Conte a tres bandes
Potser, el camí... aquest tortuós camí...sí, sens dubte, aquest maleït camí inacabable, inabastable i tortuós, no és tal camí, sinó una immensa i diabòlica teranyina allargada, un parany mòbil i subtil, que ens ha atrapat a tots 5 en un irreversible bucle infinit.
Els peus inflamats demanen a crits una aturada piadosa, un descans solidari... la - cada vegada més enorme i pesada- motxilla em fereix les dolorides espatlles. Davant meu, a poca distància, les suades corbes de la Soukaina oscil·len com un pèndul hipnòtic deformat per la calor enganxosa i humida de la selva i les olors implacables i afrodisíacs de tot un ecosistema en zel.
A qui se li va acudir aquest viatge? Ja fa molt que caminem i sembla que ho fem en cercle. No hi haviem passat abans, per aquí? Aixecant el cap només es veuen els arbres, alts, frondosos, que amaguen tot el què ens envolta. Mentre em pregunto quan arribarem, sento un soroll darrera meu que sembla venir d’entre la vegetació. Crido a la Soukaina que s’aturi. Em sembla que aquí hi ha alguna cosa...
Ella recula cap on sóc, em mira amb aquells ulls verds als que ningú es podria resistir, i amb un to burleta em diu que segur que és un drac que s’amaga pels voltants i ha vingut a menjar-se’ns. La Sousika es gira per a seguir caminant quan es torna a sentir el soroll. S’atura, es tomba cap a mi i crida "Hi ha algú?"
Inevitablement acudeixen a la meva memòria fragments de lectures juvenils, on el món perdut de Conan Doyle es mescla amb l’exuberant cor de les tenebres, per acabar confonent-se entre novel·les de Verne.
Potser ha estat aquest afany d’aventures el que ens ha dut avui aquí? Què ens depara el futur en aquest lloc tant enigmàtic? Per què aquesta sensació de perill constant i imminent?
Un crit esgarrifós i inhumà va interrompre els meus pensaments. La Soukaina ja no riu.
La nostre expedició s’ha vist reduïda a quatre membres...
Tinc gana, i porto massa temps jugant...
Player 4 es retira...
Desconnecto el sistema d’àudio, auriculars i micro. Em trec el casc wifi amb les ulleres de visió 3d i clico el botó off de la consola d’entreteniment .
La llum pàl·lida i esmorteïda il·lumina amb tonalitats blavoses els 10 metres quadrats del meu cubícul de descans..
Suaument s’obre de manera programada la silenciosa comporta de seguretat d’un dels finestrons el·líptics de la banda de babord. A través del vidre, puc veure la llum del sol reflexada sobre la immensa i colossal massa de Saturn.
Música de Mozart acompanya el moment.. .a través del sistema de megafonia del nostre carguer espacial. La computadora fa molt bé la seva feina i a part d’encarregar-se dels detalls tècnics del manteniment vital i de la navegació estel·lar, també té com a paràmetre bàsic de funcionament fer-nos la vida més agradable a través dels programes de simulació virtual o amb el control domòtic del nostre entorn proper...
5 anys de recollida de residus espacials, sense poder tornar a la Terra, era una feina massa dura i avorrida fins i tot - o potser -sobretot- per elements tant passats de voltes com nosaltres...
Enrera van quedar aquells vells temps del bar intergalàctic de la Mari: les violentes timbes que acabaven amb el mobiliari trencat efecte inevitable dels licors explosius portats d’altres sistemes solars, les concupiscents orgies amb reproduccions bio-mecàniques de les top-models i actrius més famoses d’ara i d’abans, els extravagants "baudevils" eròtics amb equips sencers de dones clonades o els enyorats i esgotadors jocs sensuals amb les fabuloses i imaginatives siriusianes de 4 pits.
Sempre m’ha quedat el dubte de si aquesta feina ha estat un càstig pel passat, un entrenament o simplement una extradició...
Vam començar a córrer. Intentàvem trobar refugi allà on no n’hi havia. Moure’ns en aquell terreny, carregats, cansats i desorientats no era gens fàcil. Només el pànic ens envaïa. El pànic i l’instin de sobreviure.
Poc sabíem de nosaltres, i encara menys de la nostra missió, però una cosa teníem clara, volíem sortir d’allà i millor vius...
Vaig notar la mà de la Soukaina a l’espatlla. S’havia aturat i m’ensenyava alguna cosa... ho mirava fixament
Vaig mirar cap allà on ella assenyalava. Li vaig dir que no hi havia res, allà. Potser era una de les seves gracietes, per a fer-me creure que havíem trobat alguna cosa. Ella sap que m’agraden els misteris de detectius. Em vaig haver d’ajupir fins gairebé asseure’m al terra per a poder veure-ho. Allà, sobre una pedra gris, escrit amb algun material que semblava guix però que segurament no ho era, s’hi llegia: TMZ.GNQZ.BZLHMZMS.CDR.CZPTH.RDFTMMS.DKR.RDMXZKR.Z.KDR.ODCQDR. Els ulls se li van obrir com unes taronges. La Soukaina i jo ens vam mirar; els dos estaven pensant el mateix: un missatge escrit en codi secret! Què hi devia dir? Per què l’havien escrit precisament allà?
Entretingut amb el record d’èpoques passades no m’havia adonat de que l’embolcall del berenar empresonava el teclat de l’ordinador, escrivint un missatge incomprensible a la pantalla de la computadora. Anava a esborrar-lo quan m’hi vaig fixar més detingudament. Era impossible que només pel fet que hi estigués recolzat fos capaç d’escriure lletres tan diferents. El normal hagués estat que es repetís molts cops una mateixa lletra, o dues o tres lletres diferents com a màxim, però no d’aquesta manera tan aleatòria. Vaig apuntar el missatge en un full de manera que es podia llegir:
TMZ.GNQZ.BZLHMZMS.CDR.CZPTH.RDFTMMS.DKR.RDMXZKR.Z.KDR.ODCQDR.
Què podia significar? Vaig decidir investigar-ho més a fons. Total, no deixava de ser un trencaclosques més en la meva insulsa existència...
Mentre buscava a la base de dades E.L.M.A... la silueta fosca i aerodinàmica del nostre carguer espacial es perfilava a contrallum contra la brillantor blavosa dels dos Sols artificials de l’estació d’eliminació de residus 345-BR... Després de tres anys de viatge, haviem arribat al nostre inevitable i esfereïdor destí...
En tres minuts, l’oxigen de la nau deixaria de produir-se, els nanorobots, implantats al nostre sistema circulatori, injectarien una solució d’endorfines, calmants i anestèsics... i en només uns trenta minuts de terrible i eficient procés de desinfecció, cremació i compressió molecular, els nostres cossos deixarien d’existir PER SEMPRE.
Montse C.
Alexandra
Toni L.
1 comentario
Merche -