PRÒXIMES REUNIONS:


7 d'OCTUBRE

18 de NOVEMBRE

16 de DESEMBRE



Conte a partir de les paraules: Cor, Aiguamolls i Deler

20140208233904-images-2-.jpg

EL GERMANET

Quan el pare i la mare van arribar de la clínica amb el germanet, tots estaven molt contens. El primer que li van dir va ser: Ara, tu ets el gran!

De seguida va notar que això de ser el gran li provocava un pessic a la panxa que el deixava sense força a les cames, que el debilitava. I en aquells ulls càndids, grossos i foscos, sense saber-ho, se li va instal·lar un punt de tristesa. Eren sensacions que no sabia com explicar. Les contínues visites de familiars i amics amb regals pel germanet, tampoc no li feien cap gràcia, ni els comentaris, com: Noia, el gran no pot negar que és de són pare però aquest menut és ben bé teu! Que el germanet fos de la mama i ell del papa, el feien sentir abatut, confós. Sense saber com expressar allò que no entenia, es limitava a fer morros a tothom i per no sentir-los, es tancava a la seva cambra i desfogava la seva frustració trinxant joguines i burxant l’osset de peluix, fins aconseguir arrancar-li aquells ulls de vidre tan grossos.

Tampoc li agradava gens que la falda de la mama, que fins llavors havia estat seva, ara fos del germanet. Quan no el bressolava, li donava de mamar i si ell intentava enfilar-s’hi, el renyaven. Que no ho veus home que li podries fer mal, que ell és petitó i tu ja tens tres anys?

Amb aquella pudor que feien els bolquers i la mama el canviava amb un somriure i l’amanyagava, en canvi a ell, ja feia temps que l’obligaven a fer-ho en aquell wàter que tenia un forat tan gros i que li feia tanta por de caure-hi. Ningú se n’adonava que era el germanet el que li feia mal a ell. Li feia tenir mal de panxa.

Avui la mama li ha promès que quan baixi d’estendre la roba del terrat, jugaran i li explicarà un conte. Sense fer soroll, de puntetes, ha anat fins el bressol per comprovar que el germanet estigués ben adormit i no els destorbés. L’ha observat, dormia plàcidament . Amb un impuls irrefrenable li ha arrabassat el xumet i se l’ha posat a la boca. Que bo!, tant deliciosament tou, tebi, amb sentors de llet. Ha tancat els ullets i l’ha començat a succionar amb delit. El nadó ha trobat a faltar el xumet i ha arrencat el plor. Ràpidament li ha posat la mà a la boca. No ploris, no siguis dolent! La mama diu que les coses s’han de compartir! El petit es rebel·la indefens, no pot respirar, mentre ell, que continua tapant-l’hi la boca perquè la mama no senti els plors, succiona el xumet amb regust de llet materna i perd l’esment transportat per la visó mental de records encara propers; la falda de la mama, el pit flonjo de la mama... Fins que el germanet ha parar de regirar-se i ell ha obert els ulls. Té, ploramiques. Dorm! Li entafora el xumet a la boqueta immòbil i surt de l’habitació de puntetes, procurant no fer soroll, no fos cas que es tornés a despertar.

Amb els braços plegadets i el cor bategant-li d’impaciència, s’asseu al primer esglaó de l’escala, mirant amunt, esperant que baixi la mare.

Marienka

Comentarios » Ir a formulario



No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.





Temas

Enlaces

Archivos