Blogia
UN MUNT DE MOTS

TRES PARAULES... I UN CONTE.

HILLSBORO, per Lluís Paloma, "Patinet"

HILLSBORO, per Lluís Paloma, "Patinet"

Dins la solitària oficina carregada de fum i silenci, el sergent entretenia el pas de les hores llegint vells exemplars del diari local. No sabia què fer en un mes, en aquelles eleccions on no podia distingir un candidat dels altres. Era un moment terrible, sense sortida aparent. Va aixecar-se i va sortir un moment a l’exterior, tractant que la foscor i l’enllumenat li freguessin la cara. Es va moure, tornant a dins, cap als diaris. Hi havia d’haver enquestes. Va mirar a fons un dels diaris, pàgina a pàgina, perplexitat a perplexitat. Un altre diari. I un altre. I un altre. No hi havia res. Res més que taques de tinta.

 

El nombre enigmàtic

Autopistes en la matinada

Una ràdio enmig del desert

Tot és difusament tèrbol

Drons a Beaverton

Avui perillem amb orgull

Semiòtica sísmica

Preguntem-nos respostes

Nit en la nit nocturna

Veritat a la pàgina

El capellà - Lluís Paloma

El capellà - Lluís Paloma

Aquell diumenge assolellat, mossèn Martí sortí de la sagristia per a fer la missa. Tot el poble hi era, cosa notable en els temps que corren. Mossèn Martí va començar, i anava fent tots els passos correctament, quan va notar que un dels parroquians, l'Escamillo López, s'aixecava del seu seient i se n'anava. Estranyat, mossèn Martí va seguir amb la missa, fent veure que no passava res.

Tot plegat no hauria passat a majors si, absolutament a cada missa posterior, l'Escamillo no se n'hagués anat a mig, aproximadament al mateix punt. Mossèn Martí no deia res per a no esvalotar el galliner, però en privat es posava cada cop més nerviós. Fins que un dia no va poder més i va interrompre la missa.

-Senyor Escamillo, el seu comportament és intolerable!

-El seu sí que és intolerable, mossèn! A cada missa vostè proclama el misteri de la fe!

-I què hi ha d'anormal en això?

-Que mai no ens diu qui n'és el detectiu!

 

Lluís Paloma Patinet

 

Conte a partir de: dolçor, niebla, escanyolit

Conte a partir de: dolçor, niebla, escanyolit

La noia del telescopi

En aquella hora de la tarda, al mirador de Sant Domènec corria un ventim tan suau com la seda d’un tapís persa. Mentre el capvespre es tenyia de roig i violeta, jo seia en un banc assaborint les darreres pàgines d’una novel.la.

Una veu  esberlada va desconcentrar-me:

–... si te’n vas, mai més podré obrir els ulls al matí, ni mirar la volta celeste..., s’eclipsaran totes les llunes amb totes les seves nits... –somicava una noia amb tristor.

El xicot que seia al seu costat callava i mirava l’horitzó que es fonia per sobre un paisatge de teulades rogenques.

Les campanes de Sant Feliu van tocar les set, però jo tenia tanta curiositat que no vaig ser capaç de marxar. 

El noi continuava mut, mentre ella seguia el seu soliloqui misteriós.  

–No, no m’ho pots fer això..., si te’n vas allà dalt, per a mi, s’haurà fos Cassiopea, i la Constel·lació de Cepheus..., no podré contemplar mai més la Nebulosa d’Orió, ni el resplendor de Polaris... i què quedarà de la nostra promesa de viure centenars de milers d’anys per viatjar a la seva llum?–continuava somicant.

Al cap d’uns minuts, veient que no en treia l’entrellat, vaig fer l’intent d’alçar-me i marxa però, just en aquell moment, el noi li passà la mà per la cabellera color mandarina, suaument, com si resseguís el perfil d’una lluna en quart minvant. Ella se li abraçà: Sis plau, Pol, renuncia. Encara ets a temps de fer-te enrere. Tu i jo ja tenim les nostres pròpies gestes. Això és una bogeria.

El Pol va besar-la, i eixugant-li una llàgrima que li lliscava galta avall, s’alçà del banc i va marxar en direcció al sol que es colgava per ponent.

La noia no el va seguir. Ni va fer els gest d’aixecar-se. Va treure unes ulleres de sol de la seva bossa i el contemplà llargament fins que els seus cabells van deixar de resplendir, com tènues guspires de foc,  i ell va desaparèixer per l’infinit.

Just després que el sol es colgués  rere el turó que mira cap a Venus, la noia abandonà el mirador. Semblava una nina de plexiglàs. Una figura desdibuixada per la penombra que s’anunciava amb les primeres foscors del capvespre.

Dos dies més tard, vaig anar al cal Nando a fer el cafè. Vaig obrir el diari i la notícia em va enlluernar més que els raigs de llum que entraven pel finestral que toca l’Onyar:  Ja s’han donat a conèixer els noms dels seleccionats per a la Missió a Mart, l’anomenada Mars One. Entre ells, un jove gironí, el Pol Bacardí. Els escollits, faran un viatge de no retorn a Mart, i partiran... Em vaig estar una bona estona rellegint aquelles ratlles. Per un moment, em vaig imaginar la nau espacial de colors brillants i reflexes metal·litzats. Un noi equipat amb una mena de mono platejat i un casc, ulleres, tubs, guants,... amb tots els enginys necessaris per anar a conquerir un nou espai, allà dalt, als afores de l’univers on hi podria haver de tot, fins i tot vida. Vida, sí, vaig pensar, però, i amor? N’hi podria haver, d’amor?

Quan ja em disposava a tancar el diari, em vaig fixar en la secció d’anuncis: una noia es venia el seu telescopi d’última generació. Em vaig apuntar el seu número de mòbil sense saber ben bé perquè. A mi, mai m’han atret els temes d’astronomia ni res que s’hi assemblés; tot plegat, era una gran tonteria però, per una vegada, no vaig voler fer cas del que em dictava el meu raonament deductiu, i vaig voler aventurar-me a seguir el desig del meu cor.  

Satisfet, vaig deixar el diari a la barra i, abans de marxar, vaig fer una darrera mirada a la llera del riu. Repenjada al pont de pedra, vaig reconèixer la noia de cabells de color mandarina. I no era un miratge. Era tan real com l’aire que respirava i el vent que agitava les branques dels plataners de la rambla. Sola, amb la mirada perduda buscant una resposta al fons de l’aigua tèrbola que corria riu avall.

Abans d’arribar al pont, vaig marcar el número de mòbil. La musiqueta va deixar anar les primeres notes del blues per a un planeta vermell i al cap d’un instant tornava a escoltar la seva veu, dolça i melangiosa que responia amb un sí interrogant.

Dolors Frigola

Gener 2016

Conte a partir de: candidata, calçasses i primavera

Conte a partir de: candidata, calçasses i primavera

Ets tu la candidata a ergonomia?

 

-Què hi fem, aquí?

-Què té de tan estrany?

-Vull dir... és normal ser a dins d'un tanc d'oxígen?

-Què faríem a fora?

-No agafar claustrofòbia. Et sembla poc?

-És absurd el que dius.

-Absurd?

-No faríem més que deshidratar-nos!

-Deshidratar-nos? Vols dir...

-...que, efectivament, a fora no hi ha granissats de llimona. No és precisament primavera, eh?

-Au, va! Et parlo de llibertat i em surts amb begudes!

-Igualment no sé què vols que facin un parell de cervells sense crani ni cos a fora d'un tanc d'oxigen.

-És igual! Reivindico la meva llibertat, i ara mateix vaig a cridar per a que ens treguin d'aquí dins!

-Escolta...

-Eh!!! Traieu-nos d'aquí!!!

-Para! No veus que només t'escolto jo, i perquè parlem per telepatia???

-Telepatia?

-Sí!

-Buaaah!!! Snif, snif! Buaaah!!!

-Apa, ara tenim drama.

-Què hi fem, condemnats a estar tancats aquí pels segles dels segles? Nosaltres, de qui tant se n'esperava en el camp de les arts i les ciències!

-Ets un cregut.

-I tu un avorrit.

-Doncs ves-te'n.

-Ara mateix... Ostres, no em puc moure!

-Ni jo tampoc.

-Tens manera d'avisar un taxi?

-Amb el meu telèfon mòbil sí.

-Però no pots parlar!

-Un whatsapp i tot solucionat.... Ostres, ara em demana un nom!

-Tens raó, no tenim noms! Què fem?

-Ai, desgràcia divina!

-Tinc una idea!

-Quina?

Øß½&#åü¥§¶: Aquesta. Tu també tens un nom distintiu.

ĎɸɟĔâɮĽȢɅŃ: Un quèee??? Escolta, això és impronunciable.

Øß½&#åü¥§¶: No hi estic pas d'acord. Tan difícil és dir Øß½&#åü¥§¶ o ĎɸɟĔâɮĽȢɅŃ?

ĎɸɟĔâɮĽȢɅŃ: Per a mi sí, no per res.

Øß½&#åü¥§¶: Doncs què vol el senyor?

ĎɸɟĔâɮĽȢɅŃ: Haurem d'entrar a una església a preguntar-li.

Øß½&#åü¥§¶: Vull dir què vols tu.

ĎɸɟĔâɮĽȢɅŃ: Un nom en escriptura occidental intel·ligible.

Iupiii!!!: Per exemple?

Yeahhh!!!: Aaagh!!! Què has fotut???

Iupiii!!!: Apa, el senyor no està content.

Yeahhh!!!: Anem a una església?

Madama Butterfly: Aquest et convenç?

A Hard Day's Night: No, però vés avisant al taxi.

Madama Butterfly: A veure, em dic Madama Butterfly... Què???

A Hard Day's Night: Què ocorre?

Madama Butterfly: El taxista es pensa que m'estic fotent d'ell. Li diré que és igual i que vingui, que corre pressa.

A Hard Day's Night: Més valdrà que trii jo els nostres noms.

Madama Butterfly: ... Senyor taxista... reculli'ns al tanc d'oxigen... Laboratori de Neurodinàmica... Passeig de la Vall d'Hebron, 171...

Suau Lliri Tendre: Eh, què et sembla?

Dolç Osset de Peluix: Que ets un calçasses! On vas amb aquests noms pel món? Mare de Déu, Senyor!

Suau Lliri Tendre: Anem a una mesquita, per a variar?

Dolç Osset de Peluix: Deixem-ho córrer.

Suau Lliri Tendre: D'acord. 36 Km./h., 43 Km./h., 54 Km./h., ...

Dolç Osset de Peluix: Ufff!!!

Suau Lliri Tendre: Eh, un xerric de pneumàtics!

Dolç Osset de Peluix: Vols dir que ell ja és aquí?

Suau Lliri Tendre: Doncs sí! Hola, senyor taxista... Però per què surt corrent i xisclant? Que només som dos cervells!

Dolç Osset de Peluix: Em sembla que per a sortir d'aquest tanc ho tenim pelut.

Suau Lliri Tendre: Buaaah!!! Snif, snif! Buaaah!!!

 

Lluís Paloma

Conte a partir de: meandre, esgarrifança,vànova, desencís, equilibri, dropo, bunyol

Conte a partir de: meandre, esgarrifança,vànova, desencís, equilibri, dropo, bunyol

La carretera, sinuosa, plena de revolts, li demana atenció; és aleshores quan ella, la Joana, s’entrega totalment a la conducció abraonant-se enèrgicament al volant, girant-lo ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, cop de fre, canvi de marxa i de nou dreta i esquerra. Com li agrada conduir sola...!!!, deixar lliures els seus pensaments, sense ignorar que té a les mans un estri perillós, si no el domina sensatament. De tant en tant, el paisatge canviant li allibera la tensió i amb molt de seny pot allargar la vista cap a les petites planúries que omplen part de la contrada i que, sobtadament, li presenten al seu davant una llarga recta que li ofereix la possibilitat de fixar una marxa i deixar-se anar. Llavors, més tranquil·la, reflexiona sobre el motiu que la porta a visitar aquell lloc tan llunyà de casa seva, on no està del tot segura si trobarà la germana de la seva mare, la Conchita, o la seva filla, i tampoc està segura de com la rebran, després de tants anys de silenci. El paisatge tan conegut per ella, és ple d’arbres fruiters i de grans espais conreats, d’atractius colors, on hi domina el verd.

Ja fa estona que condueix i sent la proximitat d’aquell roure gegant que indica el camí que la conduirà al poble. Ja el té al davant, i és increïble com s’ha projectat orgullós, creixent en alçada i amplitud a través del temps. Tindrà memòria i és recordarà de mi?, es pregunta. Sempre amb el cotxe cara amunt, segueix amb dificultat per un camí estret, ple de bonics senderols, que porten a la muntanya, fins arribar a un petit pla des d’on contempla meravellada, amb ulls d’artista, el bonic poble de la seva mare. Baixa del cotxe, sent una esgarrifança per tot el seu cos, es relaxa i s’emociona amb els records que flueixen atropelladament a la seva memòria.

Ja la tarda declina i el sol poc a poc s’esvaeix a l’horitzó. La llum natural no li priva de veure clar per aparcar prop del centre del poble on, per cert, no si veu ningú.

Baixa del cotxe i és dirigeix al forn. El seu pensament la traeix quan pensa amb la solitud de la plaça, lloc principal i amb la imatge trista i solitària del forn que anys enrere era el lloc més ufanós del poble. Dissimulant el seu desencís és dirigeix a la botiga on una noia jove neteja amb afany les prestatgeries. Bona tarda, diu la Joana, tot obrint la porta. Bona tarda, contesta la dependenta, què se li ofereix? Bé, podrien informar-me sobre la família Claramunt, que era fa bastants anys veïna del carrer Major? Sap si encara viuen aquí? La senyora Conchita era germana de la meva mare, aclareix. La noia, estranyada de veure una persona nova a aquelles hores de la tarda per aquell indret muntanyós i soliu, respon: jo no ho sé però la meva sogre a la millor la pot informar. Aparta les cortines blanquinoses, tot l’entorn sembla enfarinat i crida: Caterina!!! La Caterina surt encuriosida i un xic bruscota li pregunta: amb que podem servir-la? La Joana repeteix la seva presentació i aleshores s’il·lumina la cara de la fornera. No, no viuen aquí, la mare i la filla, que és va casar ja fa uns anys, viuen a Berga, però si vol tinc la clau de casa seua, per si és vol quedar a dormir aquesta nit. La nova adreça no la tinc però tinc el telèfon. Busca per un calaix fins que troba les claus i el telèfon. No sé, pensativa la Joana, potser que la truqui.

Aquí té el telèfon i decidida li marca el número.

Tia, soc la Joana de Barcelona, la filla de la teva germana Matilde... un moment de silenci i se la nota sorpresa quan li pregunta si s’ha perdut per aquest poble, el seu i el de tota la família durant molts anys. Parlotegen amb il·lusió i queden per l’endemà en que la Joana anirà a visitar-les a la seva nova estada, per parlar i recordar vells temps. Et pots quedar a dormir a casa, esta neta, li diu la Conchita amb molt d’afecte, ja que tots els estius els passem al poble. No et preocupis, t’agradarà, els matins son molt bonics i de dia tot millora. T’esperem. Petons. Adéu.

La Joana agafa les claus i amb respecte es dirigeix a la casa. Obra la porta, dóna la llum, encara recorda com, i s’endinsa al menjador. No tot està igual, però per la seva ment passa la pel·lícula del passat i ho veu així. Puja l’escala de fusta, gastada, i davant seu se li obre l’habitació de l’àvia, amb el mateix llit i la mateixa vànova de colors, que ella presumia de haver-hi passat molt de temps teixint-la. Amb noves sensacions i sense necessitat de res més, s’estira al llit, tanca els ulls i pensant amb el demà i el passat s’adorm,

 

És aleshores quan obra la clau dels seus somnis i es veu fent equilibris per creuar un riu que te davant seu. Un gran obstacle, una gran barana o paret, no la deixen. Aquest fet li produeix una histèria que no pot controlar, que no sap d’on neix, sembla que d’una gran mentida. Continua enmig de suaus nuvoloses que no li deixen veure el misteri que envolta aquest obstacle. Prop del pont i entremig de la boira veu un personatge de la família que l’inquieta. Rebel i obstinada torna al principi, a l’entrada del seu somni, continua fins el riu i ¡sorpresa! descobreix l’home que alimenta al personatge del pont, sí, es diu, és aquell cosí misteriós que no he conegut mai, que li produeix en el fons un menyspreu com a persona poc equilibrada, amb fama de gandul que, durant la seva joventut, va cometre un bunyol que va passar a ser causa de judici sumaríssim per part de tota la família. Inquieta viu aquests fets i suaument acaba descobrint com, amb el temps, l’home va trobar un cert equilibri i el perdó dels seus.

 

Sobtadament es desperta i estorada és troba fent un petó al aire, sense saber perquè. He descansat bé aquesta nit, es diu, vaig a fer tot el que ahir hem vaig proposar, i a gaudir del retrobament de la tieta Matilde i de la seva família.

Rosa Baig

Conte a partir de : Màgia, esbòs, ofuscació

Conte a partir de : Màgia, esbòs, ofuscació

Ob 21

 Havia caigut la nit sobre Viena. La gent se n'anava cap a casa, a endreçar-se. Els tramvies recorrien la ciutat com un sistema sincrònic d'alta precisió. Fins i tot el panet havia marxat ja de la fleca.

Davant la porta del Muzikverein, els melòmans de la ciutat i alguns turistes amb inquietuds esperaven a poder entrar. El programa: obres de Mozart. Els millors músics clàssics del planeta tornarien a un segle XVIII potser més llunyà d'allò raonable.

Es van obrir les portes. Histèria per ser els primers a deixar l'abric. En mig minut s'havien format cues de centenars de persones davant dels guardarrobes. I el concert començava en deu minuts -maleïts retards! Ofuscació i histèria per part del personal. I, a la fi, tothom a la sala just a temps. Cada vespre el mateix, pensaven els pobres treballadors.

Era un home, el que entrava per la porta.

-Disculpi, senyor, fa tard.

-On és la màgia?

-...

-On és la màgia???

-Em sembla que s'equivoca, senyor.

-Hem quedat aquí! On és la màgia???

-Diria que no es troba bé, senyor. Vol que li avisi un taxi?

-On és la màgia, punyeta???!!!

Llum venint dels graons. So de trons immediats. Vent atramuntanat. Des de dalt l'escala, un àngel daurat va aparèixer, surant a l'aire, brillant i resplendent. El desconegut va obrir els braços i es va postrar als peus de l'aparició, acotant el cap en senyal de deferència. L'àngel, calm i amable, li va dir:

-És l'hora de l'esbós, Franz Joseph. Vine amb mi.

I el va agafar de les mans, enduent-se'l a un lloc recòndit del cel nocturn. El palau de Schönbrun els va saludar amb llums intermitents. Si tan sols haguessin pogut tornar a 1914...

 

Lluís Paloma, "Patinet", UMDM 3 de maig 2014.

DESTÍ 

No m’ho podia creure!

Tot va començar de la manera més engrescadora. Celebràvem l’aniversari del Jaume, el meu millor amic. La Pilar la seva dona li havia organitzat una festa sorpresa, quaranta anys no es compleixen cada dia.

Va ser una verdadera festassa, els canapès i els gintònics van donar pas a un sopar de primera amb ternasco, cava i pastís d’aniversari. Tots ens coneixíem i l’ambient era d’allò més distès. Preníem el cafè i els licors quan de sobte vam sentir el repic d’una cullereta contra una copa de vidre. Era la Pilar que ens reclamava un moment d’atenció.

Amics! Gràcies a tots per ser aquí –aplaudiments divertits–, i per haver sigut els meus còmplices! A vosaltres també us tinc reservada una sorpresa –amb un somriure burleta–. Que entri Madame Marguerite!

Tots vam quedar-nos una mica parats i es va fer el silenci. De què anava tot allò? Que potser havia llogat a una striper? La Pilar era capaç d’això i de molt més. Davant la nostre expectació, Mme. Marguerite va fer una entrada triomfal, amb música i tot. En veure l’edat i l’aspecte de la Madame, ja vam deduir que la cosa no anava per aquí. La dona que acabava d’entrar era menuda, d’uns cinquanta i molts anys mal dissimulats per un maquillatge exagerat i uns ulls perfilats amb kool, com els d’una ballarina egípcia. Vestida amb una túnica negra i embolcallada amb una estola de fals lleopard, tronada i decadent, rematava el conjunt amb un turbant a l’estil dels de la Grace Kelly, sense l’estil de la Grace Kelly. Avançava pel mig de la sala ceremoniosament i ens saludava amb un somriure que deixava al descobert unes dents tortes i esgroguissades.

Mme. Marguerite –la Pilar reprenent la paraula–, és una pitonissa i quiromàntica molt reconeguda i llegirà la mà de tothom que ho vulgui –una mica perplexos vam aplaudir–. Començarà... pel Jaume!

No! No! –el Jaume fent un pas enrere–. A mi no, ja saps que soc molt aprensiu. Que et llegeixi la teva!

Sí, sí, la de la Pilar, vam insistir tots rient.

D’acord... –enriolada, va allargar-li la mà a la pitonissa.

A veure –s’acostà el palmell de la Pilar i se’l va mirar detingudament –, hum... vostè, és una dona amant de la puntualitat —rialles–. Adora als animals però és al·lèrgica a les plomes, m’equivoco? De petita es va trencar el braç esquerra... Dos cops!

És cert! Dues vegades! –la Pilar amb cara de sorpresa. Aplaudiments.

Tots sospitàvem que allò estava preparat, però de mica en mica, sentint el que anava dient i encertant a la majoria dels convidats, ens vam anar convencent i interessant cada vegada més pel què deia i a qui ho deia.

Vostè –li deia a un altre –, te la línea de la vida molt llarga, però està partida. De jove va tenir un accident molt greu i va estar un temps entre la vida i la mort, m’equivoco? –rialles i més aplaudiments.

Ai caram! Això no ho sap gairebé ningú! –sorprès.

Quan va arribar a la nostre taula, la Maria la meva promesa, va agafar-me la mà i sense donar-me temps a reaccionar, la va mostrar a la pitonissa. Mme. Marguerite va somriure. Em va agafar la ma i va ajupir una mica el cap per observar-me fixament el palmell. De sobte, el seu rostre es va transfigurar i la seva mirada es va enfosquir. Va deixar-me anar la mà bruscament com si cremés. Tota ella es va crispar. Es va escurar la gola i va desviar la mirada. El cor em va començar a bategar amb força. Què era el que l’havia trasbalsat d’aquella manera? Que potser havia vist la meva mort?

Mme. Marguerite, va intentar donar-se un aire despreocupat, i, com si intuís els meus pensaments, va tornar-me a agafar la mà tot dient:

Jove, té la línea de la vida extraordinàriament llarga i sens dubte arribarà a la vellesa. La línea de la intel·ligència no pot ser més brillant, la del cor...

Sisplau! –va fer la Maria rient–. Sigui discreta!

No pateixi dona! Deixi’m dir-li que descobreixo en aquest jove una gran constància en els afectes. Complidor, meticulós, col·leccionista... M’equivoco?

No, no! –vaig dir desconcertat ja que feia poc havia començat a col·leccionar llaunes de Coca- Cola, cosa que no sabia ningú a part de la Maria. Dit això Madame Marguerite es va aixecar i es va excusar dient que necessitava descansar una estona.

No li vaig treure l’ull de sobre, però ella m’esquivava. Finalment em vaig armar de valor i m’hi vaig acostar.

Perdoni Madame, però em sembla que no m’ ha dit tot el que ha vist, oi? –vaig deixar-li anar sense preàmbuls–. Digui’m la veritat sisplau, ja soc grandet! Ha vist la meva mort?

La madame va mirar al nostre voltant per comprovar que no ens escoltava ningú més, i en un to de veu més baix, com si m’expliques un secret, va dir-me:

No, la seva mort, no. Però sí que he vist clarament que serà vostè qui provocarà la mort d’una altra persona. He vist... un assassinat!

Vaig sentir un calfred. Jo no hi havia cregut mai en aquestes coses, ho trobava cosa de dones grans que s’avorrien, però haig de reconèixer que Mme. Marguerite transmetia una mena de sinceritat irrefutable, a més ho havia encertat tot. Em vaig posar nerviós.

I ara! Això és impossible! Jo soc una bona persona, tinc consciència! No la faria mai una cosa així.

Ella, va mirar-me fixament als ulls.

Tenia consciència quan als tretze anys va matar al gos de la veïna d’una perdigonada? Cregui’m jove, qui fa un cove fa un cistell!

Vaig quedar glaçat. Com ho podia saber? No ho havia dit mai a ningú només a la Maria i encara me’n sentia avergonyit quan ho recordava. Vermell com un perdigot, unes gotes de suor em començaven a baixar per les temples, em vaig afluixar el nus de la corbata i em vaig descordar la camisa. M’asfixiava. Es va fer un silenci incòmode que vaig trencar jo.

Qui li ha explicat això?

Ningú. Ho veig i prou. És un do, o una maledicció, depèn de com s’ho miri. Ni jo mateixa sé perquè passa, ho veig amb la ment. Val més que ho accepti.

I no s’equivoca mai?

Mai!

I com puc evitar-ho?

No pot, és el seu destí.

És el seu destí... Aquelles paraules em van quedar gravades al cervell, no em podia concentrar en la feina ni en res, a cada moment em tornaven a la memòria... és el seu destí.

I la Maria? Què passaria amb la nostre vida, amb els nostres projectes de futur, amb la família que pensàvem formar? Li destrossaria la vida, no la podria mirar a la cara. I si teníem fills? Serien els fills d’un assassí?

Durant dies vaig estar pensant , fins que vaig arribar a la conclusió de que l’única manera d’assegurar-me una vida tranquil·la era avançar-me al destí i perpetra el delicte abans del casament. Un cop comés, ja podria respirar tranquil.

Però com ho podia fer? No tenia enemics ni sentia ràbia ni enveja per ningú, a qui mataria doncs? A un captaire? Em semblava massa cruel. Després de molt cavil·lar i cavil·lar, de sobte, em vaig recordar de la tieta Rosita, una parenta llunyana. Era una velleta soltera i encantadora que als seus noranta tres anys, encara vivia sola. Al cap i a la fi, tampoc no viuria gaire temps més. Sí, si ho havia de fer, si havia de complir el meu destí, doncs ho faria i llestos.

La vaig anar a veure amb la intenció premeditada de canviar-li les pastilles que sabia que prenia pel cor, per unes altres que només contenien sucre.

La tieta Rosita tenia cataractes, cosa que jugava al meu favor, segur que ni se n’adonaria. Vaig esperar amagat a la cantonada fins que vaig veure marxar a la noia que la cuidava, llavors, vaig fer-li una visita.

Buidar l’envàs de les pastilles i tornar-lo a omplir em va ser fàcil, la pobre dona no ho va ni veure, ni això, ni que jo estava més blanc que la paret. Em va explicar que se’n anava a passar uns dies a un balneari, cosa que anava de primera pels meus plans malèfics. Si moria lluny de casa ningú sospitaria res.

Aquella setmana se’m va fer molt llarga fins que, finalment, vaig rebre la trucada d’una cosina que em va comunicar la mort, al balneari, de la pobre tieta. La veritat és que m’ho vaig prendre més bé del que m’esperava. Fins i tot em vaig sentir orgullós d’haver-me’n sortit amb tanta facilitat. Potser sí que dins meu hi havia més maldat de la que jo mateix estava disposat a admetre.

Amb una mica de remordiment, però alleugerat pel meu futur que ja veia lliure d’amenaces kàrmiques, vaig assistir al funeral.

Pobre tieta! –dirigint-me a la cosina remenant el cap com si estès realment compungit–. Vés a saber si es va deixar de prendre alguna pastilla.

Ui, no! Es veu que les pastilles del cor se les va deixar a casa i el metge del balneari n’hi va receptar unes altres. Més ben cuidada no podia estar! Era molt gran, el cor massa gastat, vatua aquí!

Merda! Si l’havia palmat ella sola, la seva mort no em servia per res. Hauria de buscar una altre víctima. Llàstima, tan bé que me’n hauria sortit! I vinga donar-hi voltes de dia i de nit. El meu cap era com un ordinador buscant probabilitats. Mirava a una persona coneguda o desconeguda i pensava, i si matés a aquest, o aquest altre? A tot arreu veia possibles víctimes, però les conseqüències m’aturaven, no les veia clares. Cony de tieta!

Els dies anaven passant i jo cada dia estava més neguitós. No trobava cap solució al meu problema, i, per acabar-ho d’adobar, havia d’anar a Mallorca per motius de feina i no en tenia cap ganes. Vaig estar a punt de fingir una malaltia i demanar la baixa per tal de no anar-hi però al final vaig desistir, potser fins i tot m’aniria bé un canvi d’aires.

El viatge de tornada el vaig fer de nit. A coberta, primer hi havia molta gent, però a mida que avançaven les hores em vaig anar quedant sol. Jo no tenia son. El meu cap no parava de barrinar i això em provocava insomni. Vaig seure en una gandula i vaig encendre’m una cigarreta. El temps passava, el casament amb la Maria era el vint-i-cinc de maig i ja estàvem a finals d’abril i jo, encara no havia trobat cap víctima pels meus propòsits. Vaig fer l’ultima calada a la cigarreta i em disposava a llançar-la per la borda quan vaig divisar una ombra, arraulida com un pardalet, repenjada a la barana de popa. Aquella silueta em recordava a algú... M’hi vaig acostar sigil·losament. No m’ho podia creure! Que hi feia Madame Marguerite allà? La vaig observar en silenci, aquella mala pècora ridícula, amb els seus mals presagis, m’havia esgarrat la vida. La vaig maleir. Ella, sense notar la meva presència, abocada a la barana, mirava lànguidament l’estela d’escuma blanca que deixava el vaixell.

M’hi vaig acostar a poc a poc. Vaig mirar a un costat i a l’altre, no hi havia ningú, la vaig agafar per les cames, com si fos un farcell, la vaig aixecar i sense pensar-m’ho dues vegades, vaig complir el meu destí. La vaig llançar al mar!

Vaig córrer cap el meu camarot i m’hi vaig tancar. Les cames em tremolaven, però, quin descans! No en sabia res de la vida d’aquella dona, no la relacionarien mai amb mi. Em vaig convèncer a mi mateix de que mai ningú sospitaria res.

El diumenge següent, mentre esmorzàvem, la Maria que llegia el diari va exclamar.

Ohh!

Que ha passat? –una mica indiferent mentre escampava la mantega per la torrada.

Madame Marguerite! L’han trobada ofegada. Diuen que es podia haver suïcidat llançant-se per la borda d’un vaixell. Comenten que feia poc que s’havia separat del marit i que estava molt deprimida.

Vaig esclafar la torrada sense voler.

Què dius ara? Quines coses! –sense saber que més dir mentre recollia les molles de sobre de la taula.

Pobre dona! Tant bé que va fer de pitonissa. Te’n recordes com vam riure a la festa del Jaume? Era tota una artistassa!

Que vols dir que era una artistassa?

Doncs que la Pilar la va llogar perquè fes de pitonissa! Encara recordo com vam riure quan preparàvem el numeret i lo simpàtica que era.

Ho vareu preparar vosaltres tot allò? –la sang no m’arribava a la cara.

Esclar home! No em diguis que t’ho vas creure!—rient–. Era actriu aficionada!

I...per qu...? –em vaig ennuegar.

Ai Senyor! Joan... –la Maria donant-me uns copets a l’esquena–. Mira que ets innocent!

 

MARIENKA BELLOSTAS març 2014

 

























Conte a partir de: no m'ho podia creure.

Conte a partir de: no m'ho podia creure.

NO M’HO PODIA CREURE

Quan aquell matí, vaig obrir la porta i vaig veure, davant meu, aquell missatger, el món sencer em va caure a sobre. Vaig saber, abans hi tot de rebre’l, que en aquell plec de papers, hi anava escrita la meva sentència de mort.

Aquell xicot, aliè al paper de botxí, que aquell matí l’atzar l’hi havia encomanat, va demanar-me que li signés un paper conforme l’havia rebut. Jo no encertava a fer res del que m’estava dient. Era com si m’hagués quedat paralitzada de cop. El veia gesticular. Amablement, m’atansava un bolígraf, i jo sabia el que havia de fer, però no podia. El meu cos, les meves mans, no em responien. Una arcada profunda em pujava des de la boca de l’estómac, sense poder-la aturar.

Aquell jove, em va preguntar si em trobava bé. Segur que la cara m’havia trasmudat de color. Jo li vaig dir que no passava res. Pobre, quina culpa en tenia ell! Amb un esforç, agafant el bolígraf amb dues mans, per corregir-ne el tremolor, aconseguí posar el meu nom, i dir-li el número del meu DNI com si fos un autòmat. El missatger se’n va anar, per fi, tot confós. I jo, llavors, arrossegant els peus fent mitges passes, de recules, vaig retirar-me del cancell, amb el cos, vaig empènyer la porta, que va tancar-se darrere meu amb un cop sec.

Després, a poc a poc, arrossegant-me per la paret --no volia caure fins arribar al despatx— i, aquell parell de metres que m’hi separaven se’m feien molt llargs, perquè tot es movia al meu voltant. Per fi, vaig aconseguir arribar-hi, al temps just per caure i desplomar-me a la cadira. El cap, com si me’l haguessin tallat, se’m va esfondrar dins el pit. I amb les mans em vaig aferrar a l’escriptori, just en el moment que perdia el món de vista.

Quan vaig aconseguir tornar en mi, aquell sobre blanc encara estava, provocador damunt la taula. El vaig obrir amb ràbia.

 

* * * * *

Aquell sobre, que m’havia cremat a les mans, estava ara obert, damunt la tauleta de marbre. Vaig mirar per la finestra...

No m’ho podia creure!

Vaig mirar per la finestra i el món no s’havia parat, la gent continuava passant per davant de casa, semblaven feliços, cridaven i reien. Fins i tot una ullada de sol resplendia tímid, entre els núvols.

Com és que les coses passen de la manera que passen? Què hi ha darrere el curs dels esdeveniments, de les incerteses, de les contrarietats, de les colpidores vides d’algunes persones? Per què a mi m’ha de perseguir aquest destí, per què a mi i prou? Quin pecat horrible haig de purgar? I, mentre vaig fent-me aquestes preguntes, que no tenen resposta, vaig allisant una i una altra vegada aquest paper que fa un moment he arrugat i colpejat amb fúria i que, encara ara, que hi he plorat a sobre, tampoc he aconseguit esborrar-ne aquestes paraules, aquestes lletres que amb insolència, em van colpejant:

AVIS DE DESNONAMENT, AVIS DE DESNONAMENT, AVIS DE...”

 

Montse Rusiñol

Conte a partir de : Fàbrica, Misteri, blau

Conte a partir de : Fàbrica, Misteri, blau

Aquell any, al llindar de la primavera, quan els arbres comencen a parlar i les flors a riure, hi havia un poble on els seus habitants estaven inquiets i alarmats per uns sorolls cautelosos i monòtons que se sentien prop de l’Església Parroquial de Santa Llúcia. Cada nit, quan naixia la fosca més fosca, alguns veïns valents s’hi apropaven per comprovar si algú és movia en la penombra d’aquell indret. Però era tot tant negra  que, passades unes hores, quan els únics cruixits que torbaven el silenci de la nit, eren els dels seus peus trepitjant el terra, tornaven motxos a casa sense descobrir res relacionat amb els petits sorolls i a vegades cants, que deien sentien alguns veïns amb to solemne i a la vegades incrèdul.

La primavera se’n va anar i va venir la tardor. Els sorolls continuaven, i cada dia el senyor Rector i els seus feligresos estaven més estorats. De dia rastrejaven tot l’entorn de l’Església i de nit amb l’oïda ben fina, expectants, escoltaven de nou suaus sorolls, que, intermitents, duraven tota la nit. Ja no aguantaven com abans tantes hores de vigília i cansats tornaven cada dia amb més pressa a casa.

 Aquella tardor, al voltant de l’Església, s’havia format, com cada any, una gran catifa de fulles seques i rogenques, algunes verdes i grogues, amb espais humits i rònecs, que cobrie  tot el terreny. Els habitants del poble quan complien amb el seus deures religiosos, els agradava trepitjar aquell entorn, però els imposava molt respecta  aquella estranya remor que cada nit no parava i els obligava a caminar amb molta ansietat i por, pensant en què podrien descobrir si tornaven a remoure els entorns d’aquell terreny tant misteriós i lúgubre.

Una de les tantes nits de vetlla, que cada dia eren més distanciades, dos veïns i amics trepitjaven les fulles amb la ment llunyana al que anaven a vigilar, i, de sobte, sota els seus peus es va sentir com un terratrèmol, al mateix temps que s’obria una boca entre les fulles i !!!pataplaf¡¡¡... se’ls va menjar. L’ensurt es va convertir amb dos crits de !!!socors¡¡¡ ... !!!ajuda¡¡¡... i tot seguit, res,...

Però els dos veïns, amics, on eren?...,  quina era la seva situació?...

Doncs estaven de cul al terra, astorats, bocabadats, contemplant el que se’ls oferia sota d’aquella terra tant trepitjada, vigilada i remoguda. El que se’ls oferia era un espai lúgubre, fosc, rònec i al mateix temps il·luminat amb petites espelmes, de guspireig blau, suau i tranquil, col·locades enquadrant l’estada, fet que produïa una certa angoixa, curiositat i temor, i, al centre, una especie d’altar amb més petites flames que, tant bon punt els dos veïns varen parlar amb un fil de veu... que  és això!!!...va restar tot en la més profunda obscuritat. Aleshores si  que els pobres homes cridaren amb veu molt, molt alta... què passa ara?... on som?..., com podem sortir d’aquí, d’aquest forat?...

Aleshores, la llum que s’havia apagat els il·lumina els seus cervellets i mà a la butxaca, saltant de goig, busquen el mòbil. Amb veu dèbil per l’emoció, quasi cridant..., Déu meu!!!..., quina tranquil·litat.... Il·luminen la pantalla i marquen tot seguit el número de casa d’un d’ells.

 

L’endemà tot el poble parlava del mateix. Una gran grua havia tret, del forat on havien caigut, als pobres afectats per l’enfonsament. Va resultar una nit molt dura. Alcalde, capellà, agutzil, policia local i tot el poble restaren desperts tota la nit, fins que a l’alba, quan el sol començava a il·luminar el macabre entorn de l’Església, és pogué contemplar el gran forat. Ningú es creia als pobres homes que havien viscut el misteriós encontre i vist les llumetes blaves que emplenaven l’estança soterrada.

Van ser uns dies molt complicats, es va haver de buscar un possible passadís o una escala que conduís des de l’Església al lloc dels fets, amb resultat negatiu, fins que finalment es va recórrer als arxius del poble, descobrint l’existència, just devanit de l’Església, molts anys enrere, molts, de una fàbrica de totxos on hi treballaven quasi tots els homes del poble.

Conclusió, el poble en ple decidí que el forat era resultat de no haver cobert degudament amb obra la antiga fàbrica de totxos, i l’Església va decidir, il·luminada com sempre, que les llums blaves descobertes pels dos veïns, eren les animes dels obrers que baixaven a la terra, buscant alliberar-se del purgatori on s’estaven purificant, i les nits eren el seu refugi per reclamar el descans etern. Se’ls va oblidar dirigir la culpa cap a les animes dels propietaris de la fàbrica que segurament, al moment de la seva mort, no pagaven el salaris que corresponia als seus obrers i no estaven al corrent de la liquidació dels seus tributs i pagaments fiscals.

Rosa Maria Baig

Conte a partir de les paraules: Cor, Aiguamolls i Deler

Conte a partir de les paraules: Cor, Aiguamolls i Deler

EL GERMANET

Quan el pare i la mare van arribar de la clínica amb el germanet, tots estaven molt contens. El primer que li van dir va ser: Ara, tu ets el gran!

De seguida va notar que això de ser el gran li provocava un pessic a la panxa que el deixava sense força a les cames, que el debilitava. I en aquells ulls càndids, grossos i foscos, sense saber-ho, se li va instal·lar un punt de tristesa. Eren sensacions que no sabia com explicar. Les contínues visites de familiars i amics amb regals pel germanet, tampoc no li feien cap gràcia, ni els comentaris, com: Noia, el gran no pot negar que és de són pare però aquest menut és ben bé teu! Que el germanet fos de la mama i ell del papa, el feien sentir abatut, confós. Sense saber com expressar allò que no entenia, es limitava a fer morros a tothom i per no sentir-los, es tancava a la seva cambra i desfogava la seva frustració trinxant joguines i burxant l’osset de peluix, fins aconseguir arrancar-li aquells ulls de vidre tan grossos.

Tampoc li agradava gens que la falda de la mama, que fins llavors havia estat seva, ara fos del germanet. Quan no el bressolava, li donava de mamar i si ell intentava enfilar-s’hi, el renyaven. Que no ho veus home que li podries fer mal, que ell és petitó i tu ja tens tres anys?

Amb aquella pudor que feien els bolquers i la mama el canviava amb un somriure i l’amanyagava, en canvi a ell, ja feia temps que l’obligaven a fer-ho en aquell wàter que tenia un forat tan gros i que li feia tanta por de caure-hi. Ningú se n’adonava que era el germanet el que li feia mal a ell. Li feia tenir mal de panxa.

Avui la mama li ha promès que quan baixi d’estendre la roba del terrat, jugaran i li explicarà un conte. Sense fer soroll, de puntetes, ha anat fins el bressol per comprovar que el germanet estigués ben adormit i no els destorbés. L’ha observat, dormia plàcidament . Amb un impuls irrefrenable li ha arrabassat el xumet i se l’ha posat a la boca. Que bo!, tant deliciosament tou, tebi, amb sentors de llet. Ha tancat els ullets i l’ha començat a succionar amb delit. El nadó ha trobat a faltar el xumet i ha arrencat el plor. Ràpidament li ha posat la mà a la boca. No ploris, no siguis dolent! La mama diu que les coses s’han de compartir! El petit es rebel·la indefens, no pot respirar, mentre ell, que continua tapant-l’hi la boca perquè la mama no senti els plors, succiona el xumet amb regust de llet materna i perd l’esment transportat per la visó mental de records encara propers; la falda de la mama, el pit flonjo de la mama... Fins que el germanet ha parar de regirar-se i ell ha obert els ulls. Té, ploramiques. Dorm! Li entafora el xumet a la boqueta immòbil i surt de l’habitació de puntetes, procurant no fer soroll, no fos cas que es tornés a despertar.

Amb els braços plegadets i el cor bategant-li d’impaciència, s’asseu al primer esglaó de l’escala, mirant amunt, esperant que baixi la mare.

Marienka

Conte a partir de les paraules: Cor, Aiguamolls i Deler

Conte a partir de les paraules: Cor, Aiguamolls i Deler

La flor d’atzavara 

En Narcís passava les llargues hores del dia ajagut al llit, malalt i entumit, sense esma. Llegint a petites estones o endormiscat, mentre el món transcorria, ignorant la seva presència, finestra enfora del seu petit habitacle. El seu univers es reduïa a quatre parets blanques escrostonades, un llit que se li feia cada dia més balder, l’armari vetust d’on feia mesos que no n’havia tret ni una camisa ni unes sabates, i uns pocs llibres, amuntegats en la tauleta de nit, cada jorn més inescrutables.

El seu ensonyament el trencaven, d’esquitllentes, les anades i vingudes de la seva mare, amb el posat trist i amagrit, posant-li la mà al front, acostant-li un got d’aigua o estirant els llençols i la vànova, acotxant-lo, sempre amb un ai al cor i amb els ulls cots, i les visites del metge, un cop per setmana. Els sentia parlar a mitja veu sense gairebé ni mirar-lo, com si tinguessin por de dir-li: Noi, t’estàs morint... Vivia amb la sensació de romandre al marge de tot el que ell podria, ara més que mai, definir com a viure.

La tardor esvaïa les fulles dels arbres que queien cadencioses. Tot era gris i silenciós al seu entorn. Un mal lleig, era tot el que havia sentit pronunciar al metge, molts dies enrere. Hem de tenir fe i esperança, però... I aquell però, se li havia clavat al cervell, com el ressò esmorteït de les campanes llunyanes que presagien mort i tempesta, carrisquejant melangioses als aiguamolls de la seva cada vegada més malmesa memòria.

L’hivern va passar amb una lentitud exasperant, sense ni un floc de neu. Ningú li va enunciar la primavera, que es va fondre entre la flonjor dels llençols blancs i les llàgrimes de la mare, sense cap més clemència que un petit test de geranis al pescant de la finestra i les visites rutinàries del metge, de qui, de mica en mica, en va anar oblidant les rudes expressions i els colors difuminats d’un rostre inexpressiu.

Un matí d’estiu, a través dels porticons entreoberts de la finestra, va veure brotar la flor d’atzavara, a tocar del roquissar proper a la tanca del jardí. Aleshores els seus ulls es van il·luminar i va comprendre tot el que intentaven ocultar-li. S’equivocaven, però. El seu no era un mal lleig. Els silencis i les pregaries de la mare, les mirades furtives i els mots a mitja veu, eren fruit de la ignorància i la por dels qui no havien après a judicar els senyals que ens mostra, dia a dia, la natura. L’atzavara floria, delerosa de llum, mentre sota seu les fulles s’amagrien tristament.

Es va acostar molt lentament a la finestra, que va obrir de bat a bat, per fondre’s amb l’albada i deixar-se dur cel enllà, per nous senders de llum i emprendre noves caminades.

 

Pep Cortès 01-01-2014

Cuento a partir de: meliflua, eugenesia y ansia.

Cuento a partir de: meliflua, eugenesia y ansia.

Al abrir los ojos, lo primero que vio fue un blanco escrupuloso y aséptico, mientras la vista resbalaba por su entorno. El resto de los sentidos iban tomando posiciones, por lo que pudo reconocer el eco sordo de la calle que provenía de la ventana. A su alrededor poco a poco la habitación 55 del hospital iba tomando forma.

Los recuerdos empezaban a colarse presionando sus sienes. En un acto inconsciente su mano se deslizó por su vientre, ahora huérfano.

Él la observaba. Cuando sus miradas se encontraron esbozó una sonrisa tierna y sincera, aunque sus ojos delataban miedo.

Todo había pasado tan rápido, que apenas habían tenido tiempo para enfrentarse a la decisión. Una voz meliflua y pausada les anunciaba que el triple screening no había salido bien, por lo que deberían ir a la consulta para realizar una amniocentesis, urgente y asegurar así el diagnostico.

El diagnostico reveló que el par 21 no tenía dos sino tres cromosomas, tres malditos cromosomas. A partir de ese momento un equipo médico les explicó los pros y los contras y les aconsejó una interrupción del embarazo antes de la semana 22 lo que les daba menos de una semana para decidir qué hacer.

Después de unos eternos siete días donde los nervios y el ansia por que todo acabara, los tuvo en jaque, decidieron que la eugenesia ganase la partida.

Quería convencerse de que había tomado la mejor decisión, que no solo lo había hecho por ella, sino por todos, aunque la sensación de vacío de su vientre no le daba tregua.

Solo cuando él, que siempre la había intuido, la abrazó, pudo recuperar la calma y tuvo la certeza de que el tiempo acabaría borrando poco a poco, el sentimiento de pérdida que en ese momento invadía todo.

Eva

Conte a partir de les paraules: eugenèsia, ànsia i bleda

Conte a partir de les paraules: eugenèsia, ànsia i bleda

El silenci absent. Lluís Paloma, "Patinet". UMDM desembre 2013.

 

Aquell matí amb boira baixa, la clínica es preparava per a cert experiment sol·licitat per responsables del partit nazi. Al pati, un petit grup de persones (resumits en un document intern com a "vides que no mereixen ser viscudes") era agrupada. Els metges al càrrec de l’operació tenien la noció, transmesa a ells amb eufemismes, que allà s’anava a implementar per primer cop el programa d’eugenèsia, un concepte del que preferien no saber-ne els detalls, ni que fós per un alt sentit de l’hipocresia quotidiana.

Van fer entrar a aquell grup de persones a dins de l’edifici, i tot seguit les van fer passar a dins d’una sala especial. Amb la porta ja tancada, es va donar instrucció a un membre de les SS, vingut per a l’ocasió, de què procedís, i aquell SS va obrir una determinada vàlvula, avisant als professionals que tenia al costat: "vint minuts a partir d’aquest moment".

Vint minuts després, el soldat i un parell d’infermeres van obrir la porta de la sala.

Inexplicablement, era buida.

Tres xifres es dibuixaven a l’aire, i deien "666". Mentre, un so molt agut començava a sentir-se per tota la clínica, eixordador, dolorós fins i tot. Tot el personal va intentar tapar-se les orelles, endebades: era dins del seu cap.

JUAN

JUAN

Marta se acurrucó más en su vieja manta negra. Estaba tan usada y remendada que apenas la cubría. En el fuego sólo quedaban unos rescoldos, que calentaban una olla con caldo y algunas verduras. Marta pensó que tenía que levantarse a buscar algunos troncos, aunque le resultaba difícil por el frío que tenía. Finalmente, acumuló fuerzas para  salir al exterior.

Era una noche oscura y fría. El viento arremolinaba los montones de nieve y las ramas de los árboles crujían bajo el peso del manto blanco que los cubría. La luna se había ocultado y las estrellas refulgían encima de las montañas. Los animales habían buscado refugio y había una gran quietud y silencio. Se acercó al lago, quebró la capa superficial de hielo y recogió un poco de agua en una olla. Luego se acercó al cobertizo dónde guardaba la leña y cogió unos troncos. Volvió enseguida a la cabaña y cerró la puerta. Tenía los pies helados y se los frotó con la manta. Echó los troncos a la chimenea y pronto ardió un alegre fuego que iluminó la estancia e hizo que entrara en calor. Le había caído algo de nieve en el pelo. Se deshizo el moño y extendió su larga cabellera negra cerca del fuego.

Conoció a Juan en el baile de la fiesta mayor del pueblo. Era alto, moreno, guapo, con ojos profundos negros y brillantes. La hacía reír y sus fuertes brazos la rodeaban con firmeza. Sus padres le previnieron en contra porque vivía en la montaña. Juan irradiaba energía y vitalidad y su fuerza la convenció y muy pronto se casaron y fueron a vivir a su cabaña.

Aprendió dónde crecía la genciana y la dedalera y cuál era el momento adecuado para recogerlas, aprendió dónde se escondían los armiños y dónde poner las trampas, aprendió a pescar truchas y a recoger las bayas de enebro y los arándanos y aprendió a respetar y a amar la montaña.

Un día, cuándo Juan cruzaba el río, resbaló al moverse una piedra y cayó, clavándose en la pierna una rama que sobresalía del agua. Llegó a casa con la ropa ensangrentada. Marta le lavó bien la herida con agua del lago, le puso un ungüento y vendas limpias. Pero a los dos días empezó la fiebre y Juan, tan fuerte y lleno de energía, perdió la batalla.

Sus padres, sus amigas y el cura del pueblo le decían que volviera al valle pero Marta sentía que allí le faltaba el aire, rodeada de casas y piedras. El invierno era duro, con tanta nieve y el viento que te azotaba la cara y dificultaba cualquier movimiento, pero pronto llegaría la primavera. Con el calor del sol la nieve se derretiría, el lago perdería su capa de hielo. Los animales saldrían de sus refugios, buscando verdes pastos. Las plantas se llenarían de flores y los árboles de frutos.

Un sonido como un gorjeo se oyó desde el fondo de la sala. Marta se acercó a la cuna. El niño, con ojos negros y brillantes, se había despertado y sonreía feliz mientras jugaba con sus piececitos.

_ Te llamarás Juan, como tu padre.

 

Merche

Conte a partir de mercat, taronja, ego

Conte a partir de mercat, taronja, ego

El senyor Gorina

Va aixecar la tapa. Mirà. Res que valgués la pena. Una mica més enllà, va tornar a fer la mateixa operació: alçar, mirar,... i tancar.

Només sentir la flaire de les pells de taronja, ja se li va fer la boca aigua. Aquell dia, encara no havia tastat res.

Es va apropar als voltants del mercat. Allà sempre hi trobava bon gènere. I, de nou, el mateix ritual: obrir, mirar,... i si estava de sort, agafar. Però aquest cop havia fet tard i algú ja se li havia avançat.

Una noia que passava pel carrer, se’l va quedar mirant. Se li atansà: Disculpi, si necessita menjar, hauria d’anar a... Ell l’observà i amb aire altiu girà cua i seguí fent el seu camí.

El senyor Gorina, de professió comptable, de vocació comptable, i d’ocupació ex- comptable, tenia massa ego per humiliar-se i anar a mendicar. Ell, que havia estat tot un senyor d’americana i corbata, pantalons amb ratlla ben planxada i camisa d’executiu, no tenia cap intenció de rebaixar-se anant a demanar res enlloc. Abans, preferia posar-se aquells quatre parracs de roba vella que guardava a la bossa i anar a remenar pels contenidors. Vestit així, ningú no el reconeixeria. I si un dia estava de xamba i arreplegava una mica de ferralla,... en tenia per comprar un entrepà.

Ja els he dit que l’empresa on treballava se’l van treure de sobre tan bon punt es van girar les coses, oi? L’acomiadaren sense cap mena de contemplacions: “ni indemnitzacions, ni hòsties. Si vol cobrar, a Fogasa!”. Paraules textuals de l’amo de la fàbrica, segons em va dir ell mateix –explicava amb cara de circumstàncies a la concurrència, la senyora Engràcia, veïna del senyor Gorina; endiumenjada per a l’ocasió.

Per a ell, un pobre home, baixet, esprimatxat, i una mica sapastre; vidu de feia anys, sense esperit ni fills, i massa sovint compungit, tot allò el va acabar d’enfonsar –continuava la dona amb aire saberut.

Per sort, el pis ja feia més de trenta anys que el tenia en propietat. Però el que el va matar, perdonin la ironia, va ser el seu bon cor. Sí, el senyor Gorina era un tros de pa: Un dia se li va presentar el seu únic nebot per demanar-li que li avalés el pis que es volia comprar. Ell no s’ho va pensar ni un moment. Total jo ja no espero res més de la vida, li va dir —tot això ho sé perquè, abans,... quan encara es feia amb el veïnat, m’ho va explicar –la senyora Engràcia va abaixar la veu per pronunciar aquestes darreres paraules.

I es veu que al nebot no li van anar gens bé els negocis i el pobre senyor Gorina es va haver de fer càrrec de l’hipoteca. Així va ser com ho va perdre tot. Sort en tenia el nebot de la pensió del seu oncle que si no ...

A les dues rengleres de butaques de pell negre, hi havia, a tot estirar, quatre persones. La safata amb els caramels romania intacte. El llibre per expressar el condol, incòlume. Asseguda a la butaca del mig, la veïna continuava la seva garlada.

El que va venir després, ja ho saben... Ai! Quina mala sort! Pobre home! –la senyora Engràcia va treure’s un mocador de la butxaca i es mocà sonorament.

Què diu, vostè? Què ho troba massa exagerat? Pregunti, pregunti al seu nebot. Allà el té. És aquell de la corbata negra.

A la sala número cinc del Tanatori, el nebot del senyor Gorina va entrar a mirar el mort que presidia el sarcòfag de la cambra mortuòria: “Redéu, oncle! Però com t’ho has fotut per morir ofegat dins d’aquell cony de contenidor? M’has ben cardat! Ara, hauré d’anar-hi jo, a remenar pels contenidors”.



Dolors Frigola

SESSIÓ DE JUNY

SESSIÓ DE JUNY
A la darrera sessió d’Un Munt de Mots-relats no ens hem quedat als núvols, sinó que hem observat amb ulls de mussol un petit bigotet que dóna aire de vividor. Anant pel camí del riu ens hem preguntat qui juga amb les nostres vides?, potser una civilització subterrània de formigues disposades a destruir-nos? Em temo que no. Ha resultat ser més destructiu en Dan "Butterfly" Fields.
Finalment també vam tenir una simbiosi literària i plàstica amb el quadre que ha pintat el Pep en homenatge a la Sílvia.
Us recordem que el dia 22 de juny, a les 11h a l’Ateneu, serà l’última sessió d’Un Munt de Mots-projectes. Ja que només tenim per comentar unes poques pàgines de la Mari Luz, hem decidit que aquesta sessió estigui oberta a tothom d’Un Munt de Mots i que comentarem els relats que van quedar pendents al maig: Alios ego vidi ventos, del Toni, i El mercader de almas, de l’Eva. I de juny també va quedar El diablo compra almas, del Pere. Animeu-vos a venir i engresqueu-vos a fer també un projecte el curs vinent. Teniu les portes obertes. A més, cal triar les dates del calendari de reunions del segon semestre, tant per als relats com per als projectes.

A la platja, a la muntanya, a la ciutat, al camp o de viatge, reserveu una mica de temps per fer un immillorable relat amb (o sense) les paraules:

PARSIMÒNIA, PLAGI, ANDANA

Bones vacances!

Conte a partir de mercat, taronja, ego

Conte a partir de mercat, taronja, ego

TOTA UNA VIDA

Un altra cop es trobava assegut al banc de la plaça del tarongers. Com li agradava aquella plaça!!! Recordava amb nostàlgia els dissabtes que s’omplien de gent i de paradetes de colors. Era el mercat setmanal, i mentre els pares compraven queviures o tafanejaven a les tendes de roba, ell se n’ anava a contemplar l’aviram que cloquejava alegrement, o salivava enfront de la paradeta de caramels, on tenien aquella regalèssia que tant li encantava...

Deixà vagarejar la mirada fins que s’aturà en les taules de la terrasseta, on la va veure per primer cop, anys enrere, tan bonica, tan serena, tan aplicada, repassant els apunts davant d’un cafè gelat en una tarda freda de les darreries d’octubre. Encara ara se’n feia creus d’on va treure el valor per apropar-se amb una tassa de xocolata calenta, que estimula els sentits i ajuda a concentrar-se. Vés a saber què en sabria ell un pobre manobre que anava tot brut ja que tot just acabava de plegar de la feina tres carrers més enllà. I el millor de tot, com ella, tota una futura brillant filòloga, va acceptar la xocolata i el va convidar a seure amb un somriure que va enlairar el seu ego fins a fregar els núvols. I s’hi va acabar casant. Quina dona més dolça. Quina mare més amorosa. Als dos anys va néixer la primera i tres anys desprès vingué el nen. Abandonà les lletres i deixà els números per a ell, en dedicar-se a criar a la canalla. Somreia agraït a la vida mentre li venien al cap les imatges del seus fills jugant en aquella plaça per la comunió de la nena. Que n’eren de feliços...

L’últim arribà quan menys s’ho esperaven i va ser un regal per a la dona, que ja portava un parell d’anys intentant d’incorporar-se al mercat laboral endebades, un cop la parelleta es va esdevenir independent. Així tingué una nova ocupació, però llavors cresqueren també les necessitats: mancava espai. Sense voler desvià la mirada fins a la sucursal bancària de la plaça. Sense rancúnia, però amb molta tristesa. Allà va ser on els van acceptar el petit piset i els van concedir la hipoteca que els permetria comprar-se aquella caseta de les afores, amb jardí per al menut i una sala d’estudi per als grans. Què n’estava de content amb la seva família! Com se’ls estimava! Potser anaven més justos a final de mes, però tan li feia treballar els dissabtes o fer hores extres. Valia la pena. N’estava tant orgullós de tot el que havia aconseguit...

La plaça dels tarongers l’havia vist cada dia durant els últims set mesos, quan marxava ben d’hora de casa amb l’entrepà sota el braç per anar a una feina inexistent; assegut al banc, esperant l’hora de poder consultar les ofertes de feina als diaris de la biblioteca o a l’empresa de treball temporal o, a mitja tarda, engolint l’únic àpat del dia: l’entrepà acompanyat de desenganys i desesperança. Enlloc necessitaven ningú que rondés els cinquanta, amb molta experiència en una obra que ja no subsistia, però poca en la resta d’ocupacions de l’època actual. El temps passava i els diners s’esgotaven alhora que els deutes augmentaven. Enrere quedaven els ajuts, els ajornaments dels pagaments, els crèdits, la confiança. Tot s’esgotava, s’acabava el termini. En tres dies perdria la seva casa, la seva família... la seva vida. No li havia dit res a la dona per no amoïnar-la, per a què? Ell era el cap de família, ell trobaria la solució...

Va aspirar profundament l’olor de taronja de la seva plaça apreciada mentre s’encaminava cap el cotxe. Abans d’abandonar-la però, girà la vista envers la corredoria on va signar aquella assegurança de vida que complimentava la hipoteca, per si mai res els succeïa als contractants. Cal anar en compte perque ja se sap que hi han accidents de trànsit que poden esdevenir-se mortals...

 

Montserrat Calonge

Conte a partir de mercat, taronja, ego

Conte a partir de mercat, taronja, ego

La llosa de marbre Pep Cortès 15-04-2013

D’això ja en fa molts d’anys, mossèn. Aleshores, teníem una paradeta al mercat, que atenia la Natàlia, tant de bé li ha fet Déu i que al cel la vegem, pobreta. Hi veníem ensiams i pastanagues, cebes, porros i llegums de tota mena, tomàquets com ara no n’hi ha i altres verdures de temporada que conreàvem a l’hort. També hi despatxàvem taronges, sucoses i vermelles com un bé de Déu, que cada setmana m’enviava el meu germà des de Catarroja, sempre amb alguna nota, que si fa o no fa resava més o menys: Ací com sempre, tot bé, però enyoro les sentors de l’hort, les teues rialles i consells, i els afalacs de la mare... Una nota setmanal que tancava sempre amb el mateix comiat: Lo teu germà petit que t’estima, Florenci.

No pot imaginar-se com em coïa aquesta expressió: “Germà petit”. Era com si, puntualment, cada setmana, em recordés que dels dos jo n’era el gran, l’hereu. Total ja veu, l’hereu de quatre pams de terra que no donen per a res, un hort i uns pocs ametllers, dues oliveres i aquesta petita franja de roquissars amb una malaguanyada renglera de ceps. Tot plegat per treure’n quatre rals i malviure... jo i la Natàlia, que ni al Joanet li hem pogut donar estudis. Però el Florenci era el petit, i ell... ni això no tenia. Va haver de migrar cap a València i buscar-s’hi la vida. I bé que li va anar. L’oncle Jan, el germà de la mare en pau descansi, el va agafar de masover. Nosaltres no teníem prou terres i, com que l’oncle no tenia descendència, se’l va afillar. De bell antuvi, l’oncle el va fer gruar de valent, però ara viu com vol, amo i propietari d’una plantació de taronges d’aquelles que dóna per viure a cos de rei.

Al Florenci li ha anat prou bé. S’ho pot ben creure. L’oncle el va casar amb una pubilla de la contrada, d’aquelles del morro fort i es veu que no gaire agraciada, diuen, que jo no l’haig pas de jutjar ni l’he vista mai, però amb una dot d’aquelles que fa aixecar el càntir al més sorrut. Ara el xiquet és l’amo i senyor de dues hisendes que juntes no pots abastar amb la mirada. Ja veu de què em va servir a mi això de ser l’hereu. Si ja dic jo que plou allà on mai no hi fa falta.

Ara té el meu fill, el Joanet, treballant en els camps de taronges. Així ho vam pactar. Ell es va fer càrrec de les despeses de l’enterrament de la meva Natàlia, que va ser prou lluït, perquè jo amb les factures d’hospitals i medicaments em vaig quedar ben escurat. La malaltia, potser ja li hauran contat, va ser llarga i molt cruenta. Ella, pobreta, es va anar quedant amb la pell i els ossos i un mal lleig se la va anar enduent de mica en mica. Va ser ell, el meu germà, qui va encarregar aquesta placa de marbre amb aquestes lletrotes: EGO SVM VIA VERITAS ET VITA, que ves a saber quina collonada resa. Perdoni mossèn, hi ha coses que em fan perdre l’oremus i no sé el que em dic... Per sort, la llosa va arribar al poble quan ja l’havíem enterrada, pobra Natàlia. Ni el seu nom no hi van posar a la placa. Entengui’m, el marbre, mossèn, és molt fred i la Natàlia, era molt fredolica. Posar-li aquesta llosa gelada al damunt era d’una perversitat que ella no és mereixia. El Florenci això ho hauria de saber. Però... quià!, res de res, el mort al sac i a mirar cap a una altra banda, que als morts ja els aixopluga Déu.

Sí, mossèn, de tot això ja en fa un munt d’anys, però el meu fill no ha tornat. Els hi va prou bé a l’un i a l’altre amb les taronges.

Ara de l’hort no en queda res més que aquest tros de terra erma que ningú no treballa, dos ceps ressecs a tocar del marge, la barraqueta on m’ajec cada nit des que vaig haver de vendre el mas i aquesta llosa de marbre que fem servir de tauleta. Això és tot, però l’hi puc ben jurar, per bé que el Florenci i el Joanet s’entestin en construir un edifici de pisos en aquest tros, a mi d’aquí no me’n treuen si no és amb el peus per davant! Aleshores ja els vagarà de fer-ne el que vulguin amb el terreny i la placa.

Perdoni, Mossèn, que no li haig de fer perdre més temps... Li agraeixo que hagi vingut tan prest. El que volia dir-li, de fet, és que jo, ja ho sap, sóc fet d’una altra pasta, no com la Natàlia, al cel sia, que era de pell molt fina, pobrissona. A mi el fred no em fa ni pessigolles i tan sols em cal fer dues passes o bellugar-me una mica per suar com un beneit, o sigui que quan m’arribi el moment, que no ha de trigar pas gaire, li agrairé que, si el Florenci i el Joanet no en disposen altra cosa, faci posar aquesta llosa de marbre damunt del clot on aniré a raure amb la meva esposa. Aleshores, amb mi a prop, la Natàlia ja no tornarà a passar ni fred ni angúnies, que jo li daré tota l’escalfor que li faci falta. Ah! i ja els hi pot ben dir, a ells i a qualsevol parroquià que el vulgui escoltar, que les flors, les llàgrimes i..., ja em dispensarà vostè Mossèn, i els precs... se’ls poden ben estalviar, que el que no m’han donat en vida, allà on hagi d’anar, no me n’ha de fer cap falta...

Conte a partir d'una imatge

Conte a partir d'una imatge

EL SUEÑO

Madrid, any 1798. Es rumoreja que Goya, el pintor de la cort, s’entén amb la Duquesa d’Alba. I la pinta amb atreviment i provocació a Sanlúcar de Barrameda.

Mentretant, en un racó de la capital del regne, dos gats llardosos es disputen les restes de peix que han quedat per terra. Les rates, grosses com conills, corren per les aigües negres i llefiscoses que s’estanquen per les llambordes de la plaça.

És divendres de Quaresma, però al mercat del matí les peixeteres, escandaloses i magres, han venut ben poca cosa. Avui, no es pot menjar carn. Ho mana l’Església. I la Inquisició. Però al poble no li arriba ni per partir-se una arangada.

A Madrid es passa gana.

I si la gent passa gana … pot haver-hi un motí.Com tants d ‘altres ja n’hi ha hagut.

Deberíamos hacer como en Francia. Allí los sansculottes no se andaron con chiquitas y por menos asaltaron la Bastilla y montaron una revolución. ¡ Y a tomar por culo la nobleza, el clero y la monarquía!!!

Sí, los gabachos siempre han sido más listos que nosotros. Ellos, también pasaban hambre. Y fue el hambre la que hizo salir la gente a la calle. No hace falta que te cuente como acabo todo, ¿verdad? La guillotina ¡Qué gran invento! Y la cabeza del rey fue la primera en rodar. Ya ves, ni la corona sirve en estos casos para salvar la testa.

Me ha dicho mi cuñado que ayer, en Lavapiés, asaltaron una tahona y que varios puestos del mercado de abastos fueron saqueados. Si es que no me extraña, con la que está cayendo…

¡Demonios! ¿Pero quién me habla en plena noche? El candelabro, ¿dónde está el candelabro? ¿Quién hay ahí? ¿Quién murmura? ¡Godoy, Godoy! ¡Maldito Godoy que no puedes contener ni a la turba! ¡No me sirves para nada!

El rei Carlos IV s’ha despertat a mitjanit. Sudorós, espantant, ... Ha sentit veus. Veus del poble que li parlen de fam, de motins, d’assalts, de guillotines que tallen colls, de revolucions de la xusma, del seu parent decapitat, el Borbó Lluís XVI, …

Veu monstres, a través de la tímida claror de les espelmes. Bèsties negres que el volen atacar. Rendit, s’arrauleix al llit. Es tapa el cap amb les mantes. Somica. Té por.

¡Uf!!! !Qué sueño! Qué sueño más malo. !Sofía! ¡Sofía!

¿Qué pasa? ¡A qué viene tanto escándalo! ¿Pero qué tienes?

Una pesadilla. ¡He tenido una pesadilla! El rey… un rey, no me acuerdo ahora como se llamaba… ése del tal Godoy. El abuelo de mi tatarabuelo, creo. Ése que abdicó en su hijo. Gritaba, sudaba … como yo ahora. Estaba acojonado porqué el populacho le amenazaba con un motín. Se ve que antes por menos de nada te montaban un pollo que no veas…

Tranquilo, tranquilo. Ya queda menos. Pronto Felipe…

A ver si arreglamos rápido todo ese lío del golfo de Urdangarín y la niña, y nos podemos jubilar. Yo me las piro a un país neutral como Suiza, y tú?

-Quan els homes no escolten el crit de la raó, el somni produeix monstres-

Dolors Frigola - Abril 2013

Conte a partir de alisis, rutina i boicot

Conte a partir de alisis, rutina i boicot

Boicot a les subrutines, amb vents alisis. UMDM, Lluís Paloma, març de 2013.

 

A la plaça de Sant Pere, una gernació inusitada esperava i esperava. La tarda estava encapotada, el qual deixava clar a tothom que no hi ha res com una tarda descapotable. La façana de la basílica romania impassible, i més d’un hagués volgut tenir una mirada de raigs X per a poder escrutar el que aquells cardenals estaven fent i pensant dins la Capella Sixtina. Més d’un havia provat inútilment de ser-hi admès a base de rebre un cop de puny i així poder exhibir un cardenal com una casa. De fet, tant la guàrdia suissa com, a l’exterior del territori vaticà, la policia italiana, tenien problemes per a controlar aquella llauna de sardines. Milers de parells d’ulls s’orientaven en una mateixa direcció: una decepcionant xemeneia. Decepcionant perquè fins aquell moment només havia emès quatre fumates negres. "Ja podrien actualitzar-se", pensaven tots.

Va ser una monja italiana la primera en adonar-se que per l’oest una forma fosca i circular estava entrant en l’espai aeri de la plaça, i per tant del Vaticà. La gent es va anar girant, intrigada, i fins i tot les càmeres de les televisions de mig món van abandonar a la seva sort la xemeneia. Sí, sens dubte allò era un OVNI. Un platet volador, força gran i d’alta tecnologia. Avançà lentament sobre la plaça, girant a un ritme encara més lent sobre si mateix, i en arribar a prop de l’obelisc es va aturar, descendint una mica, però sense arribar a aterrar ni a fregar la gent que tenia a sota. El moment era important: ni més ni menys que el tan postergat encontre entre dues civilitzacions pertanyents a dos punts llunyans de l’univers de quatre dimensions, tres espacials i una temporal, en el qual vivim. La reacció de la gent va ser la de les grans ocasions: els periodistes donant cops de colze a tothom per a arribar els primers a l’OVNI i entrevistar els alienígenes o fotografiar-los de més a prop, els religiosos esperant que d’allà dins sortís Jesucrist per a redimir de nou el món, uns centenars de turistes tractant de fugir espaordits de la plaça... Finalment, una porta de l’OVNI es va obrir i en va sortir una plataforma. Un ésser elegant i de mirada intel·ligent va sortir de dins la nau. Sí, tothom anava a saber què havia causat que aquell ésser i els seus probables companys recorreguessin una sèrie d’anys llum de distància per a venir-nos a trobar. Seria una catàstrofe nuclear al seu planeta? Venien a buscar un nou planeta per a viure, davant l’extinció del seu? Venien, simplement, a intercanviar coneixements amb els humans? L’ésser va aturar-se al final de la plataforma, va abaixar el cap vers la gentada i, en italià perfecte i amb veu amable, va preguntar:

-Algú de vosaltres coneix els Beatles?