Conte a partir de mercat, taronja, ego

TOTA UNA VIDA

Un altra cop es trobava assegut al banc de la plaça del tarongers. Com li agradava aquella plaça!!! Recordava amb nostàlgia els dissabtes que s’omplien de gent i de paradetes de colors. Era el mercat setmanal, i mentre els pares compraven queviures o tafanejaven a les tendes de roba, ell se n’ anava a contemplar l’aviram que cloquejava alegrement, o salivava enfront de la paradeta de caramels, on tenien aquella regalèssia que tant li encantava...

Deixà vagarejar la mirada fins que s’aturà en les taules de la terrasseta, on la va veure per primer cop, anys enrere, tan bonica, tan serena, tan aplicada, repassant els apunts davant d’un cafè gelat en una tarda freda de les darreries d’octubre. Encara ara se’n feia creus d’on va treure el valor per apropar-se amb una tassa de xocolata calenta, que estimula els sentits i ajuda a concentrar-se. Vés a saber què en sabria ell un pobre manobre que anava tot brut ja que tot just acabava de plegar de la feina tres carrers més enllà. I el millor de tot, com ella, tota una futura brillant filòloga, va acceptar la xocolata i el va convidar a seure amb un somriure que va enlairar el seu ego fins a fregar els núvols. I s’hi va acabar casant. Quina dona més dolça. Quina mare més amorosa. Als dos anys va néixer la primera i tres anys desprès vingué el nen. Abandonà les lletres i deixà els números per a ell, en dedicar-se a criar a la canalla. Somreia agraït a la vida mentre li venien al cap les imatges del seus fills jugant en aquella plaça per la comunió de la nena. Que n’eren de feliços...

L’últim arribà quan menys s’ho esperaven i va ser un regal per a la dona, que ja portava un parell d’anys intentant d’incorporar-se al mercat laboral endebades, un cop la parelleta es va esdevenir independent. Així tingué una nova ocupació, però llavors cresqueren també les necessitats: mancava espai. Sense voler desvià la mirada fins a la sucursal bancària de la plaça. Sense rancúnia, però amb molta tristesa. Allà va ser on els van acceptar el petit piset i els van concedir la hipoteca que els permetria comprar-se aquella caseta de les afores, amb jardí per al menut i una sala d’estudi per als grans. Què n’estava de content amb la seva família! Com se’ls estimava! Potser anaven més justos a final de mes, però tan li feia treballar els dissabtes o fer hores extres. Valia la pena. N’estava tant orgullós de tot el que havia aconseguit...

La plaça dels tarongers l’havia vist cada dia durant els últims set mesos, quan marxava ben d’hora de casa amb l’entrepà sota el braç per anar a una feina inexistent; assegut al banc, esperant l’hora de poder consultar les ofertes de feina als diaris de la biblioteca o a l’empresa de treball temporal o, a mitja tarda, engolint l’únic àpat del dia: l’entrepà acompanyat de desenganys i desesperança. Enlloc necessitaven ningú que rondés els cinquanta, amb molta experiència en una obra que ja no subsistia, però poca en la resta d’ocupacions de l’època actual. El temps passava i els diners s’esgotaven alhora que els deutes augmentaven. Enrere quedaven els ajuts, els ajornaments dels pagaments, els crèdits, la confiança. Tot s’esgotava, s’acabava el termini. En tres dies perdria la seva casa, la seva família... la seva vida. No li havia dit res a la dona per no amoïnar-la, per a què? Ell era el cap de família, ell trobaria la solució...

Va aspirar profundament l’olor de taronja de la seva plaça apreciada mentre s’encaminava cap el cotxe. Abans d’abandonar-la però, girà la vista envers la corredoria on va signar aquella assegurança de vida que complimentava la hipoteca, per si mai res els succeïa als contractants. Cal anar en compte perque ja se sap que hi han accidents de trànsit que poden esdevenir-se mortals...

 

Montserrat Calonge