ALOMA de Mercè Rodoreda. Anàlisi literari per Montse Villares. 1ª part: Inici i fragments seleccionats. 1/4

L’amor em fa fàstic.

 

Amb aquesta frase comença Aloma. Una frase contundent i que és tota una declaració d’intencions.

El primer capítol és una  posada en escena de l’escenari i els personatges, però no a la manera habitual. És com un quadre surrealista on hi ha detalls realistes però inconnexos,  només esbossats, on, elements del paisatge, apareixen més destacats que els personatges.

Hi ha un gat negre, anunciat a la primera línia, que creix i cria i mor en una pàgina i mitja.   Si fos un quadre ocuparia gran part. També hi hauria el reixat, a dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. I, al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. I,  a la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. També les finestres  d’un tren, des d’on es veurien desdibuixats els anuncis que, començaven a passar l’un darrera l’altre. I  per algun racó una senyora amb els cabells blancs i la cara desfeta a dins d’un cotxe molt gran.  I,  un home d’uns cinquanta anys, amb bigoti, i amb la pell de color d’oliva. Duia un barret d’ales amples i un mocador de seda al coll. I un munt de gent amb banderes i guàrdies civils a cavall. I una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga.  I una senyora que duia un barret amb una fantasia de brillants clavada a l’ala. I roba per cortines molt transparent, amb ratlles blanques i blaves. I  una finestra baixa entreoberta, per l’escletxa... una gran aranya de cristall. I potser  unes noies que havien pujat a les muntanyes russes... Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. I  un rètol que diu: Zasmarrakatruki.

 I, tot el fons seria un jardí: El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers, feien més roses,  les branques del desmai a penes es movien,  un tou de fulles seques, i una morera, i un cirerer, fulles de plàtans que cobrien els caminets, els arbres ja tenien brots nous i les parades estaven atapeïdes de flors... hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses.

És un quadre des d’on ens fa arribar les olors: olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar, l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi, aquell aire tant bo de la tarda. 

I no falten els sons: Les frontisses van grinyolar,  el soroll del reixat la va sobresaltar, els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar. Les portes es van tancar amb un esbufec i el bressoleig del tren va abaltir-la. Es van sentir uns quants trets. Els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava... No sabia què era aquella música però es va quedar a escoltar-la.

 

Tot el primer capítol és una lliçó d’escriptura, però continuem, que n’hi ha més. No m’he entretingut a fer un anàlisi tan detallat de la resta de capítols però he remarcat aquest fragment per no oblidar-lo mai.

Aloma es va tancar a la seva cambra i es va recolzar a l’ampit de la finestra. El cel encara no era ben negre. Hi havia ombres més fosques en el cor dels arbres. Brillava la primera estrella, molt blanca. Les cases a penes es veien, una mica esborrades entre la foscor, amb un llumet groc de tant en tant, i la nit semblava que respirés. Li havia vingut una mica de tristesa. Es va estrènyer el pit amb els braços i va posar el cap al  cantell de la paret. S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal. Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d’aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta.

Aquest fragment és una joia literària. El subratllaria sencer. A cada relectura m’aporta més. De primer em va atrapar la humanització de la nit a la que l’insufla vida fent-la respirar. Desprès la necessitat de sentir-se estimada, d’una manera magistral en que, alhora ens mostra que és  quasi una nena. La poesia pobra del seu carrer que és tant descoratjadora que impregna tot l’ambient d’un aire místic. Tot això per mostrar-nos com se sentia: amb un llanguiment dolç.

 

També m’ha impressionat el següent paràgraf:

La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava.  Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquell olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar. I tot seria diferent.

No només per aquests records que s’aprimen i que et fan sentir la buidor de la persona que et manca (quina imatge tan maca i ajustada!) sinó també per com, per descriure  a la protagonista, ens descriu al germà.