Facebook Twitter Google +1     Admin


UN MUNT DE MOTS



PRÒXIMES REUNIONS:


7 d'OCTUBRE

18 de NOVEMBRE

16 de DESEMBRE

*******************************************


Conte a partir de les paraules: Cor, Aiguamolls i Deler

20140114215612-atzavara-7-.jpg

La flor d’atzavara 

En Narcís passava les llargues hores del dia ajagut al llit, malalt i entumit, sense esma. Llegint a petites estones o endormiscat, mentre el món transcorria, ignorant la seva presència, finestra enfora del seu petit habitacle. El seu univers es reduïa a quatre parets blanques escrostonades, un llit que se li feia cada dia més balder, l’armari vetust d’on feia mesos que no n’havia tret ni una camisa ni unes sabates, i uns pocs llibres, amuntegats en la tauleta de nit, cada jorn més inescrutables.

El seu ensonyament el trencaven, d’esquitllentes, les anades i vingudes de la seva mare, amb el posat trist i amagrit, posant-li la mà al front, acostant-li un got d’aigua o estirant els llençols i la vànova, acotxant-lo, sempre amb un ai al cor i amb els ulls cots, i les visites del metge, un cop per setmana. Els sentia parlar a mitja veu sense gairebé ni mirar-lo, com si tinguessin por de dir-li: Noi, t’estàs morint... Vivia amb la sensació de romandre al marge de tot el que ell podria, ara més que mai, definir com a viure.

La tardor esvaïa les fulles dels arbres que queien cadencioses. Tot era gris i silenciós al seu entorn. Un mal lleig, era tot el que havia sentit pronunciar al metge, molts dies enrere. Hem de tenir fe i esperança, però... I aquell però, se li havia clavat al cervell, com el ressò esmorteït de les campanes llunyanes que presagien mort i tempesta, carrisquejant melangioses als aiguamolls de la seva cada vegada més malmesa memòria.

L’hivern va passar amb una lentitud exasperant, sense ni un floc de neu. Ningú li va enunciar la primavera, que es va fondre entre la flonjor dels llençols blancs i les llàgrimes de la mare, sense cap més clemència que un petit test de geranis al pescant de la finestra i les visites rutinàries del metge, de qui, de mica en mica, en va anar oblidant les rudes expressions i els colors difuminats d’un rostre inexpressiu.

Un matí d’estiu, a través dels porticons entreoberts de la finestra, va veure brotar la flor d’atzavara, a tocar del roquissar proper a la tanca del jardí. Aleshores els seus ulls es van il·luminar i va comprendre tot el que intentaven ocultar-li. S’equivocaven, però. El seu no era un mal lleig. Els silencis i les pregaries de la mare, les mirades furtives i els mots a mitja veu, eren fruit de la ignorància i la por dels qui no havien après a judicar els senyals que ens mostra, dia a dia, la natura. L’atzavara floria, delerosa de llum, mentre sota seu les fulles s’amagrien tristament.

Es va acostar molt lentament a la finestra, que va obrir de bat a bat, per fondre’s amb l’albada i deixar-se dur cel enllà, per nous senders de llum i emprendre noves caminades.

 

Pep Cortès 01-01-2014

Comentarios » Ir a formulario

No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.







Temas

Enlaces

Archivos


Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris