Potser Nadal, de Miquel Martí i Pol

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.