Xerrada amb Toni Cabré i Sílvia Alcàntara

Un món reduït, autònom i que es pot reconèixer; un mirall de la societat actual on ens identifiquem. Així ha definit en Toni Cabré, Olor de Colònia.

Que el llenguatge visual i el literari no són el mateix és la primera dificultat que hi ha per adaptar la novel·la al guió. A l’autor potser és a qui més l’hi costa d’entendre-ho. La Sílvia ho va copsar de seguida quan el Toni Cabré l’hi va llegir aquest fragment de la novel·la:

A la vora dels marges ja despuntava la grogor de la ginesta, les punxes dels esbarzers encara no esgarrinxaven i les móres rogenques començaven a treure el nas (...)

D’on em ve aquesta angoixa que m’estreny l’estómac?D’on em ve aquest neguit que em deixa entremig del buit i el buit?La meva vida és com aquest marge que hi punteja la ginesta i l’empresonen les bardisses. Hauries d’estar content. I tant content, que hauries d’estar! Ah, sí?, i doncs, per què no n’estic?Des de quan es tractaven de tu amb la consciència? (Pags. 23 i 24)

i en acabat l’hi va dir: Com es pot traduir això al llenguatge visual?!

 

Què s’ha de fer per passar del llibre al guió? 

Primer, hem de decidir quina història expliquem.

A Olor de Colònia, on hi ha moltes petites trames en vam haver de sacrificar alguna, ja que sinó haurien calgut moltes hores d’emissió i un pressupost molt més alt.

Segon, hem de decidir quins personatges farem servir.

Els personatges que són bones persones es maten, ja que, visualment, són avorrits.

Després hem de cuidar el registre, el to per què no sembli un culebrot o una novel·la policíaca.

  

Què hem d’evitar?

La veu en off que es fa servir per explicar allò que no es pot fer o mostrar en el llenguatge visual.

Els flash backs, ja que són poc creïbles en el llenguatge visual quan ha de sortir un personatge gran i el mateix de jove.

 

Un consell d’or: tot allò que es pot veure no s’ha de dir. És millor mostrar que dues persones s’estimen que una persona dient-li a una altra: t’estimo.

 

Montse Villares