CONTE A PARTIR DE ALEGRIA, MEMÒRIA I CAP DE PARDALS.
Avui em sorprenc a mi mateixa. Estic contenta. L’alegria no és un adjectiu que vagi sempre amb mi, però avui em sento feliç perquè estic relaxada, disposo d’unes hores d’esbarjo i vull pensar i recordar. Des de fa un temps he descobert que la nostra memòria és selectiva. Buscant en el passat, te’n adones que recordes amb molta tendresa certs fets i esdeveniments que mai has oblidat, i, amb recança i recel, d’altres que et varen torbar i remoure sentiments contradictoris que mai arraconaràs. També n’hi haurà alguns que essent importants la teva memòria no els mostrarà i els abraçarà replegant-los dins, molt endins, d’aquest cervell nostre, confús a vegades, que ens és donat. Però avui, que em sento tranquil·la i sense preses, vull gaudir dels petits fets del meu passat, tímids i insignificants que sí que recordo i que ara em faran feliç.
Un d’ells, als dotze anys, va succeir una tarda del mes de juny, quan ja visualitzàvem les vacances d’estiu i la mare, com sempre, era a treballar; a cosir a casa d’una família amiga nostra. Com he dit, tenia dotze anys i tot just arribava al tercer prestatge dels sis que formaven part de la biblioteca de casa, del projecte de biblioteca, però que per nosaltres era un magnífic cau on trobar aventures, intrigues, petons, abraçades i tot allò que en aquell temps representava voler saber, pecat o curiositat malsana.
Doncs bé, com he dit, jo era petita, i aquell dia era especial per mi, ja que la casa estava silenciosa, tots eren fora i jo em preparava per, encuriosida, buscar paraules, imatges i d’altres coses que no sabia explicar, en aquells libres que estàtics hem cridaven i m’oferien allò que mai m’oferia ningú. Em va costar trobar el que, segons el meu criteri, reunia el misteri i el morbo que jo volia. Quan estava gaudint del que a mi em semblava més inquietant i prohibitiu, es va obrir la porta i va entrar el meu pare. Molt serè digué... què fa la meva “cap de pardalets” amb aquest llibre?... jo diria que no l’entens... i delicadament me’l va agafar. Era un llibre sobre consells prematrimonials... No recordo què hi vaig trobar... però va ser una anècdota molt divertida..., al menys pel meu pare, que la veritat sigui dita, no es va molestar en explicar-me.
Mª Rosa Baig
1 comentario
Toni Lázaro -
Gràcies per la narració. M'has recordat moments de la meva própia existència.
Felicitats per la qualitat de l'escrit.
Una abraçada.