Blogia
UN MUNT DE MOTS

POEMES

Potser Nadal, de Miquel Martí i Pol

Potser Nadal, de Miquel Martí i Pol

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.


Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.


Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.


I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Poema de Nadal de Pep Cortès

Poema de Nadal de Pep Cortès

Bon Nadal

Bon Nadal

Potser Nadal és un sentiment,  

una tendresa, que s’empara de tot, 

potser un somriure inesperat 

en una cantonada, (M.M.Pol)  

  

 

 

Però potser tal vegada és estimar, 

estimar tot el que ens envolta cada dia, 

per construir serenament el nou mon, 

que pas a pas hauran d’escriure, 

amb vivències i paraules, 

la nostre joventut demà 

 

Bon Nadal i un Any 2016 

amb ment oberta 

i paraules raonables per compartir. 

Una abraçada 2015 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Presentació

Presentació

Ja ha vist la llum el llibre  "Itineraris poètics" del nostre company Pep Cortès.

Es farà la presentació a l’Ateneu Terrasenc el proper dimarts 19 de Maig a les 19,30h.

És el fruit d’una llarg treball poètic que va obtenir el premi Agustí Bartra de poesía l’any passat.

Des de aquí un aplaudiment unànim per encoratjar-ho a continuar amb el camí del procès creatiu que tantes alegríes l’ha de dur. 

Esteu tots convidats!

Poema

Poema

1945

 

Havia cregut banyar-me en l’or dels teus ulls.

Havia cregut que el futur m’enviava un missatge en tu.

Havia cregut entreveure en la teva tènue albada

les lletres ígnies d’un somni intangible.

 

Sempre recordaré aquella catedral amarada de temps

on la teva veu m’anava a inundar com una llàgrima,

la nostàlgia d’una paraula esdevinguda impossible.

I, de sobte, la vibració esqueixada del caos.

 

Aquesta nit el fred em glaça l’ànima,

contemplant el cos sense vida de la teva anterior bellesa.

Des del passat, el teu semblant torna a desencaixar-se

i la teva mirada em segueix condemnant.

 

Em fan mal els silencis, reverberant la memòria.

Ningú no habitarà mai el meu esdevenidor,

i el gel s’ha apoderat ja del meu esguard.

Tants anys perduts. Anys que no tornaran.

 

La vida és morta.

 

 

UMDM, 7 de febrer de 2015. Lluís Paloma.

Bon Nadal

Bon Nadal

Si jo fos marxant a Prades

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On Vós vestiu de Pastor.
O pagès, amb deu vessanes
I mas propi a l’Aleixar,
Amb pous gelius i fontanes,
Tindríeu les avellanes
Que amb Vós voldria ensacar;
I, per cremar a la brasera,
La llenya que cap a l’era
Amb feixos de mal comptar.
Si fos l’hortolà que ensella
I em mira si vinc de dalt,
On la Verge té capella,
I em pregunta amb meravella:
—Què escrius al fosc de l’hostal?
Amb sarris de nous i figues
Saltaria rec i artigues,
I esperaria el Senyal.
O el pescador en mar coberta
Que surt tard, com és costum,
Ull clarós i xarxa oberta
Quan bolla la mata oferta.
I mira el vent on duu el fum,
Us portaria, d’albada,
Llobina, verat i orada
Frescosos de barca i llum.
Si fos pilot de passatge,
I vencés el Temps i els vents,
I a la ratlla del coratge,
D’un Més Enllà fes imatge
Amb Terra i Cel romanents,
Per Vós faria valises
D’aures antigues i brises.
I estranys i novells piments.
O escafandrer en cala aspriva,
I amb aire pur als flascons
M’afonés a la Cativa
I a la llum que l’alga aviva
Llevés els tresors del fons,
Us els duria, mà fosca,
Amb sals a l’àmfora tosca,
I polsim dels galions.
Si fos panicer dels frares,
Als afores de Riells,
Couria fogasses cares
Prou farcides de mels rares,
I pinyonats a garbells.
Vindria a fer ballmanetes,
I a omplir la post, de puntetes,
De flaons i de crespells.
Però no ho só! Tinc cabana
I llibres, pertot, en feu;
Faig el sord a la campana
—O bé escric a l’altra plana
De la Llei que Vós dicteu.
Us duc només l’esperança
Que, Contrast de la Balança,
Alceu els ulls i em mireu.

 Josep Bargalló

ENDREÇAR L'ARMARI - POEMA

ENDREÇAR L'ARMARI      -    POEMA

ENDREÇAR L’ARMARI 

Ara és estiu, demà viurem la tardor. Després per ordre, sempre per ordre, vindrà l’hivern,  el fred, els dies curts i les nits llargues, molt llargues... 

 

Endreça el teu armari, tens temps. 

Repassa les coses que has fet be... 

Guarda-les, serveixen sempre. 

A l’armari hi manquen paraules, 

paraules dolces, paraules clares... 

 

Pensa, cerca, furga, reviu...  t’ha mancat tendresa i imaginació...  o t’ha sobrat esforç i tenacitat?...  Tot ha d’estar equilibrat, ... 

Com en les balances dels avis, 

un pes aquí un altre pes allà, 

fa que els balanceig sigui suau 

i s’ajusti la renuncia amb l’esforç... 

 

A l’armari hi em de tenir un  lloc per els propòsits i les il·lusions, poques, per poder aconseguir-les, i lluitar fermament per elles... 

Encadenem-ho tot amb un fil de renuncies, 

petites renuncies, 

que posarem a un raconet de l’armari, 

on el seu perfum de farigola i romaní, 

suavitzarà l’esforç que haurem de fer per conquerir-les. 

 

Aleshores tanca l’armari, posat  molt aprop del cor la clau dels teus sentiments i, quan la vida et colpegi de nou,  torna a començar, agafa la clau, obre l’armari, capta el seu missatge, el teu, i comença a endreçar de nou.... busca l’essència de tot el que has viscut, el nus, i mentre  el desnues preparat per la primavera... 

 

I així  un dia i un altre dia, totes les setmanes, tots els anys, tota la vida.... 

 

 

                                                                         Rosa Baig

ACTE COMMEMORATIU DEL CENTENARI DE JOAN VINYOLI

ACTE COMMEMORATIU DEL CENTENARI DE JOAN VINYOLI

 

LA PARAULA

 

Com una font, a voltes la paraula

diu els secrets del món.

 

 

 

NO LA CANÇÓ PERFECTA

 

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca déu és necessari,

car no com l’agulla en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ull encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l’aire

que bat els ulls penetri fins el cor.

 

 

Vacarisses, 20 de Setembre de 2014

Ahir vam gaudir d’una tarda poètica. A l’ombra d’uns pinars en uns jardins amb olor de farigola, vam sentir poemes d’en Vinyoli barrejaada amb l’alegria del retrobament d’alguns unmuntdemoters.

Desprès, quan el sol s’acomiadava rere Montserrat, la Marienka i el Pep ens van obrir les portes del seu cor.

Recital Poemes d'en Pep Cortès

Recital Poemes d'en Pep Cortès

POEMA PER A JANA     Nº 5

És bo de tenir a prop algun recurs

per a les nits tancades, una petita llum

o bé una teia encesa per les nits que fa fred,

i a prop teu, molt a prop, un llibre de poemes

on puguis abeurar, en algun vers perdut,

paraules convingudes poder esquinçar el silenci,

paraules que et recordin que hi ha algú a qui estimes,

i algú que t’estima sense sécs ni raons,

paraules que t’exculpin dels paranys que has fressat,

que et parlin amb dolcesa per a vetllar la nit

i t’obrin horitzons de càlides albades

on puguis, blana i lliure, fer voleiar estels.

 

Pep Cortès

Bon Nadal

Bon Nadal

NON-NON DE NADAL

T’ompliré el bressol

de palleta fina

sense gens de boll,

sense gens de pols.

Encendré un bon foc

perfumat d’espígol

per fer-te el son dolç.

 

Cobriré el teu cos

amb llençol blanquíssim

mig teixit amb glòria

mig cosit amb creus.

Et faré de flonjos

borrallons de llana

un mantell pels peus.

 

Et cantaré un bres

amb la veu més dolça,

i quan ja t’adormis

et besaré el front.

desprès de puntetes

tancaré la porta

perquè no et desvetllin

els sorolls del món

 

POEMA DE JOANA RASPALL

Sant Jordi 2013

Sant Jordi 2013

 

LES ROSES RECORDADES 

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

                        Salvador Espriu


LA NIT DE NADAL

LA NIT DE NADAL

La nit de Nadal

 

Avuy pe’ls homens la nit es dia,

avuy pe’ls ángels la terra es cel;

damunt la palla d’una establia

prop de Maria

caigué un estel.

 

Caigué a la terra com una perla,

perla divina d’immens valor,

perque nosaltres podent haverla

volguéssim ferla

joyell d’amor.

 

Estel que daura la nit hermosa,

los ángels cantan al voltant seu;

mentres a ferho l’aucell s’hi posa,

floreix la rosa

damunt la neu.

 

No es tan puríssim lo de l’aubada

que les tenebres y boyres fon;

sa llum divina del Cel baixada

será escampada

per tot lo món.

 

 

Francesc Casas i Amigó  (1859-1887)

Poema

Poema

 

 

LA PLUJA

 

 

 

Camino sota la pluja…,

 

el cel plorós llagrimeja.

 

Són llàgrimes dolces?...

 

Són  llàgrimes  salades?...

 

O són

 

Llàgrimes amargues?....

 

 

En tot cas, es aigua que  cau del cel,

 

en un dia gris, trist i malenconiós...

 

 

Llàgrimes!! ...

 

 

 

 

 

                                                                    Rosa Baig

BONES FESTES!

BONES FESTES!

TORNA NADAL 

L’arbre desvetlla sons i el vent escriu
  
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua. 

Tot és misteri i claredat extrema. 

Torna Nadal i torna la pregunta. 

Proclamarem la pau amb les paraules
 
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol
 

HOMBRES NECIOS

HOMBRES NECIOS
 
  Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis:
 
   si con ansia sin igual                 
solicitáis su desdén,
¿por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?
 
  Combatís su resistencia,
y luego con gravedad                      
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.
 
  Queréis con presunción necia
hallar a la que buscáis,
para pretendida, Tais,                   
y en la posesión, Lucrecia.
 
  ¿Qué humor puede ser más raro
que el que falta de consejo,
él mismo empaña el espejo
y siente que no esté claro?               
 
  Con el favor y el desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.
 
  Opinión ninguna gana,                   
pues la que más se recata,
si no os admite, es ingrata
y si os admite, es liviana.
 
  Siempre tan necios andáis
que con desigual nivel                    
a una culpáis por cruel
y a otra por fácil culpáis.
 
  ¿Pues cómo ha de estar templada
la que vuestro amor pretende,
si la que es ingrata ofende               
y la que es fácil enfada?
 
  Mas entre el enfado y pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejaos enhorabuena.                    
 
  Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.
 
  ¿Cuál mayor culpa ha tenido             
en una pasión errada,
la que cae de rogada
o el que ruega de caído?
 
  ¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:               
la que peca por la paga
o el que paga por pecar?
 
  Pues ¿para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis                 
o hacedlas cual las buscáis.
 
  Dejad de solicitar
y después con más razón
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.               
 
  Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.

Sor Juana Inés de la Cruz  1667

 


NADAL

NADAL

Nadal

de

Joan Salvat Papasseit

 

 

 

Sento el fred de la nit

                                    i la simbomba fosca

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

                                    que l’empredat recolza

i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat.

Els de casa  a la cuina

                                         prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena

i ells recullen les plomes

                                    i ja enyoren demà

 

Demà posats a taula oblidarem els pobres

--i tant pobres com som—

                                           Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos       arrencarà a plorar.

POEMA DE NADAL

POEMA DE NADAL

Poema de Nadal

de Josep M de Sagarra (Fragment)                                             

En quin llavi de dona seria,

en quin lloc de muntanya o del pla,

aquesta tonada floria?

Quina fou la primera que es trobà

la blanca melodia,

com una oreneta caçada a la mà,

sense esquerperia?

Quina dona del meu país,

amb un aire amorós i enyoradís,

vestida de sarja i esclop,

però amb una veu molt clara,

va cantar per primer cop,

la cançó del Noi de la Mare?

 

 

DISTINTO, de Juan Ramón Jiménez

DISTINTO, de Juan Ramón Jiménez

 

DISTINTO

 

 

 

Lo querían matar los iguales

porque era distinto.

 

Si veis un pájaro distinto,

tiradlo;

si veis un monte distinto,

caedlo;

si veis un camino distinto,

cortadlo;

si veis una rosa distinta,

deshojadla;

si veis un río distinto,

cegadlo.

Si veis a un hombre distinto,

matadlo.

 

¿Y el sol y la luna dando en lo distinto?

 

Altura, olor, largor, frescura, cantar, vivir

distinto

de lo distinto;

lo que seas, que eres

distinto

(monte, camino, rosa, río, pájaro, hombre):

si te descubren los iguales,

huye a mí,

ven a mi ser, mi frente, mi corazón distintos.

 

               Juan Ramón Jiménez

 

              Una Colina Meridiana (1942-1950)

Espinas cuando nieva

 

 

Espinas cuando nieva

 

En un huerto de Fray Luis

 

Suéñame suéñame aprisa estrella de tierra

cultivada por mis párpados cógeme por mis asas de sombra

alócame de alas de mármol ardiendo estrella estrella entre mis cenizas

 

Poder poder al fin hallar bajo mi sonrisa la estatua

de una tarde de sol los gestos a flor de agua

los ojos a flor de invierno

 

Tú que en la alcoba del viento estás velando

la inocencia de depender de la hermosura volandera

que se traiciona en el ardor con que las hojas se vuelven hacia el pecho más débil

 

Tú que asumes luz y abismo al borde esta carne

que cae hasta mis pies como una viveza herida

 

Tú que en selvas de error andas perdida

 

Supón que en mi silencio vive una oscura rosa sin salida y sin lucha

 

 

                                                                    Juan Larrea

 

Safo de Lesbos Poetisa griega (650–580 antes de Cristo).

Safo de Lesbos Poetisa griega (650–580 antes de Cristo).

20071122084658-180px-safo.jpg

Igual parece a los eternos Dioses
quien logra verse frente a ti sentado.
¡Feliz si goza tu palabra suave,
Suave tu risa!

A mí en el pecho el corazón se oprime
Sólo en mirarte; ni la voz acierta
De mi garganta a prorrumpir, y rota
Calla la lengua.

Fuego sutil dentro de mi cuerpo todo
Presto discurre; los inciertos ojos
Vagan sin rumbo; los oídos hacen
Ronco zumbido.

Cúbrome toda de sudor helado;
Pálida quedo cual marchita yerba;
Y ya sin fuerzas, sin aliento, inerte,
Muerta parezco.