Reunió de l'11 de març
Al club de lectura de la biblioteca BD6, el dissabte 18 de febrer, van comentar la novel·la Els dies sense glòria. Vam gaudir amb la presència de l’autora, Sílvia Alcàntara. Ens va delectar explicant d’on li va venir la inspiració de cada trama i subtrama. També de com va anar escrivint-la en diferents fases i, fins i tot, amb un canvi del final. Tot això en un ambient agradable i distès. Una sessió molt recomanable.
10/10/2016: Leer es el centro creativo de la vida de escritor. Yo nunca salgo sin un libro, y encuentro toda clase de oportunidades para enfrascarme en él. El truco es aprender a leer a tragos cortos, no sólo a largos. Es evidente que las salas de espera son puntos de lectura ideales, pero no despreciemos el foyer de un teatro antes de la función, las filas aburridas para pagar en caja ni el clásico de los clásicos: el váter. [...] La gente bien considera de mala educación leer en la mesa, pero si aspiras a tener éxito como escritor deberías poner los modales en el penúltimo escalón de prioridades. El último debería ocuparlo la gente bien y sus expectativas. De todos modos, si adoptas la sinceridad como divisa de lo que escribes, tus días como integrante de tan selecta colectividad están contados. (Stephen King: Mientras escribo)
20/10/2016: Tus lectores son más listos de lo que imaginas. No temas experimentar con las formas de la historia ni con los cambios en el tiempo. Mi teoría personal es que los lectores jóvenes se distancian de la mayoría de los libros, no porque sean más tontos que los del pasado, sino precisamente porque el lector de hoy es más listo: las películas nos han hecho muy sofisticados para la narración. De modo que impactar a tus lectores es más difícil de lo que crees. (Chuck Palahniuk)
20/10/2016-2: «Hace casi dieciocho años, un luminoso día de primavera en que los árboles del parque exhibían, orgullosos, sus verdes variados, hasta que el sol los rozaba en una caricia de plata, salí a la terraza para despabilarme...»
¿Podríamos decir que una frase así está mal escrita? Ciertamente no. Pero es retórica vana, y no hay en ella la menor autenticidad. [...] si alguien interrumpe el relato de un día importante en su vida para ponerse a elucubrar sobre una especie de cortejo entre los árboles y el sol, bueno... mi primera impresión entonces es que ni al propio narrador le interesa en definitiva lo que pudo suceder aquel día de primavera.
Apenas leídas esas palabras dejo de confiar en el personaje, porque él mismo no confía en su historia. (Ángel Zapata: La práctica del relato)
23/10/2016: Imagina que vas un día caminando por el campo, disfrutando del sol y de la naturaleza, y pasas junto a la vías del tren. Ves acercarse una locomotora antigua, pintada de negro, con las ruedas dando vueltas. Decides esperarla porque piensas que debe ser bonita. Así que, cuando por fin pasa frente a ti, ves pasar los vagones. Cada uno es diferente de los demás. Cada uno tiene su pequeña historia y ha pasado mucho tiempo por ellos. No están, quizá, en sus mejores condiciones, pero guardan cierto encanto. Así que, aprovechando que no van muy deprisa, buscas un asidero, te agarras y te subes. Desde una escalerilla vas viendo pasar el paisaje. El tren continua su camino y, aunque va despacio, vas disfrutando de la tranquilidad, del encanto, de hacer algo diferente; hasta que finalmente el tren se detiene y te ha llevado a un sitio donde no esperabas.
Al día siguiente vuelves otra vez a salir de paseo y vas por una zona distinta dónde también hay una vía del tren, pero más moderna. Así que te paras a esperar el tren, a ver si tienes una aventura como la de ayer. Ves acercarse un tren blanco, aerodinámico, precioso, ultramoderno, que se acerca corriendo y pasa frente a ti, y todos los vagones son de una perfección matemática. Disfrutas por un instante de esa modernidad. Pero, claro, como no tiene asideros, no puedes subirte. Va demasiado rápido para ti. Lo sigues mirando pasar y pasar. Aunque realmente va muy deprisa, se te hace un poco aburrido porque todos los vagones son idénticos. Así que el tren finalmente pasa y tú te has quedado igual. Bueno, pues de eso vamos a hablar hoy, de cómo hacer que nuestra historia, aunque sea un poco clásica, permita al lector agarrarse y venirse de viaje con nosotros. (Álex Hernández: Episodio 3 del podcast Taller Literario, http://alexhernandez.es/taller-literario/sesion-03-estructura/ )
7/11/2016: Tengo libretas llenas de anotaciones. Cada día suelo apuntar una, dos, cinco... Yo las llamo pariditas y chorraditas, porque lo son. Pero no dejo de anotarlas. No hay que fiarse de la memoria. Un escritor siempre lleva los bolsillos llenos de recortes de periódicos con anotaciones en los márgenes, servilletas de papel con frases escritas, etc. Y cuando una funciona... es la gloria. (Jordi Sierra i Fabra, La pàgina escrita)
17/11/2016: Hay que aprender a desechar. Un buen escritor no se conoce tanto por lo que publica como por lo que echa al cesto de la basura. Los demás no lo saben, pero uno sí sabe lo que echa a la basura, lo que va desechando y lo que va aprovechando. Si desecha es que va por buen camino. Para escribir uno tiene que estar convencido de que es mejor que Cervantes; si no, uno acaba siendo peor de lo que en realidad es. Hay que apuntar alto y tratar de llegar lejos. (Gabriel García Márquez: Cómo se cuenta un cuento)
17/11/2016-2: Mineros de asteroides (no se llamaba así, pero era un título parecido) fue un libro importante en mi vida de lector. La mayoría de la gente se acuerda de cuándo perdió la virginidad, y la mayoría de los escritores se acuerdan del primer libro cuya lectura acabaron pensando: yo esto podría superarlo. ¡Coño, si ya lo he superado! ¿Hay algo que dé más ánimos a un aprendiz de escritor que darse cuenta de que lo que escribe, se mire como se mire, es superior a lo que han escrito otros cobrando?
Leyendo prosa mala es como se aprende de manera más clara a evitar ciertas cosas. Una novela como Mineros de asteroides (o El valle de las muñecas. Flores en el ático y Los puentes de Madison, por dar algunos ejemplos) equivale a un semestre en una buena academia de escritura, incluidas las conferencias de los invitados estrella. (Stephen King: Mientras escribo)
20/11/2016: «El primer capítulo, Marcus, es esencial. Si a los lectores no les gusta, no leerán el resto del libro. ¿Cómo tiene pensado empezar el suyo?
—No lo sé, Harry. ¿Cree usted que algún día lo conseguiré?
—¿El qué?
—Escribir un libro.
—Estoy convencido de ello.»
«El capítulo 2 es muy importante, Marcus. Debe ser incisivo, contundente.
—¿Como qué, Harry?
—Como cuando boxea. Es usted diestro, pero en posición de defensa es siempre su puño izquierdo el que está adelantado: el primer directo aturde a su adversario, seguido de un poderoso gancho de derecha que le tumba. Eso es lo que debería ser el capítulo 2: un derechazo en la mandíbula de los lectores.»
(Joël Dicker: La verdad sobre el caso Harry Quebert)
5/12/2016: La majoria d’escriptors no entenen de literatura més del que els ocells entenen d’ornitologia. (Marcel Reich-Ranicki)
15/12/2016: Corregir es sin duda una tarea ingrata y mal pagada, pero creo que todo escritor que quiera aprender debería hacerlo de vez en cuando para otros. Corregir para los demás es la mejor manera de entender el funcionamiento del lenguaje, estudiar el ritmo de las palabras, aprender sobre nuestras propias limitaciones y defectos, y de cómo subsanarlos. (Gabriella Campbell: 70 trucos para sacarle brillo a tu novela)
16/12/2016: Hay metáforas básicas, digamos de un primer nivel, como la de «el sol es una estufa de butano», de Joaquín Sabina. La relación entre el sol, anaranjado y generador de calor, con una estufa de butano, anaranjada y productora de calor, es obvia. Pero en la metáfora siempre hay algo más: un excedente que se añade o una plusvalía. La estufa de butano, además de dar calor y ser de color naranja, es también un artefacto industrial, urbano, obsoleto, decadente, que cada vez con más frecuencia se reemplaza por otros inventos más modernos (calefacción eléctrica, de gas natural o centralizada) y que tiene un uso individual o familiar. Recurrir a una estufa de butano nos hace pensar en la soledad y en la necesidad de adquirir una fuente de calor que ya no nos llega por otros medios. Ese nuevo sol ya no es el sol gigantesco que a todos nos calienta, sino un epígono minúsculo de la peor calidad. ¿Cómo se llama la canción de Sabina? Pongamos que hablo de Madrid. Y ese es el añadido: esas son las características que tiene Madrid para Sabina (todo Madrid, no solo las estufas). (Enrique Paez: Escribir, Manual de técnicas narrativas)
18/12/2016: Las metáforas de segundo nivel son las metáforas de situación. Dos elementos se ponen en relación y se contaminan mutuamente. Suponen una elaboración un poco mayor, porque no conectan dos objetos de modo inmediato, como en el caso de la canción de Sabina, sino de modo un poco más sutil. En las metáforas de situación hablamos de algo que está o sucede junto a los personajes de modo aparentemente casual y desconectado, pero que en realidad está hablando de su esencia. Por ejemplo, si queremos mostrar la crisis por la que está pasando una pareja, podemos sacarlos de paseo al campo, y allí se encontrarán con una ardilla agonizando a la que no sabrán cómo prestar auxilio, no podrán cruzar un antiguo puente porque estará roto por la mitad, el arroz que llevaban en la tartera estará soso y unos nubarrones en el cielo anunciarán tormenta. Todos esos elementos son metáforas de situación que hablan de la crisis de la pareja, y no decorados puestos al azar. No es necesario acumular todas esas metáforas, ni tampoco tienen que ser tan evidentes. No tiene importancia que el lector medio no capte la relación de manera consciente, porque trabajan con el inconsciente. El lector no sabe por qué, pero presiente, por los indicios metafóricos, lo que va a pasar. (Enrique Páez: Escribir, Manual de técnicas narrativas)
Novament una companya d'Un Munt de Mots ha guanyat el PRIMER PREMI del VII Concurs Josep Soler i Palet de Narracions Curtes 2016. Ha estat la Montse Villares amb la seva narració L'esquerda.
MOLTES FELICITACIONS!
A més, com a finalista, també trobem un altre company, el Pere Miquel amb la narració El gat.
Desitgem que la nostra associació continuï amb més éxits.
En la reunió d’ahir vam eixamplar, si no els horitzons, almenys la taula. La comoditat abans de tot. Vam conèixer dos nous companys més: la Viki i el Joan. Esperem a la reunió del mes que ve noves incorporacions. Si més no, tenim la promesa de la Teresa Sala. Us recordem que la següent reunió serà el 17 de desembre. Les paraules triades per servir d’inspiració són: estel fugaç - estrella fugaz, teatre - teatro i esgarip - alarido/chillido.
Ahir hi va haver onze contes (i un altre més a la cua per desembre). Crec que no és rècord, però deu anar a la vora. Algú té constància del dia que n’hi hagut més que mai?
Vam començar amb el conte del Lluis, un somni sudista en què no dormirà ningú. Oxímoron?
A l’abducció extraterrestre de la Montse R no sabíem quin dit senyala cap amunt, un d’allargat i gruixut al final? (E.T. phone home, E.T. teléfono mi casa)
En el relat de l’Eva S vam descobrir un triomf front la mort, i una nova poetessa.
Pel que fa al de la Maria G, vam abraonar una antiga llegenda gitana.
Al conte del Pep els petons ressonen per dins quan deixem anar sols, caminant cap a la lluminària final, als que estimem. També ens recomanen, ell i la Sílvia, el llibre de Élisabeth Barillé Anaïs Nin, la màscara i la nuesa. Però és un llibre ja descatalogat. L’heu de buscar a biblioteques públiques i llibreries de vell.
L’assassí de la Toñi anava de sobrat, el caçador caçat. No es pot improvisar a l’hora d’assassinar.
Un retorn als records de la infantesa amb el relat de la Fernanda. Una història que ens deixa el regust de voler-ne més.
La Viki ens ha angoixat, sort que era un somni. O potser no.
Més angoixa ens provoca l’Ester: la por de dir en veu alta allò que pensem dels altres. Quin perill!
Pel que fa al relat del Pere, ja estem més aprop del final ... o a prop ... no era aprop? ... que no, que és a prop ... vols dir? ... que sí. Fes-to mirar.
Finalment la Montse V ens ha portat a un realisme màgic borgià. Un llibre que fa evolucionar l’escriptor... o potser li dirigeix la vida. En tot cas, un relat molt recomanable.
Qui vulgui pot penjar el seu relat al blog.
A part dels relats, vam comentar:
- Tenim previst confirmar les dates del segon trimestre en la sessió de desembre.
- La Sílvia vol començar les sessions de Projecte al gener, segurament.
- La Montse R farà la presentació del llibre Descalça, de Jordi Romeu Carol, el dijous 1 de desembre a l’Ateneu Terrassenc, a les 19.30 hores.
- El dimarts 22 de novembre es farà l’entrega de premis del VII Concurs Josep Soler i Palet de Narracions Curtes 2016. Hi ha uns quants companys seleccionats. Sort!
- El Ramon té pràcticament confirmada la conferència de Cervantes per al 22 de desembre a les 19 hores, a l’Ateneu. La comissió del desè aniversari ja ens informarà.
- Al club de lectura de l’Ateneu, que coordina la companya Montse R, el dimarts 20 de desembre comentaran la lectura de la novel·la Els dies sense glòria. Amb la presència de l’autora, la Sílvia Alcàntara, només faltaria!
- Com ja sabeu, habitualment hi ha gent que es queda a dinar després de les sessions d’Un Munt de Mots. I aquest dinar sol ser una mica més especial i multitudinari el dia de la sessió de desembre, de cara a Nadal. Ahir vam reservar taula al restaurant El Racó, molt a la vora de l’Ateneu. Us enviaré escanejats els menús que tenen i així podreu apuntar-vos (cal saber quanta gent serem) i triar el menú (demanarem el més sol·licitat)
Apa! Ha llegir i a escriure, que no hi ha excuses! Apagueu la tele i el mòbil!
En alguns casos poc corrents, quan dins de la mateixa pregunta hi ha diferents signes d’exclamació, es pot fer el tancament de la pregunta (!?) en lloc de (?!):
Qui va dir que sí? Qui va dir: ja ho veig!, ja ho veig! Ara ja ho veig!?
Avui entrevistem a la companya Marienka Bellostas, autora de la novel·la "La nena de la casa de la bauma", guanyadora del Premi Fiter i Rossell de novel·la 2015 i publicada per Pagès Editors aquest 2016. Una gran novel·la per a un any excepcional per al nostre col·lectiu. Llegim les seves pròpies paraules...
Després d’aqueta primera novel·la, et prens un descans o tens alguna nova idea que ja va fent xup-xup?
--Sí, estic reescrivint una novel·la, de fet, la primera que vaig escriure i que havia guardat en un calaix. Hi ha molta feina a fer, però em fa il·lusió.
Com afecta a la teva vida diària el fet d’estar creant una altre novel·la?
--La veritat és que ara ja fa cinc anys que escric de manera continuada, que tampoc vol dir cada dia, però sí que cada dia m’apunto idees, reflexions, paraules i expressions que m’agraden, repasso i rumio les escenes que tinc escrites, etc. Però ho faig sense ni adonar-me’n, puc estar fent el dinar i pensant en com enfocar un personatge, això em comporta tenir el cap a tres quarts de quinze, però ja no se viure d’una altre manera. Una altre cosa és quan escric, que requereix una concentració total.
Hi ha alguna correlació de la teva novel·la amb la teva vida o prefereixes imaginar-ho tot de zero?
--Tant La nena de la casa de la bauma, com la que estic escrivint ara, m’agafo a uns personatges imaginats i els col·loco en llocs reals i coneguts per mi, com és La riereta, Terrassa i en el cas de la que ara estic treballant, Seròs i també Terrassa. M’agrada, em fa sentir més segura, tot i que jo explico la meva Terrassa, la que he viscut jo, hi poden haver altres punts de vista, però jo explico el meu.
Com crees els personatges? És més com un puzle o et deixes emportar pel moment?
--Jo m’imagino els personatges que em poden anar bé per la història que intento explicar, ara bé, la majoria tenen algun tret de persones reals. M’agrada agafar això d’una i allò d’una altra i fer el personatge. D’altres són completament imaginats, depèn de la inspiració del moment.
En el teu procés creatiu, hi ha espai per a les sorpreses?
--I tant! La primera en sorprendre’m sóc jo. Quan començo a escriure una escena que més o menys ja m’he imaginat prèviament, em trobo que escric, escric, escric i quan me n’adono la història ha anat per on ha volgut i passen coses que ni les havia pensat, és la màgia de l’escriptura. Els personatges sovint et porten a llocs impensats, no sempre, és clar, però gairebé tenen vida pròpia.
Quin espai hi ha pels fets històrics o per l’ambient d’una època?
--Els fets històrics, per mi, tenen importància si van amb la història dels meus personatges, si és important pel relat, però per mi no és un tema principal. L’ambient de l’època també és important perquè és el que embolcalla la quotidianitat del personatges.
Tens alguna descripció favorita pel teu estil literari? O definitivament t’agrada trencar motlles a cada ocasió?
--Bé, jo això de l’estil literari encara no ho tinc gaire clar, al meu entendre l’estil és la manera en com cadascú explica les seves històries i jo, tot i que encara sóc novella en aquest ofici, no sabria fer-ho diferent de com ho he fet, no sé si tinc un estil o un altre, només escric com em surt i no podria forçar-me a fer-ho d’una altra manera.
En quin moment creus que està la narrativa en català? Te’n sents apocalíptica o integrada?
--Crec que en cap moment de la història s’havia publicat tant en català, una altre cosa és que tot el que es publiqui sigui bo, però per això hi ha la llibertat de triar del lector. No sóc mai catastrofista, ni amb això ni amb res.
Per acabar, alguna lectura recent o no que ens vulguis recomanar?
--Aquest estiu he tingut molt temps i he llegit els quatre llibres de l’Elena Ferrante, no dic les quatre novel·les perquè jo ho veig com una de sola, escrita en quatre parts. Llargues. He gaudit dels seus personatges, comencen sent nenes i acaben sent àvies. Són personatges que fan coses bones i coses dolentes, que triomfen, fracassen, lluiten i tornen a triomfar. Que fan coses bé i d’altres malament, que s’estimen i que s’odien, que les subtrames són coherents fins al final, s’hi barregen fatxes i comunistes, catedràtics, savis i gent ignorant, però sobretot, es valora l’amistat. També ens ensenya com eren i com vivien la gent dels suburbis de Nàpols i com el pas del temps ens canvia a tots, per bé i per mal. És una novel·la de gairebé dues mil set-centes pàgines repartides en quatre llibres, s’ha de tenir temps per llegir-la! Ara, recomanar, jo recomanaria a Anton Txèkhov, pel seu coneixement de l’anima humana i la seva sensibilitat, també Sándor Márai, i a Stefan Zweig per la manera que tenen de narrar, l’un per descriure’ns el que amaga el cor de les persones i l’altre per fer apassionant qualsevol història humana o universal. També la Virginia Woolf, per com és capaç de fer-nos fixar en coses que ens passen desapercebudes i que veiem a través dels seus ulls i, per descomptat, a la Sílvia Alcàntara, per la seva manera d’explicar els personatges a través de la vida quotidiana i dels sentiments i per com sap intrigar-nos amb secrets que no es descobreixen fins al final de la novel·la. Les seves novel·les són apassionants.
Renovació dels càrrecs de la Junta d’UMDM:
Presidenta d’Honor: Sílvia Alcàntara
President: Pep Cortès (Presidenta sortint: Sílvia Alcàntara)
Secretari: Pere Miquel Puyol (Secretària sortint: Montserrat Villares)
Tresorera: Antonia Gómez (Tresorera sortint: Eva Maria Sánchez)
Segona secretària: Dolors Frigola
Vocal: Lluís Paloma
També es va parlar sobre la continuïtat dels actes del desè aniversari i sobre restablir les reunions de projectes. Ja ho anirem comentant en les properes reunions. El calendari de reunions d’aquest trimestre queda així:
El passat 21 de juny, dins l’acte de final de curs de l’Ateneu Terrassenc, nosaltres Un Munt De Mots hi vam tenir una participació especial, tant per la nostra aportació física (lectura en veu alta de contes nostres) com per un toc emocionant i emocional al final de la lectura.
La lectura en veu alta va dividir-se en dues parts: primer els nous membres d’UMDM, després alguns dels veterans. I va ser fantàstic comprovar el nivell dels nous membres: molts dels seus textos s’endevinava que havien sortit dels exercicis a classe, però eren tan bons i tan significatius literàriament que agafaven per sorpresa. Si el futur d’UMDM és així, serà molt bonic. No és cap demèrit pels veterans, perquè també hi va haver nivell, simplement era més esperable, en un curs que ha vist la publicació de tres llibres de membres del grup, més la terminació d’un quart. Ha estat un any excepcional per a nosaltres com a grup, per aquest mateix motiu.
Cal desaccelerar.
Aturar-nos.
Fer una pausa i mirar enrere.
Una absència omple la sala. I el record d’altres temps, temps on la joia i el gaudi suraven en un mar de paraules, ens entristeix.
El camí que hem fet, ha estat llarg. Val la pena detenir-nos i gaudir-lo. I també rumiar. Mirar el futur i preguntar-nos, és el camí que volem fer? Com el volem? I si ho féssim d’una altra manera?
Hem fet 10 anys i cal renovar les forces per fer un pas endavant. Calen voluntaris amb nova empenta perquè el grup avanci amb un aire nou.
Tenim tot l’estiu endavant. Al Setembre canviarem la junta i a l’Octubre creixerà el grup amb les noves incorporacions. Tots som unmuntdemots i cal que siguem forts i romanem units.
I que no deixem d’escriure. Hem triat les paraules per inspirar noves històries:
Transatlàntic Tolerància Calor
Podem pujar al transatlàntic de la tolerància per defugir la calor, o podem acalorar-nos davant la tolerància als vertits de petroli durant la neteja dels dipòsits d’algun transatlàntic, o podem ajudar a combatre la intolerància fent pujar a un transatlàntic als que pateixen la calor asfixiant de la misèria. O podem fer servir alguna altra paraula com : alba, escatològic, moda, catarsi, aiguaneix, àngel, palabra, diners, inquisició, xino-xano, bata, clarividència.
Fem el que fem, llegim i escrivim .
Bones lectures i bon estiu!
Vull tenir tanta memòria que em pugui oblidar de tot.
Amb aquestes paraules ha començat la Sílvia. Amb la seva prosa poètica ens ha captivat com de segur va fer amb els oients de la Cadena Ser que la van sentir el passat 1 de Maig.
Com que nosaltres no en tenim de memòria us anoto les dates dels properes activitats:
14 Maig 11-h. BD6 Lectura poesia Sílvia Alcàntara i Pep Cortès
17 Maig 19h Ateneu “Don Quijote és un boig?
30 Maig 19h Ateneu “W. Schakesperare, la seva obra I el seu legat.”
6 Juny 19,30h Ateneu Inauguració exposició pintures de Caroline Bilson amb lectures de la Sílvia Alcàntara i Pep Cortès
18 Juny Ateneu Reunió UMDM (Hem anul.lat la del 4 de Juny)
21 Juny Ateneu Festa Fi de Curs
Vull que la poesia galopi per defensar els impossibles , vull “ser ” i que “no ser”, no sigui una opció, vull que l’amor venci arreu, avui i demà.
També vull que gaudiu d’aquestes activitats i que engresqueu més gent.
Vull comunicar-vos una bona nova: el nostre projecte de recull de contes ha fet un gran pas. Tenim una possibilitat de tirar-ho endavant amb una editorial. En contactarem una altra per tenir un segon pressupost i també la Roser s’ha ofert a fer-ho. De moment estem acabant la primera fase de recollida de contes i pressupostos d’edició. A la propera reunió comentarem els contes que cadascú ha seleccionat, començant pels dels nous membres i decidirem el segon pas.
Vull ser portadora només de bones notícies, vull que la literatura es recepti en grans dosis i curi les malalties, vull no haver de dir adéu per sempre, et portaré al meu cor, a cap de vosaltres. Però ho he de fer. La nostra estimada Merche ens ha deixat. La recordarem sempre és cert, però especialment el dia 21 de Juny on l’hi farem un petit homenatge de comiat.
Ens retrobarem el dissabte vinent a la BD6 o a qualsevol de les activitats organitzades, però no hi falteu a la reunió del 18 de Juny (hem cancel.lat la del 4 de Juny perquè hi ha Junta general a l’Ateneu on hauríem d’assistir alguns en representació del grup).
I no deixeu d’escriure, inspirats en Cervantes, Shakespeare, Ramón Llull o no, però escriviu, que escriure obre camins i allibera somnis.
El passat dia 21 d’abril, en el marc incomparable de la Nova Jazz Cava, L’Ateneu Terrassenc va fer entrega dels premis commemoratius del seu 125è aniversari. L’escriptora Marta Pessarrodona, presidenta del jurat del certamen, “Terrassa Literària” ens va dirigir unes sàvies paraules amanides amb el seu toc d’humor característic. També formaven part del jurat l’escriptor Enric Larreula i Lídia Anoll també professora de la UB i actuant de secretari Josep Maria Sans.
Van ser premiats amb la Flor natural, al millor poema: Pep Cortès i Vila, per “Poesia”
*Premi del Rotary Club, a obra narrativa i juvenil sobre “El petit Princep “ d’Antoine de Saint-Exupéry a Montserrat Villares Muñoz, per “Amigos de aventuras”
* Premi de la Fundació Mina a obra en prosa per Montserrat Rusiñol i Mariano, per “La nit que l’aigua va embogir". Accèsit: “La nostra aigua de cada dia” , de Rosa Barba i Capsir.
Enhorabona!
Lamentem comunicar-vos que a conferència sobre el Quixot progamada pel
17 de Maig a les 19h a l’Ateneu Terrassenc
"Don Quijote és un boig?"
A càrrec de Angel Claramonte, Professor d’Institut, ha estat AJORNADA FINS UN NOU AVÍS.
Perdoneu les molèsties.
L’ATENEU TERRASSENC
Plou. Al carrer la gent corre per aixoplugar-se i nosaltres correm per no perdre’ns la presentació de la novel.la LA NENA DE LA CASA DE LA BAUMA. No és una novel.la qualsevol. No és només la novel.la guardonada amb el premi Fiter i Rosell d’Andorra. És la primera novel.la de la Marienka!
La petita estança s’omple amb el caliu de la seva família, dels amics i companys d’aventures literàries. A tots ens ha colpit la seva història, narrada d’una manera senzilla però valenta. És la història d’una nena, d’una dona, d’una mare que ho ha perdut tot: el pis, els diners i la dignitat. “Em vaig desdibuixar. Em vaig perdre”-diu la Sali, però es jura canviar i se’n surt.
Els aiguamolls de la memòria la duen d’un present tenebrós a un passat lluminós, amb perfum de pins, d’espígol i de xarop de grosella. I torna a ser estiu i els estels tentinegen una nit serena de Sant Joan.
És tot això i molt més. És un missatge d’esperança per a les ventafocs que es casen amb llops vestits de prínceps blaus, com la Sali. I també és un missatge d’esperança per als que escrivim; amb perseverança podem arribar a veure néixer un llibre, com la Marienka.