Blogia

UN MUNT DE MOTS

REUNIÓ DEL 22 DE JUNY DE 2019

REUNIÓ DEL 22 DE JUNY DE 2019

Hola,

En un calorós matí de juny hem tingut la darrera sessió d’aquest curs. Malgrat ser el dia abans de la revetlla, curiosament no ha hagut cap coca en l’escampada de viandes habituals. En canvi, després hem anat al dinar de final de curs. Una confraternització molt agradable i que no faltin les calories!

Ja tenim el calendari de les sessions per al curs vinent:

26 d’octubre
23 de novembre
21 de desembre 
25 de gener
22 de febrer
28 de març
25 d’abril
23 de maig
20 de juny

En lloc de paraules, per a octubre farem servir d’inspiració imatges. Les suggerides són les següents:

-Q Train, de Nigel Van Wieck

 -Antonia, de Ruby Rumie 

-Imatge del judici, del Tarot de Thot d’Etteilla

Recordem que la inspiració és lliure. No es obligatori fer-ne servir cap.

 Pel que fa als contes:

El Pep ha barrejat dues de les seves passions, l’escriptura i la pintura, en el relat Dona amb flor i maternitat. Sembla ser que aquesta història demana convertir-se en novel·la i, com ja sabeu, l’autor no mana a l’hora de decidir fer una novel·la.

Després la Francesca ens ha presentat un exercici de reelaborar històries. En aquest cas és a partir de la llegenda de la noia del revolt. Una versió bastant terrorífica.

Per part de la Maria Galí hem tingut una nova història de l’Ulisses. Aquestes històries ens recorden les de Don Camilo o Les pàgines viscudes de Folch i Torres.

El Valentí ha volgut transmetre la veu d’un nen a Cara de gat. Diu que hauria d’escoltar com parlen els nens al parc mentre juguen, però que haurà d’anar amb compte de no generar cap mena d’equívoc.

Per acabar, el Lluís ens ha mostrat la història d’una escriptora que realment no té temps per escriure, no és cap excusa.

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog i al nostre facebook. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. El blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/  i en Facebook estem a https://www.facebook.com/unmuntdemots/ .  

Finalment, us recordem:

-La V Nit de Contes serà el divendres 5 de juliol, a les 21.30 h, al pati de l’Ateneu Candela de Terrassa, carrer de Montserrat 136. Comptarem amb la lectura de contes per part d’Alba Dalmau, Blanca Llum Vidal, Màrius Serra i amb l’actuació musical de Nico Roig. Hi haurà taquilla inversa.

-Una nova sessió del Pati de Contes a la Biblioteca de Sant Quirze: Rumbesia, recital de poesia fusionat amb rumba, format per deu poemes d’autors catalans a ritme de rumba, rumba catalana i el que defineixen com a rumba de bressol. A càrrec de La última y nos vamos. Dimecres 10 de juliol a les 22.00 h al pati de la biblioteca. Gratuït.

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles! Aprofiteu l’estiu!

 Bones vacances!

REUNIÓ DEL 25 DE MAIG DE 2019

REUNIÓ DEL 25 DE MAIG DE 2019

Hola,

En la sessió d’avui han destacat alguns escrits que no són ben bé ficció. La Sílvia ha volgut destacar el fet que els nostres texts d’assaig poden tenir una qualitat molt superior gràcies al bagatge que tenim d’escriptura literària treballada amb la ficció. Això ha portat a una sèrie de comentaris sobre la preparació per escriure que es dona (o més aviat no es dona) en diferents àmbits universitaris.

A part, la següent sessió serà la darrera abans de l’estiu, per això aviat rebreu un e-mail per saber qui voldrà quedar-se al dinar de final de curs. Estigueu a l’aguait.

Recordeu que, a l’Ateneu, Un Munt de Mots disposa d’un nou armari d’ús exclusiu nostre. Si voleu participar en la campanya de menys consum de plàstic, porteu el vostre got i l’hi podreu guardar.

Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió de juny són: pell-piel; ullprendre-aojar, hechizar; i novament carmesí. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure. Com que darrerament les fem servir poc, volem revitalitzar altres alternatives per servir d’inspiració. En concret, en la següent sessió, qui vulgui, portarà una imatge. De les que hi hagi, triarem una per a la primera sessió del nou curs.

 

Pel que fa als contes:

El Lluis ens ha portat a un partit amb una veu narrativa bastant radiofònica. El partit no és un partit polític, malgrat estar en cap de setmana electoral i l’aparició del Fairy. No, tampoc no és un fairy tale.

El Valentí fa una mirada al passat; a l’infantesa; als falsos records i als reals; una mirada al silenci.

La Maria ha tractat un tema delicat amb la seva habitual escampada de paraules arcaiques, dialectals i cultismes.

La Dolors ha fet un petit homenatge a Xirinacs aprofitant l’excursió que va fer per trobar el lloc de la seva mort. El relat ens ha portat a parlar novament del llibre Sis nits d’agost, de Jordi Lara.

Montse nos ha sumergido en cuerpo, piel y agua. Digno verso para título de una canción, según Lluis.

L’escrit de la Glòria ha tornat a ser un regal enverinat, ni tan sols ella podia obrir l’arxiu. Potser les pols han traspuat des del seu microrrelat?

Finalment l’hiperbòlic relat del Joan recordava un episodi de la novel·la L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog i al nostre facebook. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. El blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/  i en Facebook estem a https://www.facebook.com/unmuntdemots/ .  

Finalment, us recordem que la Francesca i el Ramon ens van fer arribar la invitació per assistir a la presentació del llibre Dones i no, que han fet amb altres companys del curs de Raquel Picolo: serà el divendres dia 31 de maig, a les 19 h  als  Amics de les arts i Joventuts musicals de Terrassa (a la sala J.Cardellac).

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Reunió del 27 d'abril de 2019

Reunió del 27 d'abril de 2019

Hola,

A la nova seu de l’Ateneu Un Munt de Mots disposa d’un nou armari d’ús exclusiu nostre. Així, qui vulgui podrà deixar la seva tassa o got, a part de poder deixar la cafetera i altres andròmines que, fins ara, havíem d’arrossegar amunt i avall.

Les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió de maig són: carmesí, imbecil·litat i sangria. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure.

 

Pel que fa als contes:

La Montse Villares ens ha atrapat amb un relat amb diferents capes i ple de referències literàries. Van sorgir les recomanacions dels llibres Moo Pak, de Gabriel Josipovici; Dublinesca, d’Enrique Vila-Matas, i Mac y su contratiempo, també de Vila-Matas.

Havíem començat amb la Montse perquè havia de marxar d’hora i, desprès, també hem continuat pel mateix motiu amb el Ramon. Sant Jordi i el drac amagat és un conte infantil que reflecteix el llenguatge oral i que expressa una història igualitària.

I per raó d’horari, també, hem continuat amb l’Ulisses de la Maria. Una historia molt ben portada que ens ha traslladat a l’època de l’Escola Activa.

El Pep ens ha regalat una trista història sobre uns tristos personatges que no superen el seu trist destí a l’opulenta vila mediterrània de Calabrava.

Del conte de la Dolors ens hem quedat sense saber el nom de dona del poble. Un treball sobre els diferents punts de vista. Algú ha recomanat El nen perdut, de Thomas Wolfe, que també juga amb quatre punts de vista.

Finalment, els taxis no són prou grocs a la Barcelona del relat del Valentí. I una nova recomanació: Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ . En una petita pausa de la reunió vam comentar que estem revitalitzant el Facebook d’Un Munt de Mots. Les noves entrades del blog les hi trobareu i, de mica en mica, anirem penjant les antigues. El podeu veure a https://www.facebook.com/unmuntdemots/ .

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Entrevista Olor de colònia

Arran d’una conversa posterior a l’última reunió, la Sílvia va comentar com la novel·la Olor de colònia va anar rebent bones crítiques fins arribar al boom de vendes i reconeixement que va assolir. En especial va destacar l’entrevista que Emili Manzano li va fer per al programa L’hora del lector. Aquí la podeu veure.

Trucs de propina - 2018-2019 - 2n trimestre

Trucs de propina - 2018-2019 - 2n trimestre

14/1/2019: Cuando un médico llega a ser famoso sueña con escribir un libro. Y lo mismo ocurre con los abogados, los ingenieros, los políticos e incluso los peritos agrónomos. Sin embargo, cuando un escritor llega a ser famoso, no sueña con ser médico, abogado, ingeniero o perito agrónomo. Eso significa que ser escritor es lo más grande que se puede ser en este mundo. Piensa en ello. (José Pardo, editor)

24/1/2019-1: L’IEC acaba d’inaugurar la Gramàtica essencial de la llengua catalana. És gratuïta, online i molt dinàmica en la seva consulta. La trobareu a https://geiec.iec.cat .

24/1/2019-2: Ese raro milagro de la ficción ha vuelto a ocurrir: un ser humano ha sido creado de la tinta, el papel y la imaginación. (Zoe Kazan, en la pel·lícula Ruby Sparks)

29/1/2019: Tan sólo en nuestro país existían cientos de intelectuales mucho más cultos, preparados y con capacidad para contar una historia de lo que pudiera estarlo yo por mucho que lo intentase. Mi base era nula y mis posibilidades de ampliarla más bien escasas, pero había algo que sin duda tenía la obligación de compensar tan graves carencias, y ese algo no era otra cosa que la firme convicción de que escribir, bien o mal, era lo único que me importaba en este mundo. (Alberto Vázquez-Figueroa)

11/2/2019: Si en verdad quieres ser escritor, no empieces por aprender a escribir, sino por aprender a ver. A escribir aprende cualquiera. A ver sólo aprenden aquellos que se acostumbran [...] a observar sin ningún tipo de prejuicios. Cada objeto, y sobre todo cada idea, se puede mirar desde cien ángulos distintos, y eso es algo que debes empezar a practicar desde ahora mismo. (Manuel Rodríguez Paseiro, Caid Manolo, mentor d’Alberto Vázquez-Figueroa)

21/2/2019-1: Us recomano un gràfic que resumeix de forma excel·lent l’anomenat viatge de l’heroi, de Joseph Campbell. El viatge de l’heroi és la sistematització d’un arquetip que reflecteix l’estructura d’infinitat d’històries mitològiques, èpiques, novel·les, pel·lícules... I pot servir per arrodonir noves històries. Seria un esquema del que les persones esperem inconscientment de les històries, segurament repetit una i una altra vegada des que es va inventar el llenguatge i es van començar a explicar històries, allà pel Paleolític, fa uns 100 000 anys. Una millor explicació i el gràfic el trobareu a http://windumanoth.com/viaje-heroe-no-es-cliche/

21/2/2019-2: Llega un momento en el que el personaje se sale de tus manos y te pide cosas por sí mismo. [...]. El escritor es un médium entre la fantasía y la realidad. (Manuel Pinomontano)

25/2/2019: Piensa en un montón de arcilla. Esa es tu idea. Ese montón de arcilla NO es un hermoso jarrón. Es solo un montón de potencial. Eso es tu buena idea. Todos tenemos muchos montones en la mesa, pero no se van a convertir en jarrones con solo estar ahí. Vas a tener que trabajar en ellos para darles forma. [...]. Las ideas cuestan diez centavos la docena. (C. S. Larkin, Los 12 pilares clave para construir una novela)

11/3/2019:  [...] y pese a que me arrepienta de muchas de las cosas que he publicado, eso no significa que me arrepienta de haberlas escrito. Puede que fuera basura, pero el auténtico vicioso de la literatura sabe muy bien que incluso se disfruta más escribiendo basura que no escribiendo nada. (Alberto Vázquez-Figueroa)

21/3/2019-1: Test de Bechdel: és un conjunt de normes per a avaluar el masclisme principalment en pel·lícules i en altres mitjans com ara còmics, obres de teatre, etc. Les normes serien:

1.       A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.

2.       Aquests personatges han de parlar l’una amb l’altra en algun moment.

3.       Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare). Una variant del test exigeix que, a més a més, ambdues dones siguin personatges amb nom.

Pot sorprendre el gran nombre de films que no passen la prova, especialment quan es recalca que, aplicades a l’inrevés (als homes), es compleixen en gairebé totes les pel·lícules de la història del cinema. (des de la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Test_de_Bechdel )

21/3/2019-2: Utiliza el escribir como una excusa para hacer una fiesta cada semana –incluso aunque llames a esa fiesta un taller–. Cada vez que pasas tiempo entre otra gente que valora y apoya la escritura, eso compensará esas horas que gastas a solas, escribiendo. Incluso si algún día vendes tu trabajo, ninguna cantidad de dinero te compensará del tiempo que pasas a solas. Así coge tu “cheque” por adelantado, haz de la escritura una excusa para estar con gente alrededor. Cuando llegues al final de tu vida, confía en mí, no mirarás atrás y saborearás los momentos que pasaste a solas. (Chuck Palahniuk)

24/3/2019: Un truc personal. Sempre s’ha dit que, quan reviseu un text, és molt recomanable llegir-lo en veu alta o, encara millor, sentir com el llegeix algú altre. Doncs, si no teniu a mà aquest lector voluntariós i escriviu en castellà, podeu fer servir la veu femenina que ens facilita Google en l’aplicació de traducció. Només cal que copieu els paràgrafs en qüestió per enganxar-los en la finestra de traducció del castellà a qualsevol altre idioma i, en la banda de sota, cliqueu al símbol d’altaveu: el programa us ho llegirà amb una dolça veu femenina; una mica robotitzada, això sí.

No ho proveu en català! El sistema no està encara ben adaptat a l’idioma i llegeix una veu d’home totalment robotitzada. El resultat és horrible.

Reunió del 23 de març de 2019

Reunió del 23 de març de 2019

Hola,

En un dia totalment primaveral, Un Munt de Mots s’ha estrenat en la nova seu de l’Ateneu. Potser en reunions molt multitudinàries se’ns quedi una mica petita, però l’acústica és molt millor (que era el principal problema de l’altra seu). Ja ens anirem adaptant. Si algú no sap on és el local, l’adreça és al carrer de Sant Quirze 2, una porta metàl·lica negra al tombar de la cantonada de la comissaria de la policia nacional del carrer de Baldrich. Molt a prop de l’altra seu.

Per una altra banda, les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió d’abril són: bleda  acelga, pánfilo/a, pavisosainocència carícies. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure.

Pel que fa als contes:

Hem començat amb els microcontes del Pep. Un gran descobriment i dels que segurament en tornarem a gaudir, ja que diu que en té molts més. Encara que volguéssim, que no és el cas, no hauríem sabut dir-li que no.

Després hem comentat la història d’Hipàtia que ens ha fet la Maria Galí. La conversa ha derivat cap a la crueltat humana en diferents èpoques i a la crema de llibres.

La Francesca, amb La puerta verde, ens ha tornat a fer una lliçó de com aconseguir que el lector se n’adoni del que passa sense explicar-ho i amb només uns mínims detalls.

La Gloria ens ha regalat una escena romàntica i primaveral, com el dia, amb un homenatge a Serrat.

En Control de l’andana, de la Teresa, hem estat espectadors de la mort d’un noi a distància, sense poder fer-hi res. Prou angoixant. D’aquí hem derivat als mals sentiments amagats del germans petits vers als grans, que de vegades duren fins l’edat adulta. Teca per a psicoanalistes.

En Trepitjant la catifa vermella, la Mari Luz ens ha mostrat el somni d’un escriptor tant en sentit real com en sentit figurat, i les ganes de començar a escriure de debò. Cal que ens deixem de somnis i anem per feina ja.

Finalment el Pere a Dónde están los tesoros tracta el tema del saqueig dels museus en les guerres, encara que potser li caldria un nou títol al relat.

Els de l’Aurèlia i el Lluís han quedat pendents per l’absència dels autors. Si volen, els podran presentar el més que ve o més endavant.

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ . Ahir hem preguntaven si seria possible un recull dels anomenats trucs de propina. Els podeu trobar també al blog agrupats per trimestres. Aviat penjaré els de aquest primer trimestre de 2019.

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

El capellà - Lluís Paloma

El capellà - Lluís Paloma

Aquell diumenge assolellat, mossèn Martí sortí de la sagristia per a fer la missa. Tot el poble hi era, cosa notable en els temps que corren. Mossèn Martí va començar, i anava fent tots els passos correctament, quan va notar que un dels parroquians, l'Escamillo López, s'aixecava del seu seient i se n'anava. Estranyat, mossèn Martí va seguir amb la missa, fent veure que no passava res.

Tot plegat no hauria passat a majors si, absolutament a cada missa posterior, l'Escamillo no se n'hagués anat a mig, aproximadament al mateix punt. Mossèn Martí no deia res per a no esvalotar el galliner, però en privat es posava cada cop més nerviós. Fins que un dia no va poder més i va interrompre la missa.

-Senyor Escamillo, el seu comportament és intolerable!

-El seu sí que és intolerable, mossèn! A cada missa vostè proclama el misteri de la fe!

-I què hi ha d'anormal en això?

-Que mai no ens diu qui n'és el detectiu!

 

Lluís Paloma Patinet

 

Reunió del 23 de febrer de 2019

Reunió del 23 de febrer de 2019

Hola,

Aquesta vegada hem tingut pocs relats; però secretament ja ens anava bé, ja que volíem plegar d’hora perquè ens esperava una celebració molt especial: el 75è aniversari de la Sílvia. Hem gaudit d’un dinar fantàstic, multitudinari, ens hem retrobat amb antics companys que han vingut en persona i altres virtualment a través del corresponent missatge que la majoria hem gravat per formar un vídeo de felicitació. Ha estat inoblidable.

Tornant a la rutina, les paraules triades per servir d’inspiració per a la sessió de març són: ventadacapsa de galetes nietos – nets. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.  

Pel que fa als contes:

El primer relat ha estat el de la Maria Sender, Teatro. Uns follets ens envolten si els sabem invocar.

Després El Capellà del Lluís no ens ha desvetllat el misteri. Caldrà anar a buscar a Sherlock Holmes.

La Montse Rusiñol ha fet bona la dita que diu que hi ha mirades que maten. Però s’ho mereixia.

La jornada ha estat especialment poètica amb les aportacions de la Montse Cardús i del Pep.

La Maria Galí ha rescatat novament el seu personatge Ulisses. Potser caldria tenir-ne un recull.

Finalment el Joan ens ha mostrat com les noves tecnologies i els passejos del gos poden trasbalsar una vida. Encara que el Marc també s’ho havia buscat.

 Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ 

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

 

Salutacions,

Pere

TRUC DE PROPINA: Piensa en un montón de arcilla. Esa es tu idea. Ese montón de arcilla NO es un hermoso jarrón. Es solo un montón de potencial. Eso es tu buena idea. Todos tenemos muchos montones en la mesa, pero no se van a convertir en jarrones con solo estar ahí. Vas a tener que trabajar en ellos para darles forma. [...]. Las ideas cuestan diez centavos la docena. (C. S. Larkin, Los 12 pilares clave para construir una novela)

Reunió del 26 de gener de 2019

Reunió del 26 de gener de 2019

Hola,

La reunió de gener ha estat de les més multitudinàries que recordo i una de les de millor qualitat pel que fa als textos presentats. Si ets algú dels pocs que no van venir, llegeix-los. Val la pena.

Les paraules triades per servir d’inspiració són: lectorbarrabassada – barrabasada somoure – remover, alterar. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.  

Pel que fa als contes:

El Lluís ens ha portat primer al món de les xarxes i, després, a l’altre món.

La Montse Villares ens ha conduït, amb tres punts de vista, a una metaficció que juga amb la memòria.

El Valentí ha acceptat el repte de fer un relat amb erotisme i, a més, en segona persona. Molt bon resultat.

La Maria Galí narra la història d’un suïcida que va repartint tabac i alcohol, encara que amb moderació. Per cert, hem confirmat que el vi mançanilla es diu així en català, ni pometa ni camamilla.

El relat de la Teresa reflecteix certa justícia poètica amb un metge que sent remordiments.

La Dolors toca un tema d’actualitat amb gran sensibilitat.

El Pep ens ha regalat tres poemes de gener. Tres poemes té el pomer, de tres, una... de tres, una...

El relat del Josep és la imatge d’una despedida que a molts ens ha semblat al·legòrica. Coses que té l’art, que ens toca una tecla a dins.

Finalment una altra història amb regust de Calders, el de la Maria també ho era, per part del Ramon. I un altre viatge per les xarxes.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ 


Si teniu intenció de enviar algun relat al concurs Ràfegues Negres, ja està obert el període de presentació. Trobareu les bases actuals a http://febrernegrealcandela.blogspot.com/

 

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Trucs de propina - 2018-2019 – 1r trimestre

Trucs de propina - 2018-2019 – 1r trimestre

15/10/18: Mientras el lector, cómodamente sentado junto al agradable fuego de su chimenea, se entretiene hojeando las páginas de una novela, ¡cuán lejos está de hacerse cargo de los sudores y angustias que ha pasado el autor para componerla! Ni siquiera llega a imaginar las largas horas de lucha para triunfar de las frases difíciles, las pacientes pesquisas en las bibliotecas, su correspondencia con eruditos y oscuros profesores alemanes, en una palabra, todo el inmenso andamiaje que el autor ha levantado y deshecho luego, únicamente para procurarle a él algunos momentos de solaz junto al fuego de la chimenea o para hacerle menos fastidiosas las horas pasadas en el ferrocarril. (Robert Louis Stevenson)

25/10/18-1: Per aconseguir-ho [captar i conservar l’atenció] es poden adoptar tàctiques tan efectives com la que aplicava Harry Cohn a les pel·lícules de la productora Columbia: a la sala de projecció col·locava cadires que cruixien i cada vegada que sentia el soroll d’una cadira deia aquí cal tallar. [...]. L’objectiu últim de qualsevol text és el segrest del lector. (Vicenç Pagès, Un tramvia anomenat text)

25/10/18-2: Nada me molesta más que oír decir de alguien que habla como un libro. Prefiero los libros que hablan como hombres. Y lo que es menester es que la gente aprenda a leer con los oídos, no con los ojos. (Miguel de Unamuno)

12/11/18: [...] calidad [...] del poema. Parece que la perfección no se consigue cuando no hay nada más que sumar, sino cuando no hay nada más que restar. (Antoine de Saint-Exupéry: Tierra de los hombres)

22/11/18-1: Cap dia sense fer una línia. (Apel·les)

22/11/18-2: Escribir es como dibujar con palabras. Pero es dibujar el alma del personaje. (Bruno Cardeñosa)

3/12/18: [...] sin emoción, no hay literatura, sino sólo texto. Tampoco debemos perder de vista que el arte de la escritura se asemeja al de la seducción. [...] Si conseguimos con nuestro texto emocionar o suscitar sentimientos en los lectores, entonces, habremos logrado escribir un texto literario difícil de olvidar. [...] lograr que contemos nuestra historia al lector de forma que excite su curiosidad y, al propio tiempo, despierte emociones con las que conecte y se identifique y le permitan sumergirse en la narración, de manera que se convierta en la realidad que le envuelve durante la lectura. (Dolores García Ruiz, Cómo escribir una novela inolvidable)

13/12/2018-1: La escritura es una forma de vivir otra vida. Muchas otras vidas. Las vidas de las incontables personas que nunca has sido, pero que son completamente tú. Cada vez que te sientes y te enfrentes a una página, trata —incluso si no tienes éxito— de estar agradecido por la oportunidad de expandir tu vida. Es divertido. Es maravilloso. Es estupendo. Y no dejes que nadie te diga lo contrario. (Etgar Keret)

13/12/2018-2: Siempre trato de escribir de acuerdo con el principio del iceberg. Hay nueve décimos bajo el agua por cada parte que se ve de él. Uno puede eliminar cualquier cosa que sepa, y eso sólo fortalecerá el iceberg. Si un escritor omite algo porque no lo sabe, entonces habrá un agujero en su relato. (Ernest Hemingway)

16/12/2018: Aquesta vegada destaquem que Termcat ha fet i actualitzat un recull de terminologia sexual adaptada al català de uns 150 termes. Podeu fer una ullada a https://spark.adobe.com/page/ezDbiFO7v5QQB/ si voleu provar amb relats eròtics.

Potser Nadal, de Miquel Martí i Pol

Potser Nadal, de Miquel Martí i Pol

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.


Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.


Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.


I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Reunió del 15 de desembre

Reunió del 15 de desembre

Hola,

Malgrat que avui l’espai físic per a la reunió era més reduït, hem estat prou còmodes. A més, s’ha incorporat a les nostres reunions la Isabel. Esperem que hagi estat a gust i que aviat coneguem algun dels seus escrits. Per a la reunió del 26 de gener ens hem quedat sense triar paraules per manca de temps. Com ja va passar en una anterior ocasió, proposo tres de la llista de les deu paraules més boniques del català. En aquest cas són: tendresa – ternurallibertat – libertad moixaina – carantoña. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera. 

La manca de temps va ser perquè ens esperava la taula parada del nostre ja tradicional dinar de desembre. Vam gaudir d’un ambient molt agradable i es va fer l’intercanvi de llibres  Jolabokaflod, que en traducció lliure vol dir un munt de llibres.

Pel que fa als contes:

La María Sender ens ha portat El velatorio, l’inici d’un projecte que ens trasllada a una twilight zone, una zona fronterera entre la realitat i la fantasia; amb una imaginació desbordant i un llenguatge literari de primera.

Després la Gloria ens ha impactat amb el relat Cuando el cielo se cerró, una narració de la riada que ens ha esgarrifat.

La Francesca ha refet el relat La Luisa, molt més entenedor i inquietant ara.

El Josep ens ha sorprès amb el seu microrrelat Sóc un puto boques. Una ràfega negra amb un final impactant.

La cua del Pere semblava no tenir final i és sobre el final on ha hagut debat de com podria ser.

Per acabar, el Lluis ens ha cantat la lletra de cançó que ens va enviar. Esperem escoltar-la en un futur amb els arreglaments musicals.

Després alguns ha comentat una mica a corre-cuita el relat de la Montse Cardús que els gremlins havien perdut. No sabem si el voldrà presentar a tothom per a una futura sessió.

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ 

 Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

Bon Nadal i feliç entrada d’any,

Reunió del 24 de novembre

Reunió del 24 de novembre

Hola,

Per començar, vam comentar una sèrie de temes:

- Ús de plàstics: arran d’una suggerència de la Viki de portar cadascú la seva tassa, got..., hem decidit que els nostres esmorzars deixin de ser Un Munt de Deixalles.

- Dinar del dia 15 de desembre: tenim previst fer l’habitual dinar de final d’any en acabar la reunió de desembre. Vam decidir reservar al restaurant El Racó, que està molt a prop de l’Ateneu, a les 13.30 h (haurem d’acabar molt puntuals, però està comprovat que més tard d’aquesta hora la rapidesa del servei es ressent bastant). Altres anys agafàvem un menú de Nadal dels que tenen, però era excessiu per a la majoria de la gent. Aquesta vegada demanarem a la carta. Només caldrà confirmar el nombre de comensals. Ja enviarem un correu específic a partir del qual podreu anar confirmant qui es voldrà quedar al dinar.

- Recopilació de premis i textos editats: volem fer un registre dels textos de membres d’Un Munt de Mots que hagin estat premiats, o finalistes, o accèssits o publicats d’alguna manera. Enviarem un altre correu específic perquè hi podeu indicar els detalls i aportar el text, si es possible. Els detalls serien: nom del premi, any, categoria...; i si és un text publicat per tercers, la informació corresponent a l’edició del llibre o el número i data de la revista; i informació similar si és algun altre format.

- Previsió de reunions de Projecte: Com ja sabeu, anomenem Projecte a un petit grup de lectors zero que ha organitzar la Sílvia per ajudar a millorar el text de qui tingui un projecte més important que no els petits relats que fem els dissabtes (novel·la o llibre de relats amb un fil conductor). Tenim intenció de reiniciar les lectures a partir de gener.Qui tingui un projecte que vulgui que li revisem, hauria de contactar amb la Sílvia. En tot cas, caldria que el text estigués repassat per l’autor com si ja fos la versió per enviar a un premi o a una editorial, amb atenció també a l’ortografia i la puntuació. La revisió seria sobre unes quaranta pàgines. Encara que el projecte no estigui acabat, podríem valorar una part si tenim les pertinents indicacions de què ha passat o què passarà en la història, segons el cas. Per detalls més concrets, adreceu-vos a la Sílvia.

- Proposta de fer relats seguint les bases i amb l’anticipació suficient per a certs premis: aprofitant que la Montse Villares ens va donar la informació per participar en el premi literari de l’escola El Cim, hi ha hagut la suggerència que alguns mesos fem servir les bases d’aquest o altres premis locals com a inspiració per a fer els nostres relats, en lloc de les tradicionals tres paraules. Per al mes que ve proposem fer textos que s’adaptin a aquest premi de El Cim, el premi de microrrelats del Diari de Terrassa o el premi Ràfegues Negres, de la llibreria Synusia i del Diari Malarrassa. Com sempre diem, sou lliures de seguir aquesta proposta o no (igual que quan són les tres paraules). Podeu enviar relats que no segueixin cap d’aquestes bases sense problema. En el cas que sí us adapteu a algun premi, indiqueu quin per poder jutjar si teniu alguna incompatibilitat amb les bases, a part de ajudar-vos a millorar-lo. De seguida enviarem resums de les bases i enllaços per poder consultar-les (les que estiguin en vigor o, si no, les de l’any anterior).
 
Pel que fa als relats:

- La Viki ens ha preparat uns farcellets d’amor incondicional en progressió ascendent.

- L’Aurèlia ens ha mostrat el talent de mr. Ripley o (millor dit) mrs. Ripley (era gata). Un cas real.

- Amb el relat del Lluis, qualsevol semblança amb la realitat és només coincidència (o no).

- El tsunami de la Mari Luz ens fa llençar tot el que no ens fa feliços.

- La Dolors ens ha mostrat uns records tràgics en un flaixbac de naftalina.

- La Maria Sender ha fet una adaptació literària del conte que li explicava l’àvia.

- El relat de la Gloria és de vampirs moderns amb hipoteques, desnonaments, carruatges i automòbils

- El  de la Francesca és la segona part, continuació d’una primera part que no coneixem.

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ .

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

IX Concurs Josep Soler i Palet de Narracions Curtes 2018

IX Concurs Josep Soler i Palet de Narracions Curtes 2018

El dimarts 21 de novembre, a la Biblioteca Central de Terrassa, han estat lliurats els Premis Soler i Palet de narracions breus i el premi Agustí Bartra de Poesia.

I, un any més, UN MUNT DE MOTS ha estat dignament present en l’entrega de premis literaris amb la consecució del TERCER PREMI Soler i Palet per el conte presentat per DOLORS FRIGOLA titolat El riu, i el lliurament de diplomes dels deu primers seleccionats, amb els contes El tsunami de l’ordre, de MARI LUZ GERONA, i Comiat, d’AURÉLIA LLACH.

Felicitats per a les tres i per a tot el col·lectiu d’UN MUNT DE MOTS.

Anem fent via i deixant petjada!!

Reunió del 27 d'octubre

Reunió del 27 d'octubre

Hola,

Comencem un nou curs amb una nova companya, la Montse Cardús. Ha quedat impressionada amb les possibilitats literàries del manual d’instruccions del microones. Esperem que no s’espanti i continuï venint (segur que sí). Això serà en la següent reunió, la del 24 de novembre. Les paraules triades per servir d’inspiració són: fragilitat – fragilidadfarcell – hatillo toll – charco. Recordem que les paraules només són una excusa per escriure, es poden fer servir o no. La inspiració és lliure. Això sí, recordeu que als escrits heu de posar el nom a la capçalera.

 

Pel que fa als contes:

Hem començat amb el millor conte d’aquest curs fins aquell moment, Amor perenne de la Montse Villares.

Desprès l’Aurèlia ens ha submergit en un món de somni.

La Maria ens ha portat la biografia del sant més catalanista.

El Valentí ens ha presentat un petit mirall per veure una imatge de la nostra ànima.

Hemos escuchado atentamente la historia de la venganza de una madre felina, Ada de Francesca.

El relat Una vida per recordar, de la Viki, ens ha portat a recordar unes quantes anècdotes de gent gran.

La rebotiga de la Teresa ha estat una riuada d’elements que podrien configurar un projecte molt més important, Riuada... o rierada... o potser riada. En tot cas, cal festejar amb la constància per encarar un projecte.

El relat del Lluis, Oxigen, sí que ha fet un munt de goig.

I el del Pere, Ràbia, ha donat peu a unes quantes anècdotes sobre la gran professionalitat de molts treballadors de restaurants. Hi podeu anar a dinar o sopar sense por.

Toñi ha triturado algo más que nuestra tranquilidad de espíritu. El Cerdo os lo diría si no estuviera ya despiezado.

Finalmente una pequeña historia minimalista de Gloria. Le decimos que sí.

 

Qui vulgui, pot penjar el seu relat al blog. Si no sabeu com, consulteu-nos sense vergonya. Si voleu veure el blog, el teniu a http://unmuntdemots.blogia.com/ .

 A part, durant el dinar, hem comentat que hi ha l’exposició Més enllà de Mauthausen https://www.terrassa.cat/es/exposicio-en-curs ), amb fotos del supervivent del camp Francesc Boix. Tota una història de novel·la o de pel·lícula, i la pel·lícula s’ha fet: El fotógrafo de Mauthausen. Actualment està en exhibició al Cinema Catalunya ( http://cinemacatalunya.cat/2018/10/18/el-fotografo-de-mauthausen/ ) i a Cinesa Parc Vallès ( https://www.cinesa.es/Peliculas/el-fotografo-de-mauthausen/parc-valles ).

Ara us toca llegir molt i escriure més. Apagueu les pantalles!

L'OLIVERA, per Montse Rusiñol

L'OLIVERA, per Montse Rusiñol

—Núria, està segura que li agrada aquesta habitació? Totes les de la residència són molt confortables, però l’altra que li he ensenyat abans era més ampla. Possiblement s’hi sentiria…

—Em quedo aquesta. —Ja no escolto gaire el que em continua dient. Segurament s’estranya de veure’m, de sobte, somriure amb la mirada perduda rere les cortines corregudes de la finestra.

* * *

—On deu ser aquesta mossa? —Sentia que la mama li deia a l’àvia.

—On vols que sigui, dalt l’olivera.

Les sentia ben clar, mentre feinejaven: l’àvia dins la cuina i la mama al jardí, on s’hi podia passar hores escarbotant la terra, traient males herbes, trasplantant testos, regant flors que em deia que li donaven les gràcies per fer-ho.

Dalt de l’arbre, m’hi arraulia ben quieta, per si podia passar desapercebuda. La coneixia tan bé, aquella olivera centenària! Era gran i majestuosa.

De la seva soca recargolada i turmentada en naixia un tronc que jo no arribava a abraçar i que es bifurcava en dues parts a una alçada que, posant un peu sobre un nus de l’arrel i l’altre a manera d’estrep en un altre sortint, amb un lleuger impuls m’hi podia enfilar. Des d’allà, posant la mà en clivelles com nanses i els peus en forats, com qui puja graonets molt ben estudiats, en un no res arribava a la capçada. Allà dalt una branca en forma de colze, d’uns tres pams de llarg i de gruix suficient, em permetia asseure-m’hi tranquil·lament amb les cames penjant al buit. Era el meu lloc per pensar i per escriure. Omplia papers amb històries que m’inventava i després els amagava en una rebava de la mateixa branca. Des de dalt, podia controlar qui entrava o sortia de casa, i decidir si em convenia o no baixar; un amagatall i alhora una talaia perfecta.

Hi havia dos moments màgics al dia per pujar a la meva olivera: al matí, a llegir, i després de dinar, com qui fa la migdiada. El suau tremolor dels milers de fulles argentades, mogudes per la brisa del matí o l’oreig de la tarda em semblava que em parlaven, només a mi, amb el seu remoreig constant. Quina pau!

—Núuuria —el crit acabat en punta fina de la mare esquinçava el somni, la història i el cel sencer. Quan aquella úuu del Núria és feia més aguda i persistent, em veia obligada a baixar. Posant peu a una branca més baixa i, agafant-me amb les dues mans de la que m’havia fet de seient, agafava una embranzida i em deixava caure un bon parell de metres. Alehop! I ja era a terra. L’olivera era el cel.

Aquell any cinquanta-vuit de les gelades al Vallès va quedar tan malmesa que va caldre talar-la i ho van fer,  un cap de setmana que jo no hi era. Recordo que quan vaig tornar i vaig veure el redol de terra remoguda, fosca i sangonosa que ocupava el lloc de la meva olivera, vaig sortir corrents cap a la meva habitació. Vaig tancar-m’hi a dins passant el pestell. No volia que ningú em parlés ni es rigués de veure com plorava per un arbre.

Dins d’aquell forat excavat on s’havia arrencat les arrels de l’olivera, jo hi vaig dipositar les de la meva infància màgica i feliç. D’allà mai res ni ningú me les hi podria treure.

* * *

Per això he triat aquesta habitació, perquè des de la finestra puc veure una olivera. No és vella com la meva, aquesta és jove i tendra. Ara sóc jo la que té la pell arrugada i el tronc cargolat, però els secrets ens els podem explicar igual. A primera hora del matí i després de la migdiada, un ventijol fa remoure les seves fulles d’argent i una branca em pica fluixet al vidre. La meva mirada s’hi enfila i s’amaga en el colze d’una branca.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 4ª part: Simbologia. 4/4

ALOMA  de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 4ª part: Simbologia. 4/4

Un altre aspecte a tenir en compte és la profusió de simbologia. Tenim ja al primer capítol, aquell que comença amb l’intencionat: L’amor em fa fàstic, un gat negre (símbol de mal averany), que, en realitat, és una gata. Una gata amb cara trista, cada vegada més bruta i resignada, que tenia una gatinada rere una altra i a qui un gat no la deixa en pau, fins que la troben morta.  Podríem dir que és premonitori o bé que ens avisa que el que esdevindrà no serà una vida plaent.

Tampoc és casual, que la novel.la comenci a la primavera Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí;  i acabi a l’hivern. El temps narratiu i la trama avancen sincronitzats i sempre acompanyats d’imatges florals que reforcen el paral·lelisme entre les flors i l’amor. A la primavera arriba l’amor: a la bóta que tenia més a la vora s’estaven obrint dues gardènies. Quan s’ adona que està enamorada diu he sentit olor de llessamí i encara no està florit. A l’estiu, just la nit de Sant Joan coneix l’amor carnal i l’endemà diu: les gardènies, masegades i negres, feien fàstic... i ella. A la tardor el til·ler, que a primeries d’agost ja s’havia començat a esgrogueir, es desfullava i els crisantems, ja s’havien obert els primers; el nen mor i s’assabenta que han perdut la casa i s’han de mudar a un pis. Arriba l’hivern amb el comiat del Robert i de la casa però amb la bona nova de l’embaràs. Els arbres tornarien a tenir fulles. La glicina s’hauria d’esporgar. I s’haurien de replantar les violetes.

No conec el llenguatge de les flors però  estic segura que no ha triat les flors a cada escena en va.  Fins i tot compara a Maria, la núvia amb el vestit de seda, trobava que semblava una rosa.  La rosa, un clar símbol d’amor, surt vàries vegades: en Robert l’hi talla una a la Coral, a casa de la Coral hi ha un rosal sense espines i al final de la novel.la, Aloma veu un roser sense roses. Surten també crisantems, que són flors que es fan servir a les corones de morts, i apareixen just quan en Joan té un atac, poc abans que el nen mori, just desprès de la seva mort i quan s’acomiada de Robert. L’Aloma duu gardènies al vestit la nit de San Joan. He trobat a internet que les gardènies signifiquen amor secret, que és just el que tenien Aloma i Robert. Seria interessant conèixer el significat del llessamí, les violetes, etc.

 

Aloma és una novel.la trista. Podríem dir que és una novel.la de desamors. El Joan no està enamorat de l’Anna però sí de Coral que no ho està d’ell. Ella s’enamora de Robert que estima a una altra noia.  Als actors secundaris  tampoc els hi va bé.

La protagonista, una noia adolescent, accepta la vida  que li ha tocat viure i només somia una història d’amor com la de les novel·les que llegeix o les cartes que escriu.  És una noia alegre amb ganes d’estimar i de ser estimada que accepta la mort del germà i del nebot, la pobresa, l’impossibilitat d’estudiar,  haver  de dur la casa, els animals i el jardí... amb l’única alegria de viure a una casa amb jardí. Perd la innocència quan se’n adona que tots els que l’envolten l’utilitzen. És una noia forta que tira endavant amb les seves decisions i que decideix viure pel fill que tindrà.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 3ª part: Decripcions. 3/4

ALOMA  de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 3ª part: Decripcions. 3/4

També son meravelloses les descripcions. Tant les físiques, on amb dos adjectius, de vegades sinestèsics, acompanyats sovint d’un símil, descriu el personatge:

Tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt de l’aigua, uns ulls que feien angúnia.

Va travessar el jardí amb aquella manera de caminar banzim-banzam com un vell llop de mar.

Hi aniria la senyora Concepció, xerraire i arrugada com una bruixa.

Coral... duia les guineus argentades que li acariciaven les galtes de color de rosa, i les mitges de gasa.

Era lletja, prima, molt neta però malgirbada... Cosia perquè ell no hagués de mantenir-la.

L’estanquer era un home prim amb la cara arrugada i tan blanca que semblava que no tingués sang.

Una de molt jove que duia un vestit de gasa, guarnit d’ermini, amb la faldilla llarga fins als peus; tenia la cara pàl·lida i els ulls, voltats de negre, li brillaven com si fossin d’aigua.

... com la descripció  psicològica amb els pensaments  de la protagonista:

S’havia tret el jersei de llana per agradar a Robert i ara hauria de pagar-ho. Tant se li’n donava. No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria fer canviar.

Les fulles d’aquest arbre són felices de poder respirar l’aire de la primavera però  d’aquí a uns quants mesos estaran encastades al fang... Tant se valia. Al capdavall la vida s’ho aniria enduent tot.

La vida pot canviar, va dir-se, i qui sap si tindré sort.

 

Em meravella l’habilitat d’expressar els sentiments d’una manera mai dita:

 Era com si acabés de sortir d’una mena de mort.

Semblava que  li haguessin cremat les il·lusions.

Per a ella tot havia anat d’una manera estranya: com si un lladre hagués entrat per la finestra.

És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar.

Mai es podria esborrar el senyal de tants de petons.

El cor se li va estrènyer.

A l’hora de llevar-se no tenia ganes de vestir-se i posar-se a viure.

Un bes llarg i dolorós.

A la nit, un cop tancada la porta, s’havia passat les puntes dels dits pels llavis com si volgués tornar a sentir tota aquella dolçor.

 

Tota la novel.la està plena dels petits actes quotidians i de sentiments que no s’atreveix a expressar en veu alta, són només  pensaments.

Hauria volgut dir-li que li agradaria passar la vida asseguda de cara al port, al costat d’ell.

Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò?... Li van venir ganes d’anar a dalt i explicar-li tot el que pensava: dir-li que no sabia ben bé què volia. Es sentia una mica perduda

Aloma va somriure perquè no s’adonés que li havia fet mal, però li van venir ganes de bufetejar-lo.

 

La veiem com es mou, què veu, què pensa. Potser és per aquesta intimitat que s’estableix entre lector i protagonista, que ens arriba tant!

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 2ª part: Personatges. 2/4

ALOMA  de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 2ª part: Personatges. 2/4

Un cop vist el quadre, aparentment confús com un garbuix d’imatges inconnexes, em pregunto com s’ho ha fet per, alhora, presentar-nos als personatges sense descriure’ls directament?

Els seus germans: És l’olor que agradava més al meu germà. S’havia  matat a divuit anys; es deia Daniel, Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat.

La seva cunyada: Els cucs de seda eren tous i descolorits, com Anna; no entenia que el seu germà se n’hagués pogut enamorar. No vull gats a casa; porten malalties.

 El nen: Van avisar el nen que el toqués; Me l’estimo, perquè té la cara trista.

En Robert: Duia un vestit clar i semblava que busqués una cara coneguda.

L’Aloma: amb una dent del mig una mica damunt de l’altra i amb aquestes mans tan petites, tan  mal vestida que vaig i amb un taló que se’m torça.

És a traves del que fan, del que no fan, del que diuen, que els coneixem.  L’Aloma diu d’ella mateixa:  No ho duc pas escrit a la cara que sóc una noia; podria ser casada, i, si ho fos, podria llegir els llibres que volgués... Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que , com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada ala tristesa més negra... Era massa distreta i no es fixava mai en res...

Precisament per aquest  tret, el de ser distreta, l’autora ha triat un estil, fidel al punt de vista de la protagonista:  dispers, com ella és; ara mirant el cel, ara el terra, ara el senyor que passeja  o la senyora que veu passar, ara els cavallets de la fira, ara a les flors, ara aturant-se per escoltar una música, ara repassant els cartells, ara perdent el paquet amb la roba que havia anat a comprar, sempre pensant en una altra cosa;  i, sobre tot, seguint el fil dels seus pensaments que neixen de qualsevol detall que veu. Aparentment sembla que se surti del guió però més endavant ens adonem que aquell pensament anticipa el que esdevé més tard.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 1ª part: Inici i fragments seleccionats. 1/4

ALOMA  de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 1ª part: Inici i fragments seleccionats. 1/4

L’amor em fa fàstic.

 

Amb aquesta frase comença Aloma. Una frase contundent i que és tota una declaració d’intencions.

El primer capítol és una  posada en escena de l’escenari i els personatges, però no a la manera habitual. És com un quadre surrealista on hi ha detalls realistes però inconnexos,  només esbossats, on, elements del paisatge, apareixen més destacats que els personatges.

Hi ha un gat negre, anunciat a la primera línia, que creix i cria i mor en una pàgina i mitja.   Si fos un quadre ocuparia gran part. També hi hauria el reixat, a dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. I, al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. I,  a la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. També les finestres  d’un tren, des d’on es veurien desdibuixats els anuncis que, començaven a passar l’un darrera l’altre. I  per algun racó una senyora amb els cabells blancs i la cara desfeta a dins d’un cotxe molt gran.  I,  un home d’uns cinquanta anys, amb bigoti, i amb la pell de color d’oliva. Duia un barret d’ales amples i un mocador de seda al coll. I un munt de gent amb banderes i guàrdies civils a cavall. I una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga.  I una senyora que duia un barret amb una fantasia de brillants clavada a l’ala. I roba per cortines molt transparent, amb ratlles blanques i blaves. I  una finestra baixa entreoberta, per l’escletxa... una gran aranya de cristall. I potser  unes noies que havien pujat a les muntanyes russes... Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. I  un rètol que diu: Zasmarrakatruki.

 I, tot el fons seria un jardí: El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers, feien més roses,  les branques del desmai a penes es movienun tou de fulles seques, i una morera, i un cirerer, fulles de plàtans que cobrien els caminets, els arbres ja tenien brots nous i les parades estaven atapeïdes de flors... hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses.

És un quadre des d’on ens fa arribar les olors: olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar, l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi, aquell aire tant bo de la tarda

I no falten els sons: Les frontisses van grinyolar,  el soroll del reixat la va sobresaltar, els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar. Les portes es van tancar amb un esbufec i el bressoleig del tren va abaltir-la. Es van sentir uns quants trets. Els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava... No sabia què era aquella música però es va quedar a escoltar-la.

 

Tot el primer capítol és una lliçó d’escriptura, però continuem, que n’hi ha més. No m’he entretingut a fer un anàlisi tan detallat de la resta de capítols però he remarcat aquest fragment per no oblidar-lo mai.

Aloma es va tancar a la seva cambra i es va recolzar a l’ampit de la finestra. El cel encara no era ben negre. Hi havia ombres més fosques en el cor dels arbres. Brillava la primera estrella, molt blanca. Les cases a penes es veien, una mica esborrades entre la foscor, amb un llumet groc de tant en tant, i la nit semblava que respirés. Li havia vingut una mica de tristesa. Es va estrènyer el pit amb els braços i va posar el cap al  cantell de la paret. S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal. Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d’aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta.

Aquest fragment és una joia literària. El subratllaria sencer. A cada relectura m’aporta més. De primer em va atrapar la humanització de la nit a la que l’insufla vida fent-la respirar. Desprès la necessitat de sentir-se estimada, d’una manera magistral en que, alhora ens mostra que és  quasi una nena. La poesia pobra del seu carrer que és tant descoratjadora que impregna tot l’ambient d’un aire místic. Tot això per mostrar-nos com se sentia: amb un llanguiment dolç.

 

També m’ha impressionat el següent paràgraf:

La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava.  Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquell olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar. I tot seria diferent.

No només per aquests records que s’aprimen i que et fan sentir la buidor de la persona que et manca (quina imatge tan maca i ajustada!) sinó també per com, per descriure  a la protagonista, ens descriu al germà.