REFLEXIONS SOBRE LA SENECTUT, per Sàndal Puig

Avui m’he llevat a desgana. Estava tan bé al llit!! Quan aquell artefacte infernal ha sonat per avisar-me que eren les set, l’hagués estampat contra la paret. Tota la motivació d’ahir de llevar-me d’hora, aquest matí ja se m’havia esmunyit com l’aigua de pluja, que s’escola fugissera pels embornals. No em podia llevar; no hi havia un trosset del meu cos que no em fes mal.

Ahir em vaig passar de la ratlla. Ho reconec. Vaig estar tot el dia enfilant-me per cingleres rocoses, baixant per barrancs i vorejant el riu uns quants kilòmetres enllà. Vaig creuar-lo per aturar-me de tant en tant i contemplar, amb pur delit, els reflexes lluents de les roques mullades i sembrades a la riba entre branques i matolls. Més de deu kilòmetres trescant per la muntanya a bon ritme. Sempre m’ha agradat molt anar a córrer malgrat que, l’endemà, no puc aguantar dreta ni la meva ànima. L’esforç físic i la natura conjuguen junts un bonic relat. Un únic mot que penetra dins la ment en blanc de qui ho vol llegir i s’adona de la narració dolça i benèvola del conjunt. Aquest verb, aquest mot, és gaudir.

Quan els anys encara no havien marcat el pas del temps jo tenia més empenta que ara. Abans podia anar a entrenar tot sortint de la feina. Feina uns quants kilòmetres pel parc, amunt i avall arribant tard a casa. I encara em quedaven forces per posar-me a fer el sopar i el dinar de l’endemà. Fer gresca i jugar amb la canalla era d’obligació, la tasca diària que més m’agradava. I també llegir o escriure fins a altes hores de la nit. Amb tot això i més, a les sis del matí ja tornava a estar dempeus més fresca que una rosa i a punt d’iniciar una altra jornada.

Els caps de setmana acostumem a sortir tota la colla a caminar o a fer alguna activitat de risc. Ens agrada. Abans em menjava el món! La recuperació física, després de dies d’activitat intensa, era molt més curta i fàcil. Però ara... per què tot és tan diferent? Diuen que ho fa el temps... Sí, sí; cert. El que fa que vaig néixer!

Quan em sento amb prou valentia per contemplar-me al mirall, veig les escletxes que els disgustos m’han traçat al rostre abans tibat i lluminós. Per això, no acostumo a mirar-m’hi gaire. Em costa d’acceptar que el pas dels anys hagi solcat aquestes marques profundes. La maduresa; cada un dels parts; l’inici dels quaranta...,el procés s’accelera i tot va molt de pressa a “tirar cap avall”. Els teixits cauen agafats de bracet de l’enemic que, inexorable, fa córrer el calendari. I  amb la mateixa celeritat que es van guanyant quilos, tot vigilant amb la dieta.

Les xifres són tossudes; a més anys, més pes i més costa de treure. I coincideix amb la menopausa, que treu el cap sense avisar. La pell perd textura, els cabells cauen. I unes pigues fosques i grosses que un dia de sobte, em vaig adonar que les tenia, sense saber d’on havien sortit, a quina més grossa, més fosca... I de tant en tant, unes petites protuberàncies insolents irrompen aquí i allà com bolets a la tardor.

Aquest llenç en blanc de la joventut, a l’arribada de la senectut hi diu tantes coses... com la frustració i el desànim escrits a la pell, se sumen a tot plegat sense compassió ni raons que hi valguin.

 Dia sí i dia també em dic que hauria d’estar contenta d’haver arribat on soc i amb el cos que tinc. Sí; això és un bon argument. Posar al mal temps bona cara, i somriure agraint la vida; ja que no tothom arriba a la senectut. Però... regalant somriures de felicitat a tort i a dret, les “potes de gall” provinents del despit, del “ves, que hi farem!”, surten implacables envoltant la mirada ja prou deslluïda. 

Sincerament, he de confessar que no estic gaire preparada per sentir l’avanç galopant de la senectut d’aquest cos que em costa d’assumir que és el meu. No obstant això, m’omplo de motivacions cada dia. Maldo tant com puc per espolsar-me les engrunes de la mandra que, indolent, m’envaeix sovint burxant el meu estat d’ànim. Una lluita diària procurant que els grinyols dels ossos no m’acovardeixin.

 Però no pas avui... avui no. Estic massa cansada. Ahir vaig fer un gra massa amb la sortida, i ara em convé descansar i aviciar-me una mica. La setmana que ve, sí. Estaria bé fer una altra sortida a Montserrat. Si fa bon temps i els ossos m’aguanten. Ho plantejaré a la colla, a veure si s’animen.