COMUNICACIONS

REUNIÓ D'OCTUBRE

La tardor ha arribat  amb embranzida. Ens ha reunit al voltant de quinze tasses de cafè i un bon grapat de contes. Contes de cinema. Un d’immortalitzat en un quadre, un altre on màgicament es confonen ficció i realitat i un altre que és el somni acomplert  d’un nen de vuit anys. Contes on els ocells  són muses que aletegen lluny dels artistes, n’hi ha d’engabiats que somien i aconsegueixen alliberar-se, n’hi ha que viuen amb la ficció i n’hi ha que, si et troben, t’acompanyen en bandada  fins que esdevens  un d’ells. I el que tots els contes tenien en comú és que sobreeixien satisfacció.

 

Tot comentant-los vam constatar la importància del final en els relats, que és com la guinda del pastís; ha de ser atractiu, concloent –que relligui les promeses i conflictes oberts–,  sorprenent,  ha de tenir la  mida justa, ha de ser fàcil de menjar o no tant  –però que no sigui mastegat-,   i prou sucós com per deixar un bon gust un cop llegit.

 

Les paraules triades per a la propera trobada son:

 

MIRACLE     VERITAT      ESPELLIFAT

MILAGRO    VERDAD      ZARRAPASTROSO

 

No espero miracles però sí que us visitin muses gens espellifades que us mostrin noves veritats que espero compartim el proper 6 de Novembre.

 

Fins el mes vinent!

Reunión Septiembre

Hemos vuelto de vacaciones. El calor, la playa, la montaña, el descanso, la piscina, los viajes, la ociosidad, la holgazaneria han quedado atrás. Han regresado el horario, las rutinas, el trabajo, el cole … y como no todo podía ser malo ¡las reuniones de Un munt de mots!

 

Creía que seríamos cuatro gatos. Que los que no estaban de vacaciones, estarían aterrizando. El día se acercaba y  sólo unos tímidos mensajes de yosiquevengo entraban en mi bandeja. Faltaban cuatro días y ¡ni un solo cuento! Todo apuntaba a un desastre, pero no. Como siempre, l@s miembros del grupo respondieron. Fueron llegando apresuradamente en los últimos minutos, con su relato bajo el brazo y con agradables sorpresas de última hora.  Vinieron dos nuevos miembros. Apareció Mª Jesús desde Mallorca, vía Madrid y cuando menos nos lo esperábamos, acudió Marta, la gran ausente. Besos, abrazos, apretujones y sonrisas se volvieron a repetir, quizá por eso quisimos proseguir con ese buen rollo haciendo un vermouth en una terracita.

 

Ah, y los cuentos... Pues, debido a que una de las palabras era muerte, han surgido historias tristes. Ha habido quien esperaba la visita de la Amiga piadosa, para sumergirse en la Noche eterna; también quien la ha visto y era una dama bella; hay quien, el causar una muerte accidental le trastoca, o quizás ya lo estuviera; y quien ha planeado más de un desafortunado asesinato. También hemos viajado en el tiempo, a un pasado en que se produce un Real asesinato  y a un futuro en que nacer cuesta una muerte. ¡Casi nada!

 

 

Silvia nos ha recomendado la lectura de “Olive Kitteridge” de Elizabeth Strout.

 

Hemos preparado el calendario de reuniones que cuelgo aparte y elegido las palabras para el próximo mes:

 

CINE              PAJARO        SATISFACCIÓN

CINEMA          OCELL          SATISFACCIÓ

 

 

Y, me despido plenamente satisfecha. La reunión ha sido un éxito de convocatoria y de relatos.  Espero con ganas la próxima reunión y que lleguen muchos, muchos cuentos de cine, volando como pájaros.

 

¡Hasta el próximo día 2 de Octubre!

Comentari de Senyoria

L’últim llibre que hem compartit al club de lectura ha estat Senyoria d’en Jaume Cabré. És, tot fent servir les seves paraules :“una reflexió sobre la relació entre l’home i el poder, sobre la justícia i la idea del pecat lligada a la del càstig." En boca del protagonista: "Conec la justícia humana a fons. És dèbil, és arbitrària, està portada pels homes… que també poden delinquir. … La justícia humana és injusta per definició.”. “La justícia sempre tenia a Déu a la boca; excepte en el moment de prendre decisions, que si no depenen de la digestió pesada de l’oïdor es devien a un codi mecanicista basat en la no correspondència fatal entre culpa i falta.”

El protagonista, en Rafel Massó, és un jutge que es nega a ser jutjat, un espòs infidel a qui traeixen, un assassí extorsionat, un home cruel e impassible a qui la mala consciència no deixa dormir, un amant dels estels i de les dones, inassolibles. Com ell, la resta dels protagonistes tenen el seu propi món i trets diferenciats que els fan únics; són complexes i evolucionen al llarg de la novel•la. Donya Mariana, la senyora de sa senyoria, és una creient fervent però alhora lluita per defensar el paper de la dona dins d’una confraria dominada pels homes. Mme. Desflors, el ruisenyor d’Orleans, “una dona opulenta, inacabable, grandiosa, no tant pel seu volum estricte com per l’aurèola i el posat que adoptava” i també “una extraordinària fornicadora”, “una dona excessiva que s’ho passava bé deixant-se admirar el cos... que advocava per la llibertat d’esperit i de moviments”. L’Andreu Perramon, un jove poeta enamorat de l’aire, de la poesia; un innocent que escriu versos sobre la llibertat i acaba empresonat. Mossèn Joan, impacient, malparlat, conscienciós a la seva professió, subornat pel bé de la rectoria.

Entremig sura la importància de les formes en una societat on “tutejar-se era una altra manera de despullar-se”, on cal menjar ostres per què se sàpiga que s’ho poden permetre, per fer-se un lloc entre la noblesa malgrat no tinguin sang blava.

Constants a l’obra d’en Cabré són l’interés per la naturalesa humana en tota la seva complexitat i el poder en totes les seves manifestacions.

Fi de Curs Taller d'escriptura

Ja ha acabat el taller d’escriptura de la Sílvia Alcàntara. Podem afirmar que ha estat un èxit tant en la qualitat dels treballs, com en el nombre de participants que l’han seguit i, lo més important, en la qualitat humana de tots els que han participat.

Dissabte passat vaig tenir l’oportunitat de gaudir de l’esmorzar cloenda en que vam compartir inquietuds, somriures, passió per l’escriptura i ganes d’aprendre.

Sigueu tots benvinguts a la família d’un munt de mots!

 

Comentario sobre LOS OBJETOS NOS LLAMAN de Juan José Millás

Los objetos nos llaman son 75 pequeñas dosis de irrealidad.

 

Sorprende cómo, partiendo de hechos intrascendentes, Juan José Millás consigue crear una historia fantástica. Recicla lo cotidiano  y lo convierte en materia literaria.

 

El desencadenante puede ser  cualquier detalle o suceso o un pequeño error como que le dieran la tarjeta equivocada al pagar en un restaurante, o una discusión con un taxista, o  un sueño, o un trozo de conversación robada. Todo vale. Todo es materia literaturizable.  Juega con ello deformando la realidad, utilizando una lógica ilógica, llevando al extremo una situación absurda. Pero no es meramente anecdótico sino que lo utiliza como punto de partida para replantear al lector las eternas inquietudes del ser humano: la vida, la muerte, el amor, la soledad, el transcurrir del tiempo; para invitarnos a transgredir la lógica, a abrir la puerta a la imaginación cada día.

 

En particular destacaría El hombre que escupe. Ese hecho es el punto de partida del cuento. No se trata de un hombre cualquiera, él utiliza a un padre y ese acto, impropio en él, para desacralizar la figura paterna. La historia es sencilla y como en el resto de cuentos, consigue que el lector se identifique fácilmente con el protagonista. Todos, en un momento u otro hemos dejado de ver a los padres como seres perfectos para ver que son sencillamente seres humanos, solo que  muchos no somos conscientes del momento en que ocurrió o lo hemos olvidado y a ninguno se nos ha ocurrido convertirlo en un cuento.

 

El  mayor mérito  que le atribuyo no es solo esa originalidad, ni esa invitación a transgredir la realidad, ni esa sintonía con el lector, sino que todo ello lo hace con un lenguaje sencillo: “… y me dí cuenta de que ya no era mi padre, sino un hombre.”

 

 

Reunió 5 de Juny

Bé doncs, avui hem estat poquetes així que hem tingut temps de llegir els contes i comentar-los per ordre; primer els endarrerits i desprès els nous.

 

Quan reflexionàvem a través de l’harmonia sobre l’amor incondicional vers als fills, s’han sentit uns xiuxiueigs: un de  neguitós e in crescendo que acompanya la vida d’un esquizofrènic, un altre durant un examen de llatí, i un provinent d’un confessionari.

 

També hem escoltat uns poemes de  Ricard Creus i Bertolt Brecht.

 

Dissabte vinent s’acaba el taller d’escriptura de la Sílvia i en ha convidat a un esmorzar conjunt per tal de conèixer la nova generació d’escriptors que s’uniran al grup.

 

Les paraules triades per al proper conte ( que serà per a primers de Setembre) son:

 

NIT

LLIT

MORT

 

Per al mes vinent us heu de reservar el dissabte 17 DE JULIOL en que farem una excursió a la muntanya. S’accepten suggeriments: es busca lloc fresquet.

 

Xerrada amb l'Andreu Ayats a la BD2

La Biblioteca del districte 2 presenta la xerrada amb

l’Andreu Ayats, autor de

"L’Aventura de narrar",

una eina inefable per als aprenents d’escriptor que no ens podem perdre l’ocasió de tenir tant a prop a un bon mestre.

 

Serà el dimecres dia:

16 de Juny a les 18h.

 

Ens veiem a la BD2!

 

 

 

Despedida

Mª Jesús decide  regresar  a Palma así que organizamos una cena-despedida. Había poco tiempo, por lo que los mails corren que vuelan. ¿Dónde vamos? ¿cuántos seremos? ¿le hacemos un regalo? ¿y si…?

 

Quedamos el viernes por la tarde. Teníamos un par de horas para prepararlo. Tic,tac, el tiempo fluía con la misma energía que nuestros deseos. Estamos de suerte y en el primer  local pudimos reservar una sala para nosotros. Bien. Siguiente paso: habíamos quedado en la plaza Vella ¿Estábamos todos? Sí, todos y más. Ella también estaba en el centro. ¡A que nos pilla! Nos movíamos con sigilo, escondiéndonos entre la multitud. Fuimos a un par de tiendas y enseguida encontramos lo que buscábamos: una bonita libreta donde le dedicamos unas líneas; una retahíla de buenos augurios, de deseos por cumplir y gratos recuerdos; todos distintos y todos parejos.  Aún faltaban algunas dedicatorias. Nos escondimos en un bar para no ser cazados, de espaldas a la puerta, pero el azar pudo más que nuestra nefasta capacidad de camuflaje así que cuando entró en el bar me abalancé hacia ella fundiéndome en una caluroso abrazo con giro y media vuelta mientras alguien escondía el regalo… las penúltimas líneas se escribieron a cubierto en el WC. Pero aún faltaban algunas. ¿Cómo lo hacemos? Improvisamos el plan B.  Con gestos y a su espalda: entretenedla que nos escapamos para que nos firmen y como coartada.. que vamos a hacer la reserva. ¿Se habrá dado cuenta?

 

En el restaurante la buena energía siguió fluyendo. Compartimos ensaladas entre dos o entre uno. Sí entre uno habéis leído bien. Ahora lo explico para los que no asistieron y para que quede grabado en los anales de nuestra historia, la famosa frase de Alexandra a  Robert: “Tú y yo somos uno”. ¿Por dónde iba?  A ver, decía que compartíamos ensaladas y también creps que precisaban de instrucciones de uso, y ya puestos, pues también para la tetera  y para el chupito de ron con nata ¿se sorbía o se tomaba con cuchara? Preguntas  transcendentales, risas escanciadas por la mesa, lágrimas sostenidas por alegres recuerdos,  brindis emotivos, impresionantes puntos de libro abstractamente expresivos que dieron mucho juego (veo, veo ¿qué ves?), fotos, besos, abrazos. Escríbenos. No nos olvides. Nos veremos ¿Lo prometes? Hasta pronto.

CRÓNICA DE UNA NO REUNIÓN

Este mes no había reunión pero a alguien se le ocurrió quedar para tomar algo. Empezaron los intercambios de mensajes; a unas les iba bien un día y a otras, otro. Bueno, eso tenía arreglo: quedamos los dos días. El primero éramos tres; hacía frío. Pasamos la tarde dentro de un bar, compartiendo pedazos de vida con té de frutas. El segundo fuimos más, el sol nos acompañaba mientras tomamos unos refrescos en una terraza y participábamos de una excursión al campo, nos perdíamos en una casita con hogar y un gran ventanal desde el que contemplamos un cuadro de montañas y cielo inmensos,  entramos en Notre Dame, vimos la Torre Eiffel y un museo muy particular. Debo decir que, probablemente atraído por las risas, se nos unió un muchacho que no era moreno y no puedo decir más. Nos lo pasábamos tan bien que decidimos que podíamos organizar la reunión del mes de Abril de todas formas. Sacamos las agendas, propusimos diferentes días… pero no hubo quórum. Ni por la mañana, ni por la tarde, ni por la noche.  Cuando no fallaba una a la otra le iba mal, pero nos sentíamos tan a gusto que ¿por qué no  prorrogarlo? Y alguien va y dice ¿y si nos vamos hoy de cena?  Y una no podía porque tenía que trabajar y se despide de nosotras pero nos dice: yo que vosotras lo haría. Y lo hacemos. Nos vamos de cena. No hizo falta vino, las risas afloraban, como la burbuja de las cervezas, cuando vimos aquellos platos tan inmensos. ¿Quién se lo iba a poder acabar? Nadie. Bueno sí, hubo una que sí y uno también. Y cuando nos retiran los platos y traen algunos postres y cafés alguien dice: en el cine hacen una peli que está muy bien; El concierto ¿la habéis visto? Pues si nos damos prisa… empieza a las diez. Pues vale. Y nos fuimos al cine. Y nos emocionamos y aplaudimos y lloramos.

 

Hasta ahí lo que puedo contar. Ahora, no os olvidéis que nos reunimos el sábado 8 de Mayo y que leeremos los cuentos con las palabras clave: INFIERNO, COLUMPIO y ARMONÍA.

 

Montse Villares

Comentari sobre EL MANUSCRIT DE VIRGILI de Miquel Pairolí

Amb el Manuscrit de Virgili, m’ha passat que, l’he gaudit més, quan l’analitzàvem al club de lectura i els dies posteriors que quan el llegia. Com passa amb els bons llibres, queda un sediment que alimenta l’intel·lecte.

 

Es composa de dues parts. La primera és una carta en primera persona que dirigeix el protagonista, un escriptor,  a un doctor, el qual resta desconegut fins al final, quan raona el perquè d’aquesta llarga missiva.  El ritme és pausat i deliberadament lent al nus de la novel·la, allà on realment l’autor vol incidir. Al final, en canvi, el desenllaç es precipita.  La segona part, denominada El llimoner, té un altre ritme, està escrit en tercera persona i hi ha molt diàleg.

 

Es una novel·la atemporal. En realitat el tema central no és la vida d’aquest escriptor i el procés de creació de les seves novel·les sinó com l’hi canvia pel fet de vendre la seva ànima al diable, en forma de dona rica. És una versió moderna del pacte de Faust,  molt versemblant, en què analitza els vertaders motius que duen a escriure. També ens compara l’obra literària amb l’obra pictòrica i la relació dels autors amb elles; l’escriptor la pot recuperar en forma de llibre i la comparteix amb el públic, el pintor s’en desprèn per a que un altre la gaudeixi.  A la segona part, El llimoner,  planteja què passa quan es troba un manuscrit d’un escriptor mort  que modifica el coneixement que tenen d’ell els que l’envolten.

 

Tot llegint-la te’n oblides del temps en què s’ubica, els anys 30, potser afavorit pel fet que la co-protagonista, sigui una dona que disposa de la llibertat que la seva posició social i riquesa personal li atorguen i també la noia francesa amb qui es relaciona, treballa com a fotògrafa per una revista. Amb elles fa el retrat de dues dones poc representatives d’aquella època, a diferència del personatge de la seva muller que apareix passat ja l’equador de la novel·la.

 

El protagonista narra el procés de creació de les seves quatre novel·les. Memorabilia és la soca d’un arbre del qual sorgirà la brancada que formaran les altres obres, és un cant a la naturalesa; a la segona,  Memorandum,  juga amb les paraules per crear bellesa i comunicar emoció; a Memoraculum celebra la vida en allò que té de més bell i plaent i la darrera, Memento, és un rèquiem sense resurrecció. Aquestes obres simbòliques responen al procés vital de Virgili: violència vital, placidesa, plenitud i proximitat de la mort.

 

A tota la novel·la juga amb les paraules i els simbolismes: el laberint on aprèn que els tractes tenen truc, el llimoner agredolç com la vida, el cor que li falla sent  un home racional, etc.

 

El final és sorprenent.  En altres paraules: divinament delirant.

 

Montse Villares

 

 

Los objetos nos llaman

 

El próximo sábado 17 de abril, a las 11 de la mañana, en la Biblioteca de la Rambla Francesc Macià, comentaremos el libro Los objetos nos llaman. Es una recopilación de cuentos escrita por Juan José Millás.

Juan José Millás nació en Valencia, en 1946. Con seis años, su familia se trasladó a Madrid. Inició los estudios de Filosofía y Letras. Ha colaborado como columnista en diferentes periódicos y es profesor de la Escuela de Letras.

Empezó a escribir poesía y más tarde se sintió atraído por la narrativa. Ha escrito numerosas obras: Cerbero son las sombras (1972), Visión del ahogado (1977), El jardín vacío (1981), Papel mojado (1983), La letra mojada (1984), El desorden de tu nombre (1988). En 1990 ganó el premio Nadal por La soledad era esto y ha sido galardonado con el premio Planeta y el premio Nacional de Narrativa por su novela autobiográfica El mundo.

 

LOS OBJETOS NOS LLAMAN

Lo misterioso acecha a la vuelta de la esquina, en el interior de uno mismo. Mujeres grandes que sueñan con hombres diminutos. Maniquíes que sudan. Pollos que llegan desde el mercado a casa, pero que jamás aparecen en la mesa. Mentiras que se convierten en realidades inexplicables. Cerillas viejas que iluminan habitaciones antiguas. Pequeños malentendidos que dan lugar a preguntas fundamentales. Delirios sensatos. Corduras delirantes... Bienvenido al mundo de Juan José Millás.

Millás ejerce en este libro como un maestro de la distancia corta. Cada uno de estos cuentos, breves como un fogonazo, ilumina un secreto, revela un misterio, provoca una pregunta. Todos, bajo esa escritura precisa y veloz, esconden una sorpresa. Inimitable mezcla de humor, de pánico, de ironía, en esa atmósfera entre realista y onírica que caracteriza la escritura de Millás.

 

 

El manuscrit de Virgili

 

El proper dissabte, 20 de març, comentarem la novel.la El manuscrit de Virgili, a la Biblioteca de la Rambla Francesc Macià.

L’autor, Miquel Pairoli, va néixer a Quart, Gironès, al 1955. Ha publicat biografies, estudis literaris, novel.les, com El camp de l’ombra, El convit, Cera i textos autobiogràfics, com Paisatge amb flames i L’enigma. També ha participat en el guió de la sèrie de televisió Carles, el princep de Viana. Col.labora habitualment en diaris i revistes.

 

El manuscrit de Virgili

Juliol de 1929. L’escriptor Reinald Virgili, autor d’una novel.la d’avantguarda, publicada i rebuda amb elogis, assisteix a una festa social en una mansió vora el mar, a la costa catalana. La casa és propietat de Berta Canonici, una dona rica, jueva, que pertany al món de les finances internacionals.

Uns dies després, Canonici fa a Virgili una oferta singular, estranya i atractiva, que estableix entre els personatges una relació secreta.

La novel.la parla de temes intemporals i universal, com l’amor i la creació literària, en un argument que s’inicia als anys 20 i que arriba fins a l’actualitat.

Resum reunió Març

Hola a tots!

 

És curiós. Avui hem estat a la mateixa sala.  Un petit canvi en la col·locació de les taules, ajuntades pels extrems llargs, ha fet que quedés una taula gairebé quadrada. Doncs, aquest petit detall ens ha fet sentir més a prop les unes de les altres, potser per això hi havia una complicitat especial a l’aire...

 

En el quadern d’avui hi hem trobat  “aires de santurrón”, “aires de grandeza”, “aires fríos de diciembre”, hi ha passat un aire suau, i un altre de tan pestilent que ens costava respirar. També hi ha hagut a qui gairebé li ha faltat l’aire per l’absència de comes... però això ja és una altra història.

 

Total que hem quedat d’allò més perfumats, entre els problemes d’un candidat amb diarrea abans d’entrevistar-se, un llapis “orgulloso de mierda”, passant per una d’inexistent i seguint amb tot tipus de Merda!,  comunes en el llenguatge col·loquial.

 

Un cop obertes les finestres i gaudit els textos més dispars hem triat les paraules per a la propera reunió el 8 de MAIG :

 

INFERN

GRONXADOR

HARMONÍA

 

També hem comentat la dificultat de descriure un moviment, un gest amb paraules... no cal dir que descriure un personatge mut seria tot un repte... Algú s’anima a provar-ho?

 

A l’abril no hi ha reunió, perquè hi ha la setmana santa. Els que no marxem potser ens trobarem. Ara, d’entrada, tots esteu convidats a gronxar-vos, a visitar l’infern o a viure amb harmonia, i ja sigui el vostre personatge mut o no, el que no hi pot faltar són les paraules.

 

Unmuntdemoteros, fins a la propera trobada.

En costas extrañas

Mañana, 20 de febrero, nos reuniremos en la Biblioteca de la Rambla Francesc Macià para comentar el libro En costas extrañas, de Tim Powers. Parece ser que la próxima película de la saga Piratas del Caribe, protagonizada por Johnny Deep estará basada en este libro.

1718. Barbanegra, uno de los últimos piratas que se enfrentaron a la flota del rey Jorge de Inglaterra, aterroriza las costas del Caribe. En tan desagradable compañía y en contra de su voluntad, navega John Chandagnac, tenedor de libros y titiritero. No parece un buen candidato a pirata ni alguien dado a las oscuras maquinaciones de la hechicería, pero un capitán borracho lo rebautiza como Jack Shandy y llega a convertirse en uno de sus líderes... con precio puesto a su cabeza.
Tim Powers nos ofrece de nuevo un apasionante relato de fantasía histórica en el que mezcla con su pericia característica el detalle histórico y los tópicos más desquiciados de la narrativa fantástica para construir un cóctel de acción de ritmo vertiginoso. La caza de espíritus con ayuda de un perro de dos cabezas momificado, un viaje a través de los pantanos de Florida en busca de la Fuente de la Eterna Juventud, una batalla naval con la Marina Real inglesa, encuentros con buques naufragados cuya tripulación está compuesta por zombies... son algunas de las imágenes que pueden encontrarse al navegar por «costas extrañas».

REUNION DE FEBRERO

Hola unmuntdemoter@s,
 
esta semana los cuentos han sido de lo más curiosos, hemos reído de lo lindo con un hombre que se intentaba suicidar una vez y otra y otra, hemos viajado a un puerto submarino donde las consumiciones se pagaban con cuentos, hemos visitado el puerto de Orleans en una vampírica noche de 1800, hemos asistido al reencuentro de un eterno marino con su família, a la salvación de hombres y mujeres de fatales venenos y una escena divertida entre un paciente nieto y una abuela moderna.
 
No deja de sorprenderme la infinidad de combinaciones que hacemos con las mismas palabras y los distintos mundos que compartimos. Ha habido puertos verídicos e inventados, puertos sin nombre y puertos USB. Ha habido venenos que envenenaban, veneno que era rabia, veneno del mar en la sangre, dulce veneno de terciopelo viscoso y veneno en forma de virus. Y todos ellos perfumados con distintas esencias de menta.
 
Hemos comentado la conveniencia de contar en menos palabras una idea, BREVEDAD Y CONCISIÓN y así evitar lo supérfluo. Esto me recuerda una entrevista que leí una vez de Josep Pla que insistía en la importancia de dar con el adjetivo adecuado y decía así:

 "(…) l’home que escriu s’ha de decidir, això és difícil. L’escriptor ha de decidir. És a dir: ha de tirar. És la cèlebre frase de Stendhal a Merimée: escriure no és apuntar; escriure és tirar. L’escriptor tira amb adjectius. Tirar bé, endevinar el cop just, equival a trobar l’adjectiu precís."

Tambien cómo afean al oído expresiones como "roja teja" o "primer puerto del que partiera" o "su..., sus...., su..."
 
Hoy hemos tenido entre las manos un libro autopublicado por el foro de EXTRAVAGANZIA en que hemos coparticipado dos de nosotras. !Qué emocionante ver tu nombre en un libro!
 
Y para finalizar las palabras para el próximo mes:
 
AIRE       MIERDA        CUADERNO

 

… o si us ho estimeu millor amb:

 

AIRE          MERDA      QUADERN
 
Hay alguien que aún se está riendo...
 
Nos vemos el 20 de Febrero en el Club de lectura para comentar En costas extrañas de Tim Powers.
 
O el 6 de Marzo en UMDM.
 
 

 

 

Club de lectura

    Al club de lectura vam compartir moltes sensacions tot comentat el llibre Solitud.

 

    És molt feixuc -deien uns. Tot el contrari, si quan parlava el pastor semblava que cantés en comptes de parlar, amb aquella musicalitat que tenen els castellonins. A mi m’ha costat molt; el vocabulari era difícil. Encara diria més; era rebuscat.  A mi m’ha agradat, deixant de banda el vocabulari, és clar. A mi m’ha captivat com transmet la sensualitat femenina de la Mila. Jo, en canvi l’he trobat avorrit, és que no he passat del tercer capítol amb tantes muntanyes, no hi ha acció i és tan lent... Però que bonics els paisatges, si casi els podies veure; imagina't que em van venir ganes d’anar d’excursió a Sant Llorenç.

Hi havia tantes opinions com colors. Quan hi ha diversitat de parers és quan millor ens ho passem.

 

   I com que l’intel.lecte no només s’alimenta de lletres, unes quantes ens hi vam anar desprès a fer un vermut i unes tapes.

 

 

 

Solitud, de Víctor Català

 

El proper dissabte 23 de gener comentarem la novel.la Solitud a la Biblioteca de la Rambla de Francesc Macià.

Solitud és una de les obres més universals de la narrativa modernista. La novel.la ens explica la història d’una dona, Mila, que puja a una muntanya amb el seu marit, per tenir cura d’una ermita. La muntanya i els paisatges que es descriuen admirablement afectaran els sentiments de Mila. Coneixerà diferents personatges, com el pastor Gaietà i l’Ànima. També s’ha de remarcar un estil ric en imatges i recursos literaris. La llengua és viva, expressiva, amb una pluralitat de varietats i registres que diferencien la parla dels personatges.

 

SOPAR DE NADAL

Ens vam reunir fa uns dies per fer el sopar de Nadal. És el nostre tercer Nadal com a associació encara que en fa més que ens reunim per gaudir de l’escriptura. Jo en compto cinc, que no són pocs. No puc comptar, però, totes les històries que hem arribat a viure plegats realistes, dramàtiques, de terror, fantàstiques, emotives o màgiques. De tot una mica. Les excursions a la colònia Vidal o les presentacions d’Olor de Colònia. Sempre hi ha estat present  l’ànima de la professora que ensenya els alumnes, de l’amiga que escolta i anima en els moments en què amb unes paraules n’hi ha prou i de l’escriptora que contagia la seva energia creadora i motriu, la teva il.lusió de viure i d’escriure  a les seves companyes. Gràcies Sílvia, aquestes flors plenes de mots que et recordin cada dia que et necessitem.

 

XERRADA AMB EN MÀRIUS SERRA

Aquesta setmana hem gaudit de la visita de l’escriptor Màrius Serra a la BD4. Un acte concorregut i amè en que, no només ens va parlar del seu últim llibre Quiet, sinó de les  vivències que el van sacsejar i el van empènyer a escriure’l.  

 

El fet de l’escriptura, va testimoniar, parteix d’una necessitat interior ineludible que és la llavor d’on germinen les històries. Històries que es duen a dins del cap a tothora i es viuen amb tal intensitat que hi ha perill d’enfollir. Trobar el to narratiu és imprescindible per a escriure  una novel·la i sempre ha de constar de plantejament, nus i desenllaç. Durant aquest procés es prenen moltes decisions, sovint inconscients, com ara triar la persona, el temps, la veu, els personatges, etc. Cada llibre requereix una estructura diferent que pot variar durant el camí.

 

De tota la xerrada em quedo amb aquestes frases:

 

Els bons llibres són aquells que m’han canviat la manera de veure quelcom, que em fan mirar el món diferent.

Escriure és trobar noves maneres de dir el de sempre.

Posar amb paraules les coses és il·luminar-les.

 

 

REUNIÓ DESEMBRE

Hola,

 

Avui hem compartit molts esdeveniments, la taula rodona de dimecres passat, la festa de les lletres catalanes, la notícia del premi que atorga Regió 7 a la Sílvia,  la publicació al diari de Terrassa d’un parell de contes de membres del grup…

 

El ventilador, l’astronauta i la prestatgeria ens han dut pel camí de la innocència tot volant fins a Saturn,  hem espolsat somnis incomplerts, hem compartit una tarda amb dues ànimes velles,  hem pres nous camins de la mà d’un astronauta de plata i hem viscut moments nostàlgics per la pèrdua d’un ésser estimat.

 

Desprès els comentaris, les correccions, les propostes per millorar els textos, les manies de cadascú, la necessitat de llegir bons textos en la llengua en que hom vol escriure per tal d’interioritzar vocabulari i estructures, preferències personals  i fins i tot s’han colat gats, gossos, dracs i sargantanes a la reunió.

 

Hem triat les paraules que ens duran per noves rutes encara no imaginades:

 

TITIRITERO             IMPOSIBLE             DIAGONAL

 

Aquesta ha estat la darrera reunió de l’any i ens queda el gust i les ganes de retrobar nos aviat. Serà el dia 9 de gener. A veure si els reis venen carregats d’històries i il·lusions.

 

 

Ah! Aprofito per comentar-vos que dilluns 14  de Desembre a les 19h. hi ha una xerrada a la biblioteca BD4 (av. Àngel Sallent) amb en Màrius Serra.

 

 

Una abraçada i

 

FELIÇ ANY NOU !