L'OLIVERA, per Montse Rusiñol

—Núria, està segura que li agrada aquesta habitació? Totes les de la residència són molt confortables, però l’altra que li he ensenyat abans era més ampla. Possiblement s’hi sentiria…

—Em quedo aquesta. —Ja no escolto gaire el que em continua dient. Segurament s’estranya de veure’m, de sobte, somriure amb la mirada perduda rere les cortines corregudes de la finestra.

* * *

—On deu ser aquesta mossa? —Sentia que la mama li deia a l’àvia.

—On vols que sigui, dalt l’olivera.

Les sentia ben clar, mentre feinejaven: l’àvia dins la cuina i la mama al jardí, on s’hi podia passar hores escarbotant la terra, traient males herbes, trasplantant testos, regant flors que em deia que li donaven les gràcies per fer-ho.

Dalt de l’arbre, m’hi arraulia ben quieta, per si podia passar desapercebuda. La coneixia tan bé, aquella olivera centenària! Era gran i majestuosa.

De la seva soca recargolada i turmentada en naixia un tronc que jo no arribava a abraçar i que es bifurcava en dues parts a una alçada que, posant un peu sobre un nus de l’arrel i l’altre a manera d’estrep en un altre sortint, amb un lleuger impuls m’hi podia enfilar. Des d’allà, posant la mà en clivelles com nanses i els peus en forats, com qui puja graonets molt ben estudiats, en un no res arribava a la capçada. Allà dalt una branca en forma de colze, d’uns tres pams de llarg i de gruix suficient, em permetia asseure-m’hi tranquil·lament amb les cames penjant al buit. Era el meu lloc per pensar i per escriure. Omplia papers amb històries que m’inventava i després els amagava en una rebava de la mateixa branca. Des de dalt, podia controlar qui entrava o sortia de casa, i decidir si em convenia o no baixar; un amagatall i alhora una talaia perfecta.

Hi havia dos moments màgics al dia per pujar a la meva olivera: al matí, a llegir, i després de dinar, com qui fa la migdiada. El suau tremolor dels milers de fulles argentades, mogudes per la brisa del matí o l’oreig de la tarda em semblava que em parlaven, només a mi, amb el seu remoreig constant. Quina pau!

—Núuuria —el crit acabat en punta fina de la mare esquinçava el somni, la història i el cel sencer. Quan aquella úuu del Núria és feia més aguda i persistent, em veia obligada a baixar. Posant peu a una branca més baixa i, agafant-me amb les dues mans de la que m’havia fet de seient, agafava una embranzida i em deixava caure un bon parell de metres. Alehop! I ja era a terra. L’olivera era el cel.

Aquell any cinquanta-vuit de les gelades al Vallès va quedar tan malmesa que va caldre talar-la i ho van fer,  un cap de setmana que jo no hi era. Recordo que quan vaig tornar i vaig veure el redol de terra remoguda, fosca i sangonosa que ocupava el lloc de la meva olivera, vaig sortir corrents cap a la meva habitació. Vaig tancar-m’hi a dins passant el pestell. No volia que ningú em parlés ni es rigués de veure com plorava per un arbre.

Dins d’aquell forat excavat on s’havia arrencat les arrels de l’olivera, jo hi vaig dipositar les de la meva infància màgica i feliç. D’allà mai res ni ningú me les hi podria treure.

* * *

Per això he triat aquesta habitació, perquè des de la finestra puc veure una olivera. No és vella com la meva, aquesta és jove i tendra. Ara sóc jo la que té la pell arrugada i el tronc cargolat, però els secrets ens els podem explicar igual. A primera hora del matí i després de la migdiada, un ventijol fa remoure les seves fulles d’argent i una branca em pica fluixet al vidre. La meva mirada s’hi enfila i s’amaga en el colze d’una branca.