DESTÍ
No m’ho podia creure!
Tot va començar de la manera més engrescadora. Celebràvem l’aniversari del Jaume, el meu millor amic. La Pilar la seva dona li havia organitzat una festa sorpresa, quaranta anys no es compleixen cada dia.
Va ser una verdadera festassa, els canapès i els gintònics van donar pas a un sopar de primera amb ternasco, cava i pastís d’aniversari. Tots ens coneixíem i l’ambient era d’allò més distès. Preníem el cafè i els licors quan de sobte vam sentir el repic d’una cullereta contra una copa de vidre. Era la Pilar que ens reclamava un moment d’atenció.
–Amics! Gràcies a tots per ser aquí –aplaudiments divertits–, i per haver sigut els meus còmplices! A vosaltres també us tinc reservada una sorpresa –amb un somriure burleta–. Que entri Madame Marguerite!
Tots vam quedar-nos una mica parats i es va fer el silenci. De què anava tot allò? Que potser havia llogat a una striper? La Pilar era capaç d’això i de molt més. Davant la nostre expectació, Mme. Marguerite va fer una entrada triomfal, amb música i tot. En veure l’edat i l’aspecte de la Madame, ja vam deduir que la cosa no anava per aquí. La dona que acabava d’entrar era menuda, d’uns cinquanta i molts anys mal dissimulats per un maquillatge exagerat i uns ulls perfilats amb kool, com els d’una ballarina egípcia. Vestida amb una túnica negra i embolcallada amb una estola de fals lleopard, tronada i decadent, rematava el conjunt amb un turbant a l’estil dels de la Grace Kelly, sense l’estil de la Grace Kelly. Avançava pel mig de la sala ceremoniosament i ens saludava amb un somriure que deixava al descobert unes dents tortes i esgroguissades.
–Mme. Marguerite –la Pilar reprenent la paraula–, és una pitonissa i quiromàntica molt reconeguda i llegirà la mà de tothom que ho vulgui –una mica perplexos vam aplaudir–. Començarà... pel Jaume!
–No! No! –el Jaume fent un pas enrere–. A mi no, ja saps que soc molt aprensiu. Que et llegeixi la teva!
Sí, sí, la de la Pilar, vam insistir tots rient.
–D’acord... –enriolada, va allargar-li la mà a la pitonissa.
–A veure –s’acostà el palmell de la Pilar i se’l va mirar detingudament –, hum... vostè, és una dona amant de la puntualitat —rialles–. Adora als animals però és al·lèrgica a les plomes, m’equivoco? De petita es va trencar el braç esquerra... Dos cops!
–És cert! Dues vegades! –la Pilar amb cara de sorpresa. Aplaudiments.
Tots sospitàvem que allò estava preparat, però de mica en mica, sentint el que anava dient i encertant a la majoria dels convidats, ens vam anar convencent i interessant cada vegada més pel què deia i a qui ho deia.
–Vostè –li deia a un altre –, te la línea de la vida molt llarga, però està partida. De jove va tenir un accident molt greu i va estar un temps entre la vida i la mort, m’equivoco? –rialles i més aplaudiments.
–Ai caram! Això no ho sap gairebé ningú! –sorprès.
Quan va arribar a la nostre taula, la Maria la meva promesa, va agafar-me la mà i sense donar-me temps a reaccionar, la va mostrar a la pitonissa. Mme. Marguerite va somriure. Em va agafar la ma i va ajupir una mica el cap per observar-me fixament el palmell. De sobte, el seu rostre es va transfigurar i la seva mirada es va enfosquir. Va deixar-me anar la mà bruscament com si cremés. Tota ella es va crispar. Es va escurar la gola i va desviar la mirada. El cor em va començar a bategar amb força. Què era el que l’havia trasbalsat d’aquella manera? Que potser havia vist la meva mort?
Mme. Marguerite, va intentar donar-se un aire despreocupat, i, com si intuís els meus pensaments, va tornar-me a agafar la mà tot dient:
–Jove, té la línea de la vida extraordinàriament llarga i sens dubte arribarà a la vellesa. La línea de la intel·ligència no pot ser més brillant, la del cor...
–Sisplau! –va fer la Maria rient–. Sigui discreta!
–No pateixi dona! Deixi’m dir-li que descobreixo en aquest jove una gran constància en els afectes. Complidor, meticulós, col·leccionista... M’equivoco?
–No, no! –vaig dir desconcertat ja que feia poc havia començat a col·leccionar llaunes de Coca- Cola, cosa que no sabia ningú a part de la Maria. Dit això Madame Marguerite es va aixecar i es va excusar dient que necessitava descansar una estona.
No li vaig treure l’ull de sobre, però ella m’esquivava. Finalment em vaig armar de valor i m’hi vaig acostar.
–Perdoni Madame, però em sembla que no m’ ha dit tot el que ha vist, oi? –vaig deixar-li anar sense preàmbuls–. Digui’m la veritat sisplau, ja soc grandet! Ha vist la meva mort?
La madame va mirar al nostre voltant per comprovar que no ens escoltava ningú més, i en un to de veu més baix, com si m’expliques un secret, va dir-me:
–No, la seva mort, no. Però sí que he vist clarament que serà vostè qui provocarà la mort d’una altra persona. He vist... un assassinat!
Vaig sentir un calfred. Jo no hi havia cregut mai en aquestes coses, ho trobava cosa de dones grans que s’avorrien, però haig de reconèixer que Mme. Marguerite transmetia una mena de sinceritat irrefutable, a més ho havia encertat tot. Em vaig posar nerviós.
–I ara! Això és impossible! Jo soc una bona persona, tinc consciència! No la faria mai una cosa així.
Ella, va mirar-me fixament als ulls.
–Tenia consciència quan als tretze anys va matar al gos de la veïna d’una perdigonada? Cregui’m jove, qui fa un cove fa un cistell!
Vaig quedar glaçat. Com ho podia saber? No ho havia dit mai a ningú només a la Maria i encara me’n sentia avergonyit quan ho recordava. Vermell com un perdigot, unes gotes de suor em començaven a baixar per les temples, em vaig afluixar el nus de la corbata i em vaig descordar la camisa. M’asfixiava. Es va fer un silenci incòmode que vaig trencar jo.
–Qui li ha explicat això?
–Ningú. Ho veig i prou. És un do, o una maledicció, depèn de com s’ho miri. Ni jo mateixa sé perquè passa, ho veig amb la ment. Val més que ho accepti.
–I no s’equivoca mai?
–Mai!
–I com puc evitar-ho?
–No pot, és el seu destí.
És el seu destí... Aquelles paraules em van quedar gravades al cervell, no em podia concentrar en la feina ni en res, a cada moment em tornaven a la memòria... és el seu destí.
I la Maria? Què passaria amb la nostre vida, amb els nostres projectes de futur, amb la família que pensàvem formar? Li destrossaria la vida, no la podria mirar a la cara. I si teníem fills? Serien els fills d’un assassí?
Durant dies vaig estar pensant , fins que vaig arribar a la conclusió de que l’única manera d’assegurar-me una vida tranquil·la era avançar-me al destí i perpetra el delicte abans del casament. Un cop comés, ja podria respirar tranquil.
Però com ho podia fer? No tenia enemics ni sentia ràbia ni enveja per ningú, a qui mataria doncs? A un captaire? Em semblava massa cruel. Després de molt cavil·lar i cavil·lar, de sobte, em vaig recordar de la tieta Rosita, una parenta llunyana. Era una velleta soltera i encantadora que als seus noranta tres anys, encara vivia sola. Al cap i a la fi, tampoc no viuria gaire temps més. Sí, si ho havia de fer, si havia de complir el meu destí, doncs ho faria i llestos.
La vaig anar a veure amb la intenció premeditada de canviar-li les pastilles que sabia que prenia pel cor, per unes altres que només contenien sucre.
La tieta Rosita tenia cataractes, cosa que jugava al meu favor, segur que ni se n’adonaria. Vaig esperar amagat a la cantonada fins que vaig veure marxar a la noia que la cuidava, llavors, vaig fer-li una visita.
Buidar l’envàs de les pastilles i tornar-lo a omplir em va ser fàcil, la pobre dona no ho va ni veure, ni això, ni que jo estava més blanc que la paret. Em va explicar que se’n anava a passar uns dies a un balneari, cosa que anava de primera pels meus plans malèfics. Si moria lluny de casa ningú sospitaria res.
Aquella setmana se’m va fer molt llarga fins que, finalment, vaig rebre la trucada d’una cosina que em va comunicar la mort, al balneari, de la pobre tieta. La veritat és que m’ho vaig prendre més bé del que m’esperava. Fins i tot em vaig sentir orgullós d’haver-me’n sortit amb tanta facilitat. Potser sí que dins meu hi havia més maldat de la que jo mateix estava disposat a admetre.
Amb una mica de remordiment, però alleugerat pel meu futur que ja veia lliure d’amenaces kàrmiques, vaig assistir al funeral.
–Pobre tieta! –dirigint-me a la cosina remenant el cap com si estès realment compungit–. Vés a saber si es va deixar de prendre alguna pastilla.
–Ui, no! Es veu que les pastilles del cor se les va deixar a casa i el metge del balneari n’hi va receptar unes altres. Més ben cuidada no podia estar! Era molt gran, el cor massa gastat, vatua aquí!
Merda! Si l’havia palmat ella sola, la seva mort no em servia per res. Hauria de buscar una altre víctima. Llàstima, tan bé que me’n hauria sortit! I vinga donar-hi voltes de dia i de nit. El meu cap era com un ordinador buscant probabilitats. Mirava a una persona coneguda o desconeguda i pensava, i si matés a aquest, o aquest altre? A tot arreu veia possibles víctimes, però les conseqüències m’aturaven, no les veia clares. Cony de tieta!
Els dies anaven passant i jo cada dia estava més neguitós. No trobava cap solució al meu problema, i, per acabar-ho d’adobar, havia d’anar a Mallorca per motius de feina i no en tenia cap ganes. Vaig estar a punt de fingir una malaltia i demanar la baixa per tal de no anar-hi però al final vaig desistir, potser fins i tot m’aniria bé un canvi d’aires.
El viatge de tornada el vaig fer de nit. A coberta, primer hi havia molta gent, però a mida que avançaven les hores em vaig anar quedant sol. Jo no tenia son. El meu cap no parava de barrinar i això em provocava insomni. Vaig seure en una gandula i vaig encendre’m una cigarreta. El temps passava, el casament amb la Maria era el vint-i-cinc de maig i ja estàvem a finals d’abril i jo, encara no havia trobat cap víctima pels meus propòsits. Vaig fer l’ultima calada a la cigarreta i em disposava a llançar-la per la borda quan vaig divisar una ombra, arraulida com un pardalet, repenjada a la barana de popa. Aquella silueta em recordava a algú... M’hi vaig acostar sigil·losament. No m’ho podia creure! Que hi feia Madame Marguerite allà? La vaig observar en silenci, aquella mala pècora ridícula, amb els seus mals presagis, m’havia esgarrat la vida. La vaig maleir. Ella, sense notar la meva presència, abocada a la barana, mirava lànguidament l’estela d’escuma blanca que deixava el vaixell.
M’hi vaig acostar a poc a poc. Vaig mirar a un costat i a l’altre, no hi havia ningú, la vaig agafar per les cames, com si fos un farcell, la vaig aixecar i sense pensar-m’ho dues vegades, vaig complir el meu destí. La vaig llançar al mar!
Vaig córrer cap el meu camarot i m’hi vaig tancar. Les cames em tremolaven, però, quin descans! No en sabia res de la vida d’aquella dona, no la relacionarien mai amb mi. Em vaig convèncer a mi mateix de que mai ningú sospitaria res.
El diumenge següent, mentre esmorzàvem, la Maria que llegia el diari va exclamar.
–Ohh!
– Que ha passat? –una mica indiferent mentre escampava la mantega per la torrada.
–Madame Marguerite! L’han trobada ofegada. Diuen que es podia haver suïcidat llançant-se per la borda d’un vaixell. Comenten que feia poc que s’havia separat del marit i que estava molt deprimida.
Vaig esclafar la torrada sense voler.
–Què dius ara? Quines coses! –sense saber que més dir mentre recollia les molles de sobre de la taula.
–Pobre dona! Tant bé que va fer de pitonissa. Te’n recordes com vam riure a la festa del Jaume? Era tota una artistassa!
–Que vols dir que era una artistassa?
–Doncs que la Pilar la va llogar perquè fes de pitonissa! Encara recordo com vam riure quan preparàvem el numeret i lo simpàtica que era.
– Ho vareu preparar vosaltres tot allò? –la sang no m’arribava a la cara.
–Esclar home! No em diguis que t’ho vas creure!—rient–. Era actriu aficionada!
–I...per qu...? –em vaig ennuegar.
—Ai Senyor! Joan... –la Maria donant-me uns copets a l’esquena–. Mira que ets innocent!
MARIENKA BELLOSTAS març 2014
