Facebook Twitter Google +1     Admin


UN MUNT DE MOTS



PRÒXIMA REUNIÓ:


...

**************************************


Conte a partir de tardor, llindar i biblioteca

20130112203531-imag1011.jpg

Accident a la C-58

Un suau plugim enllardissa l’asfalt dels carrers de Barcelona amb una pàtina viscosa d’espurnes d’aigua, pol·lució i pols. Són les sis de la tarda del primer divendres de novembre, a trenc d’un capvespre enterbolit d’efluvis tardorencs. En Ferran s’ha excusat d’assistir a la reunió mensual dels socis del bufet en què es fa recompta de la facturació del període, un breu repàs o exposició dels casos més importants tancats i en tràmit dels darrers dies i es debaten els suggeriments, novetats jurídiques i propostes de qualsevol tipus suggerits en l’ordre del dia per qualsevol del socis. S’ha dispensat amb el pretext d’un compromís familiar ineludible. És la primera vegada, des de la creació del bufet sis anys enrere, que el Ferran s’excusa de l’assistència a les reunions mensuals que ell mateix havia propulsat, i ho ha fet sense cap compromís real, sense cap assumpte inajornable, més enllà de la percepció que ha tingut en els darrers dies d’un cert recel o descontentament per part de la Mònica, la seva dona, pels seus horaris de treball i el seu cansament obligat i indefugible.

Tots els divendres acostumen a sopar amb els amics en torns rotatoris a casa de les quatre parelles que conformen el seu grup des de l’època universitària. Res especial, més enllà d’algun lluïment esporàdic de la mestressa de la casa, això sí, mullat amb bons vins i combinacions alcohòliques més o menys sofisticades, confidències, acudits i un munt de rialles i complicitats.

En sortir del bufet, al Carrer del Torrent de l’Olla, més d’hora que cap altra divendres, i abans d’entrar al Pàrking per agafar el cotxe i dirigir-se a Terrassa, el Ferran s’apropa a la Biblioteca Vila de Gràcia per demanar uns llibres que li havia encarregat la Mònica a principis de setmana. Aquest cop no se’n ha oblida’t.

És d’hora i aprofita per comprar un ram de flors, margarides blanques. Segur que ella ho agrairà. Està content, estranyament satisfet del seu petit engany al bufet, com un infant després de fer alguna innocent malifeta sense efectes negatius.

Un cop al cotxe es dirigeix a la Meridiana per agafar la C-58 sota petits plugims dispersos, tant dispersos com les cues i retencions intermitents habituals dels divendres a la tarda en la sortida de Barcelona, direcció a la Ciutat d’Ègara. Avui no és diferent. Els cotxes circulen a batzegades que sempre ha cregut incomprensibles. Tan aviat es troba totalment aturat com circula amb fluïdesa. Hi està acostumat i dedueix que en poc més de mitja hora estarà enfilant el carrer de casa, amb els llibres de la Mònica i amb el seu pom de margarides blanques...

Com gairebé cada dia, la retenció més important es produeix a l’alçada de Cerdanyola. Són poc més de deu minuts de lenta circulació i aturades en què aprofita per escoltar les darreres gravacions que ha piratejat d’Andrea Motis, jazz relaxant, tranquil, vivificant...

Passats els trencalls de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, la circulació es reprèn amb fluïdesa. Alliberats de la teranyina enigmàtica i confosa, el cotxes van accelerant per acomodar-se a velocitats més naturals, setanta, vuitanta, noranta, cent per hora... És fosca nit, el xipolleig ha cessat i l’asfalt reflecteix amb matisos iridiscents la llum dels fanals de l’autovia i els tons vermells de las parts anteriors dels vehicles, en un esclat calidoscopi de reflexes i colors virolats i lluminosos. Andrea Motis inicia “Dream a Little Dream of Me” amb la seva veu cadenciosa... De sobte, un Golf TDI vermell que precedeix l’Audi del Ferran fa un moviment estrany, brusc, una virolla, lliscant lateralment i anant a topar, de forma esfereïdora, amb un gran terrabastall, contra la barana protectora de la dreta. El Ferran ni tan sols ha tingut temps de tocar els frens. En xocar amb la barrera metàl·lica, el golf surt impulsat violentament, travessant les tres vies de l’autovia, a escassos centímetres del morro de l’Audi, fins estavellar-se en la tanca protectora de formigó d’un fanal de la mitgera de l’autovia.

En Ferran ha anat aturant el seu vehicle lentament per por a patinar sobre l’asfalt humit, al marge dret, totalment esbalaït, desconcertat, sense esma per a poder entendre el que ha passat. Gira la vista enrere. Del cotxe accidentat surt una petita cortina de fum de la zona del motor. No és veu cap moviment a l’interior del vehicle. El fanal il·lumina la part del sostre i capó de la carrosseria, amb l’interior a les fosques.

Es descorda el cinturó de seguretat, quasi a càmera lenta, no sap què fer, què dir, què pensar... Al obrir la porta del seu vehicle, un camió que passa arran seu a gran velocitat fa sonar estrepitosament el clàxon, i ell torna a tancar la porta... Durant uns breus segons es queda quiet, immobilitzat, tremolant com una fulla... Alguns vehicles s’aturen rere seu il·luminant l’interior de l’Audi, reflectint els potents focus en el seu retrovisor, enlluernant-lo, mentre uns altres, la majoria, redueixen la velocitat, encuriosits, i passen de llarg...

Quan finalment surt del cotxe i s’acosta al cotxe accidentat, varies persones van sortint dels vehicles aturats. Intenta córrer però sent els peus aferrats a terra, com si alguna cosa l’impedís d’avançar. Baixa la vista als seus peus, res no el subjecta, tan sols és fang... Ja és fora de l’asfalt i el terreny és enllacat d’aigua, de terra i de la seva pròpia por... Aixeca la vista al Golf vermell. A un metre escàs, una dona, potser una noia, no ho veu clar, belluga el cap atrapada entre el seient i l’airbag desplegat. Els seus ulls són una súplica llastimosa, que, mig extraviats, han gosat fixar-se amb ell... El Ferran allarga la mà per obrir la porta del vehicle, i en el mateix instant de cloure els dits al pany, una forta explosió el fa caure enrere... El cotxe és envoltat de flames i sent diversos braços que l’enretiren de les flames... Crida, és ell qui crida, cap so no li arriba de l’exterior... Té els ulls closos, no els pot obrir, no vol, no sap com fer-ho... Potser uns instants abans, només uns segons, hagueren estat suficients... Dins seu, diverses imatges de les flames, els estralls del xoc, el camió brunzint, el clàxon, la virolla del cotxe vermell... es superposen les unes a les altres en una vertiginosa cursa de sensacions, fins perdre el coneixement.

No sap quanta estona ha estat inconscient. En obrir els ulls, algú li està mullant el front amb un drap humit. Davant seu hi ha munt de gent per entre els que pot veure una densa cortina de fum... S’aixeca indecís. L’ajuden. No, no estic ferit. No és res... Alhora, en mirar endavant, comprèn que la seva expressió no ha estat gens encertada... S’adona que l’han enretirat força lluny del punt on ha caigut..., de les flames, del fum, de la dona morta cremada, carbonitzada, en l’interior del vehicle incendiat... Com qui al llindar de la mort sent alguna veu que el crida, però no n’és l’escollit, algú altre se li avança i el tira enrere... La imatge és esfereïdora...

No hi hem pogut fer res. Ha estat molt ràpid... –diuen entorn seu unes veus que sortosament no li poden llegir el pensament.

Durant una bona estona s’arrauleix dins del seu auto, amb els ulls closos, en un intent impossible d’allunyar-se de la realitat. Fora hi ha molt moviment, bombers, ambulàncies, policia i molta gent anant i venint.

Massa tard... –va murmurant ell–. Massa tard...

Ha de trucar a la Mònica per avisar del retard, però li cal asserenar-se. No la vol decebre ni espantar. Busca el telèfon mòbil, entre els llibres, les margarides i les papers abocats per l’interior del cotxe. Respira profundament i prem les tecles lentament, mentre no deixa de tremolar...

Si?

Mònica, sóc jo...

Ferran, on ets? És molt tard...

Sí. Ja ho sé. Per això et trucava... Escolta... estic de camí, és que...

Has anat a buscar els llibres a la biblioteca?

Sí, sí... N’he trobat un parell...

I ara on ets? Ja són quasi les nou!

A la C-58..., passat Sant Quirze, aviat...

Ferran, una altra vegada no! Sempre fas igual...

Perdona, no és culpa meva...

No és culpa teva, no és culpa teva... Mai no és culpa teva!

És que hem estat molta estona aturats perquè....

Ui! Espera... Nens! Estigueu quiets que estic parlant amb el papa! Perdona, avui porten una tarda que no hi ha qui els aguanti... Sempre que hem de sortir fan igual. Estan molt esverats... Què deies?

No. No et preocupis... Et deia que...

Ferran, perdona, que truquen. Deu ser la Cinta, la cangur. Espera un moment...

En Ferran sent a través del mòbil la veu de la seva dona, que ha anat a obrir la porta amb el telèfon a la mà, parlant alhora amb la cangur, amb els nens i amb ell: Menys mal que ja ets aquí, Cinta. Els nens estan acabant de sopar. Feu un petó a la Cinta. No, el Ferrant encara no ha arribat. Ara parlava amb ell. Ets de camí, oi Ferran? Jo ja estic a punt. No et preocupis Cinta, que acabin de sopar i que es vagin posant els pijames. Sí, la Cinta us explicarà un conte, però primer us heu de rentar les dents... I no la feu enfadar. Sí, ja sé que et fan cas..., avui estan molt cansats. Ferran jo vaig passant cap a ca la Magda. Ja ens veurem allà... Ei! Ferran?

Sí, ja et sento...

Vine directament cap allà i no t’entretinguis, eh? Adéu amor!

En Ferran volia dir-li que no hi podia anar directament, s’hauria de dutxar i canviar-se la roba bruta i pestilent de fang i fum, però no hi ha estat a temps. La Mònica ha penjat.

 

Reprenent el camí de retorn a casa, condueix de nou, molt a poc a poc. Té la sensació que el tremolor no l’abandonarà mai més. Pensa en com ho explicarà als amics. Necessita fer-ho, però tem que no en serà capaç...

En arribar, no gosa agafar l’ascensor i puja les escales fins el cinquè pis gairebé sense esma. Es dutxa, fa un petó als nens que ja són al llit, i es tanca una estona més a la seva habitació. Es canvia de roba i surt cap a casa dels amics…, tard, molt més tard que mai...

Arriba a casa del Toni i la Magda en el moment en que ella està servint els cafès i ell preparant unes copes. A un extrem de la taula, al costat de la Mònica, hi ha un plat amb una tros de truita de patates, uns talls de pernil i altres embotits... No té gana, no podria empassar-se res... Fa un petó a la Mònica, s’asseu al seu costat i l’hi intenta explicar el que ha passat...

Avui, quan venia amb cotxe…

Però, quan comença a parlar, el Franc i el Toni s’abalancen damunt seu simulant una baralla, entre crits i rialles. Estan tots molt excitats. La Mònica fuig cap a la cuina amb el pretext d’ajudar a la Magda...

Ell es queda perplex, astorat. Necessita parlar, expressar-se..., però s’adona que és incapaç de capgirar la situació, que no és el moment..., i mentre tots riuen i xerren pels descosits, reviu lentament les crues imatges que no l’abandonaran mai més... 

 

Pep Cortès 14-11-2012

Comentarios » Ir a formulario

No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.







Temas

Enlaces

Archivos


Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris