Conte a partir de mercat, taronja, ego

El senyor Gorina

Va aixecar la tapa. Mirà. Res que valgués la pena. Una mica més enllà, va tornar a fer la mateixa operació: alçar, mirar,... i tancar.

Només sentir la flaire de les pells de taronja, ja se li va fer la boca aigua. Aquell dia, encara no havia tastat res.

Es va apropar als voltants del mercat. Allà sempre hi trobava bon gènere. I, de nou, el mateix ritual: obrir, mirar,... i si estava de sort, agafar. Però aquest cop havia fet tard i algú ja se li havia avançat.

Una noia que passava pel carrer, se’l va quedar mirant. Se li atansà: Disculpi, si necessita menjar, hauria d’anar a... Ell l’observà i amb aire altiu girà cua i seguí fent el seu camí.

El senyor Gorina, de professió comptable, de vocació comptable, i d’ocupació ex- comptable, tenia massa ego per humiliar-se i anar a mendicar. Ell, que havia estat tot un senyor d’americana i corbata, pantalons amb ratlla ben planxada i camisa d’executiu, no tenia cap intenció de rebaixar-se anant a demanar res enlloc. Abans, preferia posar-se aquells quatre parracs de roba vella que guardava a la bossa i anar a remenar pels contenidors. Vestit així, ningú no el reconeixeria. I si un dia estava de xamba i arreplegava una mica de ferralla,... en tenia per comprar un entrepà.

Ja els he dit que l’empresa on treballava se’l van treure de sobre tan bon punt es van girar les coses, oi? L’acomiadaren sense cap mena de contemplacions: “ni indemnitzacions, ni hòsties. Si vol cobrar, a Fogasa!”. Paraules textuals de l’amo de la fàbrica, segons em va dir ell mateix –explicava amb cara de circumstàncies a la concurrència, la senyora Engràcia, veïna del senyor Gorina; endiumenjada per a l’ocasió.

Per a ell, un pobre home, baixet, esprimatxat, i una mica sapastre; vidu de feia anys, sense esperit ni fills, i massa sovint compungit, tot allò el va acabar d’enfonsar –continuava la dona amb aire saberut.

Per sort, el pis ja feia més de trenta anys que el tenia en propietat. Però el que el va matar, perdonin la ironia, va ser el seu bon cor. Sí, el senyor Gorina era un tros de pa: Un dia se li va presentar el seu únic nebot per demanar-li que li avalés el pis que es volia comprar. Ell no s’ho va pensar ni un moment. Total jo ja no espero res més de la vida, li va dir —tot això ho sé perquè, abans,... quan encara es feia amb el veïnat, m’ho va explicar –la senyora Engràcia va abaixar la veu per pronunciar aquestes darreres paraules.

I es veu que al nebot no li van anar gens bé els negocis i el pobre senyor Gorina es va haver de fer càrrec de l’hipoteca. Així va ser com ho va perdre tot. Sort en tenia el nebot de la pensió del seu oncle que si no ...

A les dues rengleres de butaques de pell negre, hi havia, a tot estirar, quatre persones. La safata amb els caramels romania intacte. El llibre per expressar el condol, incòlume. Asseguda a la butaca del mig, la veïna continuava la seva garlada.

El que va venir després, ja ho saben... Ai! Quina mala sort! Pobre home! –la senyora Engràcia va treure’s un mocador de la butxaca i es mocà sonorament.

Què diu, vostè? Què ho troba massa exagerat? Pregunti, pregunti al seu nebot. Allà el té. És aquell de la corbata negra.

A la sala número cinc del Tanatori, el nebot del senyor Gorina va entrar a mirar el mort que presidia el sarcòfag de la cambra mortuòria: “Redéu, oncle! Però com t’ho has fotut per morir ofegat dins d’aquell cony de contenidor? M’has ben cardat! Ara, hauré d’anar-hi jo, a remenar pels contenidors”.

Dolors Frigola