UN MUNT DE MOTS



PRÒXIMES REUNIONS:


7 d'OCTUBRE

18 de NOVEMBRE

16 de DESEMBRE

*******************************************


Conte a partir de: no m'ho podia creure.

20140419190831-bola-papel-3-.jpg

NO M’HO PODIA CREURE

Quan aquell matí, vaig obrir la porta i vaig veure, davant meu, aquell missatger, el món sencer em va caure a sobre. Vaig saber, abans hi tot de rebre’l, que en aquell plec de papers, hi anava escrita la meva sentència de mort.

Aquell xicot, aliè al paper de botxí, que aquell matí l’atzar l’hi havia encomanat, va demanar-me que li signés un paper conforme l’havia rebut. Jo no encertava a fer res del que m’estava dient. Era com si m’hagués quedat paralitzada de cop. El veia gesticular. Amablement, m’atansava un bolígraf, i jo sabia el que havia de fer, però no podia. El meu cos, les meves mans, no em responien. Una arcada profunda em pujava des de la boca de l’estómac, sense poder-la aturar.

Aquell jove, em va preguntar si em trobava bé. Segur que la cara m’havia trasmudat de color. Jo li vaig dir que no passava res. Pobre, quina culpa en tenia ell! Amb un esforç, agafant el bolígraf amb dues mans, per corregir-ne el tremolor, aconseguí posar el meu nom, i dir-li el número del meu DNI com si fos un autòmat. El missatger se’n va anar, per fi, tot confós. I jo, llavors, arrossegant els peus fent mitges passes, de recules, vaig retirar-me del cancell, amb el cos, vaig empènyer la porta, que va tancar-se darrere meu amb un cop sec.

Després, a poc a poc, arrossegant-me per la paret --no volia caure fins arribar al despatx— i, aquell parell de metres que m’hi separaven se’m feien molt llargs, perquè tot es movia al meu voltant. Per fi, vaig aconseguir arribar-hi, al temps just per caure i desplomar-me a la cadira. El cap, com si me’l haguessin tallat, se’m va esfondrar dins el pit. I amb les mans em vaig aferrar a l’escriptori, just en el moment que perdia el món de vista.

Quan vaig aconseguir tornar en mi, aquell sobre blanc encara estava, provocador damunt la taula. El vaig obrir amb ràbia.

 

* * * * *

Aquell sobre, que m’havia cremat a les mans, estava ara obert, damunt la tauleta de marbre. Vaig mirar per la finestra...

No m’ho podia creure!

Vaig mirar per la finestra i el món no s’havia parat, la gent continuava passant per davant de casa, semblaven feliços, cridaven i reien. Fins i tot una ullada de sol resplendia tímid, entre els núvols.

Com és que les coses passen de la manera que passen? Què hi ha darrere el curs dels esdeveniments, de les incerteses, de les contrarietats, de les colpidores vides d’algunes persones? Per què a mi m’ha de perseguir aquest destí, per què a mi i prou? Quin pecat horrible haig de purgar? I, mentre vaig fent-me aquestes preguntes, que no tenen resposta, vaig allisant una i una altra vegada aquest paper que fa un moment he arrugat i colpejat amb fúria i que, encara ara, que hi he plorat a sobre, tampoc he aconseguit esborrar-ne aquestes paraules, aquestes lletres que amb insolència, em van colpejant:

AVIS DE DESNONAMENT, AVIS DE DESNONAMENT, AVIS DE...”

 

Montse Rusiñol

Comentarios » Ir a formulario



No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.





Temas

Enlaces

Archivos