La llosa de marbre Pep Cortès 15-04-2013
D’això ja en fa molts d’anys, mossèn. Aleshores, teníem una paradeta al mercat, que atenia la Natàlia, tant de bé li ha fet Déu i que al cel la vegem, pobreta. Hi veníem ensiams i pastanagues, cebes, porros i llegums de tota mena, tomàquets com ara no n’hi ha i altres verdures de temporada que conreàvem a l’hort. També hi despatxàvem taronges, sucoses i vermelles com un bé de Déu, que cada setmana m’enviava el meu germà des de Catarroja, sempre amb alguna nota, que si fa o no fa resava més o menys: Ací com sempre, tot bé, però enyoro les sentors de l’hort, les teues rialles i consells, i els afalacs de la mare... Una nota setmanal que tancava sempre amb el mateix comiat: Lo teu germà petit que t’estima, Florenci.
No pot imaginar-se com em coïa aquesta expressió: “Germà petit”. Era com si, puntualment, cada setmana, em recordés que dels dos jo n’era el gran, l’hereu. Total ja veu, l’hereu de quatre pams de terra que no donen per a res, un hort i uns pocs ametllers, dues oliveres i aquesta petita franja de roquissars amb una malaguanyada renglera de ceps. Tot plegat per treure’n quatre rals i malviure... jo i la Natàlia, que ni al Joanet li hem pogut donar estudis. Però el Florenci era el petit, i ell... ni això no tenia. Va haver de migrar cap a València i buscar-s’hi la vida. I bé que li va anar. L’oncle Jan, el germà de la mare en pau descansi, el va agafar de masover. Nosaltres no teníem prou terres i, com que l’oncle no tenia descendència, se’l va afillar. De bell antuvi, l’oncle el va fer gruar de valent, però ara viu com vol, amo i propietari d’una plantació de taronges d’aquelles que dóna per viure a cos de rei.
Al Florenci li ha anat prou bé. S’ho pot ben creure. L’oncle el va casar amb una pubilla de la contrada, d’aquelles del morro fort i es veu que no gaire agraciada, diuen, que jo no l’haig pas de jutjar ni l’he vista mai, però amb una dot d’aquelles que fa aixecar el càntir al més sorrut. Ara el xiquet és l’amo i senyor de dues hisendes que juntes no pots abastar amb la mirada. Ja veu de què em va servir a mi això de ser l’hereu. Si ja dic jo que plou allà on mai no hi fa falta.
Ara té el meu fill, el Joanet, treballant en els camps de taronges. Així ho vam pactar. Ell es va fer càrrec de les despeses de l’enterrament de la meva Natàlia, que va ser prou lluït, perquè jo amb les factures d’hospitals i medicaments em vaig quedar ben escurat. La malaltia, potser ja li hauran contat, va ser llarga i molt cruenta. Ella, pobreta, es va anar quedant amb la pell i els ossos i un mal lleig se la va anar enduent de mica en mica. Va ser ell, el meu germà, qui va encarregar aquesta placa de marbre amb aquestes lletrotes: EGO SVM VIA VERITAS ET VITA, que ves a saber quina collonada resa. Perdoni mossèn, hi ha coses que em fan perdre l’oremus i no sé el que em dic... Per sort, la llosa va arribar al poble quan ja l’havíem enterrada, pobra Natàlia. Ni el seu nom no hi van posar a la placa. Entengui’m, el marbre, mossèn, és molt fred i la Natàlia, era molt fredolica. Posar-li aquesta llosa gelada al damunt era d’una perversitat que ella no és mereixia. El Florenci això ho hauria de saber. Però... quià!, res de res, el mort al sac i a mirar cap a una altra banda, que als morts ja els aixopluga Déu.
Sí, mossèn, de tot això ja en fa un munt d’anys, però el meu fill no ha tornat. Els hi va prou bé a l’un i a l’altre amb les taronges.
Ara de l’hort no en queda res més que aquest tros de terra erma que ningú no treballa, dos ceps ressecs a tocar del marge, la barraqueta on m’ajec cada nit des que vaig haver de vendre el mas i aquesta llosa de marbre que fem servir de tauleta. Això és tot, però l’hi puc ben jurar, per bé que el Florenci i el Joanet s’entestin en construir un edifici de pisos en aquest tros, a mi d’aquí no me’n treuen si no és amb el peus per davant! Aleshores ja els vagarà de fer-ne el que vulguin amb el terreny i la placa.
Perdoni, Mossèn, que no li haig de fer perdre més temps... Li agraeixo que hagi vingut tan prest. El que volia dir-li, de fet, és que jo, ja ho sap, sóc fet d’una altra pasta, no com la Natàlia, al cel sia, que era de pell molt fina, pobrissona. A mi el fred no em fa ni pessigolles i tan sols em cal fer dues passes o bellugar-me una mica per suar com un beneit, o sigui que quan m’arribi el moment, que no ha de trigar pas gaire, li agrairé que, si el Florenci i el Joanet no en disposen altra cosa, faci posar aquesta llosa de marbre damunt del clot on aniré a raure amb la meva esposa. Aleshores, amb mi a prop, la Natàlia ja no tornarà a passar ni fred ni angúnies, que jo li daré tota l’escalfor que li faci falta. Ah! i ja els hi pot ben dir, a ells i a qualsevol parroquià que el vulgui escoltar, que les flors, les llàgrimes i..., ja em dispensarà vostè Mossèn, i els precs... se’ls poden ben estalviar, que el que no m’han donat en vida, allà on hagi d’anar, no me n’ha de fer cap falta...
