ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 4ª part: Simbologia. 4/4

Un altre aspecte a tenir en compte és la profusió de simbologia. Tenim ja al primer capítol, aquell que comença amb l’intencionat: L’amor em fa fàstic, un gat negre (símbol de mal averany), que, en realitat, és una gata. Una gata amb cara trista, cada vegada més bruta i resignada, que tenia una gatinada rere una altra i a qui un gat no la deixa en pau, fins que la troben morta.  Podríem dir que és premonitori o bé que ens avisa que el que esdevindrà no serà una vida plaent.

Tampoc és casual, que la novel.la comenci a la primavera Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí;  i acabi a l’hivern. El temps narratiu i la trama avancen sincronitzats i sempre acompanyats d’imatges florals que reforcen el paral·lelisme entre les flors i l’amor. A la primavera arriba l’amor: a la bóta que tenia més a la vora s’estaven obrint dues gardènies. Quan s’ adona que està enamorada diu he sentit olor de llessamí i encara no està florit. A l’estiu, just la nit de Sant Joan coneix l’amor carnal i l’endemà diu: les gardènies, masegades i negres, feien fàstic... i ella. A la tardor el til·ler, que a primeries d’agost ja s’havia començat a esgrogueir, es desfullava i els crisantems, ja s’havien obert els primers; el nen mor i s’assabenta que han perdut la casa i s’han de mudar a un pis. Arriba l’hivern amb el comiat del Robert i de la casa però amb la bona nova de l’embaràs. Els arbres tornarien a tenir fulles. La glicina s’hauria d’esporgar. I s’haurien de replantar les violetes.

No conec el llenguatge de les flors però  estic segura que no ha triat les flors a cada escena en va.  Fins i tot compara a Maria, la núvia amb el vestit de seda, trobava que semblava una rosa.  La rosa, un clar símbol d’amor, surt vàries vegades: en Robert l’hi talla una a la Coral, a casa de la Coral hi ha un rosal sense espines i al final de la novel.la, Aloma veu un roser sense roses. Surten també crisantems, que són flors que es fan servir a les corones de morts, i apareixen just quan en Joan té un atac, poc abans que el nen mori, just desprès de la seva mort i quan s’acomiada de Robert. L’Aloma duu gardènies al vestit la nit de San Joan. He trobat a internet que les gardènies signifiquen amor secret, que és just el que tenien Aloma i Robert. Seria interessant conèixer el significat del llessamí, les violetes, etc.

 

Aloma és una novel.la trista. Podríem dir que és una novel.la de desamors. El Joan no està enamorat de l’Anna però sí de Coral que no ho està d’ell. Ella s’enamora de Robert que estima a una altra noia.  Als actors secundaris  tampoc els hi va bé.

La protagonista, una noia adolescent, accepta la vida  que li ha tocat viure i només somia una història d’amor com la de les novel·les que llegeix o les cartes que escriu.  És una noia alegre amb ganes d’estimar i de ser estimada que accepta la mort del germà i del nebot, la pobresa, l’impossibilitat d’estudiar,  haver  de dur la casa, els animals i el jardí... amb l’única alegria de viure a una casa amb jardí. Perd la innocència quan se’n adona que tots els que l’envolten l’utilitzen. És una noia forta que tira endavant amb les seves decisions i que decideix viure pel fill que tindrà.