Facebook Twitter Google +1     Admin


UN MUNT DE MOTS



PRÒXIMA REUNIÓ:


...

**************************************


Conte a partir de: dolçor, niebla, escanyolit

20160116133645-telescopi.jpg

La noia del telescopi

En aquella hora de la tarda, al mirador de Sant Domènec corria un ventim tan suau com la seda d’un tapís persa. Mentre el capvespre es tenyia de roig i violeta, jo seia en un banc assaborint les darreres pàgines d’una novel.la.

Una veu  esberlada va desconcentrar-me:

–... si te’n vas, mai més podré obrir els ulls al matí, ni mirar la volta celeste..., s’eclipsaran totes les llunes amb totes les seves nits... –somicava una noia amb tristor.

El xicot que seia al seu costat callava i mirava l’horitzó que es fonia per sobre un paisatge de teulades rogenques.

Les campanes de Sant Feliu van tocar les set, però jo tenia tanta curiositat que no vaig ser capaç de marxar. 

El noi continuava mut, mentre ella seguia el seu soliloqui misteriós.  

–No, no m’ho pots fer això..., si te’n vas allà dalt, per a mi, s’haurà fos Cassiopea, i la Constel·lació de Cepheus..., no podré contemplar mai més la Nebulosa d’Orió, ni el resplendor de Polaris... i què quedarà de la nostra promesa de viure centenars de milers d’anys per viatjar a la seva llum?–continuava somicant.

Al cap d’uns minuts, veient que no en treia l’entrellat, vaig fer l’intent d’alçar-me i marxa però, just en aquell moment, el noi li passà la mà per la cabellera color mandarina, suaument, com si resseguís el perfil d’una lluna en quart minvant. Ella se li abraçà: Sis plau, Pol, renuncia. Encara ets a temps de fer-te enrere. Tu i jo ja tenim les nostres pròpies gestes. Això és una bogeria.

El Pol va besar-la, i eixugant-li una llàgrima que li lliscava galta avall, s’alçà del banc i va marxar en direcció al sol que es colgava per ponent.

La noia no el va seguir. Ni va fer els gest d’aixecar-se. Va treure unes ulleres de sol de la seva bossa i el contemplà llargament fins que els seus cabells van deixar de resplendir, com tènues guspires de foc,  i ell va desaparèixer per l’infinit.

Just després que el sol es colgués  rere el turó que mira cap a Venus, la noia abandonà el mirador. Semblava una nina de plexiglàs. Una figura desdibuixada per la penombra que s’anunciava amb les primeres foscors del capvespre.

Dos dies més tard, vaig anar al cal Nando a fer el cafè. Vaig obrir el diari i la notícia em va enlluernar més que els raigs de llum que entraven pel finestral que toca l’Onyar:  Ja s’han donat a conèixer els noms dels seleccionats per a la Missió a Mart, l’anomenada Mars One. Entre ells, un jove gironí, el Pol Bacardí. Els escollits, faran un viatge de no retorn a Mart, i partiran... Em vaig estar una bona estona rellegint aquelles ratlles. Per un moment, em vaig imaginar la nau espacial de colors brillants i reflexes metal·litzats. Un noi equipat amb una mena de mono platejat i un casc, ulleres, tubs, guants,... amb tots els enginys necessaris per anar a conquerir un nou espai, allà dalt, als afores de l’univers on hi podria haver de tot, fins i tot vida. Vida, sí, vaig pensar, però, i amor? N’hi podria haver, d’amor?

Quan ja em disposava a tancar el diari, em vaig fixar en la secció d’anuncis: una noia es venia el seu telescopi d’última generació. Em vaig apuntar el seu número de mòbil sense saber ben bé perquè. A mi, mai m’han atret els temes d’astronomia ni res que s’hi assemblés; tot plegat, era una gran tonteria però, per una vegada, no vaig voler fer cas del que em dictava el meu raonament deductiu, i vaig voler aventurar-me a seguir el desig del meu cor.  

Satisfet, vaig deixar el diari a la barra i, abans de marxar, vaig fer una darrera mirada a la llera del riu. Repenjada al pont de pedra, vaig reconèixer la noia de cabells de color mandarina. I no era un miratge. Era tan real com l’aire que respirava i el vent que agitava les branques dels plataners de la rambla. Sola, amb la mirada perduda buscant una resposta al fons de l’aigua tèrbola que corria riu avall.

Abans d’arribar al pont, vaig marcar el número de mòbil. La musiqueta va deixar anar les primeres notes del blues per a un planeta vermell i al cap d’un instant tornava a escoltar la seva veu, dolça i melangiosa que responia amb un sí interrogant.

Dolors Frigola

Gener 2016

Comentarios » Ir a formulario

No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.







Temas

Enlaces

Archivos


Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris