Conte a partir de merda, aire i quadern

Un aire suau embolcalla dolçament les alzines, els roures i els pinetons del meu racó preferit. El terra ple de pinassa i fullaraca sembla una catifa on els meus peus recullen protecció i efluvis naturals que agraeixo.

 

Estic passant uns dies a la muntanya i mentre gaudeixo del paisatge i de la tranquil·litat que m’envolten, tinc a la mà el meu quadern de notes. No me’l deixo mai. M’agrada sentir-lo amb mi, com un amic silenciós que no pregunta, no contradiu el que escrius, però que guarda religiosament el teus secrets. Tenir un quadern a mà ha servit perquè en un moment determinat aquella paraula que has sentit, llegit o dit, que no tens clar el seu significat, la puguis anotar i buscar al diccionari o a Internet; prendre bona nota d’un refrany, metàfora o proverbi que t’agradi; per exemple : “Mentre vivim, vivim pel Senyor, i quan morim, morim pel Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som el Senyor”. Com a curiositat anotar que el músic i compositor Joan Sebastian Bach feia 1,61 metres d’alt i Frenderic Haendel en feia 1,90 i era a més a més molt gras i menjava molt. O també per escriure-hi una poesia:

 

                                Amb l’ombra dòcil

 

                                               Amb l’ombra dòcil del teu cos m’avinc

                                               i amb tu reprenc el goig de caminar.

                                               Cap ruta no pot dur-me més enllà

                                               perquè de tu me’n ve tot el que tinc.

 

                                               Minuciós, m’esforço perquè el dring

                                               de cada mot ens faci el viure clar.

                                               Em tempta el foc de l’horitzó llunyà

                                               i amb tu el contemplo, i amb tu vaig i vinc

                                               de mi a mi mateix. No hi ha desert

                                               si de tu em sento dolçament, reblert

                                               i els meus ulls dels teus ulls son franc ressò.

 

                                               En tu m’aprenc i em desaprenc en tu,

                                               i aquest vaivé tranquil és el que em du

                                               fins al centre  més pur del meu propi jo.

 

                                                                                  M. Martí i Pol

 

 Merda...! Ja m’he emocionat. Vaig a restar en blanc una bona estona per gaudir d’aquests moments d’intimitat.  

                                                                                                                                             Mª Rosa