Facebook Twitter Google +1     Admin




PRÒXIMES REUNIONS:


16 de DESEMBRE



Conte a partir de plugim, cabells i escorxador

20130203134113-tn-skypilot.jpg

El casalot de Can Cendrosa

Va ser divendres a la tarda. El cel es va anar cobrint de núvols baixos i començava a caure un suau plugim quan va arribar l’agutzil. Assajàvem en el vell casalot de Can Cendrosa, prop de l’escorxador, a tocar dels murs del cementiri vell, sens dubte la part més sinistra del poble, i alhora la menys transitada, la única, de fet, on podíem fer soroll sense molestar a ningú, o això ens pensàvem.

Ens havien fet fora de l’antic celler del pare del Pau les constants queixes del veïns: que si les notes estridents posaven els cabells de punta a tot el veïnat; que si l’avi Cisquet estava fotut i no podia fer la migdiada; que si la mare del Pau necessitava l’espai per les trobades de les mestresses de casa –quan mai abans hi havien posat un peu al celler, fins que nosaltres el vam netejar de trastos, foteses i galindaines–; fins que va arribar la definitiva: les gallines de Cal Parrot havien deixat de pondre ous... En fi, que no va poder ser i en poc més de quatre dies, quan ja teníem el grup sencer i les coses començaven a rutllar, vam haver de plegar veles i buscar-nos la vida. Va ser aleshores que el Gendret ens va parlar del casalot i vam tornar a veure la llum.

El pare del Pau ens va deixar la furgoneta per el trasllat d’estris, instruments i mobles vells, i el del Cisquet ens va facilitar un munt de fustes i materials per tapiar portes malmeses i finestres i entarimar el terra. L’espai era plou ampli, molt més gran que el celler, bé que el so no era el mateix, però ens hi vam dedicar de valent i va quedar prou digne, a la nostra manera, és clar.

Per fi havíem pogut trobar un espai per els nostres assajos, on ningú no ens podria privar de fer el que més ens agradava i sense molestar a ningú, o, com us deia abans, això és el que ens pensàvem...

Tres setmanes de triscar de valent, tardes i vespres i caps de setmana sencers, sense ni un puto partit se futbol, sense sucar ni anar de birres, amb més d’una emprenyada i alguna deserció.... Les mosses, mosquejades; nosaltres, esgotats; i just quan començàvem a afinar els instruments, al tercer dia de reprendre els assajos, quan començaven a sonar els primers esgarips de les nostres guitarres, se’ns va plantar, a la porta del casalot, l’Isidre, l’agutzil del poble, tot dient-nos:

–Nois, ho sento molt, però haureu de plegar ara mateix. Tinc l’ordre de precintar aquest local –mentre ens mostrava un requeriment signat pel mateix alcalde, el pare del Tomeu, el nostre bateria.

No, no vam anar a presentar cap recurs a l’ajuntament, ni vam organitzar de moment cap revolta popular. El Tomeu va trucar al seu pare i ens en vam haver de desdir. L’ordre venia del Bisbat, atenent una denuncia per pertorbar la pau dels morts, i se’ns requeria a servar un silenci absolut, en espera de la resolució judicial que es dictarà en el termini improrrogable de deu dies, desprès de prendre declaració al denunciant.

És per això que avui estem segellant una per una, amb llates de fusta i claus de reblar de vint centímetres, cada una d’aquestes punyeteres tombes, per evitar que ni un sol d’aquests residents capsigranys puguin presentar-se a testificar en el judici en contra nostre...

   Pep Cortès 01-12-2012

Comentarios » Ir a formulario

No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.







Temas

Enlaces

Archivos


Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris