Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

San Fernando, de Lluís Paloma.

 

Encara no era ben bé de nit, el cel encara tenia una certa qualitat blavosa, i en aquell ampli pati envoltat de murs de totxana un escenari estava ja quasi a punt, amb llums ataronjats, microfonia i monitors. Un presentador es mirava com uns joves acabaven de muntar els seients del pati de butaques, mentre a un costat unes parelles vestides amb indumentària modernista mantenien converses que ningú més no podia escoltar. Des del meu lloc estant, vaig veure com un contrabaixista vestit amb smoking duia el seu instrument dins d’un estoig enorme que quasi repetia la seva pròpia figura. Però no veia cap més músic. Pensí "bé, si només hi ha un músic no podran tocar en el ball". Vaig mirar-me les mans. En una d’elles duia un llibre de la col·lecció Austral, amb una portada envoltada d’una franja morada on es llegia "8864". Vaig obrir-lo, i una de les il·lustracions mostrava un astronauta dibuixat en xil·lografia. Vaig intentar llegir-ne el text, però només hi havia paràgrafs de números amb alguna equació disposada a intèrvals no regulats.

Vaig aixecar els ulls. L’orquestra va començar a tocar dalt de l’escenari, i les parelles es van posar a ballar un vals, sense fer soroll. Altra gent caminava pels laterals del pati de butaques amb seients plegables de fusta, però poca gent era asseguda. Proví d’arribar-me a la taula de mescles, on dos homes fregant la trentena pitjaven botons constantment. A un cantó vaig distingir, il·luminat per un focus, l’esquelet vestit d’una vella, en un balancí lleument mogut per la brisa del vespre. "Porta mesos així, no sabem si està difunta perquè una altra vegada va fer el mateix i va tornar", em va dir un altre dels tècnics, gairebé adolescent.

Dalt de l’escenari estava tocant un quartet de corda. Jo també sentia una tuba, i no sabia d’on venia. Vaig mirar a un cantó i a un altre, només veia gent desconeguda caminant lentament, fins que... sí! Era ell! "Avi, has tornat!!!" Contentíssim, el vaig fer pujar a l’escenari amb el seu saxofò, i vaig dir per un micròfon de condensador "escolteu-lo, és el millor saxofonista del Berguedà!" Vaig baixar de l’escenari per escoltar-lo, però es va sentir un soroll molt fort i vaig mirar cap amunt, veient un bombarder de color platejat clar caient en barrena cap a nosaltres, ja a pocs metres del terra.

De sobte, silenci blanc.