ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 3ª part: Decripcions. 3/4

També son meravelloses les descripcions. Tant les físiques, on amb dos adjectius, de vegades sinestèsics, acompanyats sovint d’un símil, descriu el personatge:

Tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt de l’aigua, uns ulls que feien angúnia.

Va travessar el jardí amb aquella manera de caminar banzim-banzam com un vell llop de mar.

Hi aniria la senyora Concepció, xerraire i arrugada com una bruixa.

Coral... duia les guineus argentades que li acariciaven les galtes de color de rosa, i les mitges de gasa.

Era lletja, prima, molt neta però malgirbada... Cosia perquè ell no hagués de mantenir-la.

L’estanquer era un home prim amb la cara arrugada i tan blanca que semblava que no tingués sang.

Una de molt jove que duia un vestit de gasa, guarnit d’ermini, amb la faldilla llarga fins als peus; tenia la cara pàl·lida i els ulls, voltats de negre, li brillaven com si fossin d’aigua.

... com la descripció  psicològica amb els pensaments  de la protagonista:

S’havia tret el jersei de llana per agradar a Robert i ara hauria de pagar-ho. Tant se li’n donava. No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria fer canviar.

Les fulles d’aquest arbre són felices de poder respirar l’aire de la primavera però  d’aquí a uns quants mesos estaran encastades al fang... Tant se valia. Al capdavall la vida s’ho aniria enduent tot.

La vida pot canviar, va dir-se, i qui sap si tindré sort.

 

Em meravella l’habilitat d’expressar els sentiments d’una manera mai dita:

 Era com si acabés de sortir d’una mena de mort.

Semblava que  li haguessin cremat les il·lusions.

Per a ella tot havia anat d’una manera estranya: com si un lladre hagués entrat per la finestra.

És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar.

Mai es podria esborrar el senyal de tants de petons.

El cor se li va estrènyer.

A l’hora de llevar-se no tenia ganes de vestir-se i posar-se a viure.

Un bes llarg i dolorós.

A la nit, un cop tancada la porta, s’havia passat les puntes dels dits pels llavis com si volgués tornar a sentir tota aquella dolçor.

 

Tota la novel.la està plena dels petits actes quotidians i de sentiments que no s’atreveix a expressar en veu alta, són només  pensaments.

Hauria volgut dir-li que li agradaria passar la vida asseguda de cara al port, al costat d’ell.

Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò?... Li van venir ganes d’anar a dalt i explicar-li tot el que pensava: dir-li que no sabia ben bé què volia. Es sentia una mica perduda

Aloma va somriure perquè no s’adonés que li havia fet mal, però li van venir ganes de bufetejar-lo.

 

La veiem com es mou, què veu, què pensa. Potser és per aquesta intimitat que s’estableix entre lector i protagonista, que ens arriba tant!