ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 4ª part: Simbologia. 4/4

Un altre aspecte a tenir en compte és la profusió de simbologia. Tenim ja al primer capítol, aquell que comença amb l’intencionat: L’amor em fa fàstic, un gat negre (símbol de mal averany), que, en realitat, és una gata. Una gata amb cara trista, cada vegada més bruta i resignada, que tenia una gatinada rere una altra i a qui un gat no la deixa en pau, fins que la troben morta.  Podríem dir que és premonitori o bé que ens avisa que el que esdevindrà no serà una vida plaent.

Tampoc és casual, que la novel.la comenci a la primavera Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí;  i acabi a l’hivern. El temps narratiu i la trama avancen sincronitzats i sempre acompanyats d’imatges florals que reforcen el paral·lelisme entre les flors i l’amor. A la primavera arriba l’amor: a la bóta que tenia més a la vora s’estaven obrint dues gardènies. Quan s’ adona que està enamorada diu he sentit olor de llessamí i encara no està florit. A l’estiu, just la nit de Sant Joan coneix l’amor carnal i l’endemà diu: les gardènies, masegades i negres, feien fàstic... i ella. A la tardor el til·ler, que a primeries d’agost ja s’havia començat a esgrogueir, es desfullava i els crisantems, ja s’havien obert els primers; el nen mor i s’assabenta que han perdut la casa i s’han de mudar a un pis. Arriba l’hivern amb el comiat del Robert i de la casa però amb la bona nova de l’embaràs. Els arbres tornarien a tenir fulles. La glicina s’hauria d’esporgar. I s’haurien de replantar les violetes.

No conec el llenguatge de les flors però  estic segura que no ha triat les flors a cada escena en va.  Fins i tot compara a Maria, la núvia amb el vestit de seda, trobava que semblava una rosa.  La rosa, un clar símbol d’amor, surt vàries vegades: en Robert l’hi talla una a la Coral, a casa de la Coral hi ha un rosal sense espines i al final de la novel.la, Aloma veu un roser sense roses. Surten també crisantems, que són flors que es fan servir a les corones de morts, i apareixen just quan en Joan té un atac, poc abans que el nen mori, just desprès de la seva mort i quan s’acomiada de Robert. L’Aloma duu gardènies al vestit la nit de San Joan. He trobat a internet que les gardènies signifiquen amor secret, que és just el que tenien Aloma i Robert. Seria interessant conèixer el significat del llessamí, les violetes, etc.

 

Aloma és una novel.la trista. Podríem dir que és una novel.la de desamors. El Joan no està enamorat de l’Anna però sí de Coral que no ho està d’ell. Ella s’enamora de Robert que estima a una altra noia.  Als actors secundaris  tampoc els hi va bé.

La protagonista, una noia adolescent, accepta la vida  que li ha tocat viure i només somia una història d’amor com la de les novel·les que llegeix o les cartes que escriu.  És una noia alegre amb ganes d’estimar i de ser estimada que accepta la mort del germà i del nebot, la pobresa, l’impossibilitat d’estudiar,  haver  de dur la casa, els animals i el jardí... amb l’única alegria de viure a una casa amb jardí. Perd la innocència quan se’n adona que tots els que l’envolten l’utilitzen. És una noia forta que tira endavant amb les seves decisions i que decideix viure pel fill que tindrà.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 3ª part: Decripcions. 3/4

També son meravelloses les descripcions. Tant les físiques, on amb dos adjectius, de vegades sinestèsics, acompanyats sovint d’un símil, descriu el personatge:

Tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt de l’aigua, uns ulls que feien angúnia.

Va travessar el jardí amb aquella manera de caminar banzim-banzam com un vell llop de mar.

Hi aniria la senyora Concepció, xerraire i arrugada com una bruixa.

Coral... duia les guineus argentades que li acariciaven les galtes de color de rosa, i les mitges de gasa.

Era lletja, prima, molt neta però malgirbada... Cosia perquè ell no hagués de mantenir-la.

L’estanquer era un home prim amb la cara arrugada i tan blanca que semblava que no tingués sang.

Una de molt jove que duia un vestit de gasa, guarnit d’ermini, amb la faldilla llarga fins als peus; tenia la cara pàl·lida i els ulls, voltats de negre, li brillaven com si fossin d’aigua.

... com la descripció  psicològica amb els pensaments  de la protagonista:

S’havia tret el jersei de llana per agradar a Robert i ara hauria de pagar-ho. Tant se li’n donava. No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria fer canviar.

Les fulles d’aquest arbre són felices de poder respirar l’aire de la primavera però  d’aquí a uns quants mesos estaran encastades al fang... Tant se valia. Al capdavall la vida s’ho aniria enduent tot.

La vida pot canviar, va dir-se, i qui sap si tindré sort.

 

Em meravella l’habilitat d’expressar els sentiments d’una manera mai dita:

 Era com si acabés de sortir d’una mena de mort.

Semblava que  li haguessin cremat les il·lusions.

Per a ella tot havia anat d’una manera estranya: com si un lladre hagués entrat per la finestra.

És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar.

Mai es podria esborrar el senyal de tants de petons.

El cor se li va estrènyer.

A l’hora de llevar-se no tenia ganes de vestir-se i posar-se a viure.

Un bes llarg i dolorós.

A la nit, un cop tancada la porta, s’havia passat les puntes dels dits pels llavis com si volgués tornar a sentir tota aquella dolçor.

 

Tota la novel.la està plena dels petits actes quotidians i de sentiments que no s’atreveix a expressar en veu alta, són només  pensaments.

Hauria volgut dir-li que li agradaria passar la vida asseguda de cara al port, al costat d’ell.

Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò?... Li van venir ganes d’anar a dalt i explicar-li tot el que pensava: dir-li que no sabia ben bé què volia. Es sentia una mica perduda

Aloma va somriure perquè no s’adonés que li havia fet mal, però li van venir ganes de bufetejar-lo.

 

La veiem com es mou, què veu, què pensa. Potser és per aquesta intimitat que s’estableix entre lector i protagonista, que ens arriba tant!

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 2ª part: Personatges. 2/4

Un cop vist el quadre, aparentment confús com un garbuix d’imatges inconnexes, em pregunto com s’ho ha fet per, alhora, presentar-nos als personatges sense descriure’ls directament?

Els seus germans: És l’olor que agradava més al meu germà. S’havia  matat a divuit anys; es deia Daniel, Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat.

La seva cunyada: Els cucs de seda eren tous i descolorits, com Anna; no entenia que el seu germà se n’hagués pogut enamorar. No vull gats a casa; porten malalties.

 El nen: Van avisar el nen que el toqués; Me l’estimo, perquè té la cara trista.

En Robert: Duia un vestit clar i semblava que busqués una cara coneguda.

L’Aloma: amb una dent del mig una mica damunt de l’altra i amb aquestes mans tan petites, tan  mal vestida que vaig i amb un taló que se’m torça.

És a traves del que fan, del que no fan, del que diuen, que els coneixem.  L’Aloma diu d’ella mateixa:  No ho duc pas escrit a la cara que sóc una noia; podria ser casada, i, si ho fos, podria llegir els llibres que volgués... Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que , com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada ala tristesa més negra... Era massa distreta i no es fixava mai en res...

Precisament per aquest  tret, el de ser distreta, l’autora ha triat un estil, fidel al punt de vista de la protagonista:  dispers, com ella és; ara mirant el cel, ara el terra, ara el senyor que passeja  o la senyora que veu passar, ara els cavallets de la fira, ara a les flors, ara aturant-se per escoltar una música, ara repassant els cartells, ara perdent el paquet amb la roba que havia anat a comprar, sempre pensant en una altra cosa;  i, sobre tot, seguint el fil dels seus pensaments que neixen de qualsevol detall que veu. Aparentment sembla que se surti del guió però més endavant ens adonem que aquell pensament anticipa el que esdevé més tard.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 1ª part: Inici i fragments seleccionats. 1/4

L’amor em fa fàstic.

 

Amb aquesta frase comença Aloma. Una frase contundent i que és tota una declaració d’intencions.

El primer capítol és una  posada en escena de l’escenari i els personatges, però no a la manera habitual. És com un quadre surrealista on hi ha detalls realistes però inconnexos,  només esbossats, on, elements del paisatge, apareixen més destacats que els personatges.

Hi ha un gat negre, anunciat a la primera línia, que creix i cria i mor en una pàgina i mitja.   Si fos un quadre ocuparia gran part. També hi hauria el reixat, a dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. I, al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. I,  a la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. També les finestres  d’un tren, des d’on es veurien desdibuixats els anuncis que, començaven a passar l’un darrera l’altre. I  per algun racó una senyora amb els cabells blancs i la cara desfeta a dins d’un cotxe molt gran.  I,  un home d’uns cinquanta anys, amb bigoti, i amb la pell de color d’oliva. Duia un barret d’ales amples i un mocador de seda al coll. I un munt de gent amb banderes i guàrdies civils a cavall. I una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga.  I una senyora que duia un barret amb una fantasia de brillants clavada a l’ala. I roba per cortines molt transparent, amb ratlles blanques i blaves. I  una finestra baixa entreoberta, per l’escletxa... una gran aranya de cristall. I potser  unes noies que havien pujat a les muntanyes russes... Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. I  un rètol que diu: Zasmarrakatruki.

 I, tot el fons seria un jardí: El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers, feien més roses,  les branques del desmai a penes es movien,  un tou de fulles seques, i una morera, i un cirerer, fulles de plàtans que cobrien els caminets, els arbres ja tenien brots nous i les parades estaven atapeïdes de flors... hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses.

És un quadre des d’on ens fa arribar les olors: olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar, l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi, aquell aire tant bo de la tarda. 

I no falten els sons: Les frontisses van grinyolar,  el soroll del reixat la va sobresaltar, els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar. Les portes es van tancar amb un esbufec i el bressoleig del tren va abaltir-la. Es van sentir uns quants trets. Els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava... No sabia què era aquella música però es va quedar a escoltar-la.

 

Tot el primer capítol és una lliçó d’escriptura, però continuem, que n’hi ha més. No m’he entretingut a fer un anàlisi tan detallat de la resta de capítols però he remarcat aquest fragment per no oblidar-lo mai.

Aloma es va tancar a la seva cambra i es va recolzar a l’ampit de la finestra. El cel encara no era ben negre. Hi havia ombres més fosques en el cor dels arbres. Brillava la primera estrella, molt blanca. Les cases a penes es veien, una mica esborrades entre la foscor, amb un llumet groc de tant en tant, i la nit semblava que respirés. Li havia vingut una mica de tristesa. Es va estrènyer el pit amb els braços i va posar el cap al  cantell de la paret. S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal. Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d’aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta.

Aquest fragment és una joia literària. El subratllaria sencer. A cada relectura m’aporta més. De primer em va atrapar la humanització de la nit a la que l’insufla vida fent-la respirar. Desprès la necessitat de sentir-se estimada, d’una manera magistral en que, alhora ens mostra que és  quasi una nena. La poesia pobra del seu carrer que és tant descoratjadora que impregna tot l’ambient d’un aire místic. Tot això per mostrar-nos com se sentia: amb un llanguiment dolç.

 

També m’ha impressionat el següent paràgraf:

La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava.  Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquell olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar. I tot seria diferent.

No només per aquests records que s’aprimen i que et fan sentir la buidor de la persona que et manca (quina imatge tan maca i ajustada!) sinó també per com, per descriure  a la protagonista, ens descriu al germà.

Trucs de propina - 2017-2018 - 3r trimestre

2/4/2018: Una pequeña lección de vida me la enseñó el tocar la guitarra. Tocar la guitarra tiene también sus sinsabores: a veces te encuentras con una canción que se te resiste, con un fragmento que te parece absolutamente imposible. Con la canción de Muse Plug In Baby fue un auténtico calvario. Por alguna razón, mis dedos se negaban a tocar este párrafo. Me tiré un día, dos días, tres días… Finalmente, poco a poco, empezando muy despacito y subiendo muy gradualmente la velocidad, conseguí clavarla. Ahora es una de las canciones que más me gusta tocar. Y, como esta, todas la que han comportado un grado enorme de dificultad. Cuanto más difíciles, más divertido es luego tocarlas. Pues, lo que sucede con la guitarra, sucede con la vida. Esas cosas que nos cuestan, que se nos resisten, que nos parecen imposibles, que nos parecen más allá de nuestras capacidades son, precisamente, aquellas que más satisfacciones nos van a dar. Así que, pase lo que pase, por grande que sea la empresa, por alta que sea la montaña e inalcanzable nos parezca su cima, nunca, nunca, NUNCA os rindáis. (Santiago Camacho)

12/4/2018: Això de les paraules està bé, Marcus. Però no escriguis perquè et llegeixin: escriu perquè t'escoltin. (Joël Dicker, a la novel·la: La veritat sobre el cas Harry Quebert)

12/4/2018-2: Intenta cualquier maldita cosa que te guste, no importa lo aburrido, normal o escandalosa que sea. Si funciona, bien. Si no, tíralo. (Stephen King)

15/4/2018: Podrá no haber poetas; pero siempre habrá poesía. (Gustavo Adolfo Becquer)

8/5/2018: —Herman, mientras traducía esa novela tan mala me he dedicado a pensar en qué es lo que hace buena una obra literaria.

 —La belleza —dice Herman. 

—No tiene nada que ver con la belleza. Ni con que sea contemporáneo, ni con que incorpore innovaciones formales. Esas son cuestiones teóricas, pasto para la crítica. En mi opinión, lo que importa es algo que no aparece en el texto, que está entre líneas. 

—¿El encanto?

 —Yo no usaría esa palabra. Prefiero llamarlo impulso. Cuando en un libro detectas la presencia real del autor, cuando sabes que nadie te podrá contar esa historia mejor que él, cuando no puedes dejar de escuchar su voz…

(Kirmen Uribe, en la novela Lo que mueve el mundo)

17/5/2018: He escrito un libro corto porque a la mayoría de los libros sobre la escritura les sobra paja y tonterías. Los narradores no tenemos una idea muy clara de lo que hacemos. Cuando es bueno no solemos saber por qué y cuando es malo, tampoco. He supuesto que a menos páginas, menos paja. (Stephen King, Mientras escribo)

17/5/2018-2: ¿Cuántas revisiones son necesarias para corregir un libro? Cuando corrijo textos ajenos suelo trabajar con cuatro: en las dos primeras realizo la corrección de estilo propiamente dicha y apunto problemas estructurales o de coherencia. En la tercera reviso sobre todo a nivel ortotipográfico y la cuarta es un repaso final. Otra manera de corregir es por niveles, de mayor a menor: primero la narración general (asegurándonos de que no haya incoherencias generales de contenido); luego la escena (mirando que funcione, que cada cosa esté en su sitio); luego la oración (asegurándonos de que cada frase esté bien construida) y luego la palabra (vamos palabra por palabra, asegurándonos de que cada una sea la correcta). [Gabriella Campbell, 70 trucos para sacarle brillo a tu novela (Corrección básica para escritores)]

23/5/2018: Una manera d'inventar paraules és posar-se a escriure lletres una darrera l'altra sense premeditar res i sense que formin, de moment, res intel·ligible. L'endemà, llegiu el resultat, segur que d'entre el garbuix en surt alguna cosa que destaca... (L'Angelo Misterioso)

28/5/2018: Carecer de libros propios es el colmo de la miseria. (Benjamin Franklin)

9/6/2018: L'art només existeix si hi ha algú que l'admira. (Ramon Gener)

9/6/2018-2: Las personas que no pudieron son las que están deseando decirte que no puedes hacerlo. (Santiago Camacho)

17/6/2018: Eres escritor. No significa que seas bueno o malo, solamente que eres un escritor (o escritora). Mírate al espejo y repite en voz alta: Soy un escritor.

Repítelo cuantas veces necesites hasta que te lo creas. Tienes que estar convencido porque si tú mismo no te lo crees, ¿por qué tendrían que creérselo los demás? ¿Por qué tendrían que ayudarte o respetar tus horarios? ¿Por qué van a leer tus libros, a comprarlos, si no eres un escritor? (Iria López Teijeiro, Claves para convertirte en escritor)

 

Reunió del 9 de juny

Hola,

La sessió del 9 de juny ha estat una molt agradable cloenda del curs 2017-2018, seguida d’un concorregut dinar de comiat. Una fantàstica jornada.

Estàvem tan relaxats que no vam triar cap motiu d’inspiració per a la primera sessió del curs vinent. Al setembre ja concretarem la data i algun possible motiu d’inspiració (paraules, imatge, frase...).

Pel que fa als escrits:

L’Aurèlia ens ha regalat un conjunt de sensacions emotives que ens van quedar pendents del mes anterior.

El Pep ha fet un escrit basat en una experiència real. Li han recomanat que es dediqui a fer poesia. Per què serà?

La Teresa recrea una vida d’una volada. Amb la morbositat pròpia de la ment dels escriptors, la majoria hem pensat que al final no havia passat res de transcendental, només la mort de la protagonista.

Després ha estat un assassinat amb el perfum de l’estimada de fons. Ens ha agradat molt el gir de la trama que ha fet la Dolors.

La Maria ha escrit una crònica del viatge de l’Exodus, molt documentada tant amb la informació com gràficament.

Un nou gir narratiu del Valentí. Una història en tercera persona en què acabem descobrint que era en realitat una primera persona, el narrador està implicat en la trama.

I ara un gir visual. El Ramon s’ha inspirat en la persona que es reflecteix en els vidres de la porta giratòria per a una historia americana.

La Francesca ens ha girat el personatge com un mitjó, de Joan a Joana.

La Gloria ha relatat el gir de fortuna en la vida de don Alberto. Des de dalt de tot ha acabat pel terra.

Una normalitat anormal, un futur distòpic que ja és present a Fukushima. Vet aquí el relat del Lluis. Sieverts a l’aguait.

Finalment un gir en el caràcter en la protagonista del Joan, la Norma. Barreja del món cinematogràfic i el pictòric, amb una mica de Tai Chi i trenta-set minuts de meditació.

 

Per acabar, us recordem que hi ha una nova sessió de El Pati de Contes, de la biblioteca de Sant Quirze: serà el dimecres 20 de juny a les 22 hores. Lluís Fortuny, un dels components històrics de la Companyia Elèctrica Dharma, presenta el seu espectacle Connexions poètiques. Es tracta d’un recital de petit format en el qual imatges i poemes es fusionen amb instruments en directe i una taula de DJ. Això permet connectar tres formes d’expressió en un sol espectacle. ( http://www.santquirzevalles.cat/DetallAgenda/_76FWUQ7iPH8zhu3DSj4T7dZM6oGKZQfu79a9rLdW7n8 )

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya.

 

 Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles! Aprofiteu l’estiu!

Trucs de propina - 2017-2018 - 2n trimestre

 

1/1/2018: El aspirante a escritor llegará a ser un buen escritor si de veras lo desea, ya que la mayoría de las personas que conozco, entre las que aspiraban a ser escritores a sabiendas de qué significaba ser escritor, de hecho ha conseguido llegar a serlo. [...] Los libros sobre la escritura de ficción tienden a comentar largo y tendido lo difícil que resulta llegar a ser un buen escritor, pero lo cierto es que, aun cuando la capacidad de escribir bien es en parte un don, como la capacidad de jugar bien al baloncesto o de prever las tendencias del mercado de valores, la capacidad de escribir es sobre todo el producto de una buena enseñanza respaldada por un profundísimo amor por la escritura. Aunque aprender a escribir es algo que lleva tiempo y muchísima práctica y dedicación, escribir a la altura de los criterios ordinarios de este mundo es algo relativamente sencillo. De hecho, casi todos los libros que uno se encuentra en los grandes almacenes, en los quioscos e incluso en las bibliotecas de las ciudades pequeñas ni siquiera son libros bien escritos; en absoluto. [...] Sin embargo, para el escritor joven y serio que aspire a publicar, es alentador saber que la mayoría de los escritores profesionales que hay por ahí son pan comido. (John Gardner: El arte de la ficción)

11/1/2018: Demà, és la primera pàgina en blanc d’un llibre de 365 pàgines. Escriu un de bo. (Brad Paisley)

11/1/2018-2: Fracassaràs només si deixes d’escriure. (Ray Bradbury)

14/1/2018: La buena prosa es como el cristal de la ventana. (George Orwell)

El lenguaje figurado —como las metáforas y los símiles— es más común en unos géneros que en otros. Cuando se abusa de él en un texto en prosa, puede resultar aparatoso: el autor parecerá, por así decir, ebrio de palabras. Sin embargo, utilizado con moderación, enriquece nuestra sensibilidad... sobre todo cuando apenas se nota. George Orwell sostenía que la buena prosa es como una ventana: este símil se parece justamente a una ventana, un marco para mirar el mundo, y que casi no se percibe. (Roy Peter Clark: Leer con rayos X)

29/1/2018: Els escriptors ens hem de confeccionar una poètica personal amb l’ajuda de la poesia i la filosofia. (Sílvia Alcàntara)

8/2/2018: No quiero la sangre de ese. Está llena de gerundios. (Valle-Inclán menystenint —vet aquí un gerundi— a José Echegaray quan aquest es va oferir a donar-li sang per a una transfusió).

8/2/2018 – 2: La técnica de la cáscara vacía es un modo de describir a tus personajes protagonistas… que se basa justamente en describirlos lo menos posible.

¿Y por qué podría ser esto interesante? La técnica de la cáscara vacía se usa mucho cuando nos interesa que el lector se identifique lo más posible con nuestro protagonista. Por eso se usa tanto en libros de corte romántico. Si nos tomamos el tiempo de describir de forma detallada a nuestra protagonista, tal vez la lectora caiga en la cuenta de que no es como ella… y de que no se va a llevar a la cama al galán de turno. Otro género en el que está muy extendido el uso de esta técnica de la cáscara vacía es el género juvenil o Young Adult. (Abel Amutxategi: http://www.comoescribirunlibro.com/la-tecnica-de-la-cascara-vacia/ )

11/2/2018: El que tinc és 

un llapis a la mà, 

un paper estès davant meu, 

i el desig d’escriure 

noms plens de tendresa.

(Montserrat Abelló: Desenes de miratges)

26/2/2018: Hacer versos malos depara mucha más felicidad que leer los más bellos. (Hermann Hesse)

8/3/2018: El escritor siempre está escribiendo. He redactado muchos párrafos, innumerables páginas, mientras saco a pasear a mis perros. Por ejemplo: dentro de mi cabeza voy moviendo las comas, cambiando un verbo por otro, afinando un adjetivo... (Rosa Montero)

8/3/2018 – 2: Los escritores que escriben a mano, más de los que creemos, defienden su sistema aduciendo que la comunicación entre el pensamiento y la escritura es mucho más íntima, porque el hilo silencioso y continuo de la tinta hace las veces de una arteria inagotable. (Gabriel García Márquez)

11/3/2018: ¿Cómo que no tienes tiempo? Tiempo, es lo único que tienes. 

El tiempo no es oro. El oro no vale nada. El tiempo es vida. (José Luis Sampedro)

Reunió del 19 de maig

Seguint el nou estil a les nostres reunions, aquesta també es va fer sense moderador. I ara, al gra:

 1. Jo vaig presentar les aventures d'en Gur. Agraeixo que se m'indiquessin certes imperfeccions al meu text, i tan aviat com pugui les intentaré resoldre. Bé, no sense haver-me pres un iogur...

2. En Pep Cortès ens va delectar amb el que podríem definir com a haikús útils. Fer definicions amb tant de virtuosisme tècnic només és a l'abast d'un poeta.

3. L'Aurèlia no va poder venir. Potser havíem d'haver trucat en Lluís... (Llach)

4. Sobre el de la Maria Galí: un tema d'actualitat, el robatori de bicicletes, permet a l'Ulisses assistir a com la Guàrdia Civil se'n deixa prendre unes. Bravo per l'agudesa!

5. En Ramon Tuà ens va entregar la història d'uns pares divorciats a través dels ulls del seu fill. Quasi perfecte, excepte per un punt que ens va ocupar durant estona: aturant-nos en una llàgrima...

6. La Francesca Caballero era ambiciosa: una història de sis pàgines. Imperfecta, però amb una bona idea de base i un munt de possibilitats si s'allarga i se li resolen detalls, el cert és que li vam dedicar més temps que a cap altra de les noves creacions, amb un debat apassionat. I el que és més important: vam aprendre.

7. La Montse Villares continua fascinada per Edward Hopper, i ens va delectar amb la història d'un edifici on tot està aturat però la vida començarà en tot junts uns instants. Els quadres són una línia... (algú s'atrevirà amb Jackson Pollock?)

 

La propera reunió serà la despedida del 39B abans que l'Ateneu Terrassenc vagi a raure a l'edifici de la cantonada Sant Quirze/Baldrich que reposa sobre l'ànima del Centre Mèdic.

 

Finalment, adjunto la foto.

 

Bobby McGee.

 

Truc: Una manera d'inventar paraules és posar-se a escriure lletres una darrera l'altra sense premeditar res i sense que formin, de moment, res intel·ligible. L'endemà, llegiu el resultat, segur que d'entre el garbuix en surt alguna cosa que destaca... (L'Angelo Misterioso)

Reunió del 14 d'abril

 Hola,

 La sessió del 14 d’abril ha estat menys concorreguda i amb menys texts, però igualment molt profitosa; i una mica passada per aigua.

 

 En mig del comentaris, han sorgit algunes recomanacions:

- Berta isla, de Javier Marías.

- Cartes a Malhata, de Màrius Torres i Mercè Figueras. I la corresponent Cançó a Mahalta, de Lluis Llach.

- Contes de John Cheever.

- L’obra pictòrica de Edward Hopper.

- Dijous, 19 abril, a les 20 h: Deixa’m tornar-te a dir, recital musicat de poesies de Montserrat Abelló, a càrrec de Mariona Sagarra (veu i pedal d’efectes) i Raül Costafreda (guitarra). Taquilla inversa. Nova Jazz Cava, Passatge Tete Montoliu, 24.

 

 Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió del 12 de maig són: pèrgola, precarietat i reialme. Recordem que les paraules són una excusa per escriure: podeu fer servir les paraules o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

 Per a la sessió de juny volem tornar a fer servir una imatge en lloc de tres paraules: una pintura, una foto, un dibuix... Així que cal que porteu al maig una mostra de la vostra proposta. Les numerarem i triarem un número a l’atzar.

 

 Pel que fa als escrits:

 Alguns teníem recança de criticar la Maria Galí, no fos que rebéssim del carpó

 Hem tingut doble dosi de Valentí, amb una escriptura gens malendreçada.

 A la carta a un aspirant a poeta, el Pep reconeix la importància que té un munt de mots a dins nostre.

 En ha semblat que la Teresa ha lligat bé la forma del seu relat Abisme amb el fons del que explica.

 Tant Maite, de la Glòria, com T’espero, de la Fernanda, són històries molt prometedores quan es desenvolupin. Són sinopsis de projectes més importants.

 El llenguatge poètic de la Maria Sender mira cap a dalt mentre la resta de nosaltres mirem cap a terra.

 El relat de la Montse Villares és una bona confluència d’un quadre de Hopper amb l’ambient dels contes de Cheever.

 

 Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya.

 

 Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Reunió del 10 de març

Hola,

 Per començar, ha sorgit el tema de les darreres reivindicacions socials, no només les del dia de la dona, sinó també les que reclamen jubilacions dignes.

 També hi ha hagut companys que ens han recomanat llibres:

 - Mentira, de Enrique de Hériz (narrat amb diferents veus)

- La noche de los feos, de Mario Benedetti

- Les petites virtuts, de Natalia Ginburz (petits contes carregats de filosofia)

 Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió del 14 d’abril són: admiració-admiración, mentida-mentira i avenc-sima. Recordem que les paraules són una excusa per escriure: podeu fer servir les paraules o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

 Pel que fa als escrits:

 Hem xalat amb la continuació dels tigres de paper del Ramon.

 La María Galí ens ha portat a un món d’esperits i misteris sobrenaturals. Són temes que hem tocat poc a uMdM.

 L’Aurèlia ens ha fet pujar a un tren que ens porta a una sensibilitat especial.

 Després ens hem patit amb la parella protagonista del relat de la Marta. Un tema molt dur.

 La Teresa ens ha impactat amb un nou relat sobre els fets d’Espinosa de los Monteros.

 Més històries de morts, amb Romance primaveral, i de la guerra, amb La huida, per part de la Glòria.

 No oblidem el relat de la Dolors, que ens ha fet comentar la possibilitat de fer servir la tercera persona falsejada.

 Finalment hem tingut la primera part del relat La vieja mina, de la Francesca. Estem desitjant conèixer el final. Promet molta intriga.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya.

A part, la Montse Rusiñol ens ha convidat a la següent sessió del club de lectura de l’Ateneu, que porta amb la Carme Amat. Serà el dimarts 13 de març i comenten la novel·la La nena de la casa de la bauma, de la companya Marienka Bellostas. Hi serà l’autora.

 

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Reunió del 10 de febrer

Hola,

Hem començat debatent sobre la longitud dels textos que presentem, arran d’una consulta per part d’un company el mes passat i les diferents extensions que ens hem trobat en aquesta sessió, a més del gran nombre d’escrits que estem analitzant en les darreres ocasions. La idea és que no acaparem les sessions enviant textos llargs molt sovint. Després de parlar-ho, hem consensuat el següent:

- Considerem que una longitud òptima és una pàgina, pàgina i mitja o, com a màxim, dues.

- Si algú vol enviar un text més llarg, hauria de considerar que cada dues pàgines corresponen a una sessió següent en què no intervindrà enviant nous texts.

- Hem decidit que no fiscalitzarem de forma estricta les anteriors condicions, sinó que apel·lem a l’autocontrol de cadascú i a la companyonia, ja que hem dit que l’objectiu és no acaparar els nostres recursos lectors.

- Finalment hem definit la longitud d’una pàgina com aquella escrita amb cos 12, espaiat 1 i ½ i donem llibertat en el tipus de lletra i els marges (encara que no hauríem d’abusar de marges massa extrets).

Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió del 10 de març són: ocellot-pajarraco, tramuntana/tramontana i figaflor/pava, pavisosa - breva. Recordem que les paraules són una excusa per escriure: podeu fer servir les paraules o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera (especialment el més veterans, que, pel que sembla, s’estan relaxant).

 

Pel que fa als escrits:

La Viki ens ha traslladat a la sensació de llibertat que deu sentir en Kílian Jornet quan corre per la muntanya.

El personatge del Pep sap què pensen els altres, vius o morts, però el Pep ens ha demostrat que no pot saber què pensa el Lluis.

La natura de l’Aurèlia ens ha fet reflexionar sobre la cerca d’idees per als nostres relats.

Després hem gaudit d’un bàrbar relat salvatge gràcies a la Dolors.

La Maria Galí ens ha posat a prova amb els guions dels diàlegs. A veure si hem après bé la lliçó!

Hem tingut la sort de llegir Mala sort, de la Teresa. Una crua història amb un punt de vista diferent.

A La comissaria del Lluis no hi cabia ningú més. Si hi ha un conflicte entre dos milions i una persona, potser no és la millor solució incriminar els dos milions.

El Joaquim s’ha estrenat amb No era com nosaltres. Ser diferent pot ser ser millor.

El Ramon ens porta la primera part de Tigres de paper esquinçats. Haurem d’esperar per descobrir els misteris de la tieta Neus.

Un altre projecte de novel·la per part de la Glòria, amb una molt bona ambientació.

No se es raro si encontramos algo raro en lo más raro del bosque cuando estamos en uno de los mundos de María Sender.

Un efecte papallona ens va portar al crack del 2007, segons el relat del Joan.

Finalment la Francesca ens ha donat dues microhistòries de les quals no sabem quina és més inquietant.

  

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya.

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Reunió del 13 de gener

Hola,

Aquesta entrada d’any ha estat més relaxada que altres mesos, ja que el nombre (i no número) de contes ha estat menor que en els darrers. Malgrat que en els dies de Nadal hi ha uns quants festius, són dies de molt tràfec i poc temps lliure. Però, com dèiem, el poder comentar els texts sense presses i amb més deteniment resulta agradable. Entre altres absències, aquesta vegada ens ha faltat la Sílvia per un problema de salut. Esperem que es recuperi al més aviat possible.

Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió de febrer són: felicitat-felicidad, pollós/piojoso i escletxa/rendija - hendidura. Recordem que les paraules són una excusa per escriure: podeu fer servir les paraules o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

 

Pel que fa als escrits:

Hem començat amb un fragment de la novel·la Calidoscopi, de la Montse Rusiñol. Ens ha transportat a una nit infernal en mig d’una batalla.

La Teresa Sala s’ha deixat transportar per les olors, com Proust, a temps passats en el seu relat Tornada al poble. Un relat llarg o una novel·la en potència.

El Valentí, que no és un frau, ens ha arrossegat amb una riuada de records.

El Lluis ha reflectit fins on pot arribar la contundència policial i que es pot organitzar la tercera guerra mundial en una cuina.

Hem continuat amb la Maria Galí: gairebé un homenatge al Vuelva usted mañana de Larra, però amb el toc desenfadat de les aventures de l’Ulisses.

Una altra novel·la en potència és La vuelta a la vida, de la Gloria. Hem fet la prova de la granota i potser sí que tenim la novel·la en gestació.

Finalment la Montse Villares ens ha col·locat darrere dels ulls d’una escriptora que busca la seva història.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya.

 

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Club de lectura de l’Ateneu Terrassenc - 16 de gener de 2018

El proper 16 de gener a les 18 hores, al club de lectura de l’Ateneu Terrassenc, coordinat per la companya Montserrat Rusiñol i la Carme Amat, treballaran els contes de Txèkhov. Comptaran amb la participació de la primera traductora del rus al català de gran part de l’obra de Txèkhov. Es tracta de la Nina Avrova, en l’actualitat mestra de rus a l’Escola Oficial d’Idiomes Barcelona-Drassanes, amb un currículum extensíssim com a filòloga i traductora.

Trucs de propina - 2017-2018 - 1r trimestre

25/9/2017: Hablé de cómo el parecido entre lector y personaje genera empatía, mientras que la diferencia genera curiosidad.[…] Sin duda las dos son herramientas interesantes, qué digo, ¡ambas son imprescindibles! Incluso el personaje más excéntrico necesita características que lo humanicen y nos permitan empatizar con su causa. Y también, incluso el personaje más empático necesita que le suceda algo interesante, si no, ¡menudo tostón! (Álex Hernández-Puertas: http://alexhernandez.es/2010/08/18/parecido-y-empatia/comment-page-1/ )

5/10/2017: La versemblança d’una novel·la no té a veure amb si una història és real o no. Les fem creïbles donant pistes prèvies al que és difícil de creure (exemple: en la pel·lícula Els ocells, de Hitchcock, a la botiga d’animals els ocells ja es barallaven). Des del principi, fins i tot a vegades des del mateix títol. També el gènere pot predisposar al lector (exemple: la ciència ficció). (Vicenç Villatoro)

5/10/2017-2: Los jurados tienen un tiempo limitado, en el caso de que sean jurados respetables que leen los textos de cabo a rabo. Lo harán con más atención si les llegan al principio del plazo de entrega que si se le acumulan al final la mayoría de obras. (Escritores.org, https://www.escritores.org/recursos-para-escritores/articulos-de-interes/20858-consejos-para-presentarse-a-un-concurso-literario )

8/10/2017: Toda literatura es simbólica: hay unas pocas experiencias fundamentales y es indiferente que un escritor, para transmitirlas, recurra a lo fantástico o a lo real, a Macbeth o a Raskolnikov, a la invasión de Bélgica en agosto de 1914 o a la invasión de Marte. (Jorge Luis Borges).

6/11/2017: De tota novel·la, sempre en sobra la meitat. (Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències)

16/11/2017: Un bon resum de puntuació el trobareu en aquesta secció del blog Literautas: https://www.literautas.com/es/blog/post-tag/reglas-de-escritura/

16/11/2017-2: Us recomano la següent pàgina web: http://www.allcrossword.com/Apps/Characters/index.php . Es diu Fábrica de personajes. Serveix per omplir la fitxa d’un personatge amb les característiques que li vols o, si no, assignar-li’n a l’atzar si ho prefereixes. Feu-li una ullada.

19/11/2017: Els monstres són reals. Els fantasmes, també. Viuen en el nostre interior i, de vegades, guanyen. (Stephen King) —apliquem-ho els escriptors als personatges en general: viuen dins nostre i, de vegades, guanyen.

4/12/2017: Només l’escriptor aficionat escriu quan està inspirat, els altres treballem. (Stephen King)

14/12/2017: Las localizaciones son muy importantes para mí. Las considero como un personaje más de mis novelas. (Dan Brown)

14/12/2017-2: No deja de resultar insólito que una persona cualquiera esté dispuesta a malgastar su tiempo en escuchar tales embustes. Después de todo ¿cómo es posible que pueda interesarnos leer una historia de la que ya sabemos de antemano que es mentira? ¿habéis pensado alguna vez por qué nos gusta leer ficciones?

La pregunta está lejos de ser ociosa. Tanto es así, que ni siquiera tiene una respuesta única. En el afán de contestarla, algunos teóricos necesitan remontarse a la propia naturaleza del hombre y colocar en ella —junto al hambre y la sexualidad— un tercer instinto que sería el instinto de juego. Contar cuentos es un modo de jugar; y en la misma dirección, el historiador Johan Huizinga sostiene que la especie humana se destaca del reino animal tanto por el conocimiento, como por el papel que desempeña el juego en nuestra vida. (Ángel Zapata: La práctica del relato) 

17/12/2017: Les experiències pròpies, per negatives que siguin, tenen una part positiva en els escriptors: serveixen per poder escriure situacions similars en la ficció. (Sílvia Alcàntara)

Reunió del 16 de desembre

Aquest dissabte hem confirmat les futures dates de les reunions d’Un Munt de Mots. La següent reunió serà el 13 de gener a les 11.00 hores. La resta de dates són: 10 de febrer, 10 de març, 14 d’abril, 12 de maig i 9 de juny. Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió de gener són: sospita-sospecha, alenar-echar el aliento/alentar i garrotazo-garrotada. Recordem que les paraules són una excusa per escriure: podeu fer servir les paraules o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

Pel que fa als contes:

Un altre vegada el primer relat del mes ha estat el del Lluis, una narració de realisme màgic digna de Calders o Cortazar.

Xino-xano hem continuat amb una altra aventura de l’Ulisses, de la Maria Galí, molt nadalenca.

El Valentí ens ha convidat a conèixer la Valentina amb pèls i senyals.

La història de la Carol, de la Mari Luz, és un misteri que ens deixa amb ganes de saber què li va passar. Continuarà?

També hem gaudit de la prosa poètica de la Maria Sender depurada, en estat pur, sense paràsits radiofònics.

El relat de l’Aurèlia ha estat, malgrat la sensació d’ofec, un glop d’aire fresc de literatura distòpica.

Després la Dolors ens ha portat de viatge a la nit sense dia de Vestvågøya.

La Marta ens ha presentat una fugida a un bosc congelat i un retorn a casa per sobreviure sigui com sigui.

El Ramon ha denunciat la infiltració de les màfies amb el conte El senyor Francesco, la Khadija i els veïns de sota casa.

Finalment la Montse Villares també ens ha portat a una situació distòpica i, alhora, kafkiana.

El Lluis ens ha recomanat el llibre Como no escribir una novela, de Howard Mittelmark i Sandra Newman. 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. 

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU

VIII Concurs Josep Soler i Palet de Narracions Curtes 2017 i accèsit del premi Grandalla

En aquesta ocasió una companya d’Un Munt de Mots ha guanyat el SEGON PREMI del VIII Concurs Josep Soler i Palet de Narracions Curtes 2017: Dolors Frigola amb la seva narració L’estacio del Masnou.

A més, com a finalistes, també trobem tres companyes més: Mari Luz Gerona, Teresa Sala i Aurèlia Llach. Quatre membres d’Un Munt de Mots d’entre deu seleccionats!

MOLTES FELICITACIONS A TOTES!

Aprofitem l'ocasió per felicitar també al company Pep Cortès per l'obra Poema per a la Jana, que ha obtingut l'accèssit del premi Grandalla de poesia, del Crèdit Andorrà.

Desitgem que la nostra associació continuï amb més éxits.

28/11/2016 10:07 unmuntdemots #. PREMIS

Reunió del 18 de novembre

En la sessió d’avui  em tingut un parell d’alegries: l’accèssit del premi Grandalla de poesia per al Pep amb el Poema per a la Jana i que la Montse Rusiñol ha aconseguit editor per a la seva novel·la Calidoscopi. Moltes felicitats a tots dos!

També hem comentat que, per culpa de la nova llei de voluntariat, els clubs de lectura de les biblioteques de Terrassa corren perill de desaparèixer. Hi ha la possibilitat que sigui acceptable que un voluntari porti el club si aquest està emparat per una entitat sense ànim de lucre. Hem acceptat que puguem col·laborar com la esmentada entitat sense ànim de lucre en els clubs en què participem membres de Un Munt de Mots.

Volem recordar que la següent reunió serà el 16 de desembre, a les 11.00 hores (si la Aurèlia no ens avisa del contrari). Les paraules triades per servir d’inspiració són: paper, bombolla i aigua. Recordem que les paraules són una excusa per escriure: podeu fer servir les paraules o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

Pel que fa als contes:

El de la Montse V, que va quedar pendent del mes passat, ha estat molt celebrat. A la Sussi li ha recordat, i ens ha recomanat, una novel·la de Marc Lévy que suposem que és El petit lladre d’ombres.

Un altre vegada el primer relat del mes ha estat el del diví Lluis, que ens ha colat una publicitat subliminal del sabó Lagarto.

El Pep pot, amb Puc?, posar les cacofonies que pugui, peti qui peti, sempre que vinguin amb la seva poesia.

L’altre del Valentí no sabem si es va suicidar o el va assassinar el protagonista, no sabem si ha passat un any o no, si és un fantasma o un remordiment... Tot molt polièdric.

L’Aurèlia s’ha estrenat amb un relat molt tendre i que ens ha afectat.

La Francesca ens ha presentat dues històries: la primera, Demonios, una inquietant història sobre el mal i la segona, Orígenes, un relat des de les tripes.

La Sussi també s’ha estrenat amb Fi de curs. En el seu cas ha estat un bon començament de curs. Promet molt bones històries.

I també la Marta. Encara que el fet que el protagonista estigui Buscant l’oblit amb Rioja ha esgarrifat als enòlegs del grup.

El Josep ha creat un trio de la movida madrileña de forma que la majoria hem cregut que era un grup real. Fins i tot n’hem buscat referències a internet.

El Ramon ha continuat el seu techno-thiller de la ciberpapellona. Esperem nous esdeveniments a partir del 21 de desembre.

Finalment la Teresa ens ha delectat amb una Escena de vacances. La gent li demanava si seria quelcom més llarg. Ens ha deixat amb les ganes.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ .

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Reunió del 7 d'octubre

Comencem un nou curs amb nous companys. En aquest cas la Joana, la Glòria, la Sussi, el Valentí i el Josep. Esperem la reunió del mes vinent a veure si hi ha noves incorporacions. Han mostrat interès d’assistir-hi la Marta i el Joaquim. Us recordem que la següent reunió serà el 18 de novembre. Les paraules triades per servir d’inspiració són: alzar – alçar / aixecar, sabó – jabón i esperit de vi – alcohol. També es va suggerir fer relats amb una frase inicial, que seria: Ser una sola persona em sembla poca cosa. Recordem que tot això és una excusa per escriure: podeu fer servir la frase, les paraules, ambdues coses o bé cap d’elles. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

 

Pel que fa als contes:

Per manca de temps ha quedat pendent per al mes que ve el de la Montse V.

 El primer relat va ser el del Lluis. Una relació romàntica que va guanyant intensitat amb el temps. Aquest parell no sembla no tenir límit.

La germana gran de la Toñi ens va assegurar que no era la germana gran del relat La germana gran (Hermana mayor). Esperem que no neguin l’existència d’una germana més gran que la germana gran que coneixem.

Per Sitges va passejar el Valentí, o no, fent servir un narrador omniscient, o no, adreçant-se a nosaltres morts, o encara no.

Amb la Maria G vam optar entre botar, votar o menjar-nos la papereta.

La Carmeta del Ramon continua, i continuarà, denunciant l’increment de la violència i la inseguretat als barris marginats allà on la sol·licitin. Sort que tenim d’ella.

La Dolors té un diamant en brut en el seu relat El riu. Potser és el germen una història més desenvolupada molt potent.

La Glòria ens va portar per un recorregut vital des d’un ball fins a unes crosses.

Una imatge molt poètica ens ha regalat la María S amb el seu Amanecer.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ .

 

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Trucs de propina - 2016-2017 – 3r trimestre

27/3/2017: […]  la literatura es palabra. […]  en una novela debería ser suficiente el diálogo para conducirnos a través de su trama. […]  Hay escritores que prácticamente prescinden del diálogo, solo narran. Otros lo introducen dentro de la narración, sin entradas para cada voz. Como ya he señalado con anterioridad, la literatura latinoamericana destacó por sus largas parrafadas de diez o doce páginas de texto sin siguiera un punto y aparte. Mi estilo es esencialmente opuesto. Necesito que los libros respiren, tengan ritmo, pausas, música... Y eso se consigue a través de la fluidez en los diálogos, auténtica base de mi literatura. […]  Mi idea es que aquello que puedan decir los personajes por sí mismos, no lo haga el narrador, y cuanto pueda definirse a través de un diálogo, no lo describa ese narrador omnisciente. (Jordi Sierra i Fabra: La página escrita)

 

6/5/2017: Mis poemas salen de pronto, pero seguramente, inconscientemente, han sido elaborados por mí. Porque hay días que vivo, siento, salgo, entro, veo gente, me emociono, río, lloró y no he escrito ningún poema, pero ahí está invisiblemente, como un embarazo en mí, que nace como el hipo, como un estornudo. Mi poesía nace como una tos, sin poderlo remediar. (Gloria Fuertes)

 

29/5/2017: Una persona que escriu s’ha d’enamorar de les paraules. (Sílvia Alcàntara)

 

8/6/2017: No creo que nadie disfrute leyendo mis libros más de lo que yo disfruto escribiéndolos. (J.K. Rowling)

 

8/6/2017-2: En una escena entra tarde y sal pronto.

 

11/6/2017: Es un efecto rebote que se ha estudiado muchas veces: cuando nos piden que no hagamos algo (que no pensemos en un elefante, por ejemplo), no podemos dejar de hacerlo. (...) Con esa serie de negaciones (“es imposible que se encuentre con la peste”, “la peste no llegó a la zona en la que está la estudiante hasta 20 años más tarde”, etc.), Connie Willis (en su novela El libro del día del juicio final) ha creado en mí una expectativa muy fuerte: espero que la peste negra aparezca de un momento a otro.

No sé cómo podría hacerlo, pero si no aparece me convertiré en un lector decepcionado, y tendré la incómoda sensación de haber sido engañado durante 400 páginas. (Abel Amutxategi, http://www.comoescribirunlibro.com/por-que-alguien-deberia-seguir-leyendote/)

Reunió del 10 de juny

Novament un munt de relats a Un Munt de Mots. Malgrat això, hem anat bé de temps perquè la no compareixença de la Francesca i de l’Eva R ha reduït el nombre de relats d’onze a vuit. En canvi, hem gaudit de la presència de quatre nous companys: l’Aurèlia, la Marta, el Valentí i el Josep. La nostra associació va a més.

Les paraules triades per servir d’inspiració per a la reunió de l’octubre,malgrat que encara no tenim una data concreta, són: xocolata-chocolate , vent-viento i caramel-caramelo. Esperem que no siguin contes massa empalagosos. Teniu tot l’estiu per escriure, ja podeu afilar el llapis. 

Pel que fa als contes, hem començat amb la lectura en veu alta de La partida, de la Maria Sender. La lectura d’aquest relat, que ja ens havia agradat molt, ha servit de petita celebració de final de temporada, juntament amb la lectura del poema popular de Sabater i Aribau 
El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que ha acabat d’enquadrar la sessió al final. (Aquí en teniu una versió musicada del grup Mesclat: https://youtu.be/d5xIhJYp5tk )

La història de El Bruc ens ha cridat l’atenció. Un cas real. Tenim una setmana de gossos i gats que oloren les malalties.

Amb el Pep hem après a cordar-nos la camisa en funció de la cara que posa la gent. I tots hem comprovat si la camisa del relat tenia els botons a la dreta o a l’esquerra. Com som!

Un altre cas real amb el llangardaix, o lluert, del Ramon. Però no ens hem acabat de creure que li parlés de debò.

La Maria G ens ha portat a la Costa Brava amb una nova aventura de l’Ulisses. Això acabarà sent una saga d’històries còmiques molt divertides.

La Montse V ens ha tornat a tocar la fibra amb un relat d’alta sensibilitat i molt adient al moment de l’any en què estem. On treballo jo ja hem trobat, en dies diferents, un poll de gafarró i un de garsa, caiguts del niu.

Recordeu que la casa de la Teresa, la del seu relat, encara que totes les cases ho fan, guarda la memòria de cada generació que hi ha viscut, com capes de pintura impregnades dels plors i rialles.

Finalment, amb La Súplica del Lluis, vam descobrir companys que només necessiten una biblioteca, mitja hora de passeig al pati i tres àpats al dia per ser feliços. Com sou els lectors/escriptors!

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ . Li hem fet una petita modificació per intentar evitar els anuncis porno. No sabem si amb això hi haurà prou, per la qual cosa digueu si us tornen a sortir.

A part dels relats:

-El Ramon ha comentat que estàvem convidats a la lectura pública dels relats del Taller d’Escriptura El Conte Literari, que fan als Amics de les Arts. Serà el dimarts 13 de juny a les 19 hores a Amics de les Arts (entrada pel carrer de Sant Pere). 

-La Sílvia està preparant un nou curs d’escriptura centrat en llenguatge literari, diàleg i personatge. Ja ens informarà.

-El Pep s’està rumiant la possibilitat de continuar una nova temporada del seu taller de lectura de poesia de La Temerària.

-La Roser ens ha convidat a l’exposició de cloenda de curs de l’Escola d’Art i Disseny de Terrassa. El dimecres 14, a les 19 hores, serà l’acte i l’exposició durarà fins divendres 16 de juny.


Apa! A llegir i a escriure, que no hi ha excuses! Apagueu la tele i el mòbil!