Conte a partir de : Fàbrica, Misteri, blau
Aquell any, al llindar de la primavera, quan els arbres comencen a parlar i les flors a riure, hi havia un poble on els seus habitants estaven inquiets i alarmats per uns sorolls cautelosos i monòtons que se sentien prop de l’Església Parroquial de Santa Llúcia. Cada nit, quan naixia la fosca més fosca, alguns veïns valents s’hi apropaven per comprovar si algú és movia en la penombra d’aquell indret. Però era tot tant negra que, passades unes hores, quan els únics cruixits que torbaven el silenci de la nit, eren els dels seus peus trepitjant el terra, tornaven motxos a casa sense descobrir res relacionat amb els petits sorolls i a vegades cants, que deien sentien alguns veïns amb to solemne i a la vegades incrèdul.
La primavera se’n va anar i va venir la tardor. Els sorolls continuaven, i cada dia el senyor Rector i els seus feligresos estaven més estorats. De dia rastrejaven tot l’entorn de l’Església i de nit amb l’oïda ben fina, expectants, escoltaven de nou suaus sorolls, que, intermitents, duraven tota la nit. Ja no aguantaven com abans tantes hores de vigília i cansats tornaven cada dia amb més pressa a casa.
Aquella tardor, al voltant de l’Església, s’havia format, com cada any, una gran catifa de fulles seques i rogenques, algunes verdes i grogues, amb espais humits i rònecs, que cobrie tot el terreny. Els habitants del poble quan complien amb el seus deures religiosos, els agradava trepitjar aquell entorn, però els imposava molt respecta aquella estranya remor que cada nit no parava i els obligava a caminar amb molta ansietat i por, pensant en què podrien descobrir si tornaven a remoure els entorns d’aquell terreny tant misteriós i lúgubre.
Una de les tantes nits de vetlla, que cada dia eren més distanciades, dos veïns i amics trepitjaven les fulles amb la ment llunyana al que anaven a vigilar, i, de sobte, sota els seus peus es va sentir com un terratrèmol, al mateix temps que s’obria una boca entre les fulles i !!!pataplaf¡¡¡... se’ls va menjar. L’ensurt es va convertir amb dos crits de !!!socors¡¡¡ ... !!!ajuda¡¡¡... i tot seguit, res,...
Però els dos veïns, amics, on eren?..., quina era la seva situació?...
Doncs estaven de cul al terra, astorats, bocabadats, contemplant el que se’ls oferia sota d’aquella terra tant trepitjada, vigilada i remoguda. El que se’ls oferia era un espai lúgubre, fosc, rònec i al mateix temps il·luminat amb petites espelmes, de guspireig blau, suau i tranquil, col·locades enquadrant l’estada, fet que produïa una certa angoixa, curiositat i temor, i, al centre, una especie d’altar amb més petites flames que, tant bon punt els dos veïns varen parlar amb un fil de veu... que és això!!!...va restar tot en la més profunda obscuritat. Aleshores si que els pobres homes cridaren amb veu molt, molt alta... què passa ara?... on som?..., com podem sortir d’aquí, d’aquest forat?...
Aleshores, la llum que s’havia apagat els il·lumina els seus cervellets i mà a la butxaca, saltant de goig, busquen el mòbil. Amb veu dèbil per l’emoció, quasi cridant..., Déu meu!!!..., quina tranquil·litat.... Il·luminen la pantalla i marquen tot seguit el número de casa d’un d’ells.
L’endemà tot el poble parlava del mateix. Una gran grua havia tret, del forat on havien caigut, als pobres afectats per l’enfonsament. Va resultar una nit molt dura. Alcalde, capellà, agutzil, policia local i tot el poble restaren desperts tota la nit, fins que a l’alba, quan el sol començava a il·luminar el macabre entorn de l’Església, és pogué contemplar el gran forat. Ningú es creia als pobres homes que havien viscut el misteriós encontre i vist les llumetes blaves que emplenaven l’estança soterrada.
Van ser uns dies molt complicats, es va haver de buscar un possible passadís o una escala que conduís des de l’Església al lloc dels fets, amb resultat negatiu, fins que finalment es va recórrer als arxius del poble, descobrint l’existència, just devanit de l’Església, molts anys enrere, molts, de una fàbrica de totxos on hi treballaven quasi tots els homes del poble.
Conclusió, el poble en ple decidí que el forat era resultat de no haver cobert degudament amb obra la antiga fàbrica de totxos, i l’Església va decidir, il·luminada com sempre, que les llums blaves descobertes pels dos veïns, eren les animes dels obrers que baixaven a la terra, buscant alliberar-se del purgatori on s’estaven purificant, i les nits eren el seu refugi per reclamar el descans etern. Se’ls va oblidar dirigir la culpa cap a les animes dels propietaris de la fàbrica que segurament, al moment de la seva mort, no pagaven el salaris que corresponia als seus obrers i no estaven al corrent de la liquidació dels seus tributs i pagaments fiscals.
Rosa Maria Baig
