Conte a partir de les paraules Putxinel.li, Impossible, Diagonal
De lluny me’l mirava. Era com un putxinel·li; cap cot, braços caiguts, apàtic, indiferent, de mirada llunyana.
La seva mare cada matí el treia dolçament a passejar amb aquella cadira de rodes que tant li costava dominar. Ella s’esforçava per fer-la rodolar en diagonal, però una petita pedra, un petit desnivell, li feien perdre el domini de la conducció que ella, serena, tornava a adreçar. Això no la preocupava. Ella vivia pendent del seu fill, volia veure en ell un petit senyal de sensibilitat envers la natura; que mirés el vol d’un ocell i el seguís amb la mirada, que contemplés les flors que a ella tant li agradaven i aixequés els seus braços sempre estàtics i amb les mans volgués tocar-les... i no. Cada dia passejaven tots dos sols. Ell era el cos, ella era l’ànima. Ell el desvalgut, ella la força, la tossuderia, el voler, la tendresa...
Quan arribaven al final del passeig i obria la porta per entrar a casa, volia, mai no deixava de voler-ho, que de sobte, aquell fill tant estimat, pogués mirar enrere i dir-li... quin passeig tant llarg, mare!
Però de nou es deia que això era impossible... Que potser demà o un altre dia es comunicarien. Ell hi era, però no hi era, però això si, li omplia de dia i de nit la seva vida.
