Conte a partir de microfonía, difunt i balancí

San Fernando, de Lluís Paloma.

 

Encara no era ben bé de nit, el cel encara tenia una certa qualitat blavosa, i en aquell ampli pati envoltat de murs de totxana un escenari estava ja quasi a punt, amb llums ataronjats, microfonia i monitors. Un presentador es mirava com uns joves acabaven de muntar els seients del pati de butaques, mentre a un costat unes parelles vestides amb indumentària modernista mantenien converses que ningú més no podia escoltar. Des del meu lloc estant, vaig veure com un contrabaixista vestit amb smoking duia el seu instrument dins d’un estoig enorme que quasi repetia la seva pròpia figura. Però no veia cap més músic. Pensí "bé, si només hi ha un músic no podran tocar en el ball". Vaig mirar-me les mans. En una d’elles duia un llibre de la col·lecció Austral, amb una portada envoltada d’una franja morada on es llegia "8864". Vaig obrir-lo, i una de les il·lustracions mostrava un astronauta dibuixat en xil·lografia. Vaig intentar llegir-ne el text, però només hi havia paràgrafs de números amb alguna equació disposada a intèrvals no regulats.

Vaig aixecar els ulls. L’orquestra va començar a tocar dalt de l’escenari, i les parelles es van posar a ballar un vals, sense fer soroll. Altra gent caminava pels laterals del pati de butaques amb seients plegables de fusta, però poca gent era asseguda. Proví d’arribar-me a la taula de mescles, on dos homes fregant la trentena pitjaven botons constantment. A un cantó vaig distingir, il·luminat per un focus, l’esquelet vestit d’una vella, en un balancí lleument mogut per la brisa del vespre. "Porta mesos així, no sabem si està difunta perquè una altra vegada va fer el mateix i va tornar", em va dir un altre dels tècnics, gairebé adolescent.

Dalt de l’escenari estava tocant un quartet de corda. Jo també sentia una tuba, i no sabia d’on venia. Vaig mirar a un cantó i a un altre, només veia gent desconeguda caminant lentament, fins que... sí! Era ell! "Avi, has tornat!!!" Contentíssim, el vaig fer pujar a l’escenari amb el seu saxofò, i vaig dir per un micròfon de condensador "escolteu-lo, és el millor saxofonista del Berguedà!" Vaig baixar de l’escenari per escoltar-lo, però es va sentir un soroll molt fort i vaig mirar cap amunt, veient un bombarder de color platejat clar caient en barrena cap a nosaltres, ja a pocs metres del terra.

De sobte, silenci blanc.

EVOLUCIÓN

Tras años de investigación lo consiguieron. Esperaban que no fuera demasiado tarde. El satélite IHVH iba a ser lanzado esa misma noche. Se lo jugaban todo a una carta. No había tiempo de volver a empezar si fallaba algo. Este mundo que agonizaba no podía esperar más. Al satélite le costaría más de un año recopilar toda la información necesaria. ¿Llegaría a tiempo para poder revertir los efectos de la contaminación? ¿Se descubriría una escapatoria o el planeta estaba condenado?

El punto crucial del IHVH había sido el almacenamiento de los ingentes datos que tenía que captar. Necesitaban una capacidad de miles de petabytes en un espacio mínimo. Tuvieron que desarrollar la genemática, el uso de ADN vírico como memoria informática. El sistema binario sólo tiene dos opciones, 0 y 1, mientras que el código genético usa cuatro bases. Cualquier capacidad imaginada en sistema binario queda elevada al cuadrado con el código genético, y todo a un nivel microscópico. Además, el ADN permite generar miles de copias de forma casi automática. Esto resultaría ideal para distribuir a todos los equipos de investigación del planeta la información recogida por el IHVH.

El cohete se elevó. Millones de esperanzas seguían su vuelo mientras fue visible a simple vista. Durante muchas noches la principal obsesión de la gente era intentar ver el IHVH pasar sobre sus cabezas. Les daba cierta seguridad pensar que estaba registrando datos de su entorno en ese momento. Necesitaban aferrarse a algo para afrontar cada día los problemas respiratorios y de piel. Todo el mundo llevaba esquemáticas cartas celestes con las trayectorias y los horarios del satélite. Nadie salía de noche sin prismáticos. Floreció un pequeño mercado negro cuando empezaron a escasear. En los momentos de paso todos los vehículos se detenían y los ocupantes bajaban para unirse a los peatones a mirar al cielo. Ventanas y balcones se llenaban de gente. No importaba que fuera una hora intempestiva.

Cuando los medios de información dieron la noticia todo el mundo ya lo sabía. Algo malo había pasado. Hacía diez horas que nadie había visto desplazarse el tenue brillo del IHVH por donde era esperado. Nunca se supo la causa. Se sospechó que había chocado con algo que lo había sacado de su órbita. Aún estuvieron a tiempo de localizarlo a través de los grandes telescopios antes de perderse el último destello de esperanza en la oscuridad del cosmos.

Se intentó enviar otro satélite, pero si ya se temía no llegar a tiempo con el primero, nadie dudaba que era demasiado tarde para el segundo. Cada vez más personas buscaban el suicidio saliendo sin mascarilla a la calle. Se dejaba de lado todo freno social a la hora de practicar sexo con quien quisieran y cuando quisieran. La gente empezó a gastar todos sus ahorros en los caprichos siempre soñados y nunca alcanzados.

Mientras, el IHVH seguía su improvisada ruta de miles de años hasta que fue captado por la gravedad de un sistema estelar. Cayó sobre uno de los planetas de ese sistema. El satélite se desintegró con el roce de la atmósfera. Sólo la estructura protectora de la memoria de ADN permitió que ésta llegara de una pieza al mar de este nuevo mundo.

Tras miles de años de corrosión el ADN quedó liberado y empezó a replicarse y a mutar, ya que en el mar encontró los elementos necesarios para desarrollar la vida. Pasaron millones de años y evolucionó hasta llegar a ser entes vivos como tú, querido oyente, hijos de IHVH.

¿Volveremos a desaprovechar nuestro planeta?

 

Pere Miquel

*****

Audio: https://www.ivoox.com/microrrelatos-evolucion-039-audios-mp3_rf_1430476_1.html

Adaptación radiofónica: https://www.ivoox.com/microrrelatos-evolucion-039-audios-mp3_rf_1430476_1.html

Reunió Setembre

Avui ha estat, sens dubte, la reunió més nombrosa de la nostra història. I no hi érem tots!

La família ha crescut amb la incorporació dels membres del darrer curs d’escriptura.  Això ens permet engrescar-nos a treballar en nous projectes com ara un acte col.lectiu per commemorar el centenari del naixement de Pere Calders, Sales i Tisner.

 

Amb l’aroma d’un suau de cafè amb canyella i tot sentint la cridòria d’un chatarrero  em vist un reality amb molts finals, i un difunt mala peça fins al darrer instant. El so de les campanes tocant a morts s’ha sentit just abans que una seqüència de somnis surrealistes hagi bombardejat la sala. Encara amb la imatge d’un esquelet viu en un balancí,  d’una nena que plora sa mare, d’un gronxador oxidat i buit,  hem sentit que per megafonia anunciaven la sortida del tren en direcció a La Felicitat.

 

En tren ja ha sortit, espero que molts de vosaltres l’hàgiu agafat, però per als que no, us convido a tornar-ho a provar el proper 13 d’octubre. Les paraules clau són:

 

COLLAR

AGULLA

ESPLENDOR

 

Fins llavors, escriviu i gaudiu de bones lectures!

CONTE A PARTIR DE ALEGRIA, MEMÒRIA I CAP DE PARDALS.

Avui em sorprenc a mi mateixa. Estic contenta. L’alegria no és un adjectiu que vagi sempre amb mi, però avui em sento feliç perquè estic relaxada, disposo d’unes hores d’esbarjo i vull pensar i recordar. Des de fa un temps he descobert que la nostra memòria és selectiva. Buscant en el passat, te’n adones que recordes amb molta tendresa certs fets i esdeveniments que mai has oblidat, i, amb recança i recel, d’altres que et varen torbar i remoure sentiments contradictoris que mai arraconaràs. També n’hi haurà alguns que essent importants la teva memòria no els mostrarà i els abraçarà replegant-los dins, molt endins, d’aquest cervell nostre,  confús a vegades, que ens és donat. Però avui, que em sento tranquil·la i sense preses, vull gaudir dels petits fets del meu passat, tímids i   insignificants que sí que recordo i que ara  em faran feliç.

 

Un d’ells, als dotze anys, va succeir una tarda del mes de juny, quan ja visualitzàvem les vacances d’estiu i la mare, com sempre, era a treballar; a cosir a casa d’una família amiga nostra. Com he dit, tenia dotze anys i tot just arribava al tercer prestatge dels sis que formaven part de la biblioteca de casa, del projecte de biblioteca, però que per  nosaltres era un magnífic cau on  trobar aventures, intrigues, petons, abraçades i tot allò que en aquell temps representava voler saber, pecat o curiositat malsana.

 

Doncs bé, com he dit,  jo era petita, i aquell dia era especial per  mi, ja que la casa estava silenciosa, tots eren fora i jo em preparava per, encuriosida, buscar paraules, imatges i d’altres coses que no sabia explicar, en aquells libres que estàtics hem cridaven i m’oferien allò que mai m’oferia ningú. Em va costar trobar el que, segons el meu criteri, reunia el misteri i el morbo que jo volia. Quan estava gaudint del que a mi em semblava més inquietant i prohibitiu, es va obrir la porta i va entrar el meu pare. Molt serè digué... què fa la meva “cap de pardalets” amb aquest llibre?... jo diria que no l’entens... i delicadament me’l va agafar. Era un  llibre sobre consells prematrimonials... No recordo què hi vaig trobar... però va ser una anècdota molt divertida..., al menys pel meu  pare, que la veritat sigui dita, no es va molestar en explicar-me.

 

Mª Rosa Baig

FINAL DE CURS A L'ATENEU

 

Ja tenim aquí el vídeo de l’acte de cloenda a l’Ateneu Terrassenc. Lamentablement la gravació no va poder ser completa per culpa de problemes tècnics.

Reunió Juny

La darrera reunió abans de vacances ha estat marcada per un trànsit de Venus molt particular, la memòria ens ha dut a recuperar un fragment de la infància, hem sentit el vertigen de córrer per intentar atrapar un equilibri impossible i tot això amb el rerefons del cliqueteig de les tecles d’una màquina d’escriure.

 

El dilluns 18 de Juny hi ha la cloenda del cursos de l’Ateneu, oberta a tothom, en que llegirem alguns dels nostres contes i poemes.    No hi podeu faltar!

 

Amb l’estiu entremig tindrem temps d’escriure noves ficcions a partir de les paraules:

 

DIFUNT         MICROFONIA          BALANCI

DIFUNTO      MICROFONIA          BALANCIN

 

i, com que les hores a l’estiu semblen dilatar-se, ens hem proposat la lectura de NOVELA D’ ESCACS  de Stefan Zweig  que comentarem per capítols quan reprenguem les reunions.

Bones vacances!

CAPDIDATA

Després de diverses reunions secretes, el Casinet de l’Espardenya va decidir que els aspirants a Capgròs  fossin Sílvia Alcàntara, Marc Boada, Joan Boada, Carme Busqueta, Pepe Hidalgo, Noel Duque, Joan Manel Oller, Mercè Paloma, Albert Ubach, Jaume Valls, Maria Vidal, Jordi Moreno i La Trompa de SAR el Rei opten al reconeixement. 

La Sílvia, entre els altres aspirants a Capgròs, va defensar dissabte la seva capdidatura davant de la societat terrassenca. I és que cal un cap ben gròs per encabir tantes històries i personatges com tenen les seves novel.les.

¡BONA SORT!

Cuento a partir de noche, delicadeza y estremecer

La oscuridad

 

Él la vio agazapado desde la oscuridad, la oscuridad era su aliada, su cómplice. La chica se veía tan apetecible, y él la deseaba, deseaba probar esos labios, ese cuello, esa sangre caliente y palpitante que le gritaba que era deliciosa; el aire le trajo un aroma dulzón que no pudo soportar, la deseaba más que cualquier otra cosa, la boca se le hacía agua cuando se la imaginaba entre sus brazos, debía conseguirla esa misma noche.

 

Le asustaba la oscuridad. Desde niña que no había podido evitarlo, sentía que le faltaba el aire, que no podía respirar y todo se volvía más oscuro, muy oscuro y esa oscuridad se la tragaba y no quedaba nada de ella. Necesitaba siempre una lucecita, una guía que le enseñase el camino, que no estaba perdida, pero aun así, podía notar como la oscuridad estaba ahí fuera, burlándose de ella, diciéndole no puedes conmigo, no te atreves conmigo, pero yo sí me atrevo contigo, ¿estás preparada?, porque allá voy.

Y finalmente la oscuridad la atrapó.

 

Se estremeció de puro placer cuando el hijo de la noche le clavó con delicadeza los colmillos en su indefenso cuello.

 

Y no volvió a temer a la oscuridad.

 

 

Antonia Gómez

Poema

 

 

LA PLUJA

 

 

 

Camino sota la pluja…,

 

el cel plorós llagrimeja.

 

Són llàgrimes dolces?...

 

Són  llàgrimes  salades?...

 

O són

 

Llàgrimes amargues?....

 

 

En tot cas, es aigua que  cau del cel,

 

en un dia gris, trist i malenconiós...

 

 

Llàgrimes!! ...

 

 

 

 

 

                                                                    Rosa Baig

Reunió Maig

Es va sentir un crit escruixidor que va trencar la foscor de la nit on les paraules feien pudor de sang, pudor de mort i,  un piano, orfe de carícies, destil.laba delicades notes  a la lluna vestida de roja malenconia.

 

Els poemes de la Rosa ens van dur a un cementiri amb llàgrimes de pluja i els del Bertol Brecht i en Ricard Creus a uns anys de penes i penúries.

 

Les paraules triades per a la propera trobada són

 

TARAMBANA           MEMORIA     I           ALEGRIA.

 

Amb elles o sense, us animo a participar al III concurs de narracions curtes Josep Soler i Palet. Teniu temps fins al Setembre.

 

Ens veiem el proper 9 de Juny al Centre Cívic!

Sant Jordi.

Sobre la Diada de Sant Jordi s’han escrit quilòmetres de línies, s’han fet servir tones de paper, piscines senceres de tinta i s’han cremat centenars de mil·lions de neurones en un intent de capturar l’impossible.

Descriure aquesta jornada primaveral i poètica sempre va acompanyada de goig i d’esperança, de lluminosos colors i d’optimisme hormonal, de noms d’autors i de títols de llibres, de  ball de xifres i de caceres serpentejants de signatures, d’aparadors atapeïts de tapes en rústica i de tapes dures, de senyeres, de senyors i de senyores.

Rés podrà descriure aquest dia, un dia sobre el que no es pot escriure per explicar com és, sinó que que és quelcom que s’ha de viure.

Sens dubte a la vida ningú pot viure per tu i menys el dia de la rosa i el llibre, el dia en el que l’Amor i la Poesia es passegen entre las maquillades pàgines dels carrers. L’any vinent no deixis que ningú t’ho expliqui viu-lo, viu l’instant i disfruta.

 

Toni Lázaro

CRÓNICA D'UN CATORZE D'ABRIL

 

Va esser un dissabte genial, el temps va acompanyar i el lloc idíl•lic, es clar en un Palau sembla que les paraules tenen un altre to, encara que tinguin alè de república.

De tots, no mes quatre ens varem escapar per gaudir del dia i la companyia, encara que érem conscients de quan ens tornéssim a trobar , reviuríem l’experiència amb els nostres companys d’escriptura.

Primer van prendre  posició els poemes de la ma de la Silvia Bell i l’Albert Roig, i tot que al principi, l’acústica  ens va presentar batalla, l’atenció va guanyar la guerra , per així poder gaudir d’un recital que ens va enlairar l’anima com bombolles de sabó.

Mes tard un grup d’amants del Pere Calders, Tísner i Sales, ens van fer passar una bona estona contagiant-nos la seva passió per aquets escriptors. Tots ho van fer genial, però aquí la cronista es una mica imparcial i ha de dir que la Sílvia Alcàntara ,  a part de parlar del Pere Calders ens va apropar d’una manera quasi hipnòtica a l’Anna Murià, una dona excepcional, amb una vida apassionant i amant de les lletres com tots nosaltres.

Eva

Presentació del llibre Divuit. Petits grans relats

El dimarts 17 d’abril, a les 19.30 hores, es presentarà al Centre Cultural de Terrassa el llibre “Divuit . Petits Grans Relats” de l’Editorial Círculo Rojo.

L’entitat terrassenca Associació Platypus Creacions Artítiques va organitzar un concurs de relats i es van rebre més de noranta contes, dels quals s’han seleccionat divuit per publicar-los en aquest recull. Segons aquesta entitat, l’objectiu del concurs era fomentar la creativitat personal, l’apropament a la lectura i donar una empenta a aquells aspirants a escriptors o amants de la paraula que tenen una il·lusió perquè aquesta sigui part de la seva vida professional.

L’acte principal de la presentació serà una xerrada sobre el relat curt per part de Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.

L’acte es clourà amb la lectura d’un relat breu a càrrec de l’actor Artur Trias.

Relato a partir de evolución, escapatoria y sexo.

LA PEQUEÑA CUIDADORA

Llevaban unos días mal, muy mal. La evolución de su matrimonio no había sido precisamente para mejorar. Cada vez estaban peor, ya no se aguantaban, las faltas de respeto y las discusiones eran constantes. El sexo solo conseguía provocar pequeños paréntesis de calma, cada vez más espaciados.

 

Era fácil imaginar en que acabaría todo, pero diez años de convivencia tienen ya un peso específico y  uno acaba por acostumbrarse a unas rutinas que sólo pensar lo que conlleva su ruptura te obliga a encontrar algo a lo que aferrarte. Se le hacía un nudo en el estómago cuando pensaba en Lucía,  había cumplido cuatro años y era muy lista, ¿seguro que lo entendería?

 

¿No sería mejor desaparecer, cortar con todo y empezar de nuevo?. Más de una vez había visto en los informativos como aparecía una persona que llevaba diez años en paradero desconocido, y resulta que estaba en Brasil disfrutando del clima y de las nativas en una pequeña comunidad en medio de la selva.  Es cierto que hay muchos padres separados y hoy en día es algo que no representa trauma alguno para los niños, pero Lucía, Lucía era diferente.

 

La discusión de hoy había sido de las peores y no llegaron a las manos, porque en el último momento apareció Lucía por la puerta y con lágrimas en los ojos le dijo:

 

– ¡Papá! ¿por qué gritas a mamá? ¿Ha sido mala? ¿No vendrá con nosotros a los caballitos?

 

De pronto recordó que le había prometido que la llevaría al Parque de Atracciones y ésta era una buena excusa para salir de casa y poner en orden sus ideas.

 

No podía dejar de pensar, ¿Qué debía hacer? Dejar de ver a Marta, su compañera de trabajo y ¿volver a entregarse en cuerpo y alma a su mujer Carla y a su hija? Era demasiado joven para eso, además ambas cosas eran perfectamente compatibles, ¿o no? De hecho las discusiones con Carla habían empezado poco tiempo después de que iniciara con Marta una relación más que amistosa. Se sentía atrapado, sin escapatoria posible.

 

En esas cavilaciones estaba su mente cuando de repente notó que algo no iba bien. Miró hacia abajo y allí, en su mano, en el lugar en el que  debía estar la manita de Lucía, no había nada. Dirigió la mirada hacia la otra mano y tampoco, giró en redondo para observar lo que había a su espalda. Gente, mucha gente riendo y hablando, pero ni rastro de Lucía.  Un sudor frio se apoderó de él, intentaba pensar en la última vez que la había visto, ¿qué debía hacer? Mil imágenes cruzaron su mente a velocidad de vértigo. ¿Dónde estaba su hija?

 

Por fin inició una carrera sin destino, más por necesidad de hacer algo que de ir a un sitio en concreto. De su garganta empezó a brotar el nombre de su hija,  sin sonido al principio hasta que se convirtió en un alarido desesperado.

 

Los altavoces del recinto cortaron la música ambiente y empezaron a dar el siguiente aviso: ¡Atención a todo el mundo!, tenemos en la Oficina de Información a una niña de 4 años, muy simpática llamada Lucía que no encuentra a su papá.

 

– Dinos Lucía, ¿Cómo es tu papá?

 

– Alto, muy guapo, con unos pies y unas manos muy grandes. El pelo rubio y rizado como el mío. Lleva el jersey rojo que le compramos mamá y yo para su cumpleaños y unos pantalones aburridos, negros o grises.  ¡Ah! Y me quiere mucho, tanto que no se irá a ninguna parte sin mí.

 

–Ya lo han oído, si alguien encuentra al papa de Lucía que por favor lo acompañe a la Oficina de Información.

 

–¡Eh, oiga!. Me parece que le están buscando. –Le dijo un hombre con una inmensa sonrisa y una gran bola de algodón de azúcar en su mano– Atienda los altavoces.

 

Le costó procesar en su cabeza lo que estaba oyendo, pues había entrado en una auténtica crisis de pánico y las palabras se amontonaban sin orden ni concierto.

 

Por fin entendió el mensaje. Las lágrimas y la risa histérica se entremezclaron dándole una apariencia poco humana.

 

Cuando vio a Lucía, se acercó corriendo la aupó y mientras la abrazaba y besaba con desesperación, entendió muchas cosas, sobre todo cuando, Lucía le dijo:

 

–¡Papá, no te pierdas nunca más, vale!. Qué he pasado mucho susto.

 

Nita Coquard  Calvo

Relato a partir de evolución, escapatoria y sexo.

Rati y Kāmadeva

 

El matrimonio de origen hindú, hacía  tan sólo 2 meses que había llegado a una de las pocas habitaciones dobles del moderno edificio acristalado junto al paseo marítimo. 

Descalzos caminaron sobre el parquet de bambú junto a la estantería donde se apilaban ejemplares de extraños caracteres y exóticas encuadernaciones en tonos dorados, naranjas, plateados, malvas y un sinfín de incrustaciones de lo más variado: nácar, perlas e incluso brillantes de pequeño tamaño.

Manuscritos muchos de ellos de incalculable valor escritos en idiomas antiguos, obras de Vatsianana, textos hindúes, budistas, jainas, bön. Tratados sobre el sexo tantrico y prabhanda, procedentes de la  India, Japón, Indonesia, Nepal … algunos manuscritos amarillentos en sánscrito...

Allí estaban entre otros el Vātsyāyana kāma sūtra, el Ananga Ranga, el Kalyana Malla, tratado hindú sobre el amor conyugal, el libro perdido sobre la voluptuosidad de autor anónimo, El Katab, sobre las leyes secretas del amor...

 En el resto de la habitación las paredes y el techo estaban forradas de pequeños espejos  superpuestos que multiplicaban en un delirio multicolor las mil y una pequeñas  lámparas de papel, velas y sahumerios que iluminaban a ras de suelo la gran alcoba de las que fluían vaporosos entre tenues y finísimos hilos anaranjados , verdosos,  glaucos… aromas de jazmín, de azahar, de patchouli y de sándalo …

Sentados uno frente al otro en la posición del loto, cerraron sus ojos y comenzaron a entonar simultáneamente un viejo y desconocido mantra tibetano …

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

 

En el centro del círculo carmín de sus frentes nació un minúsculo punto de luz color lila…

Mientras,  el monótono rosario proseguía su goteo inacabable resonando en el silencio de la habitación acristalada… Bajo la mirada atenta de una pequeña y antiquísima figura de la diosa Rati…

Atarip ed sal saixalag…

Atarip ed sal saixalag…

Dos cuerpos semidesnudos jugaban de manera lánguida,

Ajenos a

Los  centenares de de sombras ondulantes y

Y los miles de parpadeantes reflejos…

Las manos menudas se acercaron lentamente,  Entrelazándose los dedos.

El mantra parecía desvanecerse…

Acercaron también el  uno al otro sus sonrojadas  mejillas.

Susurrantes como plumas de polluelo los amantes se acariciaban el oído… con la  brisa de palabras ignotas.

Atarip, Atarip….

Los dos pequeños puntos de luz se fundieron en una única esfera luminiscente, las dos manos unidas juguetearon suavemente con la burbuja radiante y los labios sonrientes se encontraron por primera y única vez en la noche…

Las puntas de los dedos índices dibujaban paralelamente extrañas formas azuladas en la superficie de la creciente forma redondeada ahora del tamaño de un balón..

El mantra renacía de nuevo y proseguía su monótona evolución… en el silencio de la alcoba.

Las extremidades libres acariciaban cruzándose, pechos, hombros, vello trazando lentamente delicados arabescos sobre la piel sudorosa…

El glóbulo de energía, crecía, crecía de manera imparable… entre las palmas blancas y sedosas de dos maños unidas que parecían el reflejo especular de dos cuerpos gemelos…

Silencio…

Callaron sus labios, dejando lugar a una sonrisa, dulce, cándida, infantil y los dos cuerpos ahora desnudos se elevaron a un metro del suelo reflejados infinitesimalmente por los espejos y distorsionadas las líneas de su imagen corpórea  por la inmensa esfera, ahora ya de 4 metros de diámetro cubría y arropaba su exquisita unión tántrica, mística y espiritual…

Azul, verde, amarilla, blanca, la inmensa perla de Amor Puro se expandió como un quásar espacial, haciendo vibrar todos los espejos, aumentando el clamor ígneo de las velas y  apagándolas de repente en un torbellino de pétalos de flores fluorescentes…

Miles de estrellas rebotaron por los cristales del techo y las paredes, multiplicándose en cantidad y tamaño… la última planta  del edificio se iluminó como una hoguera fantástica, en mitad de la noche, el edificio entero parecía poco a poco encenderse y arder en un extraño e increíble juego de luces silencioso, que podría ser visible incluso desde la Luna llena que lo contemplaba…

La estructura cuadrangular se transformó por unos milisegundos en un inmenso pez globo henchido y erizado de ráfagas de luz…

Los dos ascensores empezaron a bajar y a subir de manera sincrónica, a una velocidad y a un ritmo acompasado inexplicable acelerando su velocidad cada vez más.

La puerta de la cochera se abría y cerrada golpeando contra el marco de hierro forjado con una cadencia voluptuosa y constante.

Los cláxones de los vehículos aparcados en las inmediaciones acompañaban  un  multicolor concierto de alarmas sonoras, aparatos de radio y luces intermitentes.

Una nube de mariposas multicolores invadió el patio de luces girando en una increíble danza helicoidal entorno a un cerezo florido surgido de la nada…

Los gatos maullaban en un inesperado e incomprensible celo. Los perros ladraban buscando calor.  Los peces de colores saltaban de sus peceras blanquecinas, los canarios, encerrados sin escapatoria, cantaban desesperados sus mejores trinos. Las tortugas se apareaban con el primer zapato que encontraban. Los hombres sudaban, sentían escalofríos  y temblaban , se retorcían, giraban y mordían las sabanas que ocultaban sus secretos henchidos.

Ellas suspiraban, tratando de respirar,  aspiraban a bocanadas  un aire candente, tratando de apagar el cálido rio de miel que circulaba entre los muslos,  cerca del vientre, para subir como la lava atravesando sus cuerpos hasta la aureola rosácea que coronaba unos pechos puntiagudos  y brillantes.

Los cuerpos transmutados eran, esa noche,  juguetes erectos, dulces y erizadas formas hipersensibles, por la  humedad y el éxtasis …

Estallaron las cañerías, el motor eléctrico de la puerta de los aparcamientos empezó a arder, los dos ascensores se incrustaron salvajemente atravesando buena parte de los cimientos, levantando una nube cegadora de polvo gris…

 

Los bomberos… Llegaron puntuales.

Como cada 2 semanas… volvieron a desalojar  con la parsimonia que da la costumbre a los 34 moradores de la residencia para ancianos del edificio Windsor…

Salían una vez más a la falsa seguridad de la calle, ordenadamente, sonrientes, relajados  y felices… sacudiéndose suavemente  y con extremo cuidado, adormiladas mariposas tropicales de grandes alas y pétalos rosados de cerezo.

 

 

Toni Lázaro

http://tonilazaro.blogia.com

12/02/2012

<iframe width="420" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/b0kSpfAoyZs?rel=0" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Reunión Marzo

 

El invierno se aleja siguiendo la estela de un satélite hasta una galaxia más humana.

Quizá consigamos evolucionar si aprendemos a conocernos a nosotros y a los que nos rodean, a perdernos en un parque de atracciones, a huir hacia delante, a conseguir nuestras metas,  o a darle a un pequeño objeto que nos rodea el protagonismo de un ser especial… Podemos buscar solo sexo o entregarnos al amor sin escapatoria, con tacones o sin ellos.

 

De todo eso han ido los cuentos de este mes.  Ya deseo leer los próximos que, con delicadeza, nos harán estremecer en una noche de luna nueva.

 

NOCHE                   NIT

ESTREMECER           ESCRUIXIR

DELICADEZA           DELIDADESA

 

Nos leemos el 14 de Abril!

Conte a partir de cireres, bessons i magdalena.

AMBIENT 

Besllums d’albada magnètica. Telegrames des de la pantalla del televisor, visió fora de camp. La Magdalena sucava les magdalenes en llet de Bob Dylan. Remenant les cireres. Menjant-se’n una. Sortint de la rulot, vent d’hivern mol·lecular. Mississipi.

Reentrada. Entropia campal, armariet, els draps eren un petó en negatiu. Ministeri de la pols exterior. Sí, adéu pols. Fora, els grills en simfonia de banjos de plantacions de cotó, els transatlàntics morien en el riu de les llàgrimes blaves. Hora de funeral.

Porta conclusa. El camí era llarg, Dauphines rovellats acompanyant-la. Fang de negre multicolor termoscòpic. Costava mirar endavant. El petroli no era bo per a conviure-hi. Somrients limitacions de velocitat fugien de Three Mile Island junt amb un cor grec cibernètic. Pausa.

Cotxe patrulla anant cap a ella, policies bessons, frenada en sec & crits de no hi tenim res a veure. Il·lusos. La Magdalena plorava darrera d’un abric, on som, on som. Els Estats Units no obririen mai més les fronteres, fotògrafs caient en pluja fina & rabent & el·líptica. Flaixos, F2, 1/125.

Comissaria. El joc de les preguntes jurídicament irresponsables. Sola & 2 tracks & calia fugir & porta oberta. Sala dels ordinadors, enormes & bobines de cinta. Vidre, crash, patrulles buscant-la. Oculta en un camió de bidons de gas & gas & més gas.

72%. 58%. 43%. 67%. 92%. 25%.

De nou a la rulot, pluja. Cortines refugi antiatòmic sísmic. No $. Sobtadament sense feina. Enyorança del petroli. Mississipi.

 

Harmòniques en una trompeteria quieta,

l’arc de Sant Martí canta meditacions

sobre l’hora binària dels Chevys suicides.

Torna a ser de nit prop de l’estació de gasolina.

Confrares, confrares, l’amenaça de punxa blanca,

els somnis semblen no haver aconseguit res.

Moviment pels drets civils, però.

Un dia serem tots lliures.

 

 

Lluís Paloma

Reunió Febrer

La primera reunió de l’any ha començat amb l’enbranzida psicodèlica d’en Lluis, la entrada al món tecnològic de la Mª Rosa i de la Sílvia al món cinematogràfic.

Potser ha estat la trobada més visual de totes. Una allau desbocada d’imatges ens ha fet navegar per un riu de cireres tot escapant d’una magdalena que ens volia menjar, hem jugat amb espasses de cartró i paper de plata, ens hem disfressat amb arracades de cireres, hem vist plorar una magdalena i, tot conduint un Chevy suïcida, hem viatjat a un Missisipi envolcallat de petons negatius, sota una pluja fina de flashos, patrulles i gas.

També s’han colat la ironia d’en Sergi Pàmies, un retrat zapizota de la Mercè Rodoreda i uns versos d’un poeta per conèixer que ens aconsella Fer camí: 

 

A res no estàs sotmès i ningú et priva

 de ser qui has de ser.

                             Quan dubtis lliura’t

als dictats del teur cor. Viu el teu somni.

Pep Cortés

 

Per als que us heu perdut aquesta trobada quedeu emplaçats als propers acts a l’Ateneu: 

-el dijous dia 9  a les 7,30h. el Lluis ofereix un concert i

-el dimarts 14 a les 7h.  es farà un recital de poesia on participa la Sílvia.

 

I per al proper 10 de Març les paraules escollides son:

EVOLUCIÓ

ESCAPATÒRIA

SEXE

No us perdeu la propera reunió, on s’entreveu una gran evolució, amb o sense sexe, però sense escapatòria.

Fins a la propera!

Conte a partir de joc, castell i garlanda

En Joan i l’Ímma ja feia estona que s’entretenien amb la play i, una mica cansats de lluitar contra bèsties de tres caps, salvar mons de quatre maneres diferents, i d’aixafar mosques, decidiren començar un joc nou. Van enfilar escales a munt fins a les golfes i, un cop dalt, van rescatar del seu tedi la gran capsa plena de clicks de famobil, herència del  pare i un dels majors tresors que es guardaven en aquella casa. Al cap de poca estona, mentre el sol es refugiava en l’ampli jardí i repartia gasiu la seva tíbia escalfor, van encetar una nova aventura. 

–Jo em quedo amb el castell i tu agafes el barco pirata  – va dir en Joan.

–No, el darrer cop tu ja vas portar el cavaller negre i els soldats. Ara, el castell em toca a mi i tu et quedes amb els vaixells, i els tresors  –va afegir la germana petita, amb un to de solemne equitat.

De la cuina estant, la Clàudia sentia les veus de la mainada que li arribaven indiferents a la seva tristor. L’ alegra cridòria dels seus fills encara l’entristien més per la seva innocència i espontaneïtat. Però, avui, no es podia permetre cap flaquesa. Era vigília de Nadal i era un dia de molta feina. Demà, tenia tota la família a dinar, els pares, els sogres, la seva germana i el seu cunyat, els tres nebots, la tieta ... i, mentre repassava mentalment les copes que necessitava, va iniciar els preparatius per a l’escudella. Sobre el marbre, com en un ritual, tots els ingredients col·locats amb molta cura: les dues cuixes de gallina, la carn picada per a la pilota, els pedrers, l’os del moll, el porro, l’api, les pastanagues, la col, els naps, … Aquella tasca l’alliberava de mortificar-se amb allò que realment la preocupava. De sobta, els crits dels infants van irrompre en aquella pau manllevada per uns instants al destí i es va acostar a la finestra. Des d’allà, va veure els nens que, esverats i contents, corrien cap a la porta del carrer a rebre al seu pare.

–Uiiii!!!! Ja sento la flaire dels galets farcits i de la carn d’olla ...  –Va dir en Miquel amb to de broma, tot apropant-se a fer-li un petó.

–Com ha anat aquest matí per l’oficina? Va preguntar la Clàudia d’esma, mentre posava l’olla a bullir.

–Pots comptar, ens hi han fet anar ben bé per a res. No ha trucat ningú, ni un sol cop, ni una visita... res de res. Aquests dies, la gent té altres coses en què pensar i en què entretenir-se abans de perdre el temps en una assessoria.  –En Miquel, amb golafreria, va obrir la nevera i en va treure un tros de formatge que es disposava a tallar.

Els nens continuaven a fora, presoners de la seva imaginació que cavalcava a llom de cavalls, princeses, espases, illes i oceans. I la Clàudia va pensar que aquells retalls de felicitat era impossible que duressin per sempre.

En Miquel es dirigí cap a la cambra per posar-se roba còmoda i des de la distància s’adreçava a ella amb un to alegre i, fins i tot, una mica nerviós per la proximitat de les festes. Ella sentia la seva veu que anava xerrant ... he pensat que aquesta tarda podríem sortir a fer un volt i aprofitar per veure els llums encesos, però abans trauré la capsa amb les garlandes i farem l’arbre amb els nens... Encara tenim les boles de l’any passat, no?

Ella, no va respondre. I un fil de llàgrima se li va escapar galta avall. D’una revolada es va eixugar la cara perquè sentia els passos d’ell que s’acostaven 

I va tornar a recordar la veu d’aquella infermera, alta i tibada, que repetia el seu nom amb aquella cantarella: Clàudia Villegas? Sí, jo mateixa. Li hem de tornar a fer perquè el resultat no és clar. No s’amoïni, això és normal. Però, no, no va ser normal. I li van repetir. I van reafirmar-li allò d’aquell tumor que, insistent i arrogant, continuava de franc al seu pit. I, dies més tard: No s’ha de preocupar més del compte, avui en dia la medicina ha avançat molt i amb una petita intervenció li extirparem. Abans, li farem unes quantes sessions de químio. Sí, li facilitarem un contacte per triar el color i estil que més s’adapti al seu cabell. Ja li dic que no s’ha d’amoïnar per res. En pocs dies, contactarem amb vostè i ...

I l’olor d’escudella ja començava a envair tota la casa mentre la ratlla de l’horitzó es perfilava roja i maragda. De mica en mica, el sol es va anar fonent sense importar-li que la penombra inundés el jardí i tota l’estança. Ara, ja no li arribaven els crits alegres dels seus fills. Només sentia un pes que li rosegava l’ànima.

Ella, no es va veure amb cor de sortir  Aneu vosaltres, jo tinc massa feina. Abrigueu-vos bé, que fa molt fred. I el pes, cada cop més feixuc. Sí, ja m’explicareu com són els llums d’aquest any.

 

Dolors Frigola

17/12/2011

BONES FESTES!

TORNA NADAL 

L’arbre desvetlla sons i el vent escriu

  

ratlles de llum damunt la pell de l’aigua. 

Tot és misteri i claredat extrema. 

Torna Nadal i torna la pregunta. 

Proclamarem la pau amb les paraules

 

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol