Malgrat que breu, molt agradable, intensa i càlida la retrobada amb la Mª Jesús; la nostra unmuntdemotera més viatgera, amb el Juanma i la seva filla: la Carlota. Amb un anyet és la més jove del grup. Ja s’albira una nova generació d’unmuntdemoters....
Esto era una jovencita que tomó el camino blanco, una hermosa gota de sangre sobre la nieve... Otro sendero nos conduce a una mamma que pasea por la playa con su nieta mientras ve alejarse un marinero con alas de sal al encuentro de una sirena glauca.
I si abandonem els ulls de rutina, podem veure un carrer pintoresc on van començar a sortir persones, unes amb batins nous i sabatilles velles, d’altres amb batins vells i sabatilles noves.
Però, lo més impactant no és res de lo que hem vist, sinó la presència etèria de les preguntes que han planat sobre nosaltres:
Val la pena alimentar un somni?
Quan marxa un ésser estimat, s’emporta el temps?
No tinc les respostes, al contrari; noves incògnites a partir de les paraules:
RUTINA RUTINA
BOICOT BOICOT
ALISIS ALISIOS
Empesos per aquests vents canviarem la dinàmica: el proper dia cadascú portarà una imatge suggereridora de mitja plana. Entre totes en triarem una o dues i el proper exercici partirà d’aquesta imatge. A més, a més del conte Encuentro del Toni i Tumbuctú de María que han quedat pendents.
Aquests vents també han bufat pel blog donant-li un nou aire. Espero us agradi.
Representació extractada d’Els Pastorets feta el 22 de desembre de 2012 com a part de la trobada de Nadal d’Un Munt de Mots. M’ha estat impossible editar-ho, per un tema de formats, per això el video és a temps real, amb una pausa llarga al mig. Confio que el document recollit aquí sigui, malgrat tot, prou interessant per a vosaltres.
El casalot de Can Cendrosa
Va ser divendres a la tarda. El cel es va anar cobrint de núvols baixos i començava a caure un suau plugim quan va arribar l’agutzil. Assajàvem en el vell casalot de Can Cendrosa, prop de l’escorxador, a tocar dels murs del cementiri vell, sens dubte la part més sinistra del poble, i alhora la menys transitada, la única, de fet, on podíem fer soroll sense molestar a ningú, o això ens pensàvem.
Ens havien fet fora de l’antic celler del pare del Pau les constants queixes del veïns: que si les notes estridents posaven els cabells de punta a tot el veïnat; que si l’avi Cisquet estava fotut i no podia fer la migdiada; que si la mare del Pau necessitava l’espai per les trobades de les mestresses de casa –quan mai abans hi havien posat un peu al celler, fins que nosaltres el vam netejar de trastos, foteses i galindaines–; fins que va arribar la definitiva: les gallines de Cal Parrot havien deixat de pondre ous... En fi, que no va poder ser i en poc més de quatre dies, quan ja teníem el grup sencer i les coses començaven a rutllar, vam haver de plegar veles i buscar-nos la vida. Va ser aleshores que el Gendret ens va parlar del casalot i vam tornar a veure la llum.
El pare del Pau ens va deixar la furgoneta per el trasllat d’estris, instruments i mobles vells, i el del Cisquet ens va facilitar un munt de fustes i materials per tapiar portes malmeses i finestres i entarimar el terra. L’espai era plou ampli, molt més gran que el celler, bé que el so no era el mateix, però ens hi vam dedicar de valent i va quedar prou digne, a la nostra manera, és clar.
Per fi havíem pogut trobar un espai per els nostres assajos, on ningú no ens podria privar de fer el que més ens agradava i sense molestar a ningú, o, com us deia abans, això és el que ens pensàvem...
Tres setmanes de triscar de valent, tardes i vespres i caps de setmana sencers, sense ni un puto partit se futbol, sense sucar ni anar de birres, amb més d’una emprenyada i alguna deserció.... Les mosses, mosquejades; nosaltres, esgotats; i just quan començàvem a afinar els instruments, al tercer dia de reprendre els assajos, quan començaven a sonar els primers esgarips de les nostres guitarres, se’ns va plantar, a la porta del casalot, l’Isidre, l’agutzil del poble, tot dient-nos:
–Nois, ho sento molt, però haureu de plegar ara mateix. Tinc l’ordre de precintar aquest local –mentre ens mostrava un requeriment signat pel mateix alcalde, el pare del Tomeu, el nostre bateria.
No, no vam anar a presentar cap recurs a l’ajuntament, ni vam organitzar de moment cap revolta popular. El Tomeu va trucar al seu pare i ens en vam haver de desdir. L’ordre venia del Bisbat, atenent una denuncia per pertorbar la pau dels morts, i se’ns requeria a servar un silenci absolut, en espera de la resolució judicial que es dictarà en el termini improrrogable de deu dies, desprès de prendre declaració al denunciant.
És per això que avui estem segellant una per una, amb llates de fusta i claus de reblar de vint centímetres, cada una d’aquestes punyeteres tombes, per evitar que ni un sol d’aquests residents capsigranys puguin presentar-se a testificar en el judici en contra nostre...
Pep Cortès 01-12-2012
Presentació de l’associació literària UN MUNT DE MOTS
al Congrés de Cultura de Terrassa / dissabte, 26-01-2013
-Bona tarda. Moltes gràcies per ser aquí.
Som la Montse i el Pep, i hem vingut per presentar-vos la nostra associació. “Un munt de mots” neix el 2006, fruit dels tallers de creació literària impartits per l’escriptora Sílvia Alcàntara a l’Ateneu Terrassenc, centres cívics i biblioteques de la nostra ciutat, impulsora de l’associació, que hauria volgut estar avui en aquesta taula i que no ha pogut assistir-hi per un compromís previ. De ben segur, coneguda per tots vosaltres, per les seves novel·les, "Olor de Colònia” i “La casa cantonera”.
-Sí, Pep, però, no et sembla que a aquestes persones els agradaria conèixer com va néixer l’associació?
-És clar! Sis plau, Montse, si et sembla, tu mateixa...
La impulsora i l’ànima d’UMDM va ser, en efecte, la Sílvia Alcàntara. Cap al 2003, molt abans de publicar cap novel·la, va voler compartir amb nosaltres els seus coneixements i la seva passió per l’escriptura creativa.
Es va dirigir al Centre Cívic de Can Palet i va organitzar el seu primer taller d’escriptura, on vam tenir l’oportunitat de gaudir del les seves lliçons. La més important potser, que, igual que es pot aprendre a dibuixar, a tocar un instrument o a ballar: ESCRIURE LITERÀRIAMENT TAMBÉ ES POT APRENDRE.
Aquell primer taller se’ns va fer curt i uns quants vam voler continuar-lo. D’aquí en va sorgir la iniciativa. El curs següent, entre un grup d’ex-alumnes vam plantar-ne la llavor i ens vam començar a reunir un cop al mes, a casa de la Eva, de la Maria, de la Montse... i el dia que ens veiem era una festa.
Acompanyàvem els contes de cafè i projectes, de sucs i confidències, de pastissets i complicitats...
L’any 2006, va néixer UMDM amb les finalitats de:
–Integrar persones amb inquietuds literàries per desenvolupar el potencial creador i optimitzar el procés creatiu.
–Afavorir la formació sobre diversos aspectes de l’escriptura.
–Promoure la creació literària i potenciar les publicacions pròpies.
–Compartir experiències.
UMDM constitueix, per molts de nosaltres, la continuació o un segon grau del curs d’escriptura.
Entre les activitats que duem a terme, podem destacar:
–Esmorzars literaris / Revisió de projectes / Anàlisi literari / Tres paraules i un conte / Narracions a tres bandes / Participació en Premis literaris / Classes i tallers / etc.
Les activitats més significatives d’UMDM són les trobades mensuals que anomenem “Esmorzars literaris”, amb un objectiu molt clar: aprendre, analitzar i corregir els treballs de cadascun dels membres d’UMDM, i ,alhora, suggerir, motivar i mantenir ben viva la inquietud creativa.
En les trobades de Tres paraules i un conte es trien cada mes tres paraules al atzar entre les proposades per tots els assistents, a fi d’escriure cadascú un conte en el que s’incloguin aquestes tres paraules. Aquests contes són llegits, i analitzats en la trobada o esmorzar literari del mes següent per tots els companys, per tal d’escriure, corregir, millorar el text i, en definitiva, per crear i aprendre.
En la trobada mensual de Projectes s’analitzen els treballs literaris o projectes que tenim en marxa. Novel·les o narracions, que són revisats i comentats entre tots, paràgraf a paràgraf, corregint incoherències, errors, situacions no creïbles, amb propostes i suggeriments de millora, analitzant les frases i les concordances, cacofonies, tics, frases confoses, problemes en diàlegs, puntuacions i tot tipus de correccions en l’escriptura, convertint-se cada trobada en una profitosa sessió d’aprenentatge o taller d’escriptura.
Com diu Jaume Cabré: “Escriure és llegir un text que tu tens dins de l’ànima”. Escriure i reescriure una i mil vegades, per aprendre a crear texts literaris, demana tenacitat i molta constància. És una tasca molt gratificant, però, alhora, solitària i sovint dura. En el nostre cas, comptem amb l’escalfor i l’ajuda inestimable dels companys d’UMDM, i aquest, creiem, és el principal valor de l’associació i del nostre bloc: unmuntdemots.blogia.com, on pengem els nostres contes i textos literaris i que avui hem volgut compartir amb tots vosaltres.
Finalment, des de aquí, voldríem convidar, i per tant engrescar, a tots aquells que sentin l’estímul i la necessitat d’escriure, a apuntar-se als Tallers d’Escriptura Creativa, i a compartir amb nosaltres l’aventura d’escriure. Moltes Gràcies!
Una estranya atracció ens ha reunit al voltant d’un bolígraf dins d’una biblioteca americana que es cremava. Enmig d’un foc taronja, d’una pluja de vidres esmicolats, de fum, de flames i espurnes, un home normal no es decidia a decidir si decidir era normal. Tot d’una un grup de joves han començat a esgaripar les seves guitarres i han despertat, entre els morts del cementeri veí, en Espriu que li deia a en Calders que no enteníem els seus poemes.
D’altra banda un home barbut l’hi demanava relacions a una altra barba i sembla ser que han formalitzat el seu afer, literari, diuen...
Les paraules que l’atzar ens ha possat devant són:
GEL HIELO
TEMPS TIEMPO
RONYA ROÑA
Amb el temps la ronya el va deixar glaçat... podría ser un començament de conte però de segur que cadascú troba un altre.
Fins al proper 2 de Febrer!
El missatge
Era una tarda amb molt vent, i des del passeig marítim es veia el mar molt picat. Els dos agents de la policia municipal que feien la patrulla anaven mirant els cotxes aparcats per si podien collar algun pobre conductor amb una bona multa. Aparentment seria una tarda d’aquelles en què no passa res i fins i tot dos uniformes provoquen avorriment.
De sobte, es van sentir uns crits des de l’aigua. Una noia s’estava ofegant. Els agents van mirar a una banda i l’altra: era hivern i no hi havia ningú de salvament. Un d’ells va córrer cap al mar treient-se el que li va donar temps i va entrar a l’aigua en un intent de salvar la noia. L’altre agent, mentrestant, va alertar a comissaria del que estava passant amb la seva ràdio. Els curiosos, no gaires, es van repartir per la barana del passeig. L’agent de la ràdio va córrer cap a la vora de l’aigua mentre el seu company sortia complicadament del mar amb un cos. Una noia jove. Difunta. Difunta en el seu esplendor.
-No hi he estat a temps -va dir l’agent mullat, trist. -Només he encertat a veure una ampolla que se li escapava de la mà. Deu haver volgut enviar un missatge i li ha sortit malament. Pobra.
L’altre agent va mirar al mar. L’ampolla s’estava debatent entre el mar i la platja. Va poder-la recollir. L’etiqueta, tova però encara sencera, era d’un vi d’agulla. Dins hi havia un paper.
-Devia cercar parella. Estrany que no en trobés. Era prou bonica -va dir l’agent de l’ampolla.
-Si de cas, obre l’ampolla i llegeix el missatge, igual ens dóna alguna pista per a localitzar la seva familia. L’estic regirant i no duu cap documentació.
L’ampolla, doncs, va ser oberta, molt abans del que havia pensat la infortunada. El policia va estendre el paper i va llegir:
Sinestèsia en l’estiu rosat. Tranquil·litat a Haight-Ashbury. Ningú a l’altra banda del fil. Taxis en situació d’alerta. Compressió transitòria al parlament nocturn Moviments cinètics sobrevolant Berlin. Silenci elèctric.
Lluís LaPoma
Accident a la C-58
Un suau plugim enllardissa l’asfalt dels carrers de Barcelona amb una pàtina viscosa d’espurnes d’aigua, pol·lució i pols. Són les sis de la tarda del primer divendres de novembre, a trenc d’un capvespre enterbolit d’efluvis tardorencs. En Ferran s’ha excusat d’assistir a la reunió mensual dels socis del bufet en què es fa recompta de la facturació del període, un breu repàs o exposició dels casos més importants tancats i en tràmit dels darrers dies i es debaten els suggeriments, novetats jurídiques i propostes de qualsevol tipus suggerits en l’ordre del dia per qualsevol del socis. S’ha dispensat amb el pretext d’un compromís familiar ineludible. És la primera vegada, des de la creació del bufet sis anys enrere, que el Ferran s’excusa de l’assistència a les reunions mensuals que ell mateix havia propulsat, i ho ha fet sense cap compromís real, sense cap assumpte inajornable, més enllà de la percepció que ha tingut en els darrers dies d’un cert recel o descontentament per part de la Mònica, la seva dona, pels seus horaris de treball i el seu cansament obligat i indefugible.
Tots els divendres acostumen a sopar amb els amics en torns rotatoris a casa de les quatre parelles que conformen el seu grup des de l’època universitària. Res especial, més enllà d’algun lluïment esporàdic de la mestressa de la casa, això sí, mullat amb bons vins i combinacions alcohòliques més o menys sofisticades, confidències, acudits i un munt de rialles i complicitats.
En sortir del bufet, al Carrer del Torrent de l’Olla, més d’hora que cap altra divendres, i abans d’entrar al Pàrking per agafar el cotxe i dirigir-se a Terrassa, el Ferran s’apropa a la Biblioteca Vila de Gràcia per demanar uns llibres que li havia encarregat la Mònica a principis de setmana. Aquest cop no se’n ha oblida’t.
És d’hora i aprofita per comprar un ram de flors, margarides blanques. Segur que ella ho agrairà. Està content, estranyament satisfet del seu petit engany al bufet, com un infant després de fer alguna innocent malifeta sense efectes negatius.
Un cop al cotxe es dirigeix a la Meridiana per agafar la C-58 sota petits plugims dispersos, tant dispersos com les cues i retencions intermitents habituals dels divendres a la tarda en la sortida de Barcelona, direcció a la Ciutat d’Ègara. Avui no és diferent. Els cotxes circulen a batzegades que sempre ha cregut incomprensibles. Tan aviat es troba totalment aturat com circula amb fluïdesa. Hi està acostumat i dedueix que en poc més de mitja hora estarà enfilant el carrer de casa, amb els llibres de la Mònica i amb el seu pom de margarides blanques...
Com gairebé cada dia, la retenció més important es produeix a l’alçada de Cerdanyola. Són poc més de deu minuts de lenta circulació i aturades en què aprofita per escoltar les darreres gravacions que ha piratejat d’Andrea Motis, jazz relaxant, tranquil, vivificant...
Passats els trencalls de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, la circulació es reprèn amb fluïdesa. Alliberats de la teranyina enigmàtica i confosa, el cotxes van accelerant per acomodar-se a velocitats més naturals, setanta, vuitanta, noranta, cent per hora... És fosca nit, el xipolleig ha cessat i l’asfalt reflecteix amb matisos iridiscents la llum dels fanals de l’autovia i els tons vermells de las parts anteriors dels vehicles, en un esclat calidoscopi de reflexes i colors virolats i lluminosos. Andrea Motis inicia “Dream a Little Dream of Me” amb la seva veu cadenciosa... De sobte, un Golf TDI vermell que precedeix l’Audi del Ferran fa un moviment estrany, brusc, una virolla, lliscant lateralment i anant a topar, de forma esfereïdora, amb un gran terrabastall, contra la barana protectora de la dreta. El Ferran ni tan sols ha tingut temps de tocar els frens. En xocar amb la barrera metàl·lica, el golf surt impulsat violentament, travessant les tres vies de l’autovia, a escassos centímetres del morro de l’Audi, fins estavellar-se en la tanca protectora de formigó d’un fanal de la mitgera de l’autovia.
En Ferran ha anat aturant el seu vehicle lentament per por a patinar sobre l’asfalt humit, al marge dret, totalment esbalaït, desconcertat, sense esma per a poder entendre el que ha passat. Gira la vista enrere. Del cotxe accidentat surt una petita cortina de fum de la zona del motor. No és veu cap moviment a l’interior del vehicle. El fanal il·lumina la part del sostre i capó de la carrosseria, amb l’interior a les fosques.
Es descorda el cinturó de seguretat, quasi a càmera lenta, no sap què fer, què dir, què pensar... Al obrir la porta del seu vehicle, un camió que passa arran seu a gran velocitat fa sonar estrepitosament el clàxon, i ell torna a tancar la porta... Durant uns breus segons es queda quiet, immobilitzat, tremolant com una fulla... Alguns vehicles s’aturen rere seu il·luminant l’interior de l’Audi, reflectint els potents focus en el seu retrovisor, enlluernant-lo, mentre uns altres, la majoria, redueixen la velocitat, encuriosits, i passen de llarg...
Quan finalment surt del cotxe i s’acosta al cotxe accidentat, varies persones van sortint dels vehicles aturats. Intenta córrer però sent els peus aferrats a terra, com si alguna cosa l’impedís d’avançar. Baixa la vista als seus peus, res no el subjecta, tan sols és fang... Ja és fora de l’asfalt i el terreny és enllacat d’aigua, de terra i de la seva pròpia por... Aixeca la vista al Golf vermell. A un metre escàs, una dona, potser una noia, no ho veu clar, belluga el cap atrapada entre el seient i l’airbag desplegat. Els seus ulls són una súplica llastimosa, que, mig extraviats, han gosat fixar-se amb ell... El Ferran allarga la mà per obrir la porta del vehicle, i en el mateix instant de cloure els dits al pany, una forta explosió el fa caure enrere... El cotxe és envoltat de flames i sent diversos braços que l’enretiren de les flames... Crida, és ell qui crida, cap so no li arriba de l’exterior... Té els ulls closos, no els pot obrir, no vol, no sap com fer-ho... Potser uns instants abans, només uns segons, hagueren estat suficients... Dins seu, diverses imatges de les flames, els estralls del xoc, el camió brunzint, el clàxon, la virolla del cotxe vermell... es superposen les unes a les altres en una vertiginosa cursa de sensacions, fins perdre el coneixement.
No sap quanta estona ha estat inconscient. En obrir els ulls, algú li està mullant el front amb un drap humit. Davant seu hi ha munt de gent per entre els que pot veure una densa cortina de fum... S’aixeca indecís. L’ajuden. No, no estic ferit. No és res... Alhora, en mirar endavant, comprèn que la seva expressió no ha estat gens encertada... S’adona que l’han enretirat força lluny del punt on ha caigut..., de les flames, del fum, de la dona morta cremada, carbonitzada, en l’interior del vehicle incendiat... Com qui al llindar de la mort sent alguna veu que el crida, però no n’és l’escollit, algú altre se li avança i el tira enrere... La imatge és esfereïdora...
–No hi hem pogut fer res. Ha estat molt ràpid... –diuen entorn seu unes veus que sortosament no li poden llegir el pensament.
Durant una bona estona s’arrauleix dins del seu auto, amb els ulls closos, en un intent impossible d’allunyar-se de la realitat. Fora hi ha molt moviment, bombers, ambulàncies, policia i molta gent anant i venint.
–Massa tard... –va murmurant ell–. Massa tard...
Ha de trucar a la Mònica per avisar del retard, però li cal asserenar-se. No la vol decebre ni espantar. Busca el telèfon mòbil, entre els llibres, les margarides i les papers abocats per l’interior del cotxe. Respira profundament i prem les tecles lentament, mentre no deixa de tremolar...
–Si?
–Mònica, sóc jo...
–Ferran, on ets? És molt tard...
–Sí. Ja ho sé. Per això et trucava... Escolta... estic de camí, és que...
–Has anat a buscar els llibres a la biblioteca?
–Sí, sí... N’he trobat un parell...
–I ara on ets? Ja són quasi les nou!
–A la C-58..., passat Sant Quirze, aviat...
–Ferran, una altra vegada no! Sempre fas igual...
–Perdona, no és culpa meva...
–No és culpa teva, no és culpa teva... Mai no és culpa teva!
–És que hem estat molta estona aturats perquè....
–Ui! Espera... Nens! Estigueu quiets que estic parlant amb el papa! Perdona, avui porten una tarda que no hi ha qui els aguanti... Sempre que hem de sortir fan igual. Estan molt esverats... Què deies?
–No. No et preocupis... Et deia que...
–Ferran, perdona, que truquen. Deu ser la Cinta, la cangur. Espera un moment...
En Ferran sent a través del mòbil la veu de la seva dona, que ha anat a obrir la porta amb el telèfon a la mà, parlant alhora amb la cangur, amb els nens i amb ell: Menys mal que ja ets aquí, Cinta. Els nens estan acabant de sopar. Feu un petó a la Cinta. No, el Ferrant encara no ha arribat. Ara parlava amb ell. Ets de camí, oi Ferran? Jo ja estic a punt. No et preocupis Cinta, que acabin de sopar i que es vagin posant els pijames. Sí, la Cinta us explicarà un conte, però primer us heu de rentar les dents... I no la feu enfadar. Sí, ja sé que et fan cas..., avui estan molt cansats. Ferran jo vaig passant cap a ca la Magda. Ja ens veurem allà... Ei! Ferran?
–Sí, ja et sento...
–Vine directament cap allà i no t’entretinguis, eh? Adéu amor!
En Ferran volia dir-li que no hi podia anar directament, s’hauria de dutxar i canviar-se la roba bruta i pestilent de fang i fum, però no hi ha estat a temps. La Mònica ha penjat.
Reprenent el camí de retorn a casa, condueix de nou, molt a poc a poc. Té la sensació que el tremolor no l’abandonarà mai més. Pensa en com ho explicarà als amics. Necessita fer-ho, però tem que no en serà capaç...
En arribar, no gosa agafar l’ascensor i puja les escales fins el cinquè pis gairebé sense esma. Es dutxa, fa un petó als nens que ja són al llit, i es tanca una estona més a la seva habitació. Es canvia de roba i surt cap a casa dels amics…, tard, molt més tard que mai...
Arriba a casa del Toni i la Magda en el moment en que ella està servint els cafès i ell preparant unes copes. A un extrem de la taula, al costat de la Mònica, hi ha un plat amb una tros de truita de patates, uns talls de pernil i altres embotits... No té gana, no podria empassar-se res... Fa un petó a la Mònica, s’asseu al seu costat i l’hi intenta explicar el que ha passat...
–Avui, quan venia amb cotxe…
Però, quan comença a parlar, el Franc i el Toni s’abalancen damunt seu simulant una baralla, entre crits i rialles. Estan tots molt excitats. La Mònica fuig cap a la cuina amb el pretext d’ajudar a la Magda...
Ell es queda perplex, astorat. Necessita parlar, expressar-se..., però s’adona que és incapaç de capgirar la situació, que no és el moment..., i mentre tots riuen i xerren pels descosits, reviu lentament les crues imatges que no l’abandonaran mai més...
Pep Cortès 14-11-2012
LA JAQUETA DE LLANA
Les fulles, de colors ocres i rovellats, s’estremien tremoloses abans de abandonar-se a la força invisible, però impetuosa, que les arrancava de l’arbre que les havia vist néixer. Un vent procedent de confins freds i llunyans havia arrossegat la tardor fins a la ciutat.
Vaig treure de l’armari la jaqueta de llana que m’havia fet la mare molts anys enrere. Me la vaig mirar detingudament, a les mànigues les fibres s’havien caragolat fent les típiques boletes. Desprès d’una bona estona raspallant-la la majoria seguien al mateix lloc. M’agradava molt aquella jaqueta. Encara recordava, com si fos ara, quan la mare feia el cabdell mentre jo amb els avantbraços estirats li aguantava la madeixa de llana. Teixia fent anar les agulles sense gairebé ni mirar-se-les; clic, clic, i tibada de fil; clic, clic, i tibada de fil... Era un gest gairebé mecànic.
Aquella jaqueta em portava els records d’un hivern on encara hi érem tots. Amb els anys hi han hagut doloroses absències. La del pare, un infart fulminant se’l va emportar d’un dia per l’altre, i la de la mare, a qui l’Alzeimer s’emporta dia a dia lentament, sense esperances de retorn.
Decidit! Aquest any, la jaqueta tornarà a sortir al carrer i a escalfar-me cos i ànima.
Em vaig dirigir a la Residència on des de feia més d’un any havia ingressat la mare. Vaig aparcar a la zona blava i vaig travessar el llindar, com sempre amb recança. Crec que mai no m’hi acostumaré. Vaig passar de llarg per la sala de La biblioteca pensant en el molt que li havia agradat llegir, en tantes i tantes hores com l’havia vist amb un llibre a les mans, i em vaig quedar mirant la sala anomenada d’esbarjo. Era una sala gran, espaiosa i ben il·luminada per la llum natural que entrava a través dels grans finestrals que donaven al carrer. Assegudes a les butaques o bé en cadires de rodes l’una al costat de l’altre al voltant de la sala, una generació de dones esperaven impacients que els hi servissin el berenar. Feia olor de humanitat, de bolquers i desinfectant.
Jo li portava un tall de coca i, d’amagat de la monja, una Coca Cola, que era la seva beguda preferida. Quan la mare va veure la llauna de color vermell, uns ulls de nena en un cos de vella, es van esbatanar d’alegria, va allargar els braços cridant: Tinc seeet! A mi, no em va ni veure. Tinc seeet! Va tornar a cridar fen moure les puntes dels dits impacient, com una criatura davant d’un regal inesperat. Em va entendrir.
Al costat seu, una dona jugava a posar-se i treure’s la dentadura amb la llengua, de tant en tant parava per cridar:
–Dolenta! Dolenta! Assassina! –i seguidament cantava– La Virgen del Pilar diceee... –i tornava a començar... – Dolenta! Dolenta!...
–Calla pesada! Mira que crido a la monja! –l’amonestava una altra pobra vella que bressolava una nina.
–Tinc seeet! –repetia la mare impacient mentre agafava la llauna de beguda amb mans tremoloses i se l’acostava a la boca.
–A poc a poc marona...
–Senyora, quina jaqueta més maca que porta –va exclamar, mirant-me.
No em va conèixer. Tant se val, per uns instants, els que va durar la beguda, la vaig fer feliç. La resta del temps, per ella, no comptava.
La música del CD modulava l’atmosfera de la cambra on ella teclejava l’ordinador de forma rítmica i compassada. De fons, un bolero que interpretava la preciosa veu de la cantant de Palafrugell. La melodía del saxo i el contrabaix fluia amb tot el seu magnetisme, mentre la inspiració l’anava embolcallant i un munt de mots se li escapaven pels seus dits.
Les lletres poderoses d’aquelles cançons captivaven de forma gairebé sobrenatural les paraules que se li oferien dòcils i es rendien als capricis del seu imaginari... como la rosa, como el perfume, así era ella; como lo triste, como una lágrima, así soy yo …. I la bellesa, convertida en verb, es feia presonera entre aquelles quatre parets acompanyada només per la sol·litud d’un piano i el so esmorteït del teclat.
Ara, la veu sonava com una mena de xiuxiueig tan suau com un ventim d’estiu … Si las olas del mar te contaran las veces que he escrito tu nombre en la arena llorando por ti …i la cobdiciada imaginació brollava imparable omplint l’espai de consonants que s’abraçaven a les notes musicals i de vocals que es besaven amb l’aire d’un clarinet.
Ella va suplicar als astres que aquells minuts fossin eterns... Si los rayos de luna contaran las noches que paso fijándome en ella y pensando en ti … era com si una fada resseguís la seva esquena amb el do de la saviesa i escampés diminutes partícules de llum pels seus sentits.
Era un regal fascinant. Com si un follet entremaliat, per art d’encanteri, li hagués posat sobre el seu pit l’esplendor d’una agulla feta d’or blanc i de petites maragdes.
Llavors, només un desig. Collar per sempre més aquella veu als seus dits.
Dolors Frigola
En verd teniu les dates de les reunions d’uMdM de les tres paraules, i en vermell les de projecte.
BON NADAL!
La nit de Nadal
Avuy pe’ls homens la nit es dia,
avuy pe’ls ángels la terra es cel;
damunt la palla d’una establia
prop de Maria
caigué un estel.
Caigué a la terra com una perla,
perla divina d’immens valor,
perque nosaltres podent haverla
volguéssim ferla
joyell d’amor.
Estel que daura la nit hermosa,
los ángels cantan al voltant seu;
mentres a ferho l’aucell s’hi posa,
floreix la rosa
damunt la neu.
No es tan puríssim lo de l’aubada
que les tenebres y boyres fon;
sa llum divina del Cel baixada
será escampada
per tot lo món.
Francesc Casas i Amigó (1859-1887)
Es trobava al llindar de l’adolescència, on les mirades encuriosides envers el sexe contrari es transformaven en descarades, els somriures perdien la seva innocència i les paraules tan aviat semblaven esquives com s’esdevenien desafiants.
Havien quedat a la porta de la biblioteca, un bon lloc on quedar però sense gaire interès per a entrar. Pensaven anar a fer un tomb en aquell dia apagat de les darreries de la tardor, on el fred encara no acabava de mostrar el seu vessant més rigorós.
Passejaven carrer avall quan es va creuar amb el seu destí. Anava damunt d’una bicicleta, amb una gorra de llana al cap i una bufanda de colors que onejava alegrement, segons li semblà al seu cor voluble.
Acabava de sentir per primer cop la mossegada de l’amor que tot ho trasbalsa, i que acaba posant lligams consentits però mai reconeguts en les ànimes més pures i lliures...
MONTSERRAT CALONGE
El guió llarg és un signe de puntuació representat per una línia horitzontal (—) més llarga que el guió (-). És especialment important aquesta diferència en català per evitar confondre’l amb el guió dels pronoms febles darrere del verb.
Es pot escriure en Windows amb la combinació Alt+0151. A més, en Microsoft Word és pot fer amb les combinacions Ctrl+Alt+- o Alt Gr+- (essent el guió en qüestió el del teclat numèric o signe negatiu). Sovint es fa que la funció d’autocorrecció de Microsoft Word transformi automàticament dos guions (--) en el guió llarg (—): Botón de Office > Opciones de Word > Revisión > Opciones de autocorrección.
En la reproducció escrita d’un diàleg en narrativa, el guió llarg va davant de la intervenció de cada interlocutor sense donar el seu nom, a diferència de com es fa en teatre. La intervenció comença amb el guió llarg enganxat a la primera paraula i acaba amb punt i a part (o interrogació o exclamació o punts suspensius, si fos el cas). La següent intervenció passa a la línia següent.
Exemple:
—A finals de febrer.
—Ui!, falta molt encara.
—Gairebé quatre mesos. (pàg. 201)
El guió llarg s’utilitza també per introduir els comentaris i precisions del narrador a les intervencions dels personatges. S’escriuen dos guions llargs, un d’obertura i un altre de tancament, quan les paraules del narrador interrompen la intervenció del personatge, que continua immediatament després. El guió d’obertura va enganxat a la primera paraula de l’incís i el de tancament a l’ultima. Els guions estan separats de les paraules del personatge per un espai davant i darrere, excepte si hi ha d’un signe de puntuació just darrere de l’incís.
Exemples:
—És que... —es va canviar la gorra de mà— la senyora Claret pregunta per vostè... (pàg. 16)
—No tinc gana —es posà dret—. Me’n vaig, que si no , encara faré tard el primer dia... (pàg. 20)
No cal el guió de tancament si el personatge no continua parlant després del narrador.
Exemple:
—Tu diràs, Adela —les mans tremoloses damunt dels genolls, amb resignació. (pàg. 280)
Si hi hagués un signe de puntuació (punt, coma...) on va l’incís, es manté i s’escriu darrere del guió de tancament sense cap espai, com hem dit abans. Són excepció el punt d’interrogació i d’exclamació, que s’escriuen davant de l’incís —amb un espai de separació— i punt normal darrere de l’incís, sense cap espai de separació.
Exemples:
—Entesos! —i empenyia el Gos—. Au, fes una festa al padrí! (pàg. 66)
—Ara...? —la Cèlia es va asseure al marge de l’hort amb el cap baix i es cargolava una trena—. Ara no puc. Tinc feina... (pàg. 66)
Com hem vist als exemples anteriors, l’incís del narrador comença amb minúscula. Això és així sempre quan el comentari o aclariment del narrador va introduït per un verb que fa referència a parlar o pensar (verba dicendi), encara que hi hagi davant un signe de puntuació que tingui valor de punt, com el punt d’interrogació o d’exclamació.
Exemple:
—Què fa la Cioneta, Remei? —s’afanyà a dir el vigilant-escombriaire. (pàg. 116)
En castellà, quan el comentari o aclariment del narrador NO va introduït per un verb que fa referència a parlar o pensar (verba dicendi) i les paraules del personatge abans del guió d’obertura acabarien amb punt i seguit:
el punt va abans del guió, l’incís del narrador ha de començar amb majúscula i, si acabat l’incís contínua parlant el personatge, el punt que marca el final de l’incís narratiu s’escriu darrere del guió de tancament.
Exemple:
—No. —Frunció los labios en una mueca despectiva—. Lo mejor es lo que nos está pasando ahora. (pàg. 298 de La velocidad de la luz, de Javier Cercas, Tusquets editores)
En català majoritàriament s’escriu en minúscula, com hem indicat abans per als verba dicendi, tant si ho és com si no. Però també he trobat obres en què es fa la diferència, com hem dit que és normatiu per al castellà. No he trobat una norma per al català, per la qual cosa sembla que un ús o l’altre seria opcional.
Exemples:
—¿Enfadar? Ramonet és un tros de pa. —Va quedar una mica pensatiu, com si haguera trobat una solució—. ¿I si li ho proposàrem a ella? Les dones volen companyia i a lo millor Ramonet no li ho ha proposat per por a la nostra reacció. (pàg. 129 de Gràcies per la propina, de Ferran Torrent – Columna Jove)
—Bona nit. ¿Vuitè segona? —L’home assenteix—. Hem de fer un informe de justificació de desplaçament. (pàg. 110 de Guadalajara, de Quim Monzó – Quaderns Crema)
—Apa, no cal que fingiu més. Ja sou aquí i us dono la benvinguda. —I alçant la veu afegí—: Clara, filla meva, vine a veure qui ha vingut. (pàg. 105 de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders –MOLC, Edicions 62)
Fonts:
- Diccionario panhispánico de dudas 2005, Real Academia Española
- Puntuación para escritores y no escritores, Silvia Kohan – Alba Editorial
- Wikilingua.net: entrada Ratlla o Guió llarg
- Tots els exemples, si no s’especifica el contrari, són de la novel·la Olor de colònia de Sílvia Alcàntara (indiquem la pàgina entre parèntesis)
El record de corrandes d’exili planava sobre l’aula quan, de sobte, han aparegut les ombres d’uns fantasmes nascuts arran d’una tragèdia, que han surat, com un mal auguri, per sobre dels contes. Un ciclista onejant la bufanda d’un primer amor s’ha afegit al grup, però no ha aconseguit apaivagar els ànims quan s’ha fet fosca nit; els cotxes circulaven a batzegades, i l’asfalt reflectia un esclat calidoscopi de reflexes virolats. S’ha produït un accident i en Ferran, perplex no ha reaccionat a temps...
I aquí ens hem quedat. Esperem que a la propera reunió en Ferran sigui capaç d’explicar-se, que ens posem la jaqueta de llana que escalfa l’ànima, que no ens veiem posseïts per cap atracció patològica, que tinguem feina encara que sigui en una fàbrica de condons i que ens retrobem amb nosaltres mateixos i ens reconeguem.
Esteu tots convidats al dinar de Nadal que farem el dia 22 de Desembre a l’Ateneu. Serà una trobada familiar amb dinar fet per nosaltres i una representació casolana dels pastorets. Qui s’apunta?
Allò que sí que us heu d’anotar són els dies de les reunions per l’any vinent:
Unmuntdemots
12 Gener 2 Febrer 2 Març 13 Abril 11 Maig 8 Juny
Projecte
19 Gener 16 Febrer 16Març 27 Abril 25 Maig 22 Juny
I les paraules per als propers contes:
PLUGIM LLOVIZNA
ESCORXAR DESOLLAR
CABELL CABELLO
Encara tenim per endavant la reunió del dia 15 amb un projecte de fil-ferrats.
El nyic, nyic suau del balancí omple l’estança de ca la Mariana. Asseguda davant el seu marit difunt, el contempla i pensa que ara sí, ara sí que el Miquel a aconseguit aquella serenitat i repòs que gairebé mai, durant els seus setanta vuit anys de vida, havia gaudit. Sovint explicava als seus fills, que quan ell era molt petit i el seu pare no era a la casona, la seva mare jugava amb ell –se li humitejaven els ulls quan ho recordava– i l’amanyagava i petonejava fins a obligar-lo a esclatar a riure i a tornar-li amb escreix els seus petons i abraçades. La mare era per ell com un meravellós regal que li donava la vida, innocent de les enveges i traïdories que el seu pare, un estrany per ell, els oferiria a diari, fins aconseguir donar un gir a la vida dolça, entre mare i fill, cap a la duresa del dia a dia, amb retrets i penalitats. Pocs anys va gaudir d’ella i del seu consol quan el pare l’insultava i l’obligava a treballar en coses impròpies de la seva edat. El Miquel tenia set anys quan ella el deixà sol, amb un pare fred, dur i amarg que el va marcar per la resta de la seva vida.
La Mariana, moguda pels sentiments i el dolor del moment i portada pel suau balanceig del balancí, pensa com ha estimat al seu marit, el Miquel... Ell, endurit per la infantesa i joventut que li havia tocat viure, no valorava els seus afalacs, ni la va estimar com ella necessitava, però, axó si, va ser un marit bo i amb coratge per seguir vivint. Li ha deixat dos fills, un noi i la noia, bons i responsables i que, gràcies a la bondat del seu pare Miquel i la seva tossuderia, varen aconseguir sortir de la casona i estudiar i treballar fora de casa. El noi era un entusiasta de la microfonia i la noia vivia el mon de les lletres amb coratge i voluntat. Totes aquestes alegries que els hi donaren els fills, mai varen esborrar d’aquells ulls clars, la gran tristesa del passat.
Alça la vista i els seus ulls plorosos s’il·luminen davant el cel blau, net, serè... que li ofereix la finestra de l’estança, i, replegant els seus sentiments, es diu... demà, sense ell, serà una altra vida.
Rosa Baig
La tercera edició del Concurs de narracions curtes Josep Soler i Palet ha estat la més nombrosa fins ara. Entre els 32 participants i fent saltironets, ha pujat fins al primer lloc una fura vella i esbojarrada tot repetint la seva història a qui se li acostava. En segon lloc un cuiner molt sibarita i d’un vol, es va situar al tercer lloc, un falcó que acabava de caçar un falciot.
Entre els sis unmuntdemoters finalistes, en Pep Cortès i en Pere Miquel van coronar el castell. Felicitats!
Com a colofó d’un acte tan alegre, van omplir l’estança donant vida a una flauta màgica les notes del piano de Daniel García i la veu de la soprano Teresa Vert, sens dubte, la reina de la nit.
Avui ens hem retrobat amb moltes ganes i amb treballs endarrerits que empenyien als nous per fer-se sentir i amb contes nous que volien ser escoltats. Tots han tingut veu.
El nyic-nyic d’un vell balancí ha omplert l’estança per fer companyia a la solitud d’un home que emprenia el seu darrer viatge. Ha trencat el silenci el miol d’un gat obrint una porta. Tot d’una s’ha sentit una enquesta discutida. Quin Déu perdonaria a l’assassí del joier? L’agulla de pit, la flor tornassolada, l’iridescència blavosa que va atreure una falsa pintora va proveir-nos d’una sinestèsia en l’estiu rosat plena dels matisos musicals d’una cantant de Palafrugell... I una noia, per primera vegada, es va deixar bressolar pel vent com les aus i una diva vestida d’afalacs i amb l’ajut d’una ampolla feia avançar les agulles d’un rellotge mentre despatxava un venedor d’assegurances una mica pesat. La melodia del saxo i el contrabaix fluïa amb tot el seu magnetisme, mentre la inspiració l’anava embolcallant i un munt de mots s’escapaven.
Atrapeu els darrers mots:
Tardor Otoño
Llindar Umbral
Biblioteca Biblioteca
i escriviu el missatge que llençarem dins d’una ampolla al mar de l’incomunicació. Potser el recollirà algun extraterrestre o un viatger del futur. Que no diguin que no hi havia ningú a l’altra banda del fil.
Una abraçada i fins el proper 1 de Desembre!
UN SUAU, REFRESC PER EXCELÈNCIA
Va saltar del balancí, amb el cor a punt de brollar-li per la boca, regurgitant improperis.
–Collons! Qui els va parir! Mecàgun ronda!
El crit esfereïdor del camioner, a través de la megafonia firaire i rònega podia desvetllar un mort:
–El chatarre...ro! El chatarrero en la puerta de su casa! El Chatarre...ro! Retiramos toda clase de utensilios y trastos viejos! El Chatarre...ro!
No feia ni dos minuts que s’havia preparat un suau, la beguda refrescant per excel·lència, que bevia als estius amb el seu pare, per combatre la calor, cafè, gasosa, sucre, un pessic de canyella en pols i gel triturat. No n’havia pogut fer ni un glop...
–Hòstia puta! Si almenys cridés el ferroveller...., però no, ha de cridar: Chatarrero!, Chatarrero! Quins nassos, és clar, que d’altra manera potser ningú no l’entendria... Jo a aquest l’enviava a romandre a la cruïlla de l’atzucac! –remugava el Florenci, mentre s’anava eixugant, o expulsant, com podia, el líquid llefiscós que s’havia abocat per damunt de la camisa i els pantalons.
No n’hi havia prou amb canviar-se la camisa, els calçotets i els pantalons. Els pels del pit se li havien convertit en una massa apegalosa, ronyosa i impúdica que ratllava l’obscenitat..., fins i tot les mosques trobaven en aquell tòrax borrallut i pilós un festí orgàsmic..., però ell no els reia la festa, i bellugava peus i cames com un titella dansaire amb moviments frenètics i descompassats.
Un matí tranquil. Això és el que ell s’esperava. El balancí a l’ombra, a prop de la piscina, amb un llibre a les mans: “Primavera, estiu...”, de Marta Rojals, una beguda refrescant i una estona de mansuetud i serenor..., però damunt de la primavera i l’estiu del llibre s’hi havia abatut una tempesta ferotge de sutge i llefiscositat. Una calamarsada de cafè, gasosa, sucre, canyella i granissat, havia deixat un grapat de fulls del llibre convertits en material reciclable apte per a fornir una obra informalista d’en Barceló.
Va mirar la Tarja de devolució de la biblioteca. Quedaven dos dies per la data de retorn, temps suficient per assecar les planes malmeses, per assecar sí, és clar, però per treure les rugositats i la brutícia... Va deixar el llibre al sol, obert amb dos pedrots al damunt a manera de premsa. L’endemà arrancaria les fulles més malparades i, de fer falta, planxaria les cobertes, per donar al volum una aparença de normalitat, d’aquelles de aquí no ha passat res i qui dies passa anys empeny. Ben mirat, les fulles malaguanyades ja les havia llegit...
Pep Cortès