Per què? Perquè sí. & Por qué? Por que no.

Utilitzarem per què en les frases interrogatives directes i indirectes en què es pregunta la causa d’un fet, d’una situació, etc.

Per què estaves amoïnada?
La mare em preguntà per què estaves amoïnada.

En canvi, usarem per a què en les frases interrogatives en què es pregunta sobre la finalitat o la destinació d’un objecte, una acció, etc.

Per a què servirà això?

Emprarem perquè en les oracions subordinades que indiquen el motiu o la finalitat de l’oració principal:

Ha anat a dormir perquè estava molt cansada. (causal)
Et deixo el llibre perquè el llegeixis. (final)

Perquè és també un substantiu, el sinònim del qual és raó. Observa que en aquest cas utilitzem un article.

No et sabria dir el perquè.

Font: EDU365.CAT

           *************************************************

El uso de porqué, porque, por qué y por que

Porqué es un sustantivo (el porqué, es decir, la causa, el motivo); siempre va precedido del artículo (el) o de otro determinante (su, este, otro...). Admite plural : los porqués. 
Ejemplo: No explica nunca el porqué de sus decisiones.

Porque es una conjunción causal: introduce una oración subordinada que explica la causa de otra principal. 
Ejemplo: Lo he entendido porque me lo has explicado muy bien.

Por qué sólo se usa en oraciones interrogativas, directas e indirectas. Por es preposición y qué es un pronombre interrogativo. 
Ejemplos: ¿Por qué no has venido a la fiesta? (Interrogativa directa)
                No sé por qué se ha portado tan mal.(Interrogativa indirecta)

Por que se compone de la preposición por y del pronombre relativo que; se puede sustituir por "el cual, la cual", etc.
Ejemplo: Fueron varios los delitos por que fue juzgado.

 

Fuente: EDU365.CAT

Conte a partir de alisis, rutina i boicot

Boicot a les subrutines, amb vents alisis. UMDM, Lluís Paloma, març de 2013.

 

A la plaça de Sant Pere, una gernació inusitada esperava i esperava. La tarda estava encapotada, el qual deixava clar a tothom que no hi ha res com una tarda descapotable. La façana de la basílica romania impassible, i més d’un hagués volgut tenir una mirada de raigs X per a poder escrutar el que aquells cardenals estaven fent i pensant dins la Capella Sixtina. Més d’un havia provat inútilment de ser-hi admès a base de rebre un cop de puny i així poder exhibir un cardenal com una casa. De fet, tant la guàrdia suissa com, a l’exterior del territori vaticà, la policia italiana, tenien problemes per a controlar aquella llauna de sardines. Milers de parells d’ulls s’orientaven en una mateixa direcció: una decepcionant xemeneia. Decepcionant perquè fins aquell moment només havia emès quatre fumates negres. "Ja podrien actualitzar-se", pensaven tots.

Va ser una monja italiana la primera en adonar-se que per l’oest una forma fosca i circular estava entrant en l’espai aeri de la plaça, i per tant del Vaticà. La gent es va anar girant, intrigada, i fins i tot les càmeres de les televisions de mig món van abandonar a la seva sort la xemeneia. Sí, sens dubte allò era un OVNI. Un platet volador, força gran i d’alta tecnologia. Avançà lentament sobre la plaça, girant a un ritme encara més lent sobre si mateix, i en arribar a prop de l’obelisc es va aturar, descendint una mica, però sense arribar a aterrar ni a fregar la gent que tenia a sota. El moment era important: ni més ni menys que el tan postergat encontre entre dues civilitzacions pertanyents a dos punts llunyans de l’univers de quatre dimensions, tres espacials i una temporal, en el qual vivim. La reacció de la gent va ser la de les grans ocasions: els periodistes donant cops de colze a tothom per a arribar els primers a l’OVNI i entrevistar els alienígenes o fotografiar-los de més a prop, els religiosos esperant que d’allà dins sortís Jesucrist per a redimir de nou el món, uns centenars de turistes tractant de fugir espaordits de la plaça... Finalment, una porta de l’OVNI es va obrir i en va sortir una plataforma. Un ésser elegant i de mirada intel·ligent va sortir de dins la nau. Sí, tothom anava a saber què havia causat que aquell ésser i els seus probables companys recorreguessin una sèrie d’anys llum de distància per a venir-nos a trobar. Seria una catàstrofe nuclear al seu planeta? Venien a buscar un nou planeta per a viure, davant l’extinció del seu? Venien, simplement, a intercanviar coneixements amb els humans? L’ésser va aturar-se al final de la plataforma, va abaixar el cap vers la gentada i, en italià perfecte i amb veu amable, va preguntar:

-Algú de vosaltres coneix els Beatles?

Conte a partir de alisis, rutina i boicot

 LA CASA

 

 Quan se’m va trencar la vida, vaig tornar al poble. Vaig tornar a casa. Fosca, fredosa i dessolada, la casa agonitzava. L’aire corromput flotava reclòs entre el paper florit de les parets i les finestres tancades des de feia massa anys.

De la làmpada del menjador només es van encendre dues de les vuit bombetes que hi penjaven. La vitrina de fòrmica convivia amb la taula de fusta massissa i les cadires entapissades de vellut, que havien oblidat el seu color original, empudegaven l’aire amb olor de resclosit.

A la cuina hi havia una tauleta amb dues cadires folrades d’escai roig, fosc com les roses mortes. En aquella cuina, des de temps que traspassaven els meus records, s’hi havia cuinat; primer al fumeral amb llenya, després amb el fogonet de carbó, més tard va venir el de petroli i finalment el de gas. Ara restava morta, sense un foc que li donés vida. Les paelles ennegrides i les olles abonyegades n’eren testimonis muts.

Amb la llum esgroguissada de l’habitació, un exèrcit d’escarabats negres i lluents, en qüestió de segons van desaparèixer endinsant-se en un món més fosc i tenebrós.

El mirall enterbolit de l’armari corcat, em tornava la meva imatge, rovellada i envellida. Semblava que la vida em fes el boicot. L’edredó de ras adomassat, de sobre el llit, en un altre temps brillant i acolorit, estava fosc i apagat, rosegat per la rutina del temps i per les rates. Ratxes de vent Elisi penetraven furioses per la xemeneia i udolaven dins la buidor de l’estufa.

Abandonada de la mà de Déu, la casa es moria lentament. Li mancava vida, alegria, veus infantils, rialles, música que rebotés sorollosament per les parets i murmuris d’amor arraulits pels racons. Li faltava l’alè humà, l’olor d’escudella, de sofregit, de torrades. Feia olor de tancat, de tristor, de mort. L’ànima se’m va reblir d’angoixa davant aquella feredat.

A les golfes, unes teranyines espesses i esfilagarsades penjaven del sostre i s’enganxaven al reguitzell d’estris polsosos que dormien pels racons; Xapos, rasclets, pales, forques, garbelladores, tenalles buides, una pastera...

A fora, les ombres s’ajocaven damunt la terra, els arbres s’anaven argentant per la gebrada i els bassals s’omplien de diminutes agulles de gel. S’ensumava l’hivern.

Al terrat, els testos esberlats pel fred i la calor jeien esventrats, curulls de trèvols, dents de lleó i flors de camamilla. La vida lluitava per eixir tot i la inclemència de l’entorn. Com aquelles flors, vaig decidir arrelar-me de nou a la vida i a poc a poc, com fan les ostres, capa a capa, anar refent aquella casa. No deixaria córrer al meu cor darrere el passat, plantaria cara al present i posaria l’ull de la ment en el futur, fins reeixir.

Juntes la casa i jo, ens aniríem refent del que em semblaven mil anys d’existència.

Renaixeríem de les nostres pròpies cendres.

Reunión Marzo

Una nave espacial aterriza camino de Tombuctú. Los vientos alisios han creado una mujer de piel de arena que nos ha seducido con un juego erótico sin sombras. El estridente sonido del teléfono nos despierta. A una casa vieja a la que le faltaba vida, alegría, y palabras de amor que se escondieran por las paredes, llegaron las notas de un violín que tocaba la sinfonía de un pobre hombre.

Eso ha ocurrido pero podría haber habido más: una rutina que conduce a un comercial a conquistar el mundo y una historia de infidelidades. Ha detenido el tiempo una inesperada guitarra eléctrica que nos ha regalado Shelby Avenue Bridge.

 Entre las dispares y atractivas fotos que habéis traído ha salido la imagen a partir de la que fluirán nuevos relatos, un grabado de Goya “El sueño de la razón produce monstruos”.

Chicos, que tengáis sueños razonablemente monstruosos, jeje.

Nos vemos el 13 de abril.

Trobada amb la Ma. Jesús.

Malgrat que breu, molt agradable, intensa i càlida la retrobada amb la Mª Jesús; la nostra unmuntdemotera més viatgera, amb el Juanma i la seva filla: la Carlota. Amb un anyet és la més jove del grup. Ja s’albira una nova generació d’unmuntdemoters.... 

Presentació Slideshare sobre la nostra associació.

REUNIO FEBRER

Esto era una jovencita que tomó el camino blanco, una hermosa gota de sangre sobre la nieve... Otro sendero nos conduce a una mamma que pasea por la playa con su nieta mientras ve alejarse un marinero con alas de sal al encuentro de una sirena glauca.

I si abandonem els ulls de rutina, podem veure un carrer pintoresc on van començar a sortir persones, unes amb batins nous i sabatilles velles, d’altres amb batins vells i sabatilles noves.

Però, lo més impactant no és res de lo que hem vist, sinó la presència etèria de les preguntes que han planat sobre nosaltres:

Val la pena alimentar un somni?

Quan marxa un ésser estimat, s’emporta el temps?

No tinc les respostes, al contrari; noves incògnites a partir de les paraules:

RUTINA     RUTINA

BOICOT     BOICOT

 ALISIS      ALISIOS

Empesos per aquests vents canviarem la dinàmica: el proper dia cadascú portarà una imatge suggereridora de mitja plana. Entre totes en triarem una o dues i el proper exercici partirà d’aquesta imatge. A més, a més del conte Encuentro del Toni i Tumbuctú de María que han quedat pendents.

Aquests vents també han bufat pel blog donant-li un nou aire. Espero us agradi.

PASTORETS

Representació extractada d’Els Pastorets feta el 22 de desembre de 2012 com a part de la trobada de Nadal d’Un Munt de Mots. M’ha estat impossible editar-ho, per un tema de formats, per això el video és a temps real, amb una pausa llarga al mig. Confio que el document recollit aquí sigui, malgrat tot, prou interessant per a vosaltres.

Conte a partir de plugim, cabells i escorxador

El casalot de Can Cendrosa

Va ser divendres a la tarda. El cel es va anar cobrint de núvols baixos i començava a caure un suau plugim quan va arribar l’agutzil. Assajàvem en el vell casalot de Can Cendrosa, prop de l’escorxador, a tocar dels murs del cementiri vell, sens dubte la part més sinistra del poble, i alhora la menys transitada, la única, de fet, on podíem fer soroll sense molestar a ningú, o això ens pensàvem.

Ens havien fet fora de l’antic celler del pare del Pau les constants queixes del veïns: que si les notes estridents posaven els cabells de punta a tot el veïnat; que si l’avi Cisquet estava fotut i no podia fer la migdiada; que si la mare del Pau necessitava l’espai per les trobades de les mestresses de casa –quan mai abans hi havien posat un peu al celler, fins que nosaltres el vam netejar de trastos, foteses i galindaines–; fins que va arribar la definitiva: les gallines de Cal Parrot havien deixat de pondre ous... En fi, que no va poder ser i en poc més de quatre dies, quan ja teníem el grup sencer i les coses començaven a rutllar, vam haver de plegar veles i buscar-nos la vida. Va ser aleshores que el Gendret ens va parlar del casalot i vam tornar a veure la llum.

El pare del Pau ens va deixar la furgoneta per el trasllat d’estris, instruments i mobles vells, i el del Cisquet ens va facilitar un munt de fustes i materials per tapiar portes malmeses i finestres i entarimar el terra. L’espai era plou ampli, molt més gran que el celler, bé que el so no era el mateix, però ens hi vam dedicar de valent i va quedar prou digne, a la nostra manera, és clar.

Per fi havíem pogut trobar un espai per els nostres assajos, on ningú no ens podria privar de fer el que més ens agradava i sense molestar a ningú, o, com us deia abans, això és el que ens pensàvem...

Tres setmanes de triscar de valent, tardes i vespres i caps de setmana sencers, sense ni un puto partit se futbol, sense sucar ni anar de birres, amb més d’una emprenyada i alguna deserció.... Les mosses, mosquejades; nosaltres, esgotats; i just quan començàvem a afinar els instruments, al tercer dia de reprendre els assajos, quan començaven a sonar els primers esgarips de les nostres guitarres, se’ns va plantar, a la porta del casalot, l’Isidre, l’agutzil del poble, tot dient-nos:

–Nois, ho sento molt, però haureu de plegar ara mateix. Tinc l’ordre de precintar aquest local –mentre ens mostrava un requeriment signat pel mateix alcalde, el pare del Tomeu, el nostre bateria.

No, no vam anar a presentar cap recurs a l’ajuntament, ni vam organitzar de moment cap revolta popular. El Tomeu va trucar al seu pare i ens en vam haver de desdir. L’ordre venia del Bisbat, atenent una denuncia per pertorbar la pau dels morts, i se’ns requeria a servar un silenci absolut, en espera de la resolució judicial que es dictarà en el termini improrrogable de deu dies, desprès de prendre declaració al denunciant.

És per això que avui estem segellant una per una, amb llates de fusta i claus de reblar de vint centímetres, cada una d’aquestes punyeteres tombes, per evitar que ni un sol d’aquests residents capsigranys puguin presentar-se a testificar en el judici en contra nostre...

   Pep Cortès 01-12-2012

Presentació al Congrés de Cultura de Terrassa / dissabte, 26-01-2013

Presentació de l’associació literària UN MUNT DE MOTS

 al Congrés de Cultura de Terrassa / dissabte, 26-01-2013

-Bona tarda. Moltes gràcies per ser aquí.

Som la Montse i el Pep, i hem vingut per presentar-vos la nostra associació.  “Un munt de mots” neix el 2006, fruit dels tallers de creació literària impartits per l’escriptora Sílvia Alcàntara a l’Ateneu Terrassenc, centres cívics i biblioteques de la nostra ciutat, impulsora de l’associació, que hauria volgut estar avui en aquesta taula i que no ha pogut assistir-hi per un compromís previ. De ben segur, coneguda per tots vosaltres, per les seves novel·les, "Olor de Colònia” i “La casa cantonera”.

 -Sí, Pep, però, no et sembla que a aquestes persones els agradaria conèixer com va néixer l’associació?

-És clar! Sis plau, Montse, si et sembla, tu mateixa...

La impulsora i l’ànima d’UMDM va ser, en efecte, la Sílvia Alcàntara. Cap al 2003, molt abans de publicar cap novel·la, va voler compartir amb nosaltres els seus coneixements i la seva passió per l’escriptura creativa.

Es va dirigir al Centre Cívic de Can Palet i va organitzar el seu primer taller d’escriptura, on vam tenir l’oportunitat de gaudir del les seves lliçons. La més important potser, que, igual que es pot aprendre a dibuixar, a tocar un instrument o a ballar: ESCRIURE LITERÀRIAMENT TAMBÉ ES POT APRENDRE.

Aquell primer taller se’ns va fer curt i uns quants vam voler continuar-lo. D’aquí en va sorgir la iniciativa. El curs següent, entre un grup d’ex-alumnes vam plantar-ne la llavor i ens vam començar a reunir un cop al mes, a casa de la Eva, de la Maria, de la Montse... i el dia que ens veiem era una festa.

Acompanyàvem els contes de cafè i projectes, de sucs i confidències, de pastissets i complicitats...

 

L’any 2006, va néixer UMDM amb les finalitats de:

–Integrar persones amb inquietuds literàries per desenvolupar el potencial creador i optimitzar el procés creatiu.

–Afavorir la formació sobre diversos aspectes de l’escriptura.

–Promoure la creació literària i potenciar les publicacions pròpies.

–Compartir experiències.

 

UMDM constitueix, per molts de nosaltres, la continuació o un segon grau del curs d’escriptura.

Entre les activitats que duem a terme, podem destacar:

–Esmorzars literaris / Revisió de projectes / Anàlisi literari / Tres paraules i un conte / Narracions a tres bandes / Participació en Premis literaris / Classes i tallers / etc.

Les activitats més significatives d’UMDM són les trobades mensuals que anomenem “Esmorzars literaris”, amb un objectiu molt clar: aprendre, analitzar i corregir els treballs de cadascun dels membres d’UMDM, i ,alhora, suggerir, motivar i mantenir ben viva la inquietud creativa.

En les trobades de Tres paraules i un conte es trien cada mes tres paraules al atzar entre les proposades per tots els assistents, a fi d’escriure cadascú un conte en el que s’incloguin aquestes tres paraules. Aquests contes són llegits, i analitzats en la trobada o esmorzar literari del mes següent per tots els companys, per tal d’escriure, corregir, millorar el text i, en definitiva, per crear i aprendre.

En la trobada mensual de Projectes s’analitzen els treballs literaris o projectes que tenim en marxa. Novel·les o narracions, que són revisats i comentats entre tots, paràgraf a paràgraf, corregint incoherències, errors, situacions no creïbles, amb propostes i suggeriments de millora, analitzant les frases i les concordances, cacofonies, tics, frases confoses, problemes en diàlegs, puntuacions i tot tipus de correccions en l’escriptura, convertint-se cada trobada en una profitosa sessió d’aprenentatge o taller d’escriptura.

Com diu Jaume Cabré: “Escriure és llegir un text que tu tens dins de l’ànima”. Escriure i reescriure una i mil vegades, per aprendre a crear texts literaris, demana tenacitat i molta constància. És una tasca molt gratificant, però, alhora, solitària i sovint dura. En el nostre cas, comptem amb l’escalfor i l’ajuda inestimable dels companys d’UMDM, i aquest, creiem, és el principal valor de l’associació i del nostre bloc: unmuntdemots.blogia.com, on pengem els nostres contes i textos literaris i que avui hem volgut compartir amb tots vosaltres.

Finalment, des de aquí, voldríem convidar, i per tant engrescar, a tots aquells que sentin l’estímul i la necessitat d’escriure, a apuntar-se als Tallers d’Escriptura Creativa, i a compartir amb nosaltres l’aventura d’escriure. Moltes Gràcies!

REUNIO GENER

Una estranya atracció ens ha reunit al voltant d’un bolígraf dins d’una biblioteca americana que es cremava. Enmig d’un foc taronja, d’una pluja de vidres esmicolats, de fum, de flames i espurnes, un home normal no es decidia a decidir si decidir era normal. Tot d’una un grup de joves han començat a esgaripar les seves guitarres i han despertat, entre els morts del cementeri veí, en Espriu que li deia a en Calders que no enteníem els seus poemes.

D’altra banda un home barbut l’hi demanava relacions a una altra barba i sembla ser que han formalitzat el seu afer, literari, diuen...

Les paraules que l’atzar ens ha possat devant són:

GEL         HIELO

TEMPS     TIEMPO

 RONYA     ROÑA 

Amb el temps la ronya el va deixar glaçat... podría ser un començament de conte però de segur que cadascú troba un altre. 

Fins al proper 2 de Febrer!

Conte a partir de collar, agulla i esplendor

El missatge

 

Era una tarda amb molt vent, i des del passeig marítim es veia el mar molt picat. Els dos agents de la policia municipal que feien la patrulla anaven mirant els cotxes aparcats per si podien collar algun pobre conductor amb una bona multa. Aparentment seria una tarda d’aquelles en què no passa res i fins i tot dos uniformes provoquen avorriment.

De sobte, es van sentir uns crits des de l’aigua. Una noia s’estava ofegant. Els agents van mirar a una banda i l’altra: era hivern i no hi havia ningú de salvament. Un d’ells va córrer cap al mar treient-se el que li va donar temps i va entrar a l’aigua en un intent de salvar la noia. L’altre agent, mentrestant, va alertar a comissaria del que estava passant amb la seva ràdio. Els curiosos, no gaires, es van repartir per la barana del passeig. L’agent de la ràdio va córrer cap a la vora de l’aigua mentre el seu company sortia complicadament del mar amb un cos. Una noia jove. Difunta. Difunta en el seu esplendor.

-No hi he estat a temps -va dir l’agent mullat, trist. -Només he encertat a veure una ampolla que se li escapava de la mà. Deu haver volgut enviar un missatge i li ha sortit malament. Pobra.

L’altre agent va mirar al mar. L’ampolla s’estava debatent entre el mar i la platja. Va poder-la recollir. L’etiqueta, tova però encara sencera, era d’un vi d’agulla. Dins hi havia un paper.

-Devia cercar parella. Estrany que no en trobés. Era prou bonica -va dir l’agent de l’ampolla.

-Si de cas, obre l’ampolla i llegeix el missatge, igual ens dóna alguna pista per a localitzar la seva familia. L’estic regirant i no duu cap documentació.

L’ampolla, doncs, va ser oberta, molt abans del que havia pensat la infortunada. El policia va estendre el paper i va llegir:

 

Sinestèsia en l’estiu rosat. Tranquil·litat a Haight-Ashbury. Ningú a l’altra banda del fil. Taxis en situació d’alerta. Compressió transitòria al parlament nocturn Moviments cinètics sobrevolant Berlin. Silenci elèctric.

Lluís LaPoma

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Accident a la C-58

Un suau plugim enllardissa l’asfalt dels carrers de Barcelona amb una pàtina viscosa d’espurnes d’aigua, pol·lució i pols. Són les sis de la tarda del primer divendres de novembre, a trenc d’un capvespre enterbolit d’efluvis tardorencs. En Ferran s’ha excusat d’assistir a la reunió mensual dels socis del bufet en què es fa recompta de la facturació del període, un breu repàs o exposició dels casos més importants tancats i en tràmit dels darrers dies i es debaten els suggeriments, novetats jurídiques i propostes de qualsevol tipus suggerits en l’ordre del dia per qualsevol del socis. S’ha dispensat amb el pretext d’un compromís familiar ineludible. És la primera vegada, des de la creació del bufet sis anys enrere, que el Ferran s’excusa de l’assistència a les reunions mensuals que ell mateix havia propulsat, i ho ha fet sense cap compromís real, sense cap assumpte inajornable, més enllà de la percepció que ha tingut en els darrers dies d’un cert recel o descontentament per part de la Mònica, la seva dona, pels seus horaris de treball i el seu cansament obligat i indefugible.

Tots els divendres acostumen a sopar amb els amics en torns rotatoris a casa de les quatre parelles que conformen el seu grup des de l’època universitària. Res especial, més enllà d’algun lluïment esporàdic de la mestressa de la casa, això sí, mullat amb bons vins i combinacions alcohòliques més o menys sofisticades, confidències, acudits i un munt de rialles i complicitats.

En sortir del bufet, al Carrer del Torrent de l’Olla, més d’hora que cap altra divendres, i abans d’entrar al Pàrking per agafar el cotxe i dirigir-se a Terrassa, el Ferran s’apropa a la Biblioteca Vila de Gràcia per demanar uns llibres que li havia encarregat la Mònica a principis de setmana. Aquest cop no se’n ha oblida’t.

És d’hora i aprofita per comprar un ram de flors, margarides blanques. Segur que ella ho agrairà. Està content, estranyament satisfet del seu petit engany al bufet, com un infant després de fer alguna innocent malifeta sense efectes negatius.

Un cop al cotxe es dirigeix a la Meridiana per agafar la C-58 sota petits plugims dispersos, tant dispersos com les cues i retencions intermitents habituals dels divendres a la tarda en la sortida de Barcelona, direcció a la Ciutat d’Ègara. Avui no és diferent. Els cotxes circulen a batzegades que sempre ha cregut incomprensibles. Tan aviat es troba totalment aturat com circula amb fluïdesa. Hi està acostumat i dedueix que en poc més de mitja hora estarà enfilant el carrer de casa, amb els llibres de la Mònica i amb el seu pom de margarides blanques...

Com gairebé cada dia, la retenció més important es produeix a l’alçada de Cerdanyola. Són poc més de deu minuts de lenta circulació i aturades en què aprofita per escoltar les darreres gravacions que ha piratejat d’Andrea Motis, jazz relaxant, tranquil, vivificant...

Passats els trencalls de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, la circulació es reprèn amb fluïdesa. Alliberats de la teranyina enigmàtica i confosa, el cotxes van accelerant per acomodar-se a velocitats més naturals, setanta, vuitanta, noranta, cent per hora... És fosca nit, el xipolleig ha cessat i l’asfalt reflecteix amb matisos iridiscents la llum dels fanals de l’autovia i els tons vermells de las parts anteriors dels vehicles, en un esclat calidoscopi de reflexes i colors virolats i lluminosos. Andrea Motis inicia “Dream a Little Dream of Me” amb la seva veu cadenciosa... De sobte, un Golf TDI vermell que precedeix l’Audi del Ferran fa un moviment estrany, brusc, una virolla, lliscant lateralment i anant a topar, de forma esfereïdora, amb un gran terrabastall, contra la barana protectora de la dreta. El Ferran ni tan sols ha tingut temps de tocar els frens. En xocar amb la barrera metàl·lica, el golf surt impulsat violentament, travessant les tres vies de l’autovia, a escassos centímetres del morro de l’Audi, fins estavellar-se en la tanca protectora de formigó d’un fanal de la mitgera de l’autovia.

En Ferran ha anat aturant el seu vehicle lentament per por a patinar sobre l’asfalt humit, al marge dret, totalment esbalaït, desconcertat, sense esma per a poder entendre el que ha passat. Gira la vista enrere. Del cotxe accidentat surt una petita cortina de fum de la zona del motor. No és veu cap moviment a l’interior del vehicle. El fanal il·lumina la part del sostre i capó de la carrosseria, amb l’interior a les fosques.

Es descorda el cinturó de seguretat, quasi a càmera lenta, no sap què fer, què dir, què pensar... Al obrir la porta del seu vehicle, un camió que passa arran seu a gran velocitat fa sonar estrepitosament el clàxon, i ell torna a tancar la porta... Durant uns breus segons es queda quiet, immobilitzat, tremolant com una fulla... Alguns vehicles s’aturen rere seu il·luminant l’interior de l’Audi, reflectint els potents focus en el seu retrovisor, enlluernant-lo, mentre uns altres, la majoria, redueixen la velocitat, encuriosits, i passen de llarg...

Quan finalment surt del cotxe i s’acosta al cotxe accidentat, varies persones van sortint dels vehicles aturats. Intenta córrer però sent els peus aferrats a terra, com si alguna cosa l’impedís d’avançar. Baixa la vista als seus peus, res no el subjecta, tan sols és fang... Ja és fora de l’asfalt i el terreny és enllacat d’aigua, de terra i de la seva pròpia por... Aixeca la vista al Golf vermell. A un metre escàs, una dona, potser una noia, no ho veu clar, belluga el cap atrapada entre el seient i l’airbag desplegat. Els seus ulls són una súplica llastimosa, que, mig extraviats, han gosat fixar-se amb ell... El Ferran allarga la mà per obrir la porta del vehicle, i en el mateix instant de cloure els dits al pany, una forta explosió el fa caure enrere... El cotxe és envoltat de flames i sent diversos braços que l’enretiren de les flames... Crida, és ell qui crida, cap so no li arriba de l’exterior... Té els ulls closos, no els pot obrir, no vol, no sap com fer-ho... Potser uns instants abans, només uns segons, hagueren estat suficients... Dins seu, diverses imatges de les flames, els estralls del xoc, el camió brunzint, el clàxon, la virolla del cotxe vermell... es superposen les unes a les altres en una vertiginosa cursa de sensacions, fins perdre el coneixement.

No sap quanta estona ha estat inconscient. En obrir els ulls, algú li està mullant el front amb un drap humit. Davant seu hi ha munt de gent per entre els que pot veure una densa cortina de fum... S’aixeca indecís. L’ajuden. No, no estic ferit. No és res... Alhora, en mirar endavant, comprèn que la seva expressió no ha estat gens encertada... S’adona que l’han enretirat força lluny del punt on ha caigut..., de les flames, del fum, de la dona morta cremada, carbonitzada, en l’interior del vehicle incendiat... Com qui al llindar de la mort sent alguna veu que el crida, però no n’és l’escollit, algú altre se li avança i el tira enrere... La imatge és esfereïdora...

–No hi hem pogut fer res. Ha estat molt ràpid... –diuen entorn seu unes veus que sortosament no li poden llegir el pensament.

Durant una bona estona s’arrauleix dins del seu auto, amb els ulls closos, en un intent impossible d’allunyar-se de la realitat. Fora hi ha molt moviment, bombers, ambulàncies, policia i molta gent anant i venint.

–Massa tard... –va murmurant ell–. Massa tard...

Ha de trucar a la Mònica per avisar del retard, però li cal asserenar-se. No la vol decebre ni espantar. Busca el telèfon mòbil, entre els llibres, les margarides i les papers abocats per l’interior del cotxe. Respira profundament i prem les tecles lentament, mentre no deixa de tremolar...

–Si?

–Mònica, sóc jo...

–Ferran, on ets? És molt tard...

–Sí. Ja ho sé. Per això et trucava... Escolta... estic de camí, és que...

–Has anat a buscar els llibres a la biblioteca?

–Sí, sí... N’he trobat un parell...

–I ara on ets? Ja són quasi les nou!

–A la C-58..., passat Sant Quirze, aviat...

–Ferran, una altra vegada no! Sempre fas igual...

–Perdona, no és culpa meva...

–No és culpa teva, no és culpa teva... Mai no és culpa teva!

–És que hem estat molta estona aturats perquè....

–Ui! Espera... Nens! Estigueu quiets que estic parlant amb el papa! Perdona, avui porten una tarda que no hi ha qui els aguanti... Sempre que hem de sortir fan igual. Estan molt esverats... Què deies?

–No. No et preocupis... Et deia que...

–Ferran, perdona, que truquen. Deu ser la Cinta, la cangur. Espera un moment...

En Ferran sent a través del mòbil la veu de la seva dona, que ha anat a obrir la porta amb el telèfon a la mà, parlant alhora amb la cangur, amb els nens i amb ell: Menys mal que ja ets aquí, Cinta. Els nens estan acabant de sopar. Feu un petó a la Cinta. No, el Ferrant encara no ha arribat. Ara parlava amb ell. Ets de camí, oi Ferran? Jo ja estic a punt. No et preocupis Cinta, que acabin de sopar i que es vagin posant els pijames. Sí, la Cinta us explicarà un conte, però primer us heu de rentar les dents... I no la feu enfadar. Sí, ja sé que et fan cas..., avui estan molt cansats. Ferran jo vaig passant cap a ca la Magda. Ja ens veurem allà... Ei! Ferran?

–Sí, ja et sento...

–Vine directament cap allà i no t’entretinguis, eh? Adéu amor!

En Ferran volia dir-li que no hi podia anar directament, s’hauria de dutxar i canviar-se la roba bruta i pestilent de fang i fum, però no hi ha estat a temps. La Mònica ha penjat.

 

Reprenent el camí de retorn a casa, condueix de nou, molt a poc a poc. Té la sensació que el tremolor no l’abandonarà mai més. Pensa en com ho explicarà als amics. Necessita fer-ho, però tem que no en serà capaç...

En arribar, no gosa agafar l’ascensor i puja les escales fins el cinquè pis gairebé sense esma. Es dutxa, fa un petó als nens que ja són al llit, i es tanca una estona més a la seva habitació. Es canvia de roba i surt cap a casa dels amics…, tard, molt més tard que mai...

Arriba a casa del Toni i la Magda en el moment en que ella està servint els cafès i ell preparant unes copes. A un extrem de la taula, al costat de la Mònica, hi ha un plat amb una tros de truita de patates, uns talls de pernil i altres embotits... No té gana, no podria empassar-se res... Fa un petó a la Mònica, s’asseu al seu costat i l’hi intenta explicar el que ha passat...

–Avui, quan venia amb cotxe…

Però, quan comença a parlar, el Franc i el Toni s’abalancen damunt seu simulant una baralla, entre crits i rialles. Estan tots molt excitats. La Mònica fuig cap a la cuina amb el pretext d’ajudar a la Magda...

Ell es queda perplex, astorat. Necessita parlar, expressar-se..., però s’adona que és incapaç de capgirar la situació, que no és el moment..., i mentre tots riuen i xerren pels descosits, reviu lentament les crues imatges que no l’abandonaran mai més... 

 

Pep Cortès 14-11-2012

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

LA JAQUETA DE LLANA

 

Les fulles, de colors ocres i rovellats, s’estremien tremoloses abans de abandonar-se a la força invisible, però impetuosa, que les arrancava de l’arbre que les havia vist néixer. Un vent procedent de confins freds i llunyans havia arrossegat la tardor fins a la ciutat.

Vaig treure de l’armari la jaqueta de llana que m’havia fet la mare molts anys enrere. Me la vaig mirar detingudament, a les mànigues les fibres s’havien caragolat fent les típiques boletes. Desprès d’una bona estona raspallant-la la majoria seguien al mateix lloc. M’agradava molt aquella jaqueta. Encara recordava, com si fos ara, quan la mare feia el cabdell mentre jo amb els avantbraços estirats li aguantava la madeixa de llana. Teixia fent anar les agulles sense gairebé ni mirar-se-les; clic, clic, i tibada de fil; clic, clic, i tibada de fil... Era un gest gairebé mecànic. 

 Aquella jaqueta em portava els records d’un hivern on encara hi érem tots. Amb els anys hi han hagut doloroses absències. La del pare, un infart fulminant se’l va emportar d’un dia per l’altre, i la de la mare, a qui l’Alzeimer s’emporta dia a dia lentament, sense esperances de retorn.

 Decidit! Aquest any, la jaqueta tornarà a sortir al carrer i a escalfar-me cos i ànima.

 

 Em vaig dirigir a la Residència on des de feia més d’un any havia ingressat la mare. Vaig aparcar a la zona blava i vaig travessar el llindar, com sempre amb recança. Crec que mai no m’hi acostumaré. Vaig passar de llarg per la sala de La biblioteca pensant en el molt que li havia agradat llegir, en tantes i tantes hores com l’havia vist amb un llibre a les mans, i em vaig quedar mirant la sala anomenada d’esbarjo. Era una sala gran, espaiosa i ben il·luminada per la llum natural que entrava a través dels grans finestrals que donaven al carrer. Assegudes a les butaques o bé en cadires de rodes l’una al costat de l’altre al voltant de la sala, una generació de dones esperaven impacients que els hi servissin el berenar. Feia olor de humanitat, de bolquers i desinfectant.

Jo li portava un tall de coca i,  d’amagat de la monja, una Coca Cola, que era la seva beguda preferida. Quan la mare va veure la llauna de color vermell, uns ulls de nena en un cos de vella, es van esbatanar d’alegria, va allargar els braços cridant: Tinc seeet! A mi, no em va ni veure. Tinc seeet! Va tornar a cridar fen moure les puntes dels dits impacient, com una criatura davant d’un regal inesperat. Em va entendrir.

 Al costat seu, una dona jugava a posar-se i treure’s la dentadura amb la llengua, de tant en tant parava per cridar:

–Dolenta! Dolenta! Assassina! –i seguidament cantava– La Virgen del Pilar diceee... –i tornava a començar... – Dolenta! Dolenta!...

–Calla pesada! Mira que crido a la monja! –l’amonestava una altra pobra vella que bressolava una nina.

–Tinc seeet! –repetia la mare impacient mentre agafava la llauna de beguda amb mans tremoloses i se l’acostava a la boca.

–A poc a poc marona...

–Senyora, quina jaqueta més maca que porta –va exclamar, mirant-me.

No em va conèixer. Tant se val, per uns instants, els que va durar la beguda, la vaig fer feliç. La resta del temps, per ella, no comptava.

Conte a partir de collar, agulla i esplendor.

La música del CD modulava l’atmosfera de la cambra on ella teclejava l’ordinador de forma rítmica i compassada. De fons, un bolero que interpretava la preciosa veu de la cantant de Palafrugell. La melodía del saxo i el contrabaix fluia amb tot el seu magnetisme, mentre la inspiració l’anava embolcallant i un munt de mots se li escapaven pels seus dits.

Les lletres poderoses d’aquelles cançons captivaven de forma gairebé sobrenatural les paraules que se li oferien dòcils i es rendien als capricis del seu imaginari...  como la rosa, como el perfume,  así era ella; como lo triste, como una lágrima, así soy yo …. I la bellesa, convertida en verb, es feia presonera entre aquelles quatre parets acompanyada només per la sol·litud d’un piano i el so esmorteït del teclat. 

Ara, la veu sonava com una mena de xiuxiueig tan suau com un ventim d’estiu … Si las olas del mar te contaran las veces que he escrito tu nombre en la arena llorando por ti …i  la cobdiciada imaginació brollava imparable omplint l’espai de consonants que s’abraçaven a les notes musicals i de vocals que es besaven amb l’aire d’un clarinet. 

Ella va suplicar als astres que aquells minuts fossin eterns... Si los rayos de luna contaran las noches que paso fijándome en ella y pensando en ti … era com si una fada resseguís la seva esquena amb el do de la saviesa i escampés diminutes partícules de llum pels seus sentits.

Era un regal fascinant. Com si un follet entremaliat, per art d’encanteri, li hagués posat sobre el seu pit l’esplendor d’una agulla feta d’or blanc i de petites maragdes. 

Llavors, només un desig. Collar per sempre més aquella veu als seus dits. 

Dolors Frigola

CALENDARI DEL PRIMER SEMESTRE DE 2013

En verd teniu les dates de les reunions d’uMdM de les tres paraules, i en vermell les de projecte.

BON NADAL!

LA NIT DE NADAL

La nit de Nadal

 

Avuy pe’ls homens la nit es dia,

avuy pe’ls ángels la terra es cel;

damunt la palla d’una establia

prop de Maria

caigué un estel.

 

Caigué a la terra com una perla,

perla divina d’immens valor,

perque nosaltres podent haverla

volguéssim ferla

joyell d’amor.

 

Estel que daura la nit hermosa,

los ángels cantan al voltant seu;

mentres a ferho l’aucell s’hi posa,

floreix la rosa

damunt la neu.

 

No es tan puríssim lo de l’aubada

que les tenebres y boyres fon;

sa llum divina del Cel baixada

será escampada

per tot lo món.

 

 

Francesc Casas i Amigó  (1859-1887)

Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

Es trobava al llindar de l’adolescència, on les mirades encuriosides envers el sexe contrari es transformaven en descarades, els somriures perdien la seva innocència i les paraules tan aviat semblaven esquives com s’esdevenien desafiants.

Havien quedat a la porta de la biblioteca, un bon lloc on quedar però sense gaire interès per a entrar. Pensaven anar a fer un tomb en aquell dia apagat de les darreries de la tardor, on el fred encara no acabava de mostrar el seu vessant més rigorós.

Passejaven carrer avall quan es va creuar amb el seu destí. Anava damunt d’una bicicleta, amb una gorra de llana al cap i una bufanda de colors que onejava alegrement, segons li semblà al seu cor voluble.

Acabava de sentir per primer cop la mossegada de l’amor que tot ho trasbalsa, i que acaba posant lligams consentits però mai reconeguts  en les ànimes més pures i lliures...

 

                                         MONTSERRAT  CALONGE 

PUNTUACIÓ PER ALS DIÀLEGS – L’ÚS DEL GUIÓ LLARG EN NARRATIVA

El guió llarg és un signe de puntuació representat per una línia horitzontal (—) més llarga que el guió (-). És especialment important aquesta diferència en català per evitar confondre’l amb el guió dels pronoms febles darrere del verb.

Es pot escriure en Windows amb la combinació Alt+0151. A més, en Microsoft Word és pot fer amb les combinacions Ctrl+Alt+- o Alt Gr+- (essent el guió en qüestió el del teclat numèric o signe negatiu). Sovint es fa que la funció d’autocorrecció de Microsoft Word transformi automàticament dos guions (--) en el guió llarg (—): Botón de Office > Opciones de Word > Revisión > Opciones de autocorrección.

En la reproducció escrita d’un diàleg en narrativa, el guió llarg va davant de la intervenció de cada interlocutor sense donar el seu nom, a diferència de com es fa en teatre. La intervenció comença amb el guió llarg enganxat a la primera paraula i acaba amb punt i a part (o interrogació o exclamació o punts suspensius, si fos el cas). La següent intervenció passa a la línia següent.

Exemple:
—A finals de febrer.
—Ui!, falta molt encara.
—Gairebé quatre mesos. (pàg. 201)

El guió llarg s’utilitza també per introduir els comentaris i precisions del narrador a les intervencions dels personatges. S’escriuen dos guions llargs, un d’obertura i un altre de tancament, quan les paraules del narrador interrompen la intervenció del personatge, que continua immediatament després. El guió d’obertura va enganxat a la primera paraula de l’incís i el de tancament a l’ultima. Els guions estan separats de les paraules del personatge per un espai davant i darrere, excepte si hi ha d’un signe de puntuació just darrere de l’incís.

Exemples:
—És que... —es va canviar la gorra de mà— la senyora Claret pregunta per vostè... (pàg. 16)

—No tinc gana —es posà dret—. Me’n vaig, que si no , encara faré tard el primer dia... (pàg. 20)

No cal el guió de tancament si el personatge no continua parlant després del narrador.

Exemple:
—Tu diràs, Adela —les mans tremoloses damunt dels genolls, amb resignació. (pàg. 280)

Si hi hagués un signe de puntuació (punt, coma...) on va l’incís, es manté i s’escriu darrere del guió de tancament sense cap espai, com hem dit abans. Són excepció el punt d’interrogació i d’exclamació, que s’escriuen davant de l’incís —amb un espai de separació— i punt normal darrere de l’incís, sense cap espai de separació.

Exemples:
—Entesos! —i empenyia el Gos—. Au, fes una festa al padrí! (pàg. 66)

—Ara...? —la Cèlia es va asseure al marge de l’hort amb el cap baix i es cargolava una trena—. Ara no puc. Tinc feina... (pàg. 66)

Com hem vist als exemples anteriors, l’incís del narrador comença amb minúscula. Això és així sempre quan el comentari o aclariment del narrador va introduït per un verb que fa referència a parlar o pensar (verba dicendi), encara que hi hagi davant un signe de puntuació que tingui valor de punt, com el punt d’interrogació o d’exclamació.

Exemple:
—Què fa la Cioneta, Remei? —s’afanyà a dir el vigilant-escombriaire. (pàg. 116)

En castellà, quan el comentari o aclariment del narrador NO va introduït per un verb que fa referència a parlar o pensar (verba dicendi) i les paraules del personatge abans del guió d’obertura acabarien amb punt i seguit:

el punt va abans del guió, l’incís del narrador ha de començar amb majúscula i, si acabat l’incís contínua parlant el personatge, el punt que marca el final de l’incís narratiu s’escriu darrere del guió de tancament.

Exemple:
—No. —Frunció los labios en una mueca despectiva—. Lo mejor es lo que nos está pasando ahora. (pàg. 298 de La velocidad de la luz, de Javier Cercas, Tusquets editores)

En català majoritàriament s’escriu en minúscula, com hem indicat abans per als verba dicendi, tant si ho és com si no. Però també he trobat obres en què es fa la diferència, com hem dit que és normatiu per al castellà. No he trobat una norma per al català, per la qual cosa sembla que un ús o l’altre seria opcional.

Exemples:
—¿Enfadar? Ramonet és un tros de pa. —Va quedar una mica pensatiu, com si haguera trobat una solució—. ¿I si li ho proposàrem a ella? Les dones volen companyia i a lo millor Ramonet no li ho ha proposat per por a la nostra reacció. (pàg. 129 de Gràcies per la propina, de Ferran Torrent – Columna Jove)

—Bona nit. ¿Vuitè segona? —L’home assenteix—. Hem de fer un informe de justificació de desplaçament. (pàg. 110 de Guadalajara, de Quim Monzó – Quaderns Crema)

—Apa, no cal que fingiu més. Ja sou aquí i us dono la benvinguda. —I alçant la veu afegí—: Clara, filla meva, vine a veure qui ha vingut. (pàg. 105 de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders –MOLC, Edicions 62)

Fonts:
- Diccionario panhispánico de dudas 2005, Real Academia Española
- Puntuación para escritores y no escritores, Silvia Kohan – Alba Editorial
- Wikilingua.net: entrada Ratlla o Guió llarg
- Tots els exemples, si no s’especifica el contrari, són de la novel·la Olor de colònia de Sílvia Alcàntara (indiquem la pàgina entre parèntesis)

REUNIO DESEMBRE

El record de corrandes d’exili planava sobre l’aula quan, de sobte, han aparegut les ombres d’uns fantasmes nascuts arran d’una tragèdia, que han surat, com un mal auguri, per sobre dels contes. Un ciclista onejant  la bufanda d’un primer amor s’ha afegit al grup, però no ha aconseguit apaivagar els ànims quan s’ha fet fosca nit; els cotxes circulaven a batzegades,  i l’asfalt reflectia un esclat calidoscopi de reflexes virolats. S’ha produït un accident i en Ferran, perplex no ha reaccionat a temps...

I aquí ens hem quedat. Esperem que a la propera reunió en Ferran sigui capaç d’explicar-se, que ens posem la jaqueta de llana que escalfa l’ànima, que no ens veiem posseïts per cap atracció patològica, que tinguem feina encara que sigui en una fàbrica de condons i que ens retrobem amb nosaltres mateixos i ens reconeguem.

Esteu tots convidats al dinar de Nadal que farem el dia 22 de Desembre a l’Ateneu. Serà una trobada familiar amb dinar fet per nosaltres i una representació casolana dels pastorets. Qui s’apunta? 

Allò que sí que us heu d’anotar són els dies de les reunions per l’any vinent:

Unmuntdemots

12 Gener         2 Febrer          2 Març            13 Abril           11 Maig           8 Juny

Projecte

19 Gener         16 Febrer        16Març           27 Abril           25 Maig           22 Juny

 

I les paraules per als propers contes:

PLUGIM                   LLOVIZNA

ESCORXAR               DESOLLAR

CABELL                   CABELLO

 

Encara tenim per endavant  la reunió del dia 15  amb un projecte de fil-ferrats.