Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

   El nyic, nyic suau del balancí omple l’estança de ca la Mariana. Asseguda davant el seu marit difunt, el contempla i pensa que ara sí, ara sí que el Miquel a aconseguit aquella serenitat i repòs que gairebé mai, durant els seus setanta vuit anys de vida, havia gaudit. Sovint explicava als seus fills, que quan ell era molt petit i el seu pare no era a la casona, la seva mare jugava amb ell –se li humitejaven els ulls quan ho recordava– i l’amanyagava i petonejava fins a obligar-lo a esclatar a riure i a tornar-li amb escreix els seus petons i abraçades. La mare era per ell com un meravellós regal que li donava la vida, innocent de les enveges i traïdories que el seu pare, un estrany per ell, els oferiria a diari, fins aconseguir donar un gir a la vida dolça, entre mare i fill, cap a la duresa del dia a dia, amb retrets i penalitats. Pocs anys va gaudir d’ella i del seu consol quan el pare l’insultava i l’obligava a treballar en coses impròpies de la seva edat. El Miquel tenia set anys quan ella el deixà sol, amb un pare fred, dur i amarg que el va marcar per la resta de la seva vida.

 

   La Mariana, moguda pels sentiments i el dolor del moment i portada pel suau balanceig del balancí, pensa com ha estimat al seu marit, el Miquel... Ell, endurit per la infantesa i joventut que li havia tocat viure, no valorava els seus afalacs, ni la va estimar com ella necessitava, però, axó si, va ser un marit bo i amb coratge per seguir vivint. Li ha deixat dos fills, un noi i la noia, bons i responsables i que, gràcies a la bondat del seu pare Miquel i la seva tossuderia, varen aconseguir sortir de la casona i estudiar i treballar fora de casa. El noi era un entusiasta de la microfonia i la noia vivia el mon de les lletres amb coratge i voluntat. Totes aquestes alegries que els hi donaren els fills, mai varen esborrar d’aquells ulls clars, la gran tristesa del passat.

 

   Alça la vista i els seus ulls plorosos s’il·luminen davant el cel blau, net, serè... que li ofereix la finestra de l’estança, i, replegant els seus sentiments, es diu... demà, sense ell,  serà una altra vida.

 

Rosa Baig