Conte a partir de: meandre, esgarrifança,vànova, desencís, equilibri, dropo, bunyol

La carretera, sinuosa, plena de revolts, li demana atenció; és aleshores quan ella, la Joana, s’entrega totalment a la conducció abraonant-se enèrgicament al volant, girant-lo ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, cop de fre, canvi de marxa i de nou dreta i esquerra. Com li agrada conduir sola...!!!, deixar lliures els seus pensaments, sense ignorar que té a les mans un estri perillós, si no el domina sensatament. De tant en tant, el paisatge canviant li allibera la tensió i amb molt de seny pot allargar la vista cap a les petites planúries que omplen part de la contrada i que, sobtadament, li presenten al seu davant una llarga recta que li ofereix la possibilitat de fixar una marxa i deixar-se anar. Llavors, més tranquil·la, reflexiona sobre el motiu que la porta a visitar aquell lloc tan llunyà de casa seva, on no està del tot segura si trobarà la germana de la seva mare, la Conchita, o la seva filla, i tampoc està segura de com la rebran, després de tants anys de silenci. El paisatge tan conegut per ella, és ple d’arbres fruiters i de grans espais conreats, d’atractius colors, on hi domina el verd.

Ja fa estona que condueix i sent la proximitat d’aquell roure gegant que indica el camí que la conduirà al poble. Ja el té al davant, i és increïble com s’ha projectat orgullós, creixent en alçada i amplitud a través del temps. Tindrà memòria i és recordarà de mi?, es pregunta. Sempre amb el cotxe cara amunt, segueix amb dificultat per un camí estret, ple de bonics senderols, que porten a la muntanya, fins arribar a un petit pla des d’on contempla meravellada, amb ulls d’artista, el bonic poble de la seva mare. Baixa del cotxe, sent una esgarrifança per tot el seu cos, es relaxa i s’emociona amb els records que flueixen atropelladament a la seva memòria.

Ja la tarda declina i el sol poc a poc s’esvaeix a l’horitzó. La llum natural no li priva de veure clar per aparcar prop del centre del poble on, per cert, no si veu ningú.

Baixa del cotxe i és dirigeix al forn. El seu pensament la traeix quan pensa amb la solitud de la plaça, lloc principal i amb la imatge trista i solitària del forn que anys enrere era el lloc més ufanós del poble. Dissimulant el seu desencís és dirigeix a la botiga on una noia jove neteja amb afany les prestatgeries. Bona tarda, diu la Joana, tot obrint la porta. Bona tarda, contesta la dependenta, què se li ofereix? Bé, podrien informar-me sobre la família Claramunt, que era fa bastants anys veïna del carrer Major? Sap si encara viuen aquí? La senyora Conchita era germana de la meva mare, aclareix. La noia, estranyada de veure una persona nova a aquelles hores de la tarda per aquell indret muntanyós i soliu, respon: jo no ho sé però la meva sogre a la millor la pot informar. Aparta les cortines blanquinoses, tot l’entorn sembla enfarinat i crida: Caterina!!! La Caterina surt encuriosida i un xic bruscota li pregunta: amb que podem servir-la? La Joana repeteix la seva presentació i aleshores s’il·lumina la cara de la fornera. No, no viuen aquí, la mare i la filla, que és va casar ja fa uns anys, viuen a Berga, però si vol tinc la clau de casa seua, per si és vol quedar a dormir aquesta nit. La nova adreça no la tinc però tinc el telèfon. Busca per un calaix fins que troba les claus i el telèfon. No sé, pensativa la Joana, potser que la truqui.

Aquí té el telèfon i decidida li marca el número.

Tia, soc la Joana de Barcelona, la filla de la teva germana Matilde... un moment de silenci i se la nota sorpresa quan li pregunta si s’ha perdut per aquest poble, el seu i el de tota la família durant molts anys. Parlotegen amb il·lusió i queden per l’endemà en que la Joana anirà a visitar-les a la seva nova estada, per parlar i recordar vells temps. Et pots quedar a dormir a casa, esta neta, li diu la Conchita amb molt d’afecte, ja que tots els estius els passem al poble. No et preocupis, t’agradarà, els matins son molt bonics i de dia tot millora. T’esperem. Petons. Adéu.

La Joana agafa les claus i amb respecte es dirigeix a la casa. Obra la porta, dóna la llum, encara recorda com, i s’endinsa al menjador. No tot està igual, però per la seva ment passa la pel·lícula del passat i ho veu així. Puja l’escala de fusta, gastada, i davant seu se li obre l’habitació de l’àvia, amb el mateix llit i la mateixa vànova de colors, que ella presumia de haver-hi passat molt de temps teixint-la. Amb noves sensacions i sense necessitat de res més, s’estira al llit, tanca els ulls i pensant amb el demà i el passat s’adorm,

 

És aleshores quan obra la clau dels seus somnis i es veu fent equilibris per creuar un riu que te davant seu. Un gran obstacle, una gran barana o paret, no la deixen. Aquest fet li produeix una histèria que no pot controlar, que no sap d’on neix, sembla que d’una gran mentida. Continua enmig de suaus nuvoloses que no li deixen veure el misteri que envolta aquest obstacle. Prop del pont i entremig de la boira veu un personatge de la família que l’inquieta. Rebel i obstinada torna al principi, a l’entrada del seu somni, continua fins el riu i ¡sorpresa! descobreix l’home que alimenta al personatge del pont, sí, es diu, és aquell cosí misteriós que no he conegut mai, que li produeix en el fons un menyspreu com a persona poc equilibrada, amb fama de gandul que, durant la seva joventut, va cometre un bunyol que va passar a ser causa de judici sumaríssim per part de tota la família. Inquieta viu aquests fets i suaument acaba descobrint com, amb el temps, l’home va trobar un cert equilibri i el perdó dels seus.

 

Sobtadament es desperta i estorada és troba fent un petó al aire, sense saber perquè. He descansat bé aquesta nit, es diu, vaig a fer tot el que ahir hem vaig proposar, i a gaudir del retrobament de la tieta Matilde i de la seva família.

Rosa Baig