Poema

1945

 

Havia cregut banyar-me en l’or dels teus ulls.

Havia cregut que el futur m’enviava un missatge en tu.

Havia cregut entreveure en la teva tènue albada

les lletres ígnies d’un somni intangible.

 

Sempre recordaré aquella catedral amarada de temps

on la teva veu m’anava a inundar com una llàgrima,

la nostàlgia d’una paraula esdevinguda impossible.

I, de sobte, la vibració esqueixada del caos.

 

Aquesta nit el fred em glaça l’ànima,

contemplant el cos sense vida de la teva anterior bellesa.

Des del passat, el teu semblant torna a desencaixar-se

i la teva mirada em segueix condemnant.

 

Em fan mal els silencis, reverberant la memòria.

Ningú no habitarà mai el meu esdevenidor,

i el gel s’ha apoderat ja del meu esguard.

Tants anys perduts. Anys que no tornaran.

 

La vida és morta.

 

 

UMDM, 7 de febrer de 2015. Lluís Paloma.