Un altre aspecte a tenir en compte és la profusió de simbologia. Tenim ja al primer capítol, aquell que comença amb l’intencionat: L’amor em fa fàstic, un gat negre (símbol de mal averany), que, en realitat, és una gata. Una gata amb cara trista, cada vegada més bruta i resignada, que tenia una gatinada rere una altra i a qui un gat no la deixa en pau, fins que la troben morta. &nbs

Etiquetas: Mercè, Rodoreda, Aloma, simbologia

També son meravelloses les descripcions. Tant les físiques, on amb dos adjectius, de vegades sinestèsics, acompanyats sovint d’un símil, descriu el personatge:

Tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt de l’aigua, uns ulls que feien angúnia.

Va travessar el jardí amb aquella manera de caminar banzim

Etiquetas: Mercè, Rodoreda, Aloma, descripcions

Un cop vist el quadre, aparentment confús com un garbuix d’imatges inconnexes, em pregunto com s’ho ha fet per, alhora, presentar-nos als personatges sense descriure’ls directament?

Els seus germans: És l’olor que agradava més al meu germà. S’havia  matat a divuit anys; es deia Daniel, Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits qu

Etiquetas: Mercè, Rodoreda, Aloma

L’amor em fa fàstic.

Amb aquesta frase comença Aloma. Una frase contundent i que és tota una declaració d’intencions.

El primer capítol és una  posada en escena de l’escenari i els personatges, però no a la manera habitual. És com un quadre surrealista on hi ha detalls realistes però inconnexos,  només esbossats, on,

Etiquetas: Mercè, Rodoreda, Aloma