UN MUNT DE MOTS



PRÒXIMES REUNIONS:


7 d'OCTUBRE

18 de NOVEMBRE

16 de DESEMBRE

*******************************************


Entrevistant a la Marienka

20161019014934-0000056249.jpg

Avui entrevistem a la companya Marienka Bellostas, autora de la novel·la "La nena de la casa de la bauma", guanyadora del Premi Fiter i Rossell de novel·la 2015 i publicada per Pagès Editors aquest 2016. Una gran novel·la per a un any excepcional per al nostre col·lectiu. Llegim les seves pròpies paraules...

Després d’aqueta primera novel·la, et prens un descans o tens alguna nova idea que ja va fent xup-xup?

--Sí, estic reescrivint una novel·la, de fet, la primera que vaig escriure i que havia guardat en un calaix.  Hi ha molta feina a fer, però em fa il·lusió.

Com afecta a la teva vida diària el fet d’estar creant una altre novel·la?

--La veritat és que ara ja fa cinc anys que escric de manera continuada, que tampoc vol dir cada dia, però sí que cada dia m’apunto idees, reflexions, paraules i expressions que m’agraden, repasso i rumio les escenes que tinc escrites, etc. Però ho faig sense ni adonar-me’n, puc estar fent el dinar i pensant en com enfocar un personatge, això em comporta tenir el cap a tres quarts de quinze, però ja no se viure d’una altre manera. Una altre cosa és quan escric, que  requereix una concentració total.

Hi ha alguna correlació de la teva novel·la amb la teva vida o prefereixes imaginar-ho tot de zero?

--Tant La nena de la casa de la bauma, com la que estic escrivint ara, m’agafo a uns personatges imaginats i els col·loco en llocs reals i coneguts per mi, com és La riereta, Terrassa i en el cas de la que ara estic treballant, Seròs i també Terrassa. M’agrada, em fa sentir més segura, tot i que jo explico la meva Terrassa, la que he viscut jo, hi poden haver altres punts de vista, però jo explico el meu.

Com crees els personatges? És més com un puzle o et deixes emportar pel moment?

--Jo m’imagino els personatges que em poden anar bé per la història que intento explicar, ara bé, la majoria tenen algun tret de persones reals. M’agrada agafar això d’una i allò d’una altra i fer el personatge. D’altres són completament imaginats, depèn de la inspiració del moment.

En el teu procés creatiu, hi ha espai per a les sorpreses?

--I tant! La primera en sorprendre’m sóc jo. Quan començo a escriure una escena que més o menys ja m’he imaginat prèviament, em trobo que escric, escric, escric i quan me n’adono la història ha anat per on ha volgut i passen coses que ni les havia pensat, és la màgia de l’escriptura. Els personatges sovint et porten a llocs impensats, no sempre, és clar, però gairebé tenen vida pròpia.

Quin espai hi ha pels fets històrics o per l’ambient d’una època?

--Els fets històrics, per mi, tenen importància si van amb la història dels meus personatges, si és important pel relat, però per mi no és un tema principal. L’ambient de l’època també és important perquè és el que embolcalla la quotidianitat del personatges.

Tens alguna descripció favorita pel teu estil literari? O definitivament t’agrada trencar motlles a cada ocasió?

--Bé, jo això de l’estil literari encara no ho tinc gaire clar, al meu entendre l’estil és la manera en com cadascú explica les seves històries i jo, tot i que encara sóc novella en aquest ofici, no sabria fer-ho diferent de com ho he fet, no sé si tinc un estil o un altre, només escric com em surt i no podria forçar-me a fer-ho d’una altra manera.

En quin moment creus que està la narrativa en català? Te’n sents apocalíptica o integrada?

--Crec que en cap moment de la història s’havia publicat tant en català, una altre cosa és que tot el que es publiqui sigui bo, però per això hi ha la llibertat de triar del lector. No sóc mai catastrofista, ni amb això ni amb res.

Per acabar, alguna lectura recent o no que ens vulguis recomanar?

--Aquest estiu he tingut molt temps i he llegit els quatre llibres de l’Elena Ferrante, no dic les quatre novel·les perquè jo ho veig com una de sola, escrita en quatre parts. Llargues. He gaudit dels seus personatges, comencen sent nenes i acaben sent àvies. Són personatges que fan coses bones i coses dolentes, que triomfen, fracassen, lluiten i tornen a triomfar. Que fan coses bé i d’altres malament, que s’estimen i que s’odien, que les subtrames són coherents fins al final, s’hi barregen fatxes i comunistes, catedràtics, savis i gent ignorant, però sobretot, es valora l’amistat. També ens ensenya com eren i com vivien la gent dels suburbis de Nàpols i com el pas del temps ens canvia a tots, per bé i per mal. És una novel·la de gairebé dues mil set-centes pàgines repartides en quatre llibres, s’ha de tenir temps per llegir-la! Ara, recomanar, jo recomanaria a Anton Txèkhov,  pel seu coneixement de l’anima humana i la seva sensibilitat, també Sándor Márai, i a Stefan Zweig per la manera que tenen de narrar, l’un per descriure’ns  el que amaga el cor de les persones i l’altre per fer apassionant qualsevol història humana o universal. També la Virginia Woolf, per com és capaç de fer-nos fixar en coses que ens passen desapercebudes i que veiem a través dels seus ulls i, per descomptat, a la Sílvia Alcàntara, per la seva manera d’explicar els personatges a través de la vida quotidiana i dels sentiments i per com sap intrigar-nos amb secrets que no es descobreixen fins al final de la novel·la. Les seves novel·les són apassionants.

19/10/2016 01:51 unmuntdemots #. ENTREVISTA

Comentarios » Ir a formulario



No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.





Temas

Enlaces

Archivos