Facebook Twitter Google +1     Admin




PRÒXIMES REUNIONS:


16 de DESEMBRE



Conte a partir de alisis, rutina i boicot

20130309155955-casa-poble-reformar-campelles-397-img1367687-2616683.jpg

 LA CASA

 

 Quan se’m va trencar la vida, vaig tornar al poble. Vaig tornar a casa. Fosca, fredosa i dessolada, la casa agonitzava. L’aire corromput flotava reclòs entre el paper florit de les parets i les finestres tancades des de feia massa anys.

De la làmpada del menjador només es van encendre dues de les vuit bombetes que hi penjaven. La vitrina de fòrmica convivia amb la taula de fusta massissa i les cadires entapissades de vellut, que havien oblidat el seu color original, empudegaven l’aire amb olor de resclosit.

A la cuina hi havia una tauleta amb dues cadires folrades d’escai roig, fosc com les roses mortes. En aquella cuina, des de temps que traspassaven els meus records, s’hi havia cuinat; primer al fumeral amb llenya, després amb el fogonet de carbó, més tard va venir el de petroli i finalment el de gas. Ara restava morta, sense un foc que li donés vida. Les paelles ennegrides i les olles abonyegades n’eren testimonis muts.

Amb la llum esgroguissada de l’habitació, un exèrcit d’escarabats negres i lluents, en qüestió de segons van desaparèixer endinsant-se en un món més fosc i tenebrós.

El mirall enterbolit de l’armari corcat, em tornava la meva imatge, rovellada i envellida. Semblava que la vida em fes el boicot. L’edredó de ras adomassat, de sobre el llit, en un altre temps brillant i acolorit, estava fosc i apagat, rosegat per la rutina del temps i per les rates. Ratxes de vent Elisi penetraven furioses per la xemeneia i udolaven dins la buidor de l’estufa.

Abandonada de la mà de Déu, la casa es moria lentament. Li mancava vida, alegria, veus infantils, rialles, música que rebotés sorollosament per les parets i murmuris d’amor arraulits pels racons. Li faltava l’alè humà, l’olor d’escudella, de sofregit, de torrades. Feia olor de tancat, de tristor, de mort. L’ànima se’m va reblir d’angoixa davant aquella feredat.

A les golfes, unes teranyines espesses i esfilagarsades penjaven del sostre i s’enganxaven al reguitzell d’estris polsosos que dormien pels racons; Xapos, rasclets, pales, forques, garbelladores, tenalles buides, una pastera...

A fora, les ombres s’ajocaven damunt la terra, els arbres s’anaven argentant per la gebrada i els bassals s’omplien de diminutes agulles de gel. S’ensumava l’hivern.

Al terrat, els testos esberlats pel fred i la calor jeien esventrats, curulls de trèvols, dents de lleó i flors de camamilla. La vida lluitava per eixir tot i la inclemència de l’entorn. Com aquelles flors, vaig decidir arrelar-me de nou a la vida i a poc a poc, com fan les ostres, capa a capa, anar refent aquella casa. No deixaria córrer al meu cor darrere el passat, plantaria cara al present i posaria l’ull de la ment en el futur, fins reeixir.

Juntes la casa i jo, ens aniríem refent del que em semblaven mil anys d’existència.

Renaixeríem de les nostres pròpies cendres.

Comentarios » Ir a formulario

gravatar.comAutor: Amalia

Jo que sóc aprenenta de tot, m'agradaria saber col·locar com tu els adjectius per dibuixar a la perfecció aquest escenari. Enhorabona!

Fecha: 04/04/2013 15:02.


Añadir un comentario



No será mostrado.







Temas

Enlaces

Archivos


Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris