Comentari sobre EL MANUSCRIT DE VIRGILI de Miquel Pairolí

Amb el Manuscrit de Virgili, m’ha passat que, l’he gaudit més, quan l’analitzàvem al club de lectura i els dies posteriors que quan el llegia. Com passa amb els bons llibres, queda un sediment que alimenta l’intel·lecte.

 

Es composa de dues parts. La primera és una carta en primera persona que dirigeix el protagonista, un escriptor,  a un doctor, el qual resta desconegut fins al final, quan raona el perquè d’aquesta llarga missiva.  El ritme és pausat i deliberadament lent al nus de la novel·la, allà on realment l’autor vol incidir. Al final, en canvi, el desenllaç es precipita.  La segona part, denominada El llimoner, té un altre ritme, està escrit en tercera persona i hi ha molt diàleg.

 

Es una novel·la atemporal. En realitat el tema central no és la vida d’aquest escriptor i el procés de creació de les seves novel·les sinó com l’hi canvia pel fet de vendre la seva ànima al diable, en forma de dona rica. És una versió moderna del pacte de Faust,  molt versemblant, en què analitza els vertaders motius que duen a escriure. També ens compara l’obra literària amb l’obra pictòrica i la relació dels autors amb elles; l’escriptor la pot recuperar en forma de llibre i la comparteix amb el públic, el pintor s’en desprèn per a que un altre la gaudeixi.  A la segona part, El llimoner,  planteja què passa quan es troba un manuscrit d’un escriptor mort  que modifica el coneixement que tenen d’ell els que l’envolten.

 

Tot llegint-la te’n oblides del temps en què s’ubica, els anys 30, potser afavorit pel fet que la co-protagonista, sigui una dona que disposa de la llibertat que la seva posició social i riquesa personal li atorguen i també la noia francesa amb qui es relaciona, treballa com a fotògrafa per una revista. Amb elles fa el retrat de dues dones poc representatives d’aquella època, a diferència del personatge de la seva muller que apareix passat ja l’equador de la novel·la.

 

El protagonista narra el procés de creació de les seves quatre novel·les. Memorabilia és la soca d’un arbre del qual sorgirà la brancada que formaran les altres obres, és un cant a la naturalesa; a la segona,  Memorandum,  juga amb les paraules per crear bellesa i comunicar emoció; a Memoraculum celebra la vida en allò que té de més bell i plaent i la darrera, Memento, és un rèquiem sense resurrecció. Aquestes obres simbòliques responen al procés vital de Virgili: violència vital, placidesa, plenitud i proximitat de la mort.

 

A tota la novel·la juga amb les paraules i els simbolismes: el laberint on aprèn que els tractes tenen truc, el llimoner agredolç com la vida, el cor que li falla sent  un home racional, etc.

 

El final és sorprenent.  En altres paraules: divinament delirant.

 

Montse Villares