalda. Gente, mucha gente riendo y hablando, pero ni rastro de Lucía.  Un sudor frio se apoderó de él, intentaba pensar en la última vez que la había visto, ¿qué debía hacer? Mil imágenes cruzaron su mente a velocidad de vértigo. ¿Dónde estaba su hija?

 

Por fin inició una carrera sin destino, más por necesidad de hacer algo que de ir a un sitio en concreto. De su garganta empezó a brotar el nombre de su hija,  sin sonido al principio hasta que se convirtió en un alarido desesperado.

 

Los altavoces del recinto cortaron la música ambiente y empezaron a dar el siguiente aviso: ¡Atención a todo el mundo!, tenemos en la Oficina de Información a una niña de 4 años, muy simpática llamada Lucía que no encuentra a su papá.

 

– Dinos Lucía, ¿Cómo es tu papá?

 

– Alto, muy guapo, con unos pies y unas manos muy grandes. El pelo rubio y rizado como el mío. Lleva el jersey rojo que le compramos mamá y yo para su cumpleaños y unos pantalones aburridos, negros o grises.  ¡Ah! Y me quiere mucho, tanto que no se irá a ninguna parte sin mí.

 

–Ya lo han oído, si alguien encuentra al papa de Lucía que por favor lo acompañe a la Oficina de Información.

 

–¡Eh, oiga!. Me parece que le están buscando. –Le dijo un hombre con una inmensa sonrisa y una gran bola de algodón de azúcar en su mano– Atienda los altavoces.

 

Le costó procesar en su cabeza lo que estaba oyendo, pues había entrado en una auténtica crisis de pánico y las palabras se amontonaban sin orden ni concierto.

 

Por fin entendió el mensaje. Las lágrimas y la risa histérica se entremezclaron dándole una apariencia poco humana.

 

Cuando vio a Lucía, se acercó corriendo la aupó y mientras la abrazaba y besaba con desesperación, entendió muchas cosas, sobre todo cuando, Lucía le dijo:

 

–¡Papá, no te pierdas nunca más, vale!. Qué he pasado mucho susto.

 

Nita Coquard  Calvo

Relato a partir de evolución, escapatoria y sexo.

Relato a partir de evolución, escapatoria y sexo.

Rati y Kāmadeva

 

El matrimonio de origen hindú, hacía  tan sólo 2 meses que había llegado a una de las pocas habitaciones dobles del moderno edificio acristalado junto al paseo marítimo. 

Descalzos caminaron sobre el parquet de bambú junto a la estantería donde se apilaban ejemplares de extraños caracteres y exóticas encuadernaciones en tonos dorados, naranjas, plateados, malvas y un sinfín de incrustaciones de lo más variado: nácar, perlas e incluso brillantes de pequeño tamaño.

Manuscritos muchos de ellos de incalculable valor escritos en idiomas antiguos, obras de Vatsianana, textos hindúes, budistas, jainas, bön. Tratados sobre el sexo tantrico y prabhanda, procedentes de la  India, Japón, Indonesia, Nepal … algunos manuscritos amarillentos en sánscrito...

Allí estaban entre otros el Vātsyāyana kāma sūtra, el Ananga Ranga, el Kalyana Malla, tratado hindú sobre el amor conyugal, el libro perdido sobre la voluptuosidad de autor anónimo, El Katab, sobre las leyes secretas del amor...

 En el resto de la habitación las paredes y el techo estaban forradas de pequeños espejos  superpuestos que multiplicaban en un delirio multicolor las mil y una pequeñas  lámparas de papel, velas y sahumerios que iluminaban a ras de suelo la gran alcoba de las que fluían vaporosos entre tenues y finísimos hilos anaranjados , verdosos,  glaucos… aromas de jazmín, de azahar, de patchouli y de sándalo …

Sentados uno frente al otro en la posición del loto, cerraron sus ojos y comenzaron a entonar simultáneamente un viejo y desconocido mantra tibetano …

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

 

En el centro del círculo carmín de sus frentes nació un minúsculo punto de luz color lila…

Mientras,  el monótono rosario proseguía su goteo inacabable resonando en el silencio de la habitación acristalada… Bajo la mirada atenta de una pequeña y antiquísima figura de la diosa Rati…

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag

Dos cuerpos semidesnudos jugaban de manera lánguida,

Ajenos a

Los  centenares de de sombras ondulantes y

Y los miles de parpadeantes reflejos…

Las manos menudas se acercaron lentamente,  Entrelazándose los dedos.

El mantra parecía desvanecerse…

Acercaron también el  uno al otro sus sonrojadas  mejillas.

Susurrantes como plumas de polluelo los amantes se acariciaban el oído… con la  brisa de palabras ignotas.

Atarip, Atarip….

Los dos pequeños puntos de luz se fundieron en una única esfera luminiscente, las dos manos unidas juguetearon suavemente con la burbuja radiante y los labios sonrientes se encontraron por primera y única vez en la noche…

Las puntas de los dedos índices dibujaban paralelamente extrañas formas azuladas en la superficie de la creciente forma redondeada ahora del tamaño de un balón..

El mantra renacía de nuevo y proseguía su monótona evolución… en el silencio de la alcoba.

Las extremidades libres acariciaban cruzándose, pechos, hombros, vello trazando lentamente delicados arabescos sobre la piel sudorosa…

El glóbulo de energía, crecía, crecía de manera imparable… entre las palmas blancas y sedosas de dos maños unidas que parecían el reflejo especular de dos cuerpos gemelos…

Silencio…

Callaron sus labios, dejando lugar a una sonrisa, dulce, cándida, infantil y los dos cuerpos ahora desnudos se elevaron a un metro del suelo reflejados infinitesimalmente por los espejos y distorsionadas las líneas de su imagen corpórea  por la inmensa esfera, ahora ya de 4 metros de diámetro cubría y arropaba su exquisita unión tántrica, mística y espiritual…

Azul, verde, amarilla, blanca, la inmensa perla de Amor Puro se expandió como un quásar espacial, haciendo vibrar todos los espejos, aumentando el clamor ígneo de las velas y  apagándolas de repente en un torbellino de pétalos de flores fluorescentes…

Miles de estrellas rebotaron por los cristales del techo y las paredes, multiplicándose en cantidad y tamaño… la última planta  del edificio se iluminó como una hoguera fantástica, en mitad de la noche, el edificio entero parecía poco a poco encenderse y arder en un extraño e increíble juego de luces silencioso, que podría ser visible incluso desde la Luna llena que lo contemplaba…

La estructura cuadrangular se transformó por unos milisegundos en un inmenso pez globo henchido y erizado de ráfagas de luz…

Los dos ascensores empezaron a bajar y a subir de manera sincrónica, a una velocidad y a un ritmo acompasado inexplicable acelerando su velocidad cada vez más.

La puerta de la cochera se abría y cerrada golpeando contra el marco de hierro forjado con una cadencia voluptuosa y constante.

Los cláxones de los vehículos aparcados en las inmediaciones acompañaban  un  multicolor concierto de alarmas sonoras, aparatos de radio y luces intermitentes.

Una nube de mariposas multicolores invadió el patio de luces girando en una increíble danza helicoidal entorno a un cerezo florido surgido de la nada…

Los gatos maullaban en un inesperado e incomprensible celo. Los perros ladraban buscando calor.  Los peces de colores saltaban de sus peceras blanquecinas, los canarios, encerrados sin escapatoria, cantaban desesperados sus mejores trinos. Las tortugas se apareaban con el primer zapato que encontraban. Los hombres sudaban, sentían escalofríos  y temblaban , se retorcían, giraban y mordían las sabanas que ocultaban sus secretos henchidos.

Ellas suspiraban, tratando de respirar,  aspiraban a bocanadas  un aire candente, tratando de apagar el cálido rio de miel que circulaba entre los muslos,  cerca del vientre, para subir como la lava atravesando sus cuerpos hasta la aureola rosácea que coronaba unos pechos puntiagudos  y brillantes.

Los cuerpos transmutados eran, esa noche,  juguetes erectos, dulces y erizadas formas hipersensibles, por la  humedad y el éxtasis …

Estallaron las cañerías, el motor eléctrico de la puerta de los aparcamientos empezó a arder, los dos ascensores se incrustaron salvajemente atravesando buena parte de los cimientos, levantando una nube cegadora de polvo gris…

 

Los bomberos… Llegaron puntuales.

Como cada 2 semanas… volvieron a desalojar  con la parsimonia que da la costumbre a los 34 moradores de la residencia para ancianos del edificio Windsor…

Salían una vez más a la falsa seguridad de la calle, ordenadamente, sonrientes, relajados  y felices… sacudiéndose suavemente  y con extremo cuidado, adormiladas mariposas tropicales de grandes alas y pétalos rosados de cerezo.

 

 

Toni Lázaro

http://tonilazaro.blogia.com

12/02/2012


<iframe width="420" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/b0kSpfAoyZs?rel=0" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Conte a partir de cireres, bessons i magdalena.

Conte a partir de cireres, bessons i magdalena.

AMBIENT 

Besllums d’albada magnètica. Telegrames des de la pantalla del televisor, visió fora de camp. La Magdalena sucava les magdalenes en llet de Bob Dylan. Remenant les cireres. Menjant-se’n una. Sortint de la rulot, vent d’hivern mol·lecular. Mississipi.

Reentrada. Entropia campal, armariet, els draps eren un petó en negatiu. Ministeri de la pols exterior. Sí, adéu pols. Fora, els grills en simfonia de banjos de plantacions de cotó, els transatlàntics morien en el riu de les llàgrimes blaves. Hora de funeral.

Porta conclusa. El camí era llarg, Dauphines rovellats acompanyant-la. Fang de negre multicolor termoscòpic. Costava mirar endavant. El petroli no era bo per a conviure-hi. Somrients limitacions de velocitat fugien de Three Mile Island junt amb un cor grec cibernètic. Pausa.

Cotxe patrulla anant cap a ella, policies bessons, frenada en sec & crits de no hi tenim res a veure. Il·lusos. La Magdalena plorava darrera d’un abric, on som, on som. Els Estats Units no obririen mai més les fronteres, fotògrafs caient en pluja fina & rabent & el·líptica. Flaixos, F2, 1/125.

Comissaria. El joc de les preguntes jurídicament irresponsables. Sola & 2 tracks & calia fugir & porta oberta. Sala dels ordinadors, enormes & bobines de cinta. Vidre, crash, patrulles buscant-la. Oculta en un camió de bidons de gas & gas & més gas.

72%. 58%. 43%. 67%. 92%. 25%.

De nou a la rulot, pluja. Cortines refugi antiatòmic sísmic. No $. Sobtadament sense feina. Enyorança del petroli. Mississipi.

 

Harmòniques en una trompeteria quieta,

l’arc de Sant Martí canta meditacions

sobre l’hora binària dels Chevys suicides.

Torna a ser de nit prop de l’estació de gasolina.

Confrares, confrares, l’amenaça de punxa blanca,

els somnis semblen no haver aconseguit res.

Moviment pels drets civils, però.

Un dia serem tots lliures.

 

 

Lluís Paloma

Conte a partir de joc, castell i garlanda

Conte a partir de joc, castell i garlanda

En Joan i l’Ímma ja feia estona que s’entretenien amb la play i, una mica cansats de lluitar contra bèsties de tres caps, salvar mons de quatre maneres diferents, i d’aixafar mosques, decidiren començar un joc nou. Van enfilar escales a munt fins a les golfes i, un cop dalt, van rescatar del seu tedi la gran capsa plena de clicks de famobil, herència del  pare i un dels majors tresors que es guardaven en aquella casa. Al cap de poca estona, mentre el sol es refugiava en l’ampli jardí i repartia gasiu la seva tíbia escalfor, van encetar una nova aventura. 

–Jo em quedo amb el castell i tu agafes el barco pirata  – va dir en Joan.

–No, el darrer cop tu ja vas portar el cavaller negre i els soldats. Ara, el castell em toca a mi i tu et quedes amb els vaixells, i els tresors  –va afegir la germana petita, amb un to de solemne equitat.

De la cuina estant, la Clàudia sentia les veus de la mainada que li arribaven indiferents a la seva tristor. L’ alegra cridòria dels seus fills encara l’entristien més per la seva innocència i espontaneïtat. Però, avui, no es podia permetre cap flaquesa. Era vigília de Nadal i era un dia de molta feina. Demà, tenia tota la família a dinar, els pares, els sogres, la seva germana i el seu cunyat, els tres nebots, la tieta ... i, mentre repassava mentalment les copes que necessitava, va iniciar els preparatius per a l’escudella. Sobre el marbre, com en un ritual, tots els ingredients col·locats amb molta cura: les dues cuixes de gallina, la carn picada per a la pilota, els pedrers, l’os del moll, el porro, l’api, les pastanagues, la col, els naps, … Aquella tasca l’alliberava de mortificar-se amb allò que realment la preocupava. De sobta, els crits dels infants van irrompre en aquella pau manllevada per uns instants al destí i es va acostar a la finestra. Des d’allà, va veure els nens que, esverats i contents, corrien cap a la porta del carrer a rebre al seu pare.

–Uiiii!!!! Ja sento la flaire dels galets farcits i de la carn d’olla ...  –Va dir en Miquel amb to de broma, tot apropant-se a fer-li un petó.

–Com ha anat aquest matí per l’oficina? Va preguntar la Clàudia d’esma, mentre posava l’olla a bullir.

–Pots comptar, ens hi han fet anar ben bé per a res. No ha trucat ningú, ni un sol cop, ni una visita... res de res. Aquests dies, la gent té altres coses en què pensar i en què entretenir-se abans de perdre el temps en una assessoria.  –En Miquel, amb golafreria, va obrir la nevera i en va treure un tros de formatge que es disposava a tallar.

Els nens continuaven a fora, presoners de la seva imaginació que cavalcava a llom de cavalls, princeses, espases, illes i oceans. I la Clàudia va pensar que aquells retalls de felicitat era impossible que duressin per sempre.

En Miquel es dirigí cap a la cambra per posar-se roba còmoda i des de la distància s’adreçava a ella amb un to alegre i, fins i tot, una mica nerviós per la proximitat de les festes. Ella sentia la seva veu que anava xerrant ... he pensat que aquesta tarda podríem sortir a fer un volt i aprofitar per veure els llums encesos, però abans trauré la capsa amb les garlandes i farem l’arbre amb els nens... Encara tenim les boles de l’any passat, no?

Ella, no va respondre. I un fil de llàgrima se li va escapar galta avall. D’una revolada es va eixugar la cara perquè sentia els passos d’ell que s’acostaven 

I va tornar a recordar la veu d’aquella infermera, alta i tibada, que repetia el seu nom amb aquella cantarella: Clàudia Villegas? Sí, jo mateixa. Li hem de tornar a fer perquè el resultat no és clar. No s’amoïni, això és normal. Però, no, no va ser normal. I li van repetir. I van reafirmar-li allò d’aquell tumor que, insistent i arrogant, continuava de franc al seu pit. I, dies més tard: No s’ha de preocupar més del compte, avui en dia la medicina ha avançat molt i amb una petita intervenció li extirparem. Abans, li farem unes quantes sessions de químio. Sí, li facilitarem un contacte per triar el color i estil que més s’adapti al seu cabell. Ja li dic que no s’ha d’amoïnar per res. En pocs dies, contactarem amb vostè i ...

I l’olor d’escudella ja començava a envair tota la casa mentre la ratlla de l’horitzó es perfilava roja i maragda. De mica en mica, el sol es va anar fonent sense importar-li que la penombra inundés el jardí i tota l’estança. Ara, ja no li arribaven els crits alegres dels seus fills. Només sentia un pes que li rosegava l’ànima.

Ella, no es va veure amb cor de sortir  Aneu vosaltres, jo tinc massa feina. Abrigueu-vos bé, que fa molt fred. I el pes, cada cop més feixuc. Sí, ja m’explicareu com són els llums d’aquest any.

 

Dolors Frigola

17/12/2011

Cuento a partir de callejón otoño y dedicación.

Cuento a partir de callejón otoño y dedicación.



Conducía arropado fugazmente por la falsa seguridad de mi vehículo, arrastrándome empujado por el reguero de luces alargadas que se desplazaban cabizbajas entre el callejón oscuro de los sueños y las ilusiones, las obligaciones y las monotonías…

Movía el sintonizador del dial, casi por instinto, a tientas, entre la oscuridad de la noche de otoño de un domingo espeso, oscuro, consciente de su propia extinción... Una emisora desconocida, encontrada al azar regalaba melancólicos boleros y sus notas lánguidas seducían poco a poco, suavemente.

Bajo el negro opresivo de un cielo deprimente,  se adivinan entre la tierra y las estrellas, descomunales  nubes de color lila y una voz femenina, dulce y tierna llenaba con sus notas de durazno la noche de mi soledad, despertando casi con dedicación apasionada ese dios interior escondido, quizás demasiado adentro.

Las luces rojas me despiertan del sueño y la sombra gris, metálica, amenazante, del tráiler de delante, se abalanza en un instante interminable, sobre mí, cristales rotos que como estrellas de hielo surcan el aire lentamente y me envuelven, poco a poco, mientras el cuerpo incontrolado, de plomo, golpea el volante, siento el olor a neumático quemado, oigo las notas distorsionadas del  bolero: palabras de amor… gasolina en el suelo ondulando al compás de las notas más graves, una chispa que cae entre el sonido de la guitarra de un bolero llamado Adiós.

Cuento a partir de: salida, hiedra y sacudida.

Cuento a partir de: salida, hiedra y sacudida.

RIESGOS LABORALES 

 La salida de emergencia estaba bloqueada. No le sorprendió. Lo supo antes de intentar abrir la puerta, antes incluso de que sonase la alarma del simulacro de incendio.

Los odiaba. Odiaba los simulacros y odiaba a todos sus compañeros, y el sentimiento era mutuo, pero el día de hoy estaba siendo especialmente horrible.

Se levantó de buen humor, pero ya en el camino, se tropezó con una hiedra surgida de la nada en medio de la ciudad, cayó, y tuvo una seria lucha por recuperar su zapato derecho que quedó bastante arañado. Al menos nadie lo había visto. Ya cuando llegó a la fábrica y fue a por un café de la máquina, tendría que haber sospechado que todos estuviesen allí reunidos, pero necesitaba esa bebida; todos rieron como energúmenos cuando se quemó. Seguro que habían vuelto a retocar el termostato de la máquina ¡seguro! con el sobresalto se manchó la camisa de trabajo. Fue ese momento el que eligió su jefe para echarle bronca de algo con lo que él no tenía nada que ver. Después de la injusta reprimenda, le miró la mancha de café en su ropa, bajó la vista hasta su destrozado zapato y le lanzó una mirada que no necesitaba traducción: inútil. Sus compañeros encontraron la situación muy divertida, sobre todo, el que se libró de la regañina.

Cuando sonó la alarma ya se temía que algo pasaría si estaba cerca de muchos compañeros, por lo que después de que le empujaran, dejó que todos salieran corriendo.  Cuando por fin los perdió de vista, los siguió.

Y ahora estaba allí encerrado, pero sabía dónde había otra salida: la escalera de incendios de la planta de arriba, donde estaba el despacho del jefe.

Recorría la segunda planta cuando lo notó. Una tremenda sacudida movió todo el edificio. No perdió el equilibrio por alguna clase de milagro, si estaba en lo cierto aquello era un terremoto. ¡No podía ser! iba a morir por culpa de algún energúmeno que había atrancado la salida de emergencia.

Una de las paredes se desplomó, por suerte cayó hacia la calle, sino lo habría aplastado. Fueron unos segundos agónicos, pero aguantó estoicamente a que pasase.

Por fin aquel infierno acabó. Seguía vivo contra todo pronóstico. Tenía que conseguir salir de allí, no confiaba en que sus compañeros le buscasen ayuda, por lo que cruzó los dedos para que las líneas de emergencia no estuviesen colapsadas, y usó su móvil.

En pocos segundos llegó un cuerpo de bomberos que lo rescató. Miró sorprendido a su alrededor. No había nadie, ningún compañero, ni enemigo, ni nada, entonces alguien gritó. La pared que no le había aplastado a él había acabado con toda la plantilla de la empresa, jefe incluido. Parecía que habían intentado abrirle la puerta de emergencia cuando notaron el terremoto y no se dieron cuenta de que la pared se les venía encima. Sabía que debería sentirlo, pero teniendo en cuenta el día que llevaba, lo dejó para más adelante.

 

Antonia Gómez

Cuento a partir de: amor, silencio, tenue, templada y anclado.

Cuento a partir de: amor, silencio, tenue, templada y anclado.

EL DUELO 

Bajo la tenue luz de la luna desenvainó la espada que había sido templada por Maese Pedro, uno de los herreros más prestigiosos del país,  pese a ello sintió próximo su fin. Su contrincante  era un vencedor nato,  se contaban de él mil anécdotas que lo aproximaban a la inmortalidad.

En el silencio del amanecer luchó por el amor y el honor de ella, su amada. El candor y la inocencia que se le suponían debían ser preservados y su vida era un precio justo. Hay quien le había dicho que sus principios estaban anclados en el pasado, pero él no podía atender estos argumentos. El honor es lo más grande que posee un hombre, eso es lo que le habían enseñado y en ello creía.

No duró mucho la contienda,  la diferencia entre los rivales era más que obvia.  Cayó al suelo herido de muerte. Con el último aliento pronunció su nombre: Inés

Don Juan se acercó a él, y volviéndose a los testigos dijo: 

–Cada vez odio más estas situaciones. Me obligan a batirme en duelo para defender el posible honor de mujeres a las que ni siquiera conozco. ¿Vosotros sabéis quien es Inés?. Si este pobre hombre ha muerto creyendo que yo era su amante, tal vez debería hacerle una visita y presentarle mis respetos.

Y así fue, señores, como Don Juan Tenorio conoció a  Doña Inés de Ullóa.

 

Nita Coquard