En Joan i l’Ímma ja feia estona que s’entretenien amb la play i, una mica cansats de lluitar contra bèsties de tres caps, salvar mons de quatre maneres diferents, i d’aixafar mosques, decidiren començar un joc nou. Van enfilar escales a munt fins a les golfes i, un cop dalt, van rescatar del seu tedi la gran capsa plena de clicks de famobil, herència del pare i un dels majors tresors que es guardaven en aquella casa. Al cap de poca estona, mentre el sol es refugiava en l’ampli jardí i repartia gasiu la seva tíbia escalfor, van encetar una nova aventura.
–Jo em quedo amb el castell i tu agafes el barco pirata – va dir en Joan.
–No, el darrer cop tu ja vas portar el cavaller negre i els soldats. Ara, el castell em toca a mi i tu et quedes amb els vaixells, i els tresors –va afegir la germana petita, amb un to de solemne equitat.
De la cuina estant, la Clàudia sentia les veus de la mainada que li arribaven indiferents a la seva tristor. L’ alegra cridòria dels seus fills encara l’entristien més per la seva innocència i espontaneïtat. Però, avui, no es podia permetre cap flaquesa. Era vigília de Nadal i era un dia de molta feina. Demà, tenia tota la família a dinar, els pares, els sogres, la seva germana i el seu cunyat, els tres nebots, la tieta ... i, mentre repassava mentalment les copes que necessitava, va iniciar els preparatius per a l’escudella. Sobre el marbre, com en un ritual, tots els ingredients col·locats amb molta cura: les dues cuixes de gallina, la carn picada per a la pilota, els pedrers, l’os del moll, el porro, l’api, les pastanagues, la col, els naps, … Aquella tasca l’alliberava de mortificar-se amb allò que realment la preocupava. De sobta, els crits dels infants van irrompre en aquella pau manllevada per uns instants al destí i es va acostar a la finestra. Des d’allà, va veure els nens que, esverats i contents, corrien cap a la porta del carrer a rebre al seu pare.
–Uiiii!!!! Ja sento la flaire dels galets farcits i de la carn d’olla ... –Va dir en Miquel amb to de broma, tot apropant-se a fer-li un petó.
–Com ha anat aquest matí per l’oficina? Va preguntar la Clàudia d’esma, mentre posava l’olla a bullir.
–Pots comptar, ens hi han fet anar ben bé per a res. No ha trucat ningú, ni un sol cop, ni una visita... res de res. Aquests dies, la gent té altres coses en què pensar i en què entretenir-se abans de perdre el temps en una assessoria. –En Miquel, amb golafreria, va obrir la nevera i en va treure un tros de formatge que es disposava a tallar.
Els nens continuaven a fora, presoners de la seva imaginació que cavalcava a llom de cavalls, princeses, espases, illes i oceans. I la Clàudia va pensar que aquells retalls de felicitat era impossible que duressin per sempre.
En Miquel es dirigí cap a la cambra per posar-se roba còmoda i des de la distància s’adreçava a ella amb un to alegre i, fins i tot, una mica nerviós per la proximitat de les festes. Ella sentia la seva veu que anava xerrant ... he pensat que aquesta tarda podríem sortir a fer un volt i aprofitar per veure els llums encesos, però abans trauré la capsa amb les garlandes i farem l’arbre amb els nens... Encara tenim les boles de l’any passat, no?
Ella, no va respondre. I un fil de llàgrima se li va escapar galta avall. D’una revolada es va eixugar la cara perquè sentia els passos d’ell que s’acostaven
I va tornar a recordar la veu d’aquella infermera, alta i tibada, que repetia el seu nom amb aquella cantarella: Clàudia Villegas? Sí, jo mateixa. Li hem de tornar a fer perquè el resultat no és clar. No s’amoïni, això és normal. Però, no, no va ser normal. I li van repetir. I van reafirmar-li allò d’aquell tumor que, insistent i arrogant, continuava de franc al seu pit. I, dies més tard: No s’ha de preocupar més del compte, avui en dia la medicina ha avançat molt i amb una petita intervenció li extirparem. Abans, li farem unes quantes sessions de químio. Sí, li facilitarem un contacte per triar el color i estil que més s’adapti al seu cabell. Ja li dic que no s’ha d’amoïnar per res. En pocs dies, contactarem amb vostè i ...
I l’olor d’escudella ja començava a envair tota la casa mentre la ratlla de l’horitzó es perfilava roja i maragda. De mica en mica, el sol es va anar fonent sense importar-li que la penombra inundés el jardí i tota l’estança. Ara, ja no li arribaven els crits alegres dels seus fills. Només sentia un pes que li rosegava l’ànima.
Ella, no es va veure amb cor de sortir Aneu vosaltres, jo tinc massa feina. Abrigueu-vos bé, que fa molt fred. I el pes, cada cop més feixuc. Sí, ja m’explicareu com són els llums d’aquest any.
Dolors Frigola
17/12/2011
