ARTICLES I LECTURES

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 4ª part: Simbologia. 4/4

Un altre aspecte a tenir en compte és la profusió de simbologia. Tenim ja al primer capítol, aquell que comença amb l’intencionat: L’amor em fa fàstic, un gat negre (símbol de mal averany), que, en realitat, és una gata. Una gata amb cara trista, cada vegada més bruta i resignada, que tenia una gatinada rere una altra i a qui un gat no la deixa en pau, fins que la troben morta.  Podríem dir que és premonitori o bé que ens avisa que el que esdevindrà no serà una vida plaent.

Tampoc és casual, que la novel.la comenci a la primavera Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí;  i acabi a l’hivern. El temps narratiu i la trama avancen sincronitzats i sempre acompanyats d’imatges florals que reforcen el paral·lelisme entre les flors i l’amor. A la primavera arriba l’amor: a la bóta que tenia més a la vora s’estaven obrint dues gardènies. Quan s’ adona que està enamorada diu he sentit olor de llessamí i encara no està florit. A l’estiu, just la nit de Sant Joan coneix l’amor carnal i l’endemà diu: les gardènies, masegades i negres, feien fàstic... i ella. A la tardor el til·ler, que a primeries d’agost ja s’havia començat a esgrogueir, es desfullava i els crisantems, ja s’havien obert els primers; el nen mor i s’assabenta que han perdut la casa i s’han de mudar a un pis. Arriba l’hivern amb el comiat del Robert i de la casa però amb la bona nova de l’embaràs. Els arbres tornarien a tenir fulles. La glicina s’hauria d’esporgar. I s’haurien de replantar les violetes.

No conec el llenguatge de les flors però  estic segura que no ha triat les flors a cada escena en va.  Fins i tot compara a Maria, la núvia amb el vestit de seda, trobava que semblava una rosa.  La rosa, un clar símbol d’amor, surt vàries vegades: en Robert l’hi talla una a la Coral, a casa de la Coral hi ha un rosal sense espines i al final de la novel.la, Aloma veu un roser sense roses. Surten també crisantems, que són flors que es fan servir a les corones de morts, i apareixen just quan en Joan té un atac, poc abans que el nen mori, just desprès de la seva mort i quan s’acomiada de Robert. L’Aloma duu gardènies al vestit la nit de San Joan. He trobat a internet que les gardènies signifiquen amor secret, que és just el que tenien Aloma i Robert. Seria interessant conèixer el significat del llessamí, les violetes, etc.

 

Aloma és una novel.la trista. Podríem dir que és una novel.la de desamors. El Joan no està enamorat de l’Anna però sí de Coral que no ho està d’ell. Ella s’enamora de Robert que estima a una altra noia.  Als actors secundaris  tampoc els hi va bé.

La protagonista, una noia adolescent, accepta la vida  que li ha tocat viure i només somia una història d’amor com la de les novel·les que llegeix o les cartes que escriu.  És una noia alegre amb ganes d’estimar i de ser estimada que accepta la mort del germà i del nebot, la pobresa, l’impossibilitat d’estudiar,  haver  de dur la casa, els animals i el jardí... amb l’única alegria de viure a una casa amb jardí. Perd la innocència quan se’n adona que tots els que l’envolten l’utilitzen. És una noia forta que tira endavant amb les seves decisions i que decideix viure pel fill que tindrà.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 3ª part: Decripcions. 3/4

També son meravelloses les descripcions. Tant les físiques, on amb dos adjectius, de vegades sinestèsics, acompanyats sovint d’un símil, descriu el personatge:

Tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt de l’aigua, uns ulls que feien angúnia.

Va travessar el jardí amb aquella manera de caminar banzim-banzam com un vell llop de mar.

Hi aniria la senyora Concepció, xerraire i arrugada com una bruixa.

Coral... duia les guineus argentades que li acariciaven les galtes de color de rosa, i les mitges de gasa.

Era lletja, prima, molt neta però malgirbada... Cosia perquè ell no hagués de mantenir-la.

L’estanquer era un home prim amb la cara arrugada i tan blanca que semblava que no tingués sang.

Una de molt jove que duia un vestit de gasa, guarnit d’ermini, amb la faldilla llarga fins als peus; tenia la cara pàl·lida i els ulls, voltats de negre, li brillaven com si fossin d’aigua.

... com la descripció  psicològica amb els pensaments  de la protagonista:

S’havia tret el jersei de llana per agradar a Robert i ara hauria de pagar-ho. Tant se li’n donava. No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria fer canviar.

Les fulles d’aquest arbre són felices de poder respirar l’aire de la primavera però  d’aquí a uns quants mesos estaran encastades al fang... Tant se valia. Al capdavall la vida s’ho aniria enduent tot.

La vida pot canviar, va dir-se, i qui sap si tindré sort.

 

Em meravella l’habilitat d’expressar els sentiments d’una manera mai dita:

 Era com si acabés de sortir d’una mena de mort.

Semblava que  li haguessin cremat les il·lusions.

Per a ella tot havia anat d’una manera estranya: com si un lladre hagués entrat per la finestra.

És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar.

Mai es podria esborrar el senyal de tants de petons.

El cor se li va estrènyer.

A l’hora de llevar-se no tenia ganes de vestir-se i posar-se a viure.

Un bes llarg i dolorós.

A la nit, un cop tancada la porta, s’havia passat les puntes dels dits pels llavis com si volgués tornar a sentir tota aquella dolçor.

 

Tota la novel.la està plena dels petits actes quotidians i de sentiments que no s’atreveix a expressar en veu alta, són només  pensaments.

Hauria volgut dir-li que li agradaria passar la vida asseguda de cara al port, al costat d’ell.

Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò?... Li van venir ganes d’anar a dalt i explicar-li tot el que pensava: dir-li que no sabia ben bé què volia. Es sentia una mica perduda

Aloma va somriure perquè no s’adonés que li havia fet mal, però li van venir ganes de bufetejar-lo.

 

La veiem com es mou, què veu, què pensa. Potser és per aquesta intimitat que s’estableix entre lector i protagonista, que ens arriba tant!

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 2ª part: Personatges. 2/4

Un cop vist el quadre, aparentment confús com un garbuix d’imatges inconnexes, em pregunto com s’ho ha fet per, alhora, presentar-nos als personatges sense descriure’ls directament?

Els seus germans: És l’olor que agradava més al meu germà. S’havia  matat a divuit anys; es deia Daniel, Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat.

La seva cunyada: Els cucs de seda eren tous i descolorits, com Anna; no entenia que el seu germà se n’hagués pogut enamorar. No vull gats a casa; porten malalties.

 El nen: Van avisar el nen que el toqués; Me l’estimo, perquè té la cara trista.

En Robert: Duia un vestit clar i semblava que busqués una cara coneguda.

L’Aloma: amb una dent del mig una mica damunt de l’altra i amb aquestes mans tan petites, tan  mal vestida que vaig i amb un taló que se’m torça.

És a traves del que fan, del que no fan, del que diuen, que els coneixem.  L’Aloma diu d’ella mateixa:  No ho duc pas escrit a la cara que sóc una noia; podria ser casada, i, si ho fos, podria llegir els llibres que volgués... Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que , com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada ala tristesa més negra... Era massa distreta i no es fixava mai en res...

Precisament per aquest  tret, el de ser distreta, l’autora ha triat un estil, fidel al punt de vista de la protagonista:  dispers, com ella és; ara mirant el cel, ara el terra, ara el senyor que passeja  o la senyora que veu passar, ara els cavallets de la fira, ara a les flors, ara aturant-se per escoltar una música, ara repassant els cartells, ara perdent el paquet amb la roba que havia anat a comprar, sempre pensant en una altra cosa;  i, sobre tot, seguint el fil dels seus pensaments que neixen de qualsevol detall que veu. Aparentment sembla que se surti del guió però més endavant ens adonem que aquell pensament anticipa el que esdevé més tard.

ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 1ª part: Inici i fragments seleccionats. 1/4

L’amor em fa fàstic.

 

Amb aquesta frase comença Aloma. Una frase contundent i que és tota una declaració d’intencions.

El primer capítol és una  posada en escena de l’escenari i els personatges, però no a la manera habitual. És com un quadre surrealista on hi ha detalls realistes però inconnexos,  només esbossats, on, elements del paisatge, apareixen més destacats que els personatges.

Hi ha un gat negre, anunciat a la primera línia, que creix i cria i mor en una pàgina i mitja.   Si fos un quadre ocuparia gran part. També hi hauria el reixat, a dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. I, al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. I,  a la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. També les finestres  d’un tren, des d’on es veurien desdibuixats els anuncis que, començaven a passar l’un darrera l’altre. I  per algun racó una senyora amb els cabells blancs i la cara desfeta a dins d’un cotxe molt gran.  I,  un home d’uns cinquanta anys, amb bigoti, i amb la pell de color d’oliva. Duia un barret d’ales amples i un mocador de seda al coll. I un munt de gent amb banderes i guàrdies civils a cavall. I una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga.  I una senyora que duia un barret amb una fantasia de brillants clavada a l’ala. I roba per cortines molt transparent, amb ratlles blanques i blaves. I  una finestra baixa entreoberta, per l’escletxa... una gran aranya de cristall. I potser  unes noies que havien pujat a les muntanyes russes... Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. I  un rètol que diu: Zasmarrakatruki.

 I, tot el fons seria un jardí: El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers, feien més roses,  les branques del desmai a penes es movien,  un tou de fulles seques, i una morera, i un cirerer, fulles de plàtans que cobrien els caminets, els arbres ja tenien brots nous i les parades estaven atapeïdes de flors... hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses.

És un quadre des d’on ens fa arribar les olors: olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar, l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi, aquell aire tant bo de la tarda. 

I no falten els sons: Les frontisses van grinyolar,  el soroll del reixat la va sobresaltar, els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar. Les portes es van tancar amb un esbufec i el bressoleig del tren va abaltir-la. Es van sentir uns quants trets. Els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava... No sabia què era aquella música però es va quedar a escoltar-la.

 

Tot el primer capítol és una lliçó d’escriptura, però continuem, que n’hi ha més. No m’he entretingut a fer un anàlisi tan detallat de la resta de capítols però he remarcat aquest fragment per no oblidar-lo mai.

Aloma es va tancar a la seva cambra i es va recolzar a l’ampit de la finestra. El cel encara no era ben negre. Hi havia ombres més fosques en el cor dels arbres. Brillava la primera estrella, molt blanca. Les cases a penes es veien, una mica esborrades entre la foscor, amb un llumet groc de tant en tant, i la nit semblava que respirés. Li havia vingut una mica de tristesa. Es va estrènyer el pit amb els braços i va posar el cap al  cantell de la paret. S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal. Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d’aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta.

Aquest fragment és una joia literària. El subratllaria sencer. A cada relectura m’aporta més. De primer em va atrapar la humanització de la nit a la que l’insufla vida fent-la respirar. Desprès la necessitat de sentir-se estimada, d’una manera magistral en que, alhora ens mostra que és  quasi una nena. La poesia pobra del seu carrer que és tant descoratjadora que impregna tot l’ambient d’un aire místic. Tot això per mostrar-nos com se sentia: amb un llanguiment dolç.

 

També m’ha impressionat el següent paràgraf:

La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava.  Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquell olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar. I tot seria diferent.

No només per aquests records que s’aprimen i que et fan sentir la buidor de la persona que et manca (quina imatge tan maca i ajustada!) sinó també per com, per descriure  a la protagonista, ens descriu al germà.