Los objetos nos llaman

 

El próximo sábado 17 de abril, a las 11 de la mañana, en la Biblioteca de la Rambla Francesc Macià, comentaremos el libro Los objetos nos llaman. Es una recopilación de cuentos escrita por Juan José Millás.

Juan José Millás nació en Valencia, en 1946. Con seis años, su familia se trasladó a Madrid. Inició los estudios de Filosofía y Letras. Ha colaborado como columnista en diferentes periódicos y es profesor de la Escuela de Letras.

Empezó a escribir poesía y más tarde se sintió atraído por la narrativa. Ha escrito numerosas obras: Cerbero son las sombras (1972), Visión del ahogado (1977), El jardín vacío (1981), Papel mojado (1983), La letra mojada (1984), El desorden de tu nombre (1988). En 1990 ganó el premio Nadal por La soledad era esto y ha sido galardonado con el premio Planeta y el premio Nacional de Narrativa por su novela autobiográfica El mundo.

 

LOS OBJETOS NOS LLAMAN

Lo misterioso acecha a la vuelta de la esquina, en el interior de uno mismo. Mujeres grandes que sueñan con hombres diminutos. Maniquíes que sudan. Pollos que llegan desde el mercado a casa, pero que jamás aparecen en la mesa. Mentiras que se convierten en realidades inexplicables. Cerillas viejas que iluminan habitaciones antiguas. Pequeños malentendidos que dan lugar a preguntas fundamentales. Delirios sensatos. Corduras delirantes... Bienvenido al mundo de Juan José Millás.

Millás ejerce en este libro como un maestro de la distancia corta. Cada uno de estos cuentos, breves como un fogonazo, ilumina un secreto, revela un misterio, provoca una pregunta. Todos, bajo esa escritura precisa y veloz, esconden una sorpresa. Inimitable mezcla de humor, de pánico, de ironía, en esa atmósfera entre realista y onírica que caracteriza la escritura de Millás.

 

 

Conte a partir de merda, aire i quadern

Un aire suau embolcalla dolçament les alzines, els roures i els pinetons del meu racó preferit. El terra ple de pinassa i fullaraca sembla una catifa on els meus peus recullen protecció i efluvis naturals que agraeixo.

 

Estic passant uns dies a la muntanya i mentre gaudeixo del paisatge i de la tranquil·litat que m’envolten, tinc a la mà el meu quadern de notes. No me’l deixo mai. M’agrada sentir-lo amb mi, com un amic silenciós que no pregunta, no contradiu el que escrius, però que guarda religiosament el teus secrets. Tenir un quadern a mà ha servit perquè en un moment determinat aquella paraula que has sentit, llegit o dit, que no tens clar el seu significat, la puguis anotar i buscar al diccionari o a Internet; prendre bona nota d’un refrany, metàfora o proverbi que t’agradi; per exemple : “Mentre vivim, vivim pel Senyor, i quan morim, morim pel Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som el Senyor”. Com a curiositat anotar que el músic i compositor Joan Sebastian Bach feia 1,61 metres d’alt i Frenderic Haendel en feia 1,90 i era a més a més molt gras i menjava molt. O també per escriure-hi una poesia:

 

                                Amb l’ombra dòcil

 

                                               Amb l’ombra dòcil del teu cos m’avinc

                                               i amb tu reprenc el goig de caminar.

                                               Cap ruta no pot dur-me més enllà

                                               perquè de tu me’n ve tot el que tinc.

 

                                               Minuciós, m’esforço perquè el dring

                                               de cada mot ens faci el viure clar.

                                               Em tempta el foc de l’horitzó llunyà

                                               i amb tu el contemplo, i amb tu vaig i vinc

                                               de mi a mi mateix. No hi ha desert

                                               si de tu em sento dolçament, reblert

                                               i els meus ulls dels teus ulls son franc ressò.

 

                                               En tu m’aprenc i em desaprenc en tu,

                                               i aquest vaivé tranquil és el que em du

                                               fins al centre  més pur del meu propi jo.

 

                                                                                  M. Martí i Pol

 

 Merda...! Ja m’he emocionat. Vaig a restar en blanc una bona estona per gaudir d’aquests moments d’intimitat.  

                                                                                                                                             Mª Rosa

 

Quadern - merda - aire

Les faves del dinar.

En mitja hora havia anat tres vegades al lavabo a fer de ventre. Però… a qui se li acudeix menjar faves just abans d’anar a una entrevista de feina?! Sort que el lavabo estava just a la porta del costat, sinó no hi hauria pas arribat. Ja s’havia cuidat d’obrir bé les finestres del lavabo; no era qüestió que el primer que hi entrés morís asfixiat... Tot això pensava mentre estava assegut i feia anar la cama amunt i avall amb rapidesa. Aguantava un petit quadern de notes en una mà, tot repassant què havia de dir si li preguntaven per què havia deixat la seva última feina. Evidentment, no podia explicar que s’havia embolicat amb la filla del seu cap, ni podia mencionar els vint-i-cinc blocs Post-It de colors que havia pispat durant les seves tres setmanes a l’empresa...
De tan nerviós com estava esperant que el cridessin del despatx, fins i tot li va semblar que li costava respirar, necessitava aire. Va aixecar-se per obrir la finestra i aspirar a fons... la pudor de merda. Es va mirar la finestra oberta del costat amb ràbia. Va obrir la boca, i anava a deixar anar un reguitzell de paraules malsonants quan es va obrir la porta del despatx, i una veu va cridar darrera seu: “Senyor Prat, ja pot passar.”

Per: Alexandra Tejero Canal

Cuento a partir de : cuaderno, mierda, aire.

Lágrimas inútiles

Hoy no voy a escribir en mi cuaderno.  Sólo tengo ganas de llorar. De encerrarme en mi cuarto con un paquete de kleenex, bajar la persiana y llorar. Yo sola. No quiero hablar con nadie, no quiero que me llame una amiga y me pregunte qué tal estoy porque no le puedo decir estoy bien y si lo hiciera la engañaría y no me gusta mentir; lo paso mal. Ahora también, pero es distinto.  Sola no tienes que fingir, puedes ser tu misma. Tú misma; esa a quien odias y a quien quieres, esa a la que intentas engañar sin conseguirlo. Me abrazo, acurrucada, de lado, sobre la cama y me tapo con el edredón.

 

Llorar debe cansar porque me he quedado dormida. Unas voces infantiles me llegan desde el otro lado de la pared. Deben ser las cinco. Dudo un rato antes de levantarme  y lo hago despacio. Cojo una bata para no destemplarme. Voy al baño y luego me preparo una infusión. Como unas galletas y pienso en qué voy a hacer de ahora en adelante.  Vivo cómodamente aunque él no me haga caso. Será eso, que a sus ojos no existo, que  soy invisible, lo que me entristece. Pero con hacerme ver no es suficiente. Podría ponerme un vestido rojo, unos tacones de órdago, un peinado atrevido y maquillaje a juego, pero si después de todo eso no se fija en mí, ¿qué recursos me quedarían? O aún peor, y si, de esa guisa le gusto. ¡Esa no soy yo! ¿Qué debería hacer? ¿vestirme, maquillarme y ser otra distinta para él? ¡Vaya mierda!

 

Y lo peor es que,  mañana, como hoy,  como cada día,  le volveré a ver pasar junto a mí con aires de santurrón, paseando a su perro, oculto tras sus eternas gafas negras. ¡Maldito seas!  

El manuscrit de Virgili

 

El proper dissabte, 20 de març, comentarem la novel.la El manuscrit de Virgili, a la Biblioteca de la Rambla Francesc Macià.

L’autor, Miquel Pairoli, va néixer a Quart, Gironès, al 1955. Ha publicat biografies, estudis literaris, novel.les, com El camp de l’ombra, El convit, Cera i textos autobiogràfics, com Paisatge amb flames i L’enigma. També ha participat en el guió de la sèrie de televisió Carles, el princep de Viana. Col.labora habitualment en diaris i revistes.

 

El manuscrit de Virgili

Juliol de 1929. L’escriptor Reinald Virgili, autor d’una novel.la d’avantguarda, publicada i rebuda amb elogis, assisteix a una festa social en una mansió vora el mar, a la costa catalana. La casa és propietat de Berta Canonici, una dona rica, jueva, que pertany al món de les finances internacionals.

Uns dies després, Canonici fa a Virgili una oferta singular, estranya i atractiva, que estableix entre els personatges una relació secreta.

La novel.la parla de temes intemporals i universal, com l’amor i la creació literària, en un argument que s’inicia als anys 20 i que arriba fins a l’actualitat.

Resum reunió Març

Hola a tots!

 

És curiós. Avui hem estat a la mateixa sala.  Un petit canvi en la col·locació de les taules, ajuntades pels extrems llargs, ha fet que quedés una taula gairebé quadrada. Doncs, aquest petit detall ens ha fet sentir més a prop les unes de les altres, potser per això hi havia una complicitat especial a l’aire...

 

En el quadern d’avui hi hem trobat  “aires de santurrón”, “aires de grandeza”, “aires fríos de diciembre”, hi ha passat un aire suau, i un altre de tan pestilent que ens costava respirar. També hi ha hagut a qui gairebé li ha faltat l’aire per l’absència de comes... però això ja és una altra història.

 

Total que hem quedat d’allò més perfumats, entre els problemes d’un candidat amb diarrea abans d’entrevistar-se, un llapis “orgulloso de mierda”, passant per una d’inexistent i seguint amb tot tipus de Merda!,  comunes en el llenguatge col·loquial.

 

Un cop obertes les finestres i gaudit els textos més dispars hem triat les paraules per a la propera reunió el 8 de MAIG :

 

INFERN

GRONXADOR

HARMONÍA

 

També hem comentat la dificultat de descriure un moviment, un gest amb paraules... no cal dir que descriure un personatge mut seria tot un repte... Algú s’anima a provar-ho?

 

A l’abril no hi ha reunió, perquè hi ha la setmana santa. Els que no marxem potser ens trobarem. Ara, d’entrada, tots esteu convidats a gronxar-vos, a visitar l’infern o a viure amb harmonia, i ja sigui el vostre personatge mut o no, el que no hi pot faltar són les paraules.

 

Unmuntdemoteros, fins a la propera trobada.

Cuento a partir de : puerto, menta, veneno.

EL REGRESO DEL PIRATA

Había superado muchas tormentas en alta mar que se reflejaban en su rostro, de facciones duras, surcado por el perenne transcurrir de días y años. Demasiados años.

 

Desembarcó en el puerto de donde partió en su juventud,  con el odio por petate. Dejó zarpar su barco. Había decidido cambiar de rumbo. Por una vez, sólo una, quería pisar su tierra.

 

En tierra sus piernas se tambaleaban al son de  las primeras dudas. Paró en una taberna donde unos vinos las disiparon. Recorrió el camino a pie, como aquel día. El paisaje había cambiado; la carretera era más amplia y el tráfico abundante. Las casas esparcidas por el campo se habían acercado y el  horizonte, verde entonces, estaba moteado de teja y blanco. A medida que  se acercaba le llovieron recuerdos relegados que le humedecieron los ojos. ¿Cómo había podido vivir tanto tiempo sin ella?  Desde críos crecieron juntos, vecinos como eran y con la amistad que unía a ambas familias… No podía ser de otra manera. Pero se la jugaron bien… se esperaron a que marchara a cumplir con la patria, un destino demasiado apartado le retuvo lejos veintiún largos meses, y cuando regresó ella estaba casada con su hermano, el primogénito. Él no tenía derecho a las tierras, ni a la casa pero habrían salido adelante, como tantos otros… Pero a él le arrebataron su oportunidad… y además debía respetar lo que sus padres habían convenido. ¡Eso, nunca¡ Nadie ni nada podía aplacar su rabia que cual veneno le devoraba. Nadie le dio una explicación y ella no se atrevía a mirarle a la cara que escondía tras su bebé. A él lo cogió por el cuello con sus manos… ¡Casi mata a su hermano! Pero no lo hizo. Decidió huir, alejarse; puso mar de por medio.

 

Al llegar, delante de la casa, se encontró a su madre al sol, en una silla de anea. Extremadamente delgada. El blanco de su cabello, recogido en un moño, resaltaba sobre su tez tostada. La abrazó con cuidado, por miedo a que su fuerza quebrara un cuerpo tan frágil.

 

—Tu padre me dejó hace tiempo.

 

Fue lo primero que le contó. De haber estado, se habría quitado la rama de menta que siempre llevaba en la comisura de los labios, le habría acercado el porrón de vino y le habría espetado un ¿y qué, todo bien?  como si se hubieran visto hacía una semana.

 

—Tu hermano está en las viñas, trabajando—añadió ella sin soltarle las manos y sin esperar respuesta—. También está solo. Ella murió joven, al poco de marchar tú. Bueno, tiene a Anita y a mí dando guerra.

 

Al oír las voces salió de la casa una mujer.

 

Él creyó soñar al verla. Por ella no había pasado el tiempo…

 

—Tú debes de ser el tío Ramón, el Pirata.

 

Él sonrió alejando los fantasmas. Era idéntica.

 

—¿Pirata? ¿eso te han contado? —recuperando el ánimo.

—La abuela me contaba, todas las noches, el cuento de un pirata que tenía tu nombre.

—No quería que le contara ningún otro.

 

Entre risas sucumbió a la profundidad del azul de su mirada, más bravo que un temporal en alta mar y supo que no volvería a huir.

                                                                                                         

Montse Villares

En costas extrañas

Mañana, 20 de febrero, nos reuniremos en la Biblioteca de la Rambla Francesc Macià para comentar el libro En costas extrañas, de Tim Powers. Parece ser que la próxima película de la saga Piratas del Caribe, protagonizada por Johnny Deep estará basada en este libro.

1718. Barbanegra, uno de los últimos piratas que se enfrentaron a la flota del rey Jorge de Inglaterra, aterroriza las costas del Caribe. En tan desagradable compañía y en contra de su voluntad, navega John Chandagnac, tenedor de libros y titiritero. No parece un buen candidato a pirata ni alguien dado a las oscuras maquinaciones de la hechicería, pero un capitán borracho lo rebautiza como Jack Shandy y llega a convertirse en uno de sus líderes... con precio puesto a su cabeza.
Tim Powers nos ofrece de nuevo un apasionante relato de fantasía histórica en el que mezcla con su pericia característica el detalle histórico y los tópicos más desquiciados de la narrativa fantástica para construir un cóctel de acción de ritmo vertiginoso. La caza de espíritus con ayuda de un perro de dos cabezas momificado, un viaje a través de los pantanos de Florida en busca de la Fuente de la Eterna Juventud, una batalla naval con la Marina Real inglesa, encuentros con buques naufragados cuya tripulación está compuesta por zombies... son algunas de las imágenes que pueden encontrarse al navegar por «costas extrañas».

Conte a tres bandes

 

Potser, el camí... aquest tortuós camí...sí, sens dubte, aquest maleït camí inacabable, inabastable i tortuós, no és tal camí, sinó una immensa i diabòlica teranyina allargada, un parany mòbil i subtil, que ens ha atrapat a tots 5 en un irreversible bucle infinit.

Els peus inflamats demanen a crits una aturada piadosa, un descans solidari... la - cada vegada més enorme i pesada- motxilla em fereix les dolorides espatlles. Davant meu, a poca distància, les suades corbes de la Soukaina oscil·len com un pèndul hipnòtic deformat per la calor enganxosa i humida de la selva i les olors implacables i afrodisíacs de tot un ecosistema en zel.

A qui se li va acudir aquest viatge? Ja fa molt que caminem i sembla que ho fem en cercle. No hi haviem passat abans, per aquí? Aixecant el cap només es veuen els arbres, alts, frondosos, que amaguen tot el què ens envolta. Mentre em pregunto quan arribarem, sento un soroll darrera meu que sembla venir d’entre la vegetació. Crido a la Soukaina que s’aturi. Em sembla que aquí hi ha alguna cosa...

Ella recula cap on sóc, em mira amb aquells ulls verds als que ningú es podria resistir, i amb un to burleta em diu que segur que és un drac que s’amaga pels voltants i ha vingut a menjar-se’ns. La Sousika es gira per a seguir caminant quan es torna a sentir el soroll. S’atura, es tomba cap a mi i crida "Hi ha algú?"

Inevitablement acudeixen a la meva memòria fragments de lectures juvenils, on el món perdut de Conan Doyle es mescla amb l’exuberant cor de les tenebres, per acabar confonent-se entre novel·les de Verne.
Potser ha estat aquest afany d’aventures el que ens ha dut avui aquí? Què ens depara el futur en aquest lloc tant enigmàtic? Per què aquesta sensació de perill constant i imminent?

Un crit esgarrifós i inhumà va interrompre els meus pensaments. La Soukaina ja no riu.

La nostre expedició s’ha vist reduïda a quatre membres...

Tinc gana, i porto massa temps jugant...

Player 4 es retira...

Desconnecto el sistema d’àudio, auriculars i micro. Em trec el casc wifi amb les ulleres de visió 3d i clico el botó off de la consola d’entreteniment .

La llum pàl·lida i esmorteïda il·lumina amb tonalitats blavoses els 10 metres quadrats del meu cubícul de descans..

Suaument s’obre de manera programada la silenciosa comporta de seguretat d’un dels finestrons el·líptics de la banda de babord. A través del vidre, puc veure la llum del sol reflexada sobre la immensa i colossal massa de Saturn.

Música de Mozart acompanya el moment.. .a través del sistema de megafonia del nostre carguer espacial. La computadora fa molt bé la seva feina i a part d’encarregar-se dels detalls tècnics del manteniment vital i de la navegació estel·lar, també té com a paràmetre bàsic de funcionament fer-nos la vida més agradable a través dels programes de simulació virtual o amb el control domòtic del nostre entorn proper...

5 anys de recollida de residus espacials, sense poder tornar a la Terra, era una feina massa dura i avorrida fins i tot - o potser -sobretot- per elements tant passats de voltes com nosaltres...

Enrera van quedar aquells vells temps del bar intergalàctic de la Mari: les violentes timbes que acabaven amb el mobiliari trencat efecte inevitable dels licors explosius portats d’altres sistemes solars, les concupiscents orgies amb reproduccions bio-mecàniques de les top-models i actrius més famoses d’ara i d’abans, els extravagants "baudevils" eròtics amb equips sencers de dones clonades o els enyorats i esgotadors jocs sensuals amb les fabuloses i imaginatives siriusianes de 4 pits.

Sempre m’ha quedat el dubte de si aquesta feina ha estat un càstig pel passat, un entrenament o simplement una extradició...

Vam començar a córrer. Intentàvem trobar refugi allà on no n’hi havia. Moure’ns en aquell terreny, carregats, cansats i desorientats no era gens fàcil. Només el pànic ens envaïa. El pànic i l’instin de sobreviure.

Poc sabíem de nosaltres, i encara menys de la nostra missió, però una cosa teníem clara, volíem sortir d’allà i millor vius...

Vaig notar la mà de la Soukaina a l’espatlla. S’havia aturat i m’ensenyava alguna cosa... ho mirava fixament

Vaig mirar cap allà on ella assenyalava. Li vaig dir que no hi havia res, allà. Potser era una de les seves gracietes, per a fer-me creure que havíem trobat alguna cosa. Ella sap que m’agraden els misteris de detectius. Em vaig haver d’ajupir fins gairebé asseure’m al terra per a poder veure-ho. Allà, sobre una pedra gris, escrit amb algun material que semblava guix però que segurament no ho era, s’hi llegia: TMZ.GNQZ.BZLHMZMS.CDR.CZPTH.RDFTMMS.DKR.RDMXZKR.Z.KDR.ODCQDR. Els ulls se li van obrir com unes taronges. La Soukaina i jo ens vam mirar; els dos estaven pensant el mateix: un missatge escrit en codi secret! Què hi devia dir? Per què l’havien escrit precisament allà?

Entretingut amb el record d’èpoques passades no m’havia adonat de que l’embolcall del berenar empresonava el teclat de l’ordinador, escrivint un missatge incomprensible a la pantalla de la computadora. Anava a esborrar-lo quan m’hi vaig fixar més detingudament. Era impossible que només pel fet que hi estigués recolzat fos capaç d’escriure lletres tan diferents. El normal hagués estat que es repetís molts cops una mateixa lletra, o dues o tres lletres diferents com a màxim, però no d’aquesta manera tan aleatòria. Vaig apuntar el missatge en un full de manera que es podia llegir:

TMZ.GNQZ.BZLHMZMS.CDR.CZPTH.RDFTMMS.DKR.RDMXZKR.Z.KDR.ODCQDR.

Què podia significar? Vaig decidir investigar-ho més a fons. Total, no deixava de ser un trencaclosques més en la meva insulsa existència...

Mentre buscava a la base de dades E.L.M.A... la silueta fosca i aerodinàmica del nostre carguer espacial es perfilava a contrallum contra la brillantor blavosa dels dos Sols artificials de l’estació d’eliminació de residus 345-BR... Després de tres anys de viatge, haviem arribat al nostre inevitable i esfereïdor destí...

En tres minuts, l’oxigen de la nau deixaria de produir-se, els nanorobots, implantats al nostre sistema circulatori, injectarien una solució d’endorfines, calmants i anestèsics... i en només uns trenta minuts de terrible i eficient procés de desinfecció, cremació i compressió molecular, els nostres cossos deixarien d’existir PER SEMPRE.

 

Montse C.

Alexandra

Toni L.

 

 

Cuento a partir de : menta, puerto, veneno.

La Taberna de la Luna llena

Hay un puerto que nadie puede ver.

No con los ojos que llevamos puestos todos los días.

Está muy lejos de la orilla, mar adentro. Su cielo son las olas verdes, y las aves marinas son peces plateados.

No se ven las estrellas, desde el puerto bajo el mar, y la luna solo es una mancha pálida a lo lejos. Pero hay una taberna, una vieja taberna de pescadores, con una luna llena como emblema. Allí van a parar, al final, todos aquellos que tienen el veneno del mar en la sangre.

Es un veneno sin antídoto, el veneno del mar. Un veneno salado que te llena la sangre de olas y el alma de cantos de gaviota. Y, una vez te ha atrapado, te obliga a navegar sin descanso, por todos los mares y todos los océanos, en busca de islas encantadas, de tesoros piratas y de sirenas con labios de agua, y tu único descanso llegará cuando encuentres el puerto bajo el mar, donde está la taberna.

En la Taberna de la Luna Llena, en el puerto bajo el mar, se explican cada noche todos los cuentos del mundo, en todas las lenguas que son o que alguna vez han sido. Ese es el precio por una noche allí. O por un plato de comida caliente, o una jarra de buena cerveza oscura. Si tienes una buena historia, no necesitas nada más.

Y, al final, todos acabamos teniendo buenas historias que contar, aunque no lo sepamos. Así que todos podemos pagar, por lo menos, por una noche en la Taberna de la Luna Llena.

María.

REUNION DE FEBRERO

Hola unmuntdemoter@s,
 
esta semana los cuentos han sido de lo más curiosos, hemos reído de lo lindo con un hombre que se intentaba suicidar una vez y otra y otra, hemos viajado a un puerto submarino donde las consumiciones se pagaban con cuentos, hemos visitado el puerto de Orleans en una vampírica noche de 1800, hemos asistido al reencuentro de un eterno marino con su família, a la salvación de hombres y mujeres de fatales venenos y una escena divertida entre un paciente nieto y una abuela moderna.
 
No deja de sorprenderme la infinidad de combinaciones que hacemos con las mismas palabras y los distintos mundos que compartimos. Ha habido puertos verídicos e inventados, puertos sin nombre y puertos USB. Ha habido venenos que envenenaban, veneno que era rabia, veneno del mar en la sangre, dulce veneno de terciopelo viscoso y veneno en forma de virus. Y todos ellos perfumados con distintas esencias de menta.
 
Hemos comentado la conveniencia de contar en menos palabras una idea, BREVEDAD Y CONCISIÓN y así evitar lo supérfluo. Esto me recuerda una entrevista que leí una vez de Josep Pla que insistía en la importancia de dar con el adjetivo adecuado y decía así:

 "(…) l’home que escriu s’ha de decidir, això és difícil. L’escriptor ha de decidir. És a dir: ha de tirar. És la cèlebre frase de Stendhal a Merimée: escriure no és apuntar; escriure és tirar. L’escriptor tira amb adjectius. Tirar bé, endevinar el cop just, equival a trobar l’adjectiu precís."

Tambien cómo afean al oído expresiones como "roja teja" o "primer puerto del que partiera" o "su..., sus...., su..."
 
Hoy hemos tenido entre las manos un libro autopublicado por el foro de EXTRAVAGANZIA en que hemos coparticipado dos de nosotras. !Qué emocionante ver tu nombre en un libro!
 
Y para finalizar las palabras para el próximo mes:
 
AIRE       MIERDA        CUADERNO

 

… o si us ho estimeu millor amb:

 

AIRE          MERDA      QUADERN
 
Hay alguien que aún se está riendo...
 
Nos vemos el 20 de Febrero en el Club de lectura para comentar En costas extrañas de Tim Powers.
 
O el 6 de Marzo en UMDM.
 
 

 

 

Port - Menta - Verí

Viatge a Tenerife

Aquest és el seu moment triomfal! Fa molt de temps que es mor de ganes de fer anar un d’aquests trastos que tothom fa servir, però no ha gosat provar-ho mai per por a que se’n riguessin. “A la teva edat, vols aprendre a utilitzar l’ordinador??” li hauria dit tothom.
Ara, per fi, té davant la pantalla negra. Primer de tot... com s’engega aquesta maquinota...? Provaré tocant aquestes tecles... mmm... no, no fa res... I si apreto aquest botó vermell? No, el vermell sempre es fa servir per coses perilloses, segur que no és això... Mira, saps què? Trucaré el Jordi, que ell és informàtic i segur que em pot ajudar.
-    Nen, Jordi, sóc la iaia. Escolta, que m’han deixat unes fotografies de l’últim viatge de l’IMCERSO perquè les miri i no sé com va, això.
-    Ai, iaia... El què, no saps com va?
-    L’aparatu aquest que tenim al despatx, que no sé com va, i m’han dit que les fotografies les haig de veure per aquí, que és l’únic lloc on funciona el llapis. Han dit que era un llapis, però jo veig que no s’hi assembla gens...
-    Mare meva...
-    Què dius, nen?
-    Res, àvia, res! Que no toquis res, ara vinc!
Mentre espera que arribi el Jordi, l’Amèlia va a la cuina a fer-se una infusió de menta i a agafar unes galetes per quan arribi el nét, que d’alguna manera l’ha de compensar per venir a ajudar-la l’únic dia a la setmana que no ha de treballar.
Uns vint minuts més tard va arribar el Jordi, en part content per veure la seva àvia i en part no gaire content per no poder deixar la informàtica de banda ni un sol dia.
-    Mira, això és el què m’han deixat. Un llapis, diuen...!!
-    No, no és un llapis, és un llapis USB- va dir posant èmfasi en cada una de les lletres- i l’has de posar al port USB de la torre de l’ordinador.- es va mirar la seva àvia, que feia cara d’escoltar algú parlant japonès- Que és aquesta cosa gran que tens aquí al terra.
-    Ah...
En posar el llapis al port USB el Jordi passa l’antivirus per comprovar que la unitat estigui neta, però de seguida surt a la pantalla “Virus trobats: 1” La seva àvia de seguida li pregunta què vol dir que ha trobat un virus, i el Jordi li explica que és com un verí que ha passat del llapis a l’ordinador i l’he infectat. I que, com passa amb qualsevol verí, l’ordinador es pot posar malalt o morir-se. El virus queda eliminat després que el Jordi pitgi el botó de desinfectar, i diu a la seva àvia que ja pot mirar les fotografies.
Aquí comencen els problemes de debò... El Jordi demana a la seva àvia que obri l’explorador, i l’hi assenyala amb el dit, però és impossible que l’Amèlia el pugui obrir, perquè agafa “la rata” tan fort que és impossible fer anar el punter cap a la icona. En veure com la seva àvia no deixa de queixar-se perquè “la ratota aquesta” no es mou de lloc, el pobre Jordi decideix fer-ho ell, que així acabarem abans.
Després de veure les cent vint-i-vuit fotografies dels quatre dies de viatge a Tenerife, el Jordi diu a l’àvia que se n’ha d’anar, que ha quedat amb uns amics i ja fa tard.
-    Molt bé, molt bé, ja ho feu això el jovent de marxar de cop i volta. Però escolta, et trucaré aviat perquè em vinguis a fer classes d’informàtica, que això m’ha agradat! No li cobraràs pas diners a la teva iaia, oi?
I el Jordi, amb uns ulls com dues taronges, marxa de casa la seva àvia pensant que si el destí ha fet que no s’hagin vist durant tants mesos és per alguna cosa...

Club de lectura

    Al club de lectura vam compartir moltes sensacions tot comentat el llibre Solitud.

 

    És molt feixuc -deien uns. Tot el contrari, si quan parlava el pastor semblava que cantés en comptes de parlar, amb aquella musicalitat que tenen els castellonins. A mi m’ha costat molt; el vocabulari era difícil. Encara diria més; era rebuscat.  A mi m’ha agradat, deixant de banda el vocabulari, és clar. A mi m’ha captivat com transmet la sensualitat femenina de la Mila. Jo, en canvi l’he trobat avorrit, és que no he passat del tercer capítol amb tantes muntanyes, no hi ha acció i és tan lent... Però que bonics els paisatges, si casi els podies veure; imagina't que em van venir ganes d’anar d’excursió a Sant Llorenç.

Hi havia tantes opinions com colors. Quan hi ha diversitat de parers és quan millor ens ho passem.

 

   I com que l’intel.lecte no només s’alimenta de lletres, unes quantes ens hi vam anar desprès a fer un vermut i unes tapes.

 

 

 

Solitud, de Víctor Català

 

El proper dissabte 23 de gener comentarem la novel.la Solitud a la Biblioteca de la Rambla de Francesc Macià.

Solitud és una de les obres més universals de la narrativa modernista. La novel.la ens explica la història d’una dona, Mila, que puja a una muntanya amb el seu marit, per tenir cura d’una ermita. La muntanya i els paisatges que es descriuen admirablement afectaran els sentiments de Mila. Coneixerà diferents personatges, com el pastor Gaietà i l’Ànima. També s’ha de remarcar un estil ric en imatges i recursos literaris. La llengua és viva, expressiva, amb una pluralitat de varietats i registres que diferencien la parla dels personatges.

 

Cuento a partir de Titiritero - Imposible - Diagonal

ENVIDIA.

    Era una noche fría de Enero. Ramón el Manco y Pepe el Gusano escuchaban una pequeña radio destartalada; un tesoro encontrado en una papelera,  mientras se calentaban las manos junto al fuego; un bidón donde, desde hacía un rato, ardían una mesilla troceada, algunos diarios y otros objetos inútiles.

 

... Se ha encontrado esta madrugada el cuerpo sin vida de un hombre entre las rocas del espigón.  Se trata de M.J.C. apodado el tirititero bailarín.  Se desconocen las causas de su muerte aunque las primeras hipótesis policiales descartan el robo y apuntan a un ajuste de cuentas.  La brutalidad de las heridas ha causado consternación.  Sin ser famoso, era un personaje popular entre los usuarios del metro de Diagonal que le recuerdan como un hombre alegre y risueño…   

 

—¡Qué sabrán éstos cómo era Mario! —dejó caer con rabia Pepe.

—Es que no le tragabas…

—Siempre iba con esos aires de santurrón. Que era feliz decía… ¿cómo se puede ir por la vida... ¡por esta perra vida!... diciendo soy feliz? Estaba loco, eso era lo que estaba.

—Aún así, creo que no fue buena idea irle al Ruso con la trola de que había ganado algún dinero...

Cuento a partir de las palabras: titiritero, diagonal, imposible

El titiritero llegó a la plaza del pueblo cargado con sus bártulos. Como cada año, su corazón de llenó de un sentimiento agridulce. Los niños que jugaban en torno a la fuente se arremolinaron a su alrededor, expectantes y curiosos. Mientras montaba el teatrillo, les explicaba historias de lejanos lugares. No les hablaba de los caminos llenos de barro, de las noches solitarias, de los desprecios sufridos...

Escuchó una voz alegre y sorprendida. Atravesó la plaza en diagonal con pasos apresurados. Un abrazo y un beso sonoro en cada mejilla le dieron la bienvenida. Adela llevaba un precioso vestido floreado. Su cara resplandecía con una belleza serena. Parecía imposible, pero estaba aún más bonita que el año anterior. A su lado estaba su marido, el médico del pueblo, y dos niños de corta edad, con trajes relucientes. Los hombres se saludaron con un rápido apretón de manos. Conversaron amigablemente sobre el tiempo transcurrido y las novedades de la fiesta mayor.

La mujer se alejó, pensando en lo que podía haber sido y no fue. Él la vio marchar, atesorando su recuerdo. Había sido una decisión difícil, casi heroica. Amar verdaderamente significa buscar la felicidad de la persona amada.

Conte a partir de les paraules Putxinel.li, Impossible, Diagonal

De lluny me’l mirava. Era com un putxinel·li; cap cot, braços caiguts, apàtic, indiferent, de mirada llunyana.

 

La seva mare cada matí el treia dolçament a passejar amb aquella cadira de rodes que tant li costava dominar. Ella s’esforçava per fer-la rodolar en diagonal, però una petita pedra, un petit desnivell, li feien perdre el domini de la conducció que ella, serena, tornava a adreçar. Això no la preocupava. Ella vivia pendent del seu fill, volia veure en ell un petit senyal  de sensibilitat envers la natura; que  mirés el vol d’un ocell i el seguís amb la mirada, que contemplés les flors que a ella tant li agradaven i aixequés els seus braços sempre estàtics i amb les mans volgués tocar-les... i no. Cada dia passejaven tots dos sols. Ell era el cos, ella era l’ànima. Ell el desvalgut, ella la força, la tossuderia, el voler, la tendresa...

 

Quan arribaven al final del passeig i obria la porta per entrar a casa, volia, mai no deixava de voler-ho, que de sobte, aquell fill tant estimat, pogués mirar enrere i dir-li... quin passeig tant llarg, mare!

 

Però de nou es deia que això era impossible... Que potser demà o un altre dia es comunicarien. Ell  hi era, però no hi era, però això si, li omplia de dia i de nit la seva vida.

 

PRIMERA REUNION DEL AÑO

Año de nieves, año de bienes... Hemos empezado el año cargados de energía, risas y cuentos.  De la mano de titiriteros de todo tipo hemos viajado por desiertos malditos, por pueblos con amores prohibidos, por el mundo de la mafia, hemos conocido la miseria humana,  el drama cotidiano  de un niño desvalido, y la fortuna de otros niños que juegan a ser equilibristas.

 

Colgaremos algunos de ellos pero como anticipo el más breve con las 3 palabras clave:

 

El titiritero al ver cómo estaba la Diagonal dijo:  ¡imposible!

 

Tras la lectura, llegan los comentarios y correcciones.  Ahí cabe remarcar el uso del punto y coma que, cuando se domina, es muy práctico ya que permite, entre otras cosas:

 

• hacer una pausa más larga que una coma pero no tanto como un punto, algo verdaderamente útil en el caso de una frase larga con muchas comas como por ejemplo:

            “Por fin había conseguido que le nombraran don, e iba a celebrarlo por todo lo alto; habría chicas fáciles, tontas y guapas, drogas, alcohol, apuestas…”

• usar minúscula a continuación ( no se podría detrás de un punto y seguido); 
• pasar a dar una aclaración sin necesidad de conjunciones o nexos que a menudo repetimos:

      “Se sentía como un titiritero; todos se movían al son que él marcaba”.

 

Además comentamos la importancia del nombre que damos a un personaje, como un detalle más, de su caracterización, que nos puede aportar información de él mismo y que debe estar en consonancia con la época y lugar.

 

Y también la importancia de evitar las frases hechas y buscar nuevas maneras de decir lo ya dicho; en una palabra:  originalidad.

 

Para finalizar elegimos las nuevas palabras que nos conducirán a nuevas vivencias:

 

            PUERTO        —        MENTA          —        VENENO

 

Y ahora, ¡ A   E S C R I B I R !      Nos vemos el próximo 6 de Febrero.

 

 

POEMA DE NADAL

Poema de Nadal

de Josep M de Sagarra (Fragment)                                             

En quin llavi de dona seria,

en quin lloc de muntanya o del pla,

aquesta tonada floria?

Quina fou la primera que es trobà

la blanca melodia,

com una oreneta caçada a la mà,

sense esquerperia?

Quina dona del meu país,

amb un aire amorós i enyoradís,

vestida de sarja i esclop,

però amb una veu molt clara,

va cantar per primer cop,

la cançó del Noi de la Mare?

 

 

SOPAR DE NADAL

Ens vam reunir fa uns dies per fer el sopar de Nadal. És el nostre tercer Nadal com a associació encara que en fa més que ens reunim per gaudir de l’escriptura. Jo en compto cinc, que no són pocs. No puc comptar, però, totes les històries que hem arribat a viure plegats realistes, dramàtiques, de terror, fantàstiques, emotives o màgiques. De tot una mica. Les excursions a la colònia Vidal o les presentacions d’Olor de Colònia. Sempre hi ha estat present  l’ànima de la professora que ensenya els alumnes, de l’amiga que escolta i anima en els moments en què amb unes paraules n’hi ha prou i de l’escriptora que contagia la seva energia creadora i motriu, la teva il.lusió de viure i d’escriure  a les seves companyes. Gràcies Sílvia, aquestes flors plenes de mots que et recordin cada dia que et necessitem.