Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

LA JAQUETA DE LLANA

 

Les fulles, de colors ocres i rovellats, s’estremien tremoloses abans de abandonar-se a la força invisible, però impetuosa, que les arrancava de l’arbre que les havia vist néixer. Un vent procedent de confins freds i llunyans havia arrossegat la tardor fins a la ciutat.

Vaig treure de l’armari la jaqueta de llana que m’havia fet la mare molts anys enrere. Me la vaig mirar detingudament, a les mànigues les fibres s’havien caragolat fent les típiques boletes. Desprès d’una bona estona raspallant-la la majoria seguien al mateix lloc. M’agradava molt aquella jaqueta. Encara recordava, com si fos ara, quan la mare feia el cabdell mentre jo amb els avantbraços estirats li aguantava la madeixa de llana. Teixia fent anar les agulles sense gairebé ni mirar-se-les; clic, clic, i tibada de fil; clic, clic, i tibada de fil... Era un gest gairebé mecànic. 

 Aquella jaqueta em portava els records d’un hivern on encara hi érem tots. Amb els anys hi han hagut doloroses absències. La del pare, un infart fulminant se’l va emportar d’un dia per l’altre, i la de la mare, a qui l’Alzeimer s’emporta dia a dia lentament, sense esperances de retorn.

 Decidit! Aquest any, la jaqueta tornarà a sortir al carrer i a escalfar-me cos i ànima.

 

 Em vaig dirigir a la Residència on des de feia més d’un any havia ingressat la mare. Vaig aparcar a la zona blava i vaig travessar el llindar, com sempre amb recança. Crec que mai no m’hi acostumaré. Vaig passar de llarg per la sala de La biblioteca pensant en el molt que li havia agradat llegir, en tantes i tantes hores com l’havia vist amb un llibre a les mans, i em vaig quedar mirant la sala anomenada d’esbarjo. Era una sala gran, espaiosa i ben il·luminada per la llum natural que entrava a través dels grans finestrals que donaven al carrer. Assegudes a les butaques o bé en cadires de rodes l’una al costat de l’altre al voltant de la sala, una generació de dones esperaven impacients que els hi servissin el berenar. Feia olor de humanitat, de bolquers i desinfectant.

Jo li portava un tall de coca i,  d’amagat de la monja, una Coca Cola, que era la seva beguda preferida. Quan la mare va veure la llauna de color vermell, uns ulls de nena en un cos de vella, es van esbatanar d’alegria, va allargar els braços cridant: Tinc seeet! A mi, no em va ni veure. Tinc seeet! Va tornar a cridar fen moure les puntes dels dits impacient, com una criatura davant d’un regal inesperat. Em va entendrir.

 Al costat seu, una dona jugava a posar-se i treure’s la dentadura amb la llengua, de tant en tant parava per cridar:

–Dolenta! Dolenta! Assassina! –i seguidament cantava– La Virgen del Pilar diceee... –i tornava a començar... – Dolenta! Dolenta!...

–Calla pesada! Mira que crido a la monja! –l’amonestava una altra pobra vella que bressolava una nina.

–Tinc seeet! –repetia la mare impacient mentre agafava la llauna de beguda amb mans tremoloses i se l’acostava a la boca.

–A poc a poc marona...

–Senyora, quina jaqueta més maca que porta –va exclamar, mirant-me.

No em va conèixer. Tant se val, per uns instants, els que va durar la beguda, la vaig fer feliç. La resta del temps, per ella, no comptava.