RELAT A DOTZE MANS

FUGIDA QUÀNTICA

Davant de l’ascensor, sufocada encara pel tràngol que acabava de passar, només desitjava fugir en el temps i l’espai cap a un món quàntic que no s’assemblés en res a la realitat. Afegint-hi els tres minuts de trajecte de l’ascensor, el retard arribaria als nou minuts. Estava perduda!

Amb l’atabalament, suava com un pollastre a l’ast en pensar què faria quan arribés al pis i s’obrissin les portes. Si pogués, em fondria i m’amagaria darrere el mirall per no tornar-hi més. En arribar, vaig trobar allò que mai havien vist els meus ulls. No la coneixia de res. Estava en algun altre món. La dona del mirall em va picar l’ullet. Se'n riu, de mi?

—Vine —va dir la dona del mirall—. És millor viure del revés que no viure.

Era una oferta molt temptadora, però m’havia dedicat a fugir tota la vida. Per una vegada, volia provar d’enfrontar-me a les meves pors. Unes pors que m’assetjaven dia i nit. Havia de ser valenta, mirar-les de cara i ser jo qui les interrogava. Per què em perseguiu? Què voleu de mi?

Em vaig acostar al mirall, el vaig tocar i una estranya sensació de pau em va atreure quan, de sobte, el vidre del mirall va esclatar en mil bocins i un remolí de vent em va xuclar cap al forat fosc que hi havia. En girar-me, la vaig veure: estesa a terra amb el pit ensangonat.

Li havien (m'havien) regalat una punyalada precisa.